dimarts, 31 d’octubre del 2017

Decebut i desconcertat


Quins dies portem tots plegats! I ja fa molt temps que dura! Sabíem que seria difícil i llarg però estàvem il·lusionats i ens era igual. Per fi, després de moltes incerteses el divendres el Parlament proclamava la independència. Tots ben contents i ben alegres vam sortir a celebrar-ho.

El cap de setmana ha estat tranquil, però ja començàvem a albirar coses estranyes que s’han anat confirmant. On estem? A on anem? Aquestes preguntes ens les formulem tots i no tenim respostes. Només rumors i especulacions de quins seran els propers moviments. No tenim cap certesa. On està tot el previst per quan es proclamés la República?

Sabíem que proclamar la república no era bufar i fer ampolles, però el buit en el que ens trobem ara em decep i em desconcerta a l’hora. La reacció visceral és no anar a votar el 21 de desembre. No són les meves eleccions, no les convoca el nostre president. Però és un perill no anar i deixar que guanyin els que diumenge es manifestaven a Barcelona segons ells, junts per Catalunya. Caldrà esperar i veure com es concreta tot plegat.

Però és que resulta que després de tants anys tenim pressa. Fins ara l’independentisme marcava el ritme, però amb l’aplicació efectiva del 155 l’Estat espanyol pren la iniciativa i nosaltres anem a remolc. No hi estem acostumats en els darrers temps i no m'agrada gens.

Malgrat haver proclamat la República seguim vivint dins l’Estat Espanyol, sotes les seves lleis i el seu Govern. Segons la wikipèdia som un territori en disputa.

No m’agrada sentir-me així. Em sento enganyat. Què vaig celebrar el divendres el vespre? Tot ha estat un miratge i ara tornem a començar. Ens aixecarem de nou i tornarem al carrer si cal, però s’està fent molt i molt feixuc.

Tampoc m’agrada la divisió que estem vivint entre independentistes i unionistes. El que als unionistes els agrada qualificar de fractura social. Fa molt de temps que només parlem d’això i no dels problemes reals de la gent. Cal posar un termini per acabar-ho i poder avançar endavant.

El silenci del govern des del divendres a la tarda és esfereïdor. Hi tinc confiança. Fins ara no ens ha fallat mai. Però tot és molt estrany. Després de l’1 d’Octubre hi ha massa opacitat en tots els moviments i decisions i de moment ja tenim dues persones innocents privades de llibertat. Ha arribat el moment de que parlin clar i que expliquin amb pèls i senyals el que ha passat realment aquests darrers dies.

Possiblement els mitjans i les xarxes socials no ajuden gens. Ens hem acostumat a que el ritme de la informació i les decisions van a gran velocitat. Volem respostes ràpides i senzilles i el procés cap a la constitució d’un nou país segurament no pot ser així.

Necessitem estar calmats, deixar temps a que els nostres polítics facin la seva feina, reflexionar un cop tinguem tota la informació a les nostres mans i seguir decidits cap el nostre objectiu amb noves estratègies. Però no neguem la realitat. No amaguem el cap sota l'ala. Hi ha molta més gent de la que ens agradaria que vol continuar formant part d’Espanya i estem enfrontats a tot un Estat molt poderós i que té moltes eines al seu abast per fer-nos el camí cap a la independència molt i molt difícil.

Malgrat està decebut i desconcertant m’agrada creure que encara tenim camí per recórrer.Com s'acostuma a dir l'esperança és el darrer que es perd.


diumenge, 29 d’octubre del 2017

13 reflexions de Carles Capdevila


Carles Capdevila mor l’1 de juny d’enguany. Poc abans havia publicat “La vida que aprenc”, un recull dels articles seus apareguts a l’Ara els darrers anys. No és possible fer-ne cap resum. Em limitaré a transcriure algunes de les seves reflexions que no dubto que poden ser d’utilitat:
1.- “La vida és teva, cal que n’agafis les regnes i que t’hi posis amb tots els sentits

2.- “La vida és limitada per definició. I plena de límits diaris que a vegades fingim que no veiem, perquè ens obligarien a ser més modestos. Però coneixe’ls i assumir-los no sempre ens encongeix, també ens pot fer créixer. Quan ets conscient del que no pot fer, et concentres molt més a treure tot el suc del que sí que tens a l’abast

