dimecres, 17 de gener de 2018

Són realment nostres els carrers?

La calle es mia” 
Manuel Fraga Iribarne

Quan el carrer va deixar de ser seu
Xavier Domènech Sampere

Els carrers seran sempre nostres

Vaig conèixer a Xavier Domènech quan encara no es dedicava a la política, en una conferència a la Biblioteca de Ponent sobre el moviment obrer a Sabadell. La seva tesi doctoral editada el 2002 sota el títol “Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976)” estava centrada en el tema.

Immediatament el llibre va passar a formar part de la llarga llista dels que pensava llegir en algun moment. La seva activitat política actual i algunes de les seves opinions encara van augmentar la curiositat per saber que deia en els seus llibres.

Guardo certs records personals sobre la vaga general de Sabadell de febrer de 1976 i la vaga del metall de la tardor del mateix any. Aleshores era un jove universitari i el meu pare tenia un petit taller del ram del metall. No estava massa el cas dels moviments polítics que succeïen a la meva ciutat. Més aviat els vivia de força lluny. Recordo algunes converses a casa: jo simpatitzava amb el moviment vaguista mentre el meu pare “despotricava” en contra de CCOO.

Segons X. Domènech, les vagues del 1975-1976 “repetien un esquema més o menys similar:
  1.  Inici de la vaga per motius laborals polititzats o ja directament per motius polítics
  2.  Acomiadats, empresonats, ferits i morts, per l’acció repressiva
  3.  Lluita solidària i política contra la repressió que en certs moments es podia convertir directament en un desafiament a l’ordre establert
  4. Fi de la vaga amb el retorn dels detinguts i la readmissió dels acomiadats i amb una gran representació, via assemblea de tots els vaguistes, de força pública que les autoritats han d’acceptar, la qual cosa demostra que el carrer ja no el controlen ells
Sabadell no era única, encara que si és representatiu de tot el que passa en aquest període en zones similars, nuclis industrialitzats com Madrid, Euskadi, Navarra, Astúries, Córdoba, Barcelona, el Llobregat.

En aquells moments el moviment obrer i el moviment veïnal pren el carrer o al menys ho intenta. De fet, és fruit d’una història que segons les tesis de X. Domènech comença a mitjans de la dècada dels 60. Em resulta curiós comprovar com els motius que impulsen aquests moviments no han canviat gaire: habitatge, millores als barris, salaris, aturats, ...

Ara bé el paisatge urbà de Sabadell si que ha sofert molts canvis. El Sabadell d’aquells temps i el d’ara no tenen res a veure a nivell urbanístic. Només cal repassar les fotos de l’època: descampats, carrers enfangats, nens jugant al carrer .... La vista des del pis dels meus pares ha canviat substancialment: Eix Macià, Torre Millenium, Parc Catalunya, .... Al 1976 per la finestra de la meva habitació podia contemplar tot el barri de la Creu Alta i part de Sabadell, una vaqueria just a sota de casa, una part de la Riereta encara al descobert, els horts en la zona que després es convertiria en el Parc de Catalunya, ... Per baixar i pujar al centre ho feia travessant el pont sobre la riera i pel carrer Major encara per asfaltar.
Els vaixells de paper d'aquest cançó baixaven pel carrer Major

¿Fins on va empènyer i va ser cabdal el moviment al carrer per produir el canvi polític de la transició? ¿O potser simplement van deixar fer i van fer veure que canviaven en la superfície, per realment deixar-ho tot pràcticament igual en el fons? Molts dels canvis que es produeixen en el règim són més fruit de la crisi del 1973-74 i de la mateixa mort del dictador que no de tots els moviments que es van viure en aquells mesos tan convulsos. En tenim una prova fefaent que el règim no va canviar tant com ens pensàvem amb tot el que estem vivint en els darrers mesos. Segurament l’element més determinant del canvi va ser la pròpia mort del dictador.

