dimarts, 31 d’octubre de 2017

Decebut i desconcertat


Quins dies portem tots plegats! I ja fa molt temps que dura! Sabíem que seria difícil i llarg però estàvem il·lusionats i ens era igual. Per fi, després de moltes incerteses el divendres el Parlament proclamava la independència. Tots ben contents i ben alegres vam sortir a celebrar-ho.

El cap de setmana ha estat tranquil, però ja començàvem a albirar coses estranyes que s’han anat confirmant. On estem? A on anem? Aquestes preguntes ens les formulem tots i no tenim respostes. Només rumors i especulacions de quins seran els propers moviments. No tenim cap certesa. On està tot el previst per quan es proclamés la República?

Sabíem que proclamar la república no era bufar i fer ampolles, però el buit en el que ens trobem ara em decep i em desconcerta a l’hora. La reacció visceral és no anar a votar el 21 de desembre. No són les meves eleccions, no les convoca el nostre president. Però és un perill no anar i deixar que guanyin els que diumenge es manifestaven a Barcelona segons ells, junts per Catalunya. Caldrà esperar i veure com es concreta tot plegat.

Però és que resulta que després de tants anys tenim pressa. Fins ara l’independentisme marcava el ritme, però amb l’aplicació efectiva del 155 l’Estat espanyol pren la iniciativa i nosaltres anem a remolc. No hi estem acostumats en els darrers temps i no m'agrada gens.

Malgrat haver proclamat la República seguim vivint dins l’Estat Espanyol, sotes les seves lleis i el seu Govern. Segons la wikipèdia som un territori en disputa.

No m’agrada sentir-me així. Em sento enganyat. Què vaig celebrar el divendres el vespre? Tot ha estat un miratge i ara tornem a començar. Ens aixecarem de nou i tornarem al carrer si cal, però s’està fent molt i molt feixuc.

Tampoc m’agrada la divisió que estem vivint entre independentistes i unionistes. El que als unionistes els agrada qualificar de fractura social. Fa molt de temps que només parlem d’això i no dels problemes reals de la gent. Cal posar un termini per acabar-ho i poder avançar endavant.

El silenci del govern des del divendres a la tarda és esfereïdor. Hi tinc confiança. Fins ara no ens ha fallat mai. Però tot és molt estrany. Després de l’1 d’Octubre hi ha massa opacitat en tots els moviments i decisions i de moment ja tenim dues persones innocents privades de llibertat. Ha arribat el moment de que parlin clar i que expliquin amb pèls i senyals el que ha passat realment aquests darrers dies.

Possiblement els mitjans i les xarxes socials no ajuden gens. Ens hem acostumat a que el ritme de la informació i les decisions van a gran velocitat. Volem respostes ràpides i senzilles i el procés cap a la constitució d’un nou país segurament no pot ser així.

Necessitem estar calmats, deixar temps a que els nostres polítics facin la seva feina, reflexionar un cop tinguem tota la informació a les nostres mans i seguir decidits cap el nostre objectiu amb noves estratègies. Però no neguem la realitat. No amaguem el cap sota l'ala. Hi ha molta més gent de la que ens agradaria que vol continuar formant part d’Espanya i estem enfrontats a tot un Estat molt poderós i que té moltes eines al seu abast per fer-nos el camí cap a la independència molt i molt difícil.

Malgrat està decebut i desconcertant m’agrada creure que encara tenim camí per recórrer.Com s'acostuma a dir l'esperança és el darrer que es perd.

Mural de Werens a Sabadell

6 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

El diumenge vaig pensar que hi havia una mena d'acord entre Puigdemont i el Gobierno... però després de la roda de premsa des de Bèlgica no estic tan segur!
De qualsevol manera, fa que ara sí estic segur que no sabrem mai què va passar realment entre la suposada 'declaració' d'independència el divendres a migdia i el dissabte.
Va ser un cap de setmana molt estrany... fins i tot la Rahola va dir que no entenia res. Que ningú li agafava el telèfon.

Estem tots molt cansats, dormint malament des del 20S, i amb una indignació que va en crescendo. Cóm pot ser que ara, l'any 2017, en Europa i EN PLENA LLUM DE DÍA, hagi aquests abusos de poder d'un partit tan podrit i corrupte. Molt, molt trist.

Ricard Masferrer ha dit...

He pensat moltes coses aquests dies. No m'agrada gens el caire que està prenent tot plegat. Podem acabar la setmana amb més persones innocents a la presó.
La pregunta que et fas tu ens la fem molts. I Europa, no pensa fer res? La història diu que mai ha fet res. És el nostre problema. Esperem que aquesta vegada sigui diferent i pari els peus al govern corrupte de Madrid.
Per cert, Dennis què es diu de tot això que passa per Holanda?

Dioni Tulipán ha dit...

Doncs, afirmo només el que van dir els meus pares el diumenge passat. Que Europa en general no està molt predisposat a tenir més interlocutors, més països petits, i que a més amb un 45÷48% tampoc no tenim la legitimitat de una declaració d'independència en contra de la meitat dels catalans.
Però més que res, em comenten, que no donen massa suport, perquè vivim en un país on es pot veure prou bé. No passem gana, tenim un benestar prou alt, i aquest és el motiu més gran per no preocupar-se massa per nosaltres. Per què canviar si ja estem molt bé...

Aquesta manera de pensar és una mica com la meva situació. Sóc holandès i tot i vivint 20 anys a Catalunya i amb dos fills i casat, no puc tenir la doble nacionalitat. (evidentment, no canvio la holandesa per la espanyola) No cal, diuen, perquè ja sóc Europeu. Es a dir, puc fer de tot. Però no puc votar (només a Holanda... però no sé res d'holanda). Amb això, jo segur que NO tinc dret a decidir. No ho canviaran perquè ja estem a Europa i vivim prou bé.

Sembla que l'únic que pot obrir els ulls d'Europa seria quan empresonen per 30 anys a tots els consellers... Evidentment, esperem que no sigui el cas.

Apart de la indignació, també impotència!

Ricard Masferrer ha dit...

Entenc molt bé la posició dels holandesos. Difícil de copsar des d'allà quin és el problema si aquest no es fa més evident. L'empresonament dels consellers ho posaria en evidència.
És cert el que dius si estem en un país en que en línies generals es viu de p... mare de què ens queixem? Què volem? S'entenc una mica si ens situem en la comparació de quan una parella és vol separar, malgrat que aparentment viuen bé. Un d'ells pren la decisió que vol en llibertat respecte a l'altre i prendre les seves decisions.
Jo també veig que amb 45-48%, fins i tot amb un 51% no sé si és suficient per declarar la independència. Tinc la impressió personal que caldria un consens més majoritari entre la població, encara que tot plegat seria fàcil de resoldre amb un referèndum pactat i legal. Així sabríem amb molta més claredat on estem.
Finalment em sobta que amb 20 anys vivint aquí i tot mantenint la nacionalitat holandesa, a la que jo tampoc renunciaria, no pugis votar aquí.
Em considero molt europeu, però Europa hauria de deixar de ser un club d'Estats i avançar més cap una unitat real com a supra-estat que sembla que només ho és en materia econòmica i poca cosa més.

Anònim ha dit...

Tal com diuen els polítics, tot forma part d’una jugada magistral d’una llarga partida d’escacs, segur que els hi sap greu decebre a tanta gent però es el què toca per seguir una estratègia secreta que portarà tard o d’hora a una autèntica república.

Sobre els presos polítics sembla que cada vegada n’hi hauran més.

Ricard Masferrer ha dit...

No ho tinc tan clar que hi hagi una estratègia secreta darrera de tot el que està passant. Ara ja tenim 10 presoners polítics i no s'ha acabat aquí. Una part important del govern legítim de Catalunya a la presó. Volen empresonar la simple idea de la independència. Pensar començarà a ser delicte.