3.- “Hi ha una cosa que tenim poc en compte: el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que són educadors, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que quan passen milloren l’ambient ... apuntar-nos a la idea més revolucionària: l’amabilitat

4.- “La meva admiració pels que fan bona feina en silenci i la certesa que convé que ens n’arribi el testimoni. Hem de posar més altaveus als que fan molt i no escoltem prou

5.- “Reflexiona, dóna-hi voltes, i després sigues el màxim de sincer. Com més gent reflexiva i no espontània aprengui a mullar-se, més aprendrem a situar l’espontaneïtat irrefrenable al lloc que li correspon: entranyable en els nens i més aviat patètica en molts adults. I aprendrem a estimar la naturalitat amb què les persones educades no diuen el primer que els passa pel cap sinó el segon. Afegint-hi intel·ligència sense treure-hi sinceritat. La veritat ben reflexionada sempre té una mica més de veritat

6.- “Aprofitant que aquest món no funciona gens, ens toca anar-lo arreglant amb les mans amb cada acció que fem com a consumidors, com a ciutadans. Com es comença? Aplicant el que anomenem pensament crític, que vol dir dubtar de les inèrcies, del que ens diuen, del que fem. Donar-hi un parell de voltes

7.- “No podem somiar un nou món, sinó treballar per arreglar, amb les mans, aquest tan espatllat. I que tindrà rastres dels abusos, del canvi climàtic, de la sobreexplotació, de tanta injustícia. Repara un moble o una peça de roba es fa des de l’estima, des de la modèstia, de saber que no sempre pots, estrenar, però també des de l’ambició de gaudir de peces perdurables

8.- “La bombolla de l’ocurrència s’ha apoderat del que anomenem política, però és cada cop més un circ mediàtic mediocre farcit de declaracions, tuits, tertúlies, provocacions, rèpliques i brometes diverses

9.- “A la xarxa i a la vida, hi guanyaríem molt si penséssim abans de parlar

10.- “Aquesta incertesa incòmoda és l’únic camí per acostar-nos a la veritat, o si més no anar arraconant les mentides més podrides

11.- “Educar no és esperar que els fills no tinguin cap oferta perillosa, sinó assumir que les tindran totes, i només se’n sortiran si els ensenyem que els bufets poden ser tan lliures com vulguin, però les persones només serem lliures de debò si som capaces d’esmorzar-hi sense rebentar

12.- “És l’hora de les Humanitats, en majúscules. No les contraposo a cap altre estudi, tots són necessaris. Però reivindico la seva utilitat màxima. La seva vessant pràctica. La seva urgència. En aquest interregne en què cal digerir errors i reinventar el sistema, en què cal recuperar les essències, sisplau respectem, defensem i abracem les lletres. Sempre que ha tocat decidir on anem ha estat imprescindible aclarir qui som i d’on venim. Si hagués de promocionar la facultat de Filosofia ho faria com els estudis que et poden ajudar a entendre el món. Una carrera que no enganya: no promet solucions fàcils però no es cansa de fer preguntes.”

13.- “Convé que ho anem repetint des del punt de vista pràctic i des del punt de vista humà: la formació ens enriqueix personalment. No trobarem feina per a tota la vida, però ens formarem per tenir una vida millor. I si algú dubta del valor d’estudiar és que no ha estudiat prou.

dimarts, 24 d’octubre del 2017

Del 15-M al fracàs de Podemos


L’any 2007 abans de l’inici de la crisi a Espanya hi havia:
  • 7,2 milions de treballadors per sota de 12.000 € bruts anuals, 40% de treballadors pobres que no arriben ni a mileuristes.
  • 5 milions entre 12.000 i 21.000 amb una mitjana de 15.000 són els mileuristes, 25 %
  • 6 milions entre 21.000 i 60.000, la veritable classe mitja, gairebé no arriba al 30 %
  • Per sobre de 60.000 només hi ha el 3 % de la població.
Tampoc es por dir que estiguéssim per tirar coets. El 2011 quan es produeix el 15-M les xifres han variat poc excepte que hi ha 4 milions d’aturats.

