dilluns, 24 de novembre de 2014

La dictadura dels mòbils

Fins abans de l'estiu encara tenia un mòbil dels antics, altrament conegut com model juràssic. Però, com tot, un dia va deixar de funcionar. Aleshores vaig aprofitar una oferta per fer-me amb un mòbil dels que s'anomena intel·ligents. He de confessar que és un estri ben útil, però amb el que resulta molt fàcil caure en la dependència. Poc a poc m'he anat baixant diferents aplicacions i li he anat trobant noves utilitats.
Fa temps observo a persones de totes les edats, no només joves, absolutament enganxats al mòbil. Els viatges en tren en són un bon exemple. Una gran part dels usuaris es passen el viatge manipulant el seu aparell. També és freqüent veure una parella que en lloc de parlar, estan un davant de l'altre remenant el seu mòbil amb gran habilitat. Em resulta una visió sorprenent.
Es pot convertir fàcilment en quelcom obsessiu i per tant, poc sa. Com amb tot ens cal saber-ho utilitzar. Fins i tot, és saludable passar moments sense ell, com si d'una desintoxicació es tractés.
Als centre educatius s'ha convertit en un proscrit. La norma és que els alumnes no el poden utilitzar. I els profes, l'utilitzen ? Les normes han de ser per tots. De ben segur ens estem equivocant i el que caldria fer és educar el seu ús. Fer-ne un ús responsable és el que ens cal aconseguir com a individu i com a societat.
Una altra qüestió que es planteja sovint és a quina edat un nen ha de tenir mòbil. Cada cop el tenen més joves i amb justificacions agafades pels pels. Hem creat una necessitat on abans no hi era. Els publicistes en saben molt i ens tenen ben enganxats amb tot el que volen. Quant aquest estris no existien no ens sentíem pas incomunicats. Però ara s'ha creat la necessitat de portar el mòbil a tot arreu i estar localitzable en tot moment i potser no és tan necessari com ens volen fer creure.
Cal anar en compte ja que aquest ús indiscriminat de les pantalles per comunicar-se amb el món ens pot fer creure que estem hiperconnectats i hipercomunicats i ens pot portar a un món on ben aviat perdem les nostres habilitats per comunicar-nos cara a cara amb els altres, quelcom que es fonamental per a l'ésser humà. Guanyem unes habilitats però en perdrem d'altres.
Sens dubte el mòbil té moltes avantatges, però com tot, també comporta alguns inconvenients de caire personal i de caire social. A tots ens convé pensar quin ús en fem i controlar de no caure en la seva dictadura, ja que les dictadures sempre són un perill.


dijous, 13 de novembre de 2014

Diuen NO. Diguem PROU

Ara que encara som junts
diré el que ells i nosaltres sabem,
i que sovint oblidem.

Hem vist l'amenaça
ser llei per a tots

Hem vist la Constitució,
que sols és la Constitució
ser la única llei del món.

diuen NO
Vosaltres no sou del nostre món.

Hem vist la incomprensió
ser el pa
dels governants espanyols.

Hem vist tancades
totes les portes
del diàleg cap a un món nou.

Ells diuen NO. Nosaltres diem PROU



diumenge, 9 de novembre de 2014

Emoció rere emoció

No sé si és que hom va fent anys i amb això de l'edat les emociones afloren més fàcilment a flor de pell, però darrerament aviat estic emocionat amb tot això del procés. 
Recordo alguns dels moments de les manifestacions dels darrers 11 de setembre, la darrera Assemblea de l'ANC a Tarragona, a la plaça Sant Jaume el dia de la signatura del decret de convocatòria, l'acte central de Ara és l'hora a la plaça de Catalunya, ... Tot fins arribar avui. En molt d'aquests moments recordava una cançó de Raimon que per mi ha estat sempre una mena d'himne.

Per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per viure.

Ahir a la Rogaine de Cap de Creus el 9N era el tema de conversa gairebé monogràfic al llarg de tot el dia. 
Aquest matí la jornada ha començat ben d'hora. La radio no parlava de res més. Les xarxes anaven plenes de notícies del que anava passant als diferents centres de votació.
He anat a buscar a la mare de 90 anys per anar a votar. Pel camí ens hem trobat alguns veïns i també coneguts. Pel carrer la gent circulava d'una manera diferent. Al centre de votació no hi havia cues, però hi havia molta gent, tothom satisfet i amb un somriure. La mare anava ben decidida i convençuda del SíSí. El que sempre havia somniat: poder decidir que vol viure en un país lliure. Ha donat les gràcies als voluntaris per la seva feina. He enviat la foto de la votació als meus fills que s'han emocionat.
Quan hem tornat a casa, ha anat a la habitació a explicar-li al pare que ja havia votat. El pare va morir fa més de 3 anys i de ben segur que també ens hauria acompanyat il·lusionat  en aquesta votació. Recordo el dia que tot contents van venir a votar a la mesa de la consulta per l'autodeterminació on estava de voluntari. Allà mateix van expressar el desig de poder-ho veure una Catalunya independent algun dia o que al menys la poguéssim veure nosaltres.

Després ha estat el meu torn. El meu centre de votació estava fora de la població, al costat de l'edifici central dels mossos. Aparcar no ha estat fàcil. Això era una bona senyal. De nou, no hi havia cues, però també molta i molta gent. Molta emoció al marcar les dues creus a la papereta i l'introduir-la a la urna. Hem fet un pas més. Allà he coincidit amb la família d'una ex-alumna. Era el primer cop que votava i els ulls li brillaven d'una manera especial: 16 anys i ja pot votar, la mare no va poder per primera vegada fins que ja en tenia més de 50. No entenc com ens poden negar el vot amb el que va costar poder exercir aquest dret!
I després al migdia veure les imatges de la televisió i seguir els recomptes a les xarxes. De ben segur que es superaran els 2 milions de participació. Voldran treure-li importància, però com diuen en castellà "que nos quiten lo bailao". 

De ben lluny, de ben lluny,
arribaven totes les esperances,
i semblaven noves,
acabades d'estrenar:
de ben lluny les portàvem.
El procés no serà fàcil, però serà imparable, i de ben segur que encara em resten moments plens d'emoció. No puc imaginar-me el que sentiré el dia que Catalunya proclami la independència.