Segons Xavier Domènech “El camp de batalla es trobava precisament en els vasos comunicants que estableix tota societat complexa i el seu cor principal residia en els moviments socials. En el moviment obrer com a principal agent d’acció i canvi social i en el moviment veïnal com a principal nucleador de diferents classes socials (obrers, petits comerciants, professionals, ...) i articulador d’alternatives concretes de gestió de la vida urbana quotidiana”, però en realitat no n’estic tan segur. Igual a nivell de ciutats i pobles en la política dels Ajuntaments possiblement va ser així, però en la política d’Estat no hi va haver tants canvis, malgrat que en aquells moments als que ho vam viure en directe ens va sembla que sí.

La mort del dictador crea un buit en el sistema, una finestra d’oportunitat i esclata un període de gran conflictivitat social que s’aprofita del aprenentatge previ dels moviments socials dels anys anterior i que va de novembre de 1975 a juny de 1976 on es disputa qui té el control del carrer: el règim o l’oposició.

Segons X. Domènech es produeix una crisi d’hegemonia. Al “1976, en un context de conflictivitat generalitzada feia ingovernable un règim que es quedava sense alternatives polítiques més enllà de la repressió” No passa ara el mateix a Catalunya?

De fet, s’establí un empat tècnic entre les forces de l’oposició que podien fer ingovernable l’estat, però que no podien oferir un recanvi polític real, i un règim incapaç d’articular una alternativa política viable a mig termini, però que encara retenia el monopoli de la violència que li garantia en última instància la seva supervivència. En aquest estat de coses, com altres vegades en la història, una de les faccions del mateix règim, des de l’autonomia que li donava aquest empat virtual entre les diverses forces en pugna, assumí en gran part el programa de l’oposició -amnistia al principi i legalització dels organismes de l’oposició i corts constituents després- per adoptar una base de legitimitat que permetés la seva supervivència política i social en el futur. Això marcà el final d’una fase especialment intensa de la nostra història i l’inici de la institucionalització del canvi polític, en la qual l’ocupació del carrer, els moviments socials i la mateixa societat civil antifranquista perdien el paper que havien representat anteriorment i s’iniciava un fenomen que més tard seria conegut com el de desencant. El canvi de fase a Sabadell fou percebut de manera dramàtica durant la vaga del metall de 1976, quan s’intentà reproduir la vaga general de febrer. Malgrat que aquella vaga fou més complexa i aplegà una quantitat de recursos que anteriorment no havien aparegut durant la vaga de febrer, aquesta fracassà en els seus objectius últims. El marc polític havia canviat radicalment

El moviment obrer ha canviat i molt. Han minvat molt els obrers de les fàbriques amb el gran augment del sector serveis que a hores d’ara és el majoritari. Excepte alguns sindicats minoritaris, els dos grans sindicats estan molt propers al que era el sindicat vertical de l’època franquista. Els seus dirigents s’acaben perpetuant en el seu càrrec, convertint-lo en molts casos en gairebé vitalici. Els alliberats i quadres dirigents son una mena de funcionaris sindicals, més preocupats per mantenir el seu status quo que de cercar veritables solucions als problemes dels treballadors. ¿Quines són les seves propostes, a part de manifestar certes vaguetats que no porten mai en lloc?

Alguns dels fets que descriu Domènech en el llibre em porten al cap la situació que es viu actualment a Catalunya. Hi trobo certs paral·lelismes. Hi ha un fort moviment al carrer format per gent de procedència social diversa i agrupada en diferents entitats. En molts moments aquest moviment pren els carrers amb el crit de “els carrers seran sempre nostres”. Però en front tenim unes estructures d’Estat que no es mouen ni un mil·límetre de la seva posició intransigent i amb un únic recurs la repressió. Estem en una situació d’empat tècnic que ningú veu amb claredat com es desempatarà. Als anys 70 les institucions estatals van saber moure els seus fils per trobar una sortida. Ara semblen molt més enrocats.