El desig d’una part important de la població es situar-se en la franja de la classe mitjana.

EL 15M, LA FASE MOVIMIENTO

Espanya ja des de finals dels anys 80 es situa en el paradís de les bombolles econòmiques i bassa la seva economia en la construcció i el turisme, així com en regalar a la iniciativa privada tots els sectors bàsics de la societat: energia, comunicacions, ... Tot aquest procés aprima les classes mitjanes i augmenta el nombre de treballadors precaris. No s’aprofiten els períodes d’expansió econòmica per revertir la situació. Tot s’acaba agreujant a partir de la crisi del 2007.

Desde el franquismo, la vivienda en propiedad ha sido el mecanismo más eficaç de “desproletarización” de la mayoría social: vehiculo de ahorro y acumulación de patrimonio familiar, recurso para épocas de escasez (como la jubilación) y forma de transmisión de patrimonio y estatus a las siguientes generaciones

La crisis produjo un rápido aumento del desempleo, una creciente inseguridad econòmica y una ràpida disminución de las expectatives laborales y vitales”. La tesi del llibre és que la revolta del 15-M és la revolta de les classes mitjanes que amb la crisi han vist frustrada la vida que els havien promès en els moments de creixement econòmic i que tots s’havien volgut creure.

Fa una crítica dura al funcionament dels sindicats en l’Estat Espanyol en la que estic plenament d’acord: “La legislación laboral espanyola tiene algunos rasgos originales: institucionaliza la representación sindical a través del sistema de elecciones sindicales, garantiza el monopolio de la representación a los sindicatos “representativos” -aquellos con un número mínimo de votos- y establece un complejo sistema de “liberados sindicales”, a cuenta tanto del Estado como de las empresas. Si a esto se añaden los ámbitos en los que el Estado delega parcelas de gestión propia sobre los sindicatos -principalmente la formación para el empleo-, los grandes sindicatos aparecen efectivamente como una prolongación de los aparatos de Estado dirigida inevitablement al apaciguamiento del malestar laboral”.

 Los dos sindicatos mayoritarios fueron merecidament señalados como parte del problema no de la solución” Són una organització de “l’Antic Règim” que no ha sabut o no ha volgut evolucionar.
El 15-M agafa contrapeu tant als partits d’esquerres com als sindicats que no saben reaccionar i que tampoc són ben acceptats a les acampades: “Desde mucho antes de la crisis, la izquierda había dejado de servir como vehículo político de expresión del malestar

El 15M fue una insurrección pacífica, de masas, una irrupción antes que un movimiento. No careció por eso de organización. Antes al contrario, el 15M fue una demostración incontestable de la potencia de la autoorganización en red, policéntrica, sin sujeto.... El 15M adoptó las formas caracterísitcas de un movimiento asambleario, híper-asambleario incluso. La assemblea abierta a cualquiera se convirtió en el modo de ser y de estar en y del movimiento

El 15M és un rebuig frontal a la democràcia representativa, però no acaba de trobar la forma de canviar-la. És el desig d’una democràcia directa que reclama una participació intensa en la lenta presa de decisions.

La Sociedad se repolitizó en 2011, se galvanizó en torno a la indignación contra el diktat financiero europeo, la corrupción política y todo aquello que la crisis revelaba

LA FASE PODEMOS

Podemos neix el gener del 2014. Ja ha passat algun temps del 15M. Hi hagut alguns intents de capitalitzar-lo però sense èxit: Izquierda Anticapitalista (IA: Teresa Rodríguez, Miguel Urban, Jaime Pastor), Partido X (Simona Levi), Procés Constituent a Catalunya,...

Podemos no nació con un proyecto definido, mucho menos acabado. Tuvo en sus primeros momentos un carácter de prueba y error. La hoja de ruta no quedó fijada hasta tiempo después

Es solapen el “comando mediàtic” i la realitat de persones que s’agrupen en els cercles. “En sus bases, no era un partido de clases medias, aun cuando lo fuera de forma unànime en su dirección”

Passat l’èxit de les eleccions europees del maig del 2014, calia articular un partit d’alguna manera inexistent i es començaran a veure les primeres contradiccions. “La débil y embrionária organización que había impulsado la iniciativa empezó a corromperse por las disputas internas

Quan hi ha mols indignats en contra del que està passant i del com evoluciona la societat és senzill trobar recolzament per opcions rupturistes, però en el moment en que es produeix la recuperació i tot sembla tornar a lloc i els que no es recuperen queden “fora de la societat”, aleshores tornem a opcions pro-sistema i conservadores del status quo.

Ben aviat Podemos (Vistalegre, octubre 2014) s’estableix com qualsevol altre partit tradicional malgrat voler fer veure el contrari: “De la asamblea salió una dirección uniforme, una organización rígidamente estructurada y una modalidad de validación plebiscitaria. Al tiempo que formalmente se ensalzaba su función como “unidad bàsica de organización”, los círculos quedaron desplazados a un papel de mera comparsa política, relegados a las actividades de propaganda y agitación” En resum com qualsevol altre partit.

En el moment de les eleccions dels consells locals comencen a sorgir les discrepàncies i discussions dins dels cercles de Podemos. Tothom vol manar i imposar les seves tesis. El sistema del vot majoritari fa que les minories quedin fora dels consells locals. S’acaba amb la dinàmica assembleària.
La direcció estratègica en mans d’Errejón i el seu grup deixen de banda les propostes més revolucionàries i de canvi, i es col·loquen en una situació de centre. De fet, és el que els correspon com a representants de classe mitja que són, malgrat que bàsicament aquest no era el seu electorat real i potencial. “Podemos era el partido de la crisis: de los más castigados, de los segmentos populares, de lo que quedava de classe obrera, de los estudiantes “sin futuro” y de las clases medias en proceso de descomposición. Hacer un discurso de moderación y responsabilidad, a rebufo de la ola del 15M, sin tratar de estirar la situación política, aunque sólo fuera en términos discursivos, era sinónimo de desmovilizar a una base social que la dirección parecía conocer solo de forma parcial

A l’abril del 2015 s’inicien les discrepàncies entre Pablo Iglesias i Errejón. Iglesias s’arropa en un grup provinent de IU(Irene Montero, Tania Sánchez o Rafa Mayoral) amb els que ell havia compartit partit i amb els que també comparteix idees.

La propera comtessa electoral són les municipals del 2015 i s’organitzen les confluències en diferents ciutats i pobles per presentar-se a les eleccions. Tornen les organitzacions d’arrel més assembleària i més properes als moviments socials de base. “La relación del partido com los “nuevos municipalismos” resultó, de hecho, particularmente controvertida y polèmica

La formació de les diferents candidatures municipals no va ser fàcil i va estar plena de tensions internes, la major part de les vegades per simples quotes de poder dins de la candidatura, o sigui, com a tots els partits.

Cuatro o cinco puntos dominaron los programas de las candidatures: la auditoria de la deuda, la remunicipalización de determinados servicios, el desarrollo de un urbanismo no predador, la garantia de los derechos sociales -vivienda y educación infantil principalmente, por ser competencias municipales- y la articulación de mecanismos de democratización y participación en la vida política del municipio

Moltes de les victòries electorals municipalistes com a Madrid i a Barcelona ... “no había tenido nada que ver con las funciones del carisma y del liderazgo mediático, sino con el modelo de colaboración y descentralización del 15M” “En los meses siguientes, las asambleas y los precarios espacios de organización de las candidaturas fueron languideciendo poco a poco. El municipalismo había logrado escapar a la forma partido, pero no así a la institucionalización

I de les municipals a les generals, les eleccions del canvi (estiu-tardor 2015)

A les municipals del maig no van assolir el resultat que esperaven. “La “confluencia” se había convertido en el único remedio para solventar el desgaste de Podemos, patente en el deterioro de su imagen pública, sometido al bombardeo de los media, debilitado por las disputas internas en torno a la verticalización del partido y desplazado el “centro” por la operación Ciudadanos. Podemos había perdido empuje: la máquina de guerra electoral estaba atascada en el propio barro que había contribuido a remover

Immediatament sorgeixen diferents propostes de confluències (entre elles “Ahora en Común”) amb altres forces i també amb gent independent al més pur estil 15M. Això fa por a la direcció que les emmarca, només a nivell d’autonomia, mai a nivell estatal i sempre que es mantingui el nom de Podemos en la papereta electoral de les eleccions generals.

A les eleccions generals del 20-D assoleixen un resultat agredolç. A prop del PSOE en percentatge, però no en escons, l’èxit prové de les zones (Galícia, Catalunya i València) on es presentava en forma de confluència, més que d’on es presentava simplement com Podemos.

En el llarg 2016 amb dues eleccions generals per aconseguir tenir govern se’ls hi veu el llautó en les negociacions per formar govern i de la primera a la segona elecció perden vots. Ja no són el partit nou que havia de canviar la política. A poc a poc s’esquerda el bloc i es va dividint el partit. “La llegada al Parlamento sentó mal a Podemos y a las confluencias. Como era previsible, en ausencia de movimiento, las posibilidades de hacer política en la cámara se limitaron a dar vueltas en el vacío, asomando en ocasiones con declaraciones grandilocuentes, pero con un impacto público menguante.

Després de tot el cicle electoral que comença amb les europees i acaba en la doble cita estatal el 15M, al menys en part ha arribat a les institucions. Però era això el que cercava el 15M?

Segurament no és així: “Las sucesivas elecciones empujaron el ascenso de una nueva generación política que prometía honestidad, transparencia, respeto al mandato popular. Pero lo cierto es que frente a la riqueza de contenidos políticos que se expresó en los momentos que podríamos llamar de “asamblea”, la “fase institucional” sufrió un rápido desgaste.” Podríem cantar allò de Lluís Llach: “No és això companys, no és això”
Els governs municipals que van conquerir aviat es van topar amb la realitat i poc o res van poder fer o van voler fer del que havien dit en campanya. Apareixien “el desencanto i la apatia, al tiempo que se imponían las inercias de la autorreproducción de la nueva clase política

El 15M era un moviment, en canvi, Podemos és un partit en el que les lluites internes i la organització s’acaben convertint en l’element clau i cada cop s’allunya més del que significava o podia significar el moviment del 15M

ELEMENTOS DE INTERPRETACIÓN: CRISIS DE RÉGIMEN, CLASE MEDIA Y RESTAURACIÓN

 Ya sea en el Estado, o aparentemente fuera del mismo, las élites de Estado aparecen unificadas. Por lo general, y a pesar del disenso público en aspectos superficiales, actúan de forma concertada en todos los asuntos relevantes”. En aquest concepte d’elits d’Estat, l’autor inclou, periodistes, intel·lectuals, representants de la cultura, sindicats, .... són la classe governant.

Al llarg de molt de temps no hi ha canvis en les persones que copen els llocs de poder en totes les institucions. Això facilita l’arribada de la corrupció, amb la sensació que no els hi pot passar res. No hi ha renovació per què la impedeixen i la corrupció arriba a tot arreu i es fa sistèmica.

De acuerdo con este guión, el envejecimiento, la corrupción, el narcisismo y la autocomplacencia se convirtieron en las marcas distintivas de las élites de Estado

Con la crisis, se inicio la fase agònica de la classe gobernante. La depresión econòmica y el 15M acabaron por dar la puntilla de la legitimidad que todavía les quedaba”. “Para una parte creciente de la población la clase política aparecía como una oligarquia predadora y arbitraria” I amb el pas de temps aquesta sensació segueix plenament vigent.

La base social de las democracias occidentales se encuentra en la constitución de la clase media”: Les fases de creixement i bombolla (1985-1992 i 1995-2007) amb l’increment de preu i de venda d’habitatge permet augmentar el nombre de propietaris i per tant, de suposats falsos membres de la classe mitjana

Amb la punxada de la bombolla immobiliària s’acaba el somni d’esdevenir classe mitjana. “La crisis iniciada en 2007 mostró, sin tapujos ni paliativos, las contradicciones” de la societat que vivíem i vam entrar en un període d’incertesa.

En el 15M no hi ha líders ni portaveus, ni objectius electorals, ni institucionals. Podemos genera uns líders, uns portaveus amb afanys representatius i electorals. El problema és que aquests líders cada cop s’allunyen més del moviment de base primigeni en busca del poder institucional. Es converteix en una organització vertical. Les consignes i les mobilitzacions es vehiculen de dalt a baix com en tots els partits polítics.

En poc temps, Podemos anteposa a tot assolir la majoria parlamentària: “la política post 15M tendió a asimilarse a la política convencional. Y con ello, perdió su capacidad de producir iniciativa” Va canviant el seu discurs buscant un electorat majoritari que no acaba de trobar.

Primarias y consultas fueron en efecto, legados del “participacionismo” del 15M, però acabaron siendo poco más que un formalismo vacío” Es converteixen més una empresa de màrqueting que en un partit polític.

Els hi ha passat com a tots els partits. Ja fa molt de temps que està teoritzat que un partit és “una màquina de repartir càrrecs”.  En conjunto la nueva política generó un “nicho de empleo” para aproximadamente cinco o seis mil personas”, i aquest fet implica entrar en la dinàmica de la vella política, ja que aquests càrrecs depenen gairebé sempre directament del líder que els posa i els destitueix segons la seva fidelitat. D’alguna manera estem on estàvem.

La crisis ha apuntado a la classe política como colectivo privilegiado, dedicado a su propio provecho antes que al servicio público”. Però la pregunta que està a sobre de la taula és “¿de qué modo se puede absorver la protesta, cuando esta empieza a cristalizar en términos políticos?

A Podemos es produeix una “ruptura entre gobernistas y quincemayistas responsables y marginales, raonables y puristas, institucionales y radicales.” El que no se sap és si es podrà resoldre el problema de portar tot el que suposava el moviment del 15M a la política institucional.

La crisis de las élites tuvo motivos internos” “Después de 2007, la crisis produjo una situación de escasez relativa, sencillamente había menos a repartir ... Se embarcó en una lucha competitiva por unos recursos menguantes: ceses, cortes de suministro, peleas”, traïcions desvetllen els diferents casos de corrupció.

Estem davant d’una “mediocridad generalitzada de la clase política” que ens porta “al colapso de un modelo de extracción de recursos basado en una corrupción sistemàtica

Per molt que es digui i es parli, “tras casi una dècada de pruebas, no hay ningún inidicio de que la economia global haya siquiera iniciado una senda de crecimiento autosostenible

En España “la supuesta salida de la crisis” no ha traído otra consecuencia que la intensificación de los elementos de su especialización económica: una mayor explotación turística y, de nuevo, la concentración de la inversión en determinados segmentos del mercado inmobiliario” Estem on estàvem. Res ha canviat, excepte “la caída de los salarios y de los costes laborales

El régimen político que resulte de la crisis no contarà con el estabilitzador automático de unas clases medias amplias y satisfechas. La época apunta a la descomposición de ese elemento a la vez social e ideológico, que permitía mantener la ficción de una sociedad sin quiebras, ni fracturas significativas

El recambio de élites que empuja el ciclo choca además con los límites de una crisis más general, de una crisis de la forma “estatal” de las élites. No se trata únicamente, de que en tanto clase professional y directiva los componentes de la nueva política estén “menos preparados” que la generación de la Transición, sinó de que el propio “sujeto élite” està siendo desplazado fuera del Estado, hacia los lugares -las agencias financieras, las grandes corporaciones, los organismos transnacionales- en los que se concentra el poder real. En última instancia el recambio de élites puede resultar ineficaz, por una razón tan banal como aquello que todavía se pretende ocupar (el Estado) ha sido vaciado de poder y autonomia efectivas.”

En definitiva, el signo de la época es la irremissible “descomposición” de las clases medias

EPILOGO: PRÓLOGO A UN DEBATE ESTRATÉGICO

Estem massa capficats en trobar solucions ràpides i immediates i manca una visió de futur a llarg termini. El debat és la tàctica i no l’estratègia. Aquest és el gran mal de l’esquerra a Europa en les darreres dècades. Per aquest motiu ha perdut pes polític. No té estratègia de futur. Només el neoliberalisme mostra plans estratègics. Per això està guanyant la partida arreu.

Los síntomas de este “trastorno del Estado” son la crisis de legitimidad, la crisis de representación y las crisis de las élites nacionales. Pero sus razones están en una crisis de autoridad: el Estado moderno ha sido laminado por la extensión de la fàbrica global y el capitalismo financiero, la imposición de instancias de regulación supraestatales como la Unión Europea y su “empresarialización” que transforma a los Estados en corporaciones en competencia por la captación de inversiones y para la explotación de las “ventajas competitivas” de los territorios que administran.”

“Las contradicciones de esta sociedad están encarnadas en su crisis, crisis sin paliativos y sin superación imaginada o prevista

La suposada regeneració i canvi que havia de suposar l’arribada de la nova política no ha estat el revulsiu que s’esperava i estem si fa o no fa com estàvem abans de la seva arribada i la crisis segueix endavant encara que alguns ens vulguin fer creure que hem entrat en vies de superació. No hem aprés res i seguim com estàvem. Quina pena!

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Adrià, Júlia i Martina


És la història d’un triangle amorós explicat per tres narradors diferents. Cada un dels tres protagonistes dels fets els explica des del seu particular punt de vista amb un estil literari també diferent. Presenta un bon estudi psicològic dels tres personatges. Per entendre els dilemes morals de la protagonista no només l’hem de situar a l’època en que va ser escrit (1965), sinó també en l’època que està situada l’acció principal: final de la dècada dels 40. Per sort, la societat ha canviat molt i es força impensable que una noia de 20 anys passi per aquest tràngols morals.

Podria donar peu a un bon guió cinematogràfic per una pel·lícula amb blanc i negre com molts dels llibres de Manuel de Pedrolo, un escriptor molt oblidat. Esperem que el 2018 any del centenari del seu naixement es faci una bona tasca de recuperació de la seva obra.

Adrià

A dalt lluïen unes estrelles malicioses que ens espiaven. Però no podien veure més que les nostres dues siluetes, avançant per l’estreta vorera que ara i adés s’interrompia davant un solar abandonat. Del que passava dintre nostre, no es podien saber res, mai ningú no en sabria res, ni jo no ho sé ara, perquè tot això no existeix ja, perquè tot això era mentida, potser era mentida ...”

No crec equivocar-me sí dic que el seu somriure era de persona acorralada. Ara ho veig clar, però així em costa d’admetre-ho, perquè si això hagués estat veritat, si ella hagués estat verament acorralada, per què no m’ho deia? Per què no se’m confiava?”

Però, encara que ella es disculpés, encara que em digués que havia estat una víctima innocent, me la podria creure? ¿No quedaria dintre meu, sempre una mena de recel, la sospita que, a pesar de tot, podia haver mentit? Si una vegada ho havia fet ... No, mai no estaria segur de res, sempre hi hauria això entre nosaltres

Júlia

En els meus moments de lucidesa, no podia deixar de veure tot el fracàs del nostre matrimoni. No podia pas ser més complet. Entre nosaltres no hi havia amor, ni tendresa, ni respecte ... Res, res de noble, res de bell. Desesperada, ho constatava. No podia romandre insensible a aquest fracàs, a l’abjecció de la nostra existència.”

Quan la porta es tancà al meu darrera, vaig girar-me encara. Com si confiés que, penedit de la seva brusquedat, m’obriria de nou. No ho va fer
Vaig sentir-me sordament desesperada. ¿L’havia perdut, després de tot? No, no era possible. No el podia perdre

Martina

Tot va anar tan de pressa, que ja no sé si fou aleshores mateix quan vaig sentir que haver-lo retrobat era com començar de nou la vida. És difícil de dir-ho, ara, però ho era també en aquells primers instants, perquè els nostres sentiments mai no són pors, i menys en la seva naixença; sempre es barregen a tota mena d’impressions, a un cúmul d’estats d’ànim que ens ofusca, que fa gairebé impossible d’assegurar què, d’un encontre, ens ha colpit per damunt de tot

Entre ells hi havia una comprensió, una entesa molt subtil, una mena de complicitat, com si sabessin coses que ningú més no sabia com si visquessin, una mica, en un món diferent

Mentre travessava el replà i em dirigia a l’escala, ella continuava al costat de la porta oberta del pis, com si li requés quelcom. I potser sí que ben mirat, li era penós de veure’m marxar, potser sí que la impressionava aquella separació silenciosa, indiferent, i la meva aparent falta d’emoció

Altres opinions a la xarxa: