dijous, 26 de juliol de 2012

Tapiman


Tapiman era per mi un nom mític de la música de principis dels 70 dels que havia sentit parlar, però que mai havia escoltat la seva música. El seu nom ressonava al meu cap. Només sabia que Tapiman venia del mal nom del bateria, "Tapi" que també havia estat bateria dels no menys mítics Màquina i després dels Lone Star.
L'altre dia remenant els CDs de la biblioteca (costum habitual) vaig veure el seu CD i cap a casa. Ha estat una gran descoberta. Música feta a casa fa 40 anys (1972) i amb una qualitat i una força extraordinàries. 
Grup ben senzill com molts altres de l'època, imitant a formacions com Cream, baix, bateria i guitarra. I un altre sorpresa el guitarra de Tapiman, és Max Sunyer a qui he escoltat i he vist moltes vegades en altres grups (Iceberg, Pegasus). No sabia que havia format part d'aquesta aventura.
Com no? He aprofitat per informar-me. Josep Mª Vilaseca era conegut com a Tapi, perquè vivia al carrer Tapioles. I el nom del grup prové d'ajuntar Tapi amb les inicials del primer guitarra del grup, Miguel Angel Núñez, que va abandonar la formació per anar a fer el servei militar.
Escoltant el disc, no tenien res a envejar a d'altres grups de l'època i pel que he llegit el seu directe també era molt bo i contundent. En aquella època començava a escoltar música interessant, però el meu primer concert no va arribar fins a finals de 1973. O sigui, que vaig arribar tard. Tota una llàstima.
Un so d'una guitarra excel·lent com la de Max Sunyer amb una base rítmica de gran potència al fons dóna com a resultat un més que recomanable CD ple de música de rock i blues progressiu amb influències del jazz. Només una objecció, el terrible anglès de les seves lletres. Però com es podia pronunciar bé l'anglès en el llunyà 1972, si 40 anys després aquesta encara és una de les gran assignatures pendents d'aquest país.


dimarts, 24 de juliol de 2012

Cases abandonades

Pateixo una mena de fascinació pels llocs amb cases abandonades i a voltes enrunades.
Davant d'un edifici sense ús, solitari, abandonat i mig enrunat ja sigui en un poble petit, a la ciutat o al bell mig del bosc, a vegades, en llocs veritablement inversemblants em faig les mateixes preguntes. Què hi fa allà ? Qui el va manar construir ? Quan i per a què va ser abandonat ? Quina tipus de família hi ha viscut ? Quins secrets amaga ?
Quant és possible m'agrada donar un tomb per les seves estances i imaginar les històries passades entremig d'aquells parets. Sovint em trobo amb algunes bretolades i algunes pintades de mal gust, que de fet, també formen part de la història d'aquelles pedres. També és cert que molta gent passa pel costat d'aquestes parets sense fer cap cas. Per sort no tots els humans som iguals.
No faig ni sortides, ni excursions especials per veure aquests llocs. Simplement quan em topo amb ells, m'agrada, me'ls miro, em fan volar la meva imaginació, faig alguna foto i alguna vegada un cop a casa intento trobar informació. Avui amb dia amb Internet i el senyor google i a vegades també amb els blogs d'alguna gent tot resulta molt més fàcil. Algunes preguntes tenen resposta, però d'altres només poden generar fabulacions
Possiblement aquesta fascinació té a veure amb el gust per la literatura. Que és la literatura sinó la tafaneria per conèixer històries i posar-nos dins de la pell d'altres ?

Molí del Forat (Berguedà)

dilluns, 16 de juliol de 2012

Fa temps que avisen, però no escoltem.

Fa temps que ho diuen, però no els hi fem cas, o és que potser no tenen raó i podem continuar anys i anys en la mateixa línia consumista i de malbaratament sense que passi res ?


Si queremos procurar recursos decentes a la población del Globo, es preciso que con toda urgencia se detenga en todo el mundo el crecimiento demográfico. Si queremos proteger el medio ambiente, hay que frenar al mismo tiempo el consumo de carne, la construcción de autopistas y de automóviles, la urbanización delirante, la anarquía de las residencias secundarias, la industrialización sin freno, el superconsumo de energía ...

René Dumont, 1974
La sociedad de consumo


"Hay pocas señales de que el “mundo del despilfarro”, la “sociedad de la abundacia”, el “estado del bienestar” acepte realmente estas premisas. Es decir, no las aceptarían quienes los dirigen, manipulan o controlan. El abismo puede que esté a unos años vista. Pero el consumidor, el protagonista de la sociedad de consumo, no mira hacia delante ni hacía atrás: se consume para el presente, se vive para un presente que no se desea perder
Eduardo Haro Tecglen, 1975
La sociedad de consumo

Mira que en fa d'anys d'aquestes afirmacions i en el camí molts pensadors han avisat i no ha servit per res. Seguim en un món presidit pel consum, l'únic veritablement important. Fins quan ?

dimarts, 10 de juliol de 2012

La vida que hom porta poques vegades canvia

Cada momento de su vida es un giro y cada giro una elección. En algún momento usted eligió. Lo que vino fue una consecuencia. Las cuentas son escrupulosas. Todo está dibujado. Ninguna línea se puede borrar. En ningún momento he pensado que pudiera inclinar la balanza a su favor. ¿Cómo iba a hacerlo? El camino que uno sigue en la vida raramente cambia y más raramente aún lo hace de manera brusca. Y la forma de su sendero particular era ya visible desde el principio.....

Me està pidiendo que me vuelva  vulnerable y eso no puedo hacerlo. Solo tengo una manera de vivir. Y  no contempla casos especiales. Un cara o cruz, quizá sí. En este caso con poco éxito. La mayoría de la gente no cree que pueda existir semejante persona. Se hará cargo del problema que eso les supone. Cómo imponerse a aquello cuya existencia uno se niega a reconocer. ¿Lo entiende? Cuando yo entré en su vida su vida ya había acabado. Ha tenido un principio, un desarrollo y un final. Esto es el final. Puede decir que las cosas podrían haber sido de otra manera; que podrían haber tomado otros derroteros. Pero ¿y cómo? Las cosas no son de otra manera. Son de esta. Me pide que haga como que el mundo es lo que no es.

Anton Chigurh el personatge
interpretat per Javier Bardem
Cormac McCarthy
No es país para viejos

divendres, 6 de juliol de 2012

La mort



Ara el meu comiat serà per sempre:
ja no podràs sortir ni tornar a entrar.


          .... Desembre. L'últim
desembre amb tu. Després buscar
dintre de mi la teva veu perduda.

He tractat amb la mort.
L'he sentit colpejar com una mosca
en la claror del vidre i l'he observat
vagant pel cel de tarda de llevant
en el calmós anyil.


Les teves mans són tot el teu passat ....


Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.


Ara ets una altra.
Com un vent del desert bufa la mort
deixant-te el rostre sec per la morfina.


Te n'has anat i queda
aquest cos devastat per un saqueig ...


D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis
i queda't submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.


L'últim sospir que has fet roman encara
suspès a dintre meu: no deixo que s'acabi.


I de sobte la casa és massa gran ...
... La casa, gran i buida, mira i mira
el seu propi silenci.


Intento recordar però els espais
on ja no hi queda res són massa grans.
És tan buit el mirall de la memòria:
breus esclats amortits, perquè la gran,
veritable memòria és la mort.
Allí hi seran tots els instants perduts
construint el jardí sense ningú,
la casa buida, el sol a les finestres,
la vida espantadissa
com un ocell que creua fugitiu
per l'escenografia de l'oblit. 


Joana
Joan Margarit