El desllorigador estarà al carrer o els nostres polítics acabaran trobant la manera de sortir d’aquest carreró sense sortida en el que ens trobem?

diumenge, 7 de gener de 2018

Josafat


Vaig inaugurar les meves lectures de novel·les catalanes nostrades de principis del segle XX amb Els Sots Feréstecs(1901), i Les Multituds de Raimon Casellas, vaig seguir amb Solitud (1905) de Víctor Català i ara li ha tocat el torn a Josafat (1906) de Prudenci Bertrana. Cap d’elles m’ha decebut, ans el contrari, les he llegit amb molt de plaer, tant per la història que expliquem com per la manera en que ho fan i la gran riquesa de vocabulari.

Bertrana inicia la novel·la amb la descripció del lloc, l’escenari, el campanar i amb la presentació del protagonista, Josafat, el campaner.
  • Cap vibració ni cap murmuri de vida no traspassa les aclaparadores muralles; regna allí un gran silenci, com el que deu regnar en els espais siderals: silenci que esporugueix i admira
  • Tal és el decorat d’aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant no gosaria a saltironar ni sabria riure
  • Josafat visqué allí com una fera engabiada; sortia del campanar tan poc com podia
  • L’inquietava l’esbrinadora fixesa d’aquell ull divinal, que, dins un triangle resplendent havia vist, de petit, en alguna estampeta
  • Dues passions tan sols li donaven molèsties: la ira i la luxúria
Ja tenim el problema plantejat. El campanar resulta ser una atalaia privilegiada com a lloc d’observació de les casetes de perdició properes. Josafat “rumiava seriosament la manera d’acabar amb aquella vida de castedat que tant el feia sofrir”: anar-se amb una bagassa o casar-se.

La temptació arriba als seus dominis sense avisar. “Anà per renyar les dones que interrompien irrespectuosament el silenci de la casa de Déu”, però “es contorbà; per tota la seva còrpora corregué un frisament ardorós, i tingué por d’aquella testa que se li apareixia i li interrompia la seva vida monòtona, la calma grisa del seu sojorn

De les dues dones vol a la Pepona, però aquesta el fuig, mentre la Fineta pensa “Quin home el campaner! Quina voluptuositat més nova prometia! Seria tan terrible el seu amor!”

A Josafat “Una veu sonant dins el seu crani, li cridà: -“Déu et mira””. Però no es pot resistir, els seus desitjos podem amb ell. “La llum de l’atxa ... llançava reflexos fantàstics, tètrics, besllums, com els d’una ànima encesa pel pecat que cerqués, adolorida, el consol de la divina gracia

Des d’aquell moment, “la solitud se li féu penosa des de l’escena del trifori. Tots els seus dominis estaven contaminats, tots els racons guardaven remembrances de Fineta” “Quatre dies passaren sense un instant de bon repòs; imatges eròtiques el perseguien, una curiositat deshonesta el martiritzava i somnis enervadors l’emmalaltien

I al cinquè dia .... es presenta Fineta i ....

Tot Josafat és mala consciència. El seu interior viu una lluita sagnant “La seva còrpora mateixa, refregada hores i hores amb la carn enfebrada de la dona impura, despenia efluvis sacrílegs, i allà on passava anava deixant una estela negra i pudent que obligava els sants a fer magarrufes, a plorar les verges, i entristia l’esguard de Nostre Senyor

Fineta insisteix. El desenllaç tràgic i irremeiable s’apropa. Josafat “s’allunyà ràpidament d’aquell lloc sinistre

Confessa el seu pecat i el confessor al donar-li l’absolució diu que vetllarà per tal que no hi torni, però “el pressentiment que la seva tranquil·litat estava perduda per sempre li tenallà l’esperit

Pensa que l’ha mort, però ... no era així i al final acaba la seva feina, amaga el cos i va a dormir

Hi trobà el silenci, el maligne silenci de sempre, el que feia mesos xiulava a les seves orelles, el que de tant de temps era el seu negre conseller, el que havia revifat les seves passions, encès el seu cor de fluixesa i d’ira

Sentí, per sobre l’església emmantellada per un cel negre i rúfol refrec estrany, com el batre d’unes ales monstruoses” Passa les nits traslladant el sac amb les despulles de Fineta d’un lloc a l’altre. No sap que fer-ne del cos del delicte i de la culpa.

El campaner seguí aquell impuls fins al caire del precipici” Finalment el llença al buit “I l’aigua que gitava la gàrgola quimèrica caigué com baptisme purificador sobre la seva nuesa

Persistiré en la lectura d’aquestes novel·les de principis del XX. En tinc una llista a punt.

divendres, 5 de gener de 2018

No sé d'on vinc


No sé d’on vinc. Em costa dir aquestes paraules,
Escriure-les. No sé d’on vinc. Només tenebres.
I un cansament. Voldria poder localitzar-lo
al meu cos: no és possible. Intente començar,
aclarir. És inútil. No me’n recorde. No
ho he sabut mai. No sé d’on vinc. No sé d’on vinc.
Vaig: només sé que vaig, irremeiablement.
No em feu preguntes: no sabré dir mai d’on vinc.
No ho sé. No me’n recorde. No he estat mai en cap lloc.
Oh, no. Ja és prou. No sé d’on vinc; no em feu patir.
Ho he dit abans: ho he dit tan clar com he pogut.
No sé d’on vinc; no sé d’on vinc. No sé d’on vinc.

Vicent Andrés Estellés

De nou, ara un poema, m’ha transportat a la situació de la mare, la seva mirada perduda, el seu discurs incoherent. Li costa parlar. Prefereix passar l’estona amb els ulls tancats, dormint. La realitat que l’envolta ja no l’interessa. Les tenebres l’envolten. Llegeix paraules. Encara conserva la lectura, però no té cap significat. Descodifica el codi i poca cosa més. Quan la paraula és llarga, li costa i la pot canviar. Està cansada, el cansament d’una vida llarga l’envaeix.

Asseguda al meu davant, no sé on mira. No hi ha res darrera la seva mirada. Tot està buit. Llargues estones de silenci.

S’alegra de veure’ns. Encara ens reconeix. No sabem fins quan. No recorda. No sap on va, però tampoc sap d’on ve. Es desplaça sense sentit. No contesta les preguntes. No vol que li fem preguntes. No sap que li passa. No podem saber si en té prou. Segurament pateix. Paga la pena viure així?



dimecres, 3 de gener de 2018

Societat de vividors, auxiliars i superinsomnes


No sóc un lector de ciència ficció, però tampoc defujo completament la seva lectura. No recordo d’on vaig treure la referència d’aquest llibre i de la seva autora. Feia temps el tenia anotat en la llista gairebé infinita de llibres per llegir. Vaig aconseguir el llibre en la prestatgeria d’intercanvi de la biblioteca.
L’acció transcorre a Estats Units l’estiu i tardor del 2114 i a l’estiu del 2115. És el segon d’una sèrie de tres llibres. La societat està formada pels vividors, els auxiliars i els superinsomnes. Aquests són una minoria selecta que disposen de molt més coneixement i poder gràcies a la seva poca necessitat de dormir que els permet un major grau de desenvolupament. Els vividors són l’estament més baix d’aquesta societat. No fan res en tot el dia, com diu el seu nom viuen. Els auxiliars que han estat modificats genèticament són votats pels vividors i la seva obligació és cuidar-se d’aquests.

Gràcies als avenços de la genètica i de la nanotecnologia tots poden viure molt millor i molts més anys que nosaltres.

Dos vividors i un auxiliar s’alternen en la narració de la història. L’Agència pel Control de les Normes Genètiques (ACNG) controla que no es faci un mal ús tant dels avenços en genètica com en tecnologia. Un grup de vividors es rebel·la contra la situació mentre que els superinsomnes presenten un netejador cel·lular que permetrà solucionar totes les malalties de l’ésser humà. L’ACNG s’oposa a la seva utilització. A partir d’aquí es generen tot de conflictes entre vividors, auxiliars i superinsomnes.

No estábamos de acuerdo en defenderos de los de vuestra propia especie. Coincidimos en que sería mejor dejar que encontrarais vuestro propio camino. Si lo hacemos todo, vosotros simplemente ... lo tomaréis a mal”. A tots ens correspon cercar el nostre camí i ningú ho pot fer per nosaltres, encara que moltes vegades ja ens agrada que ens ho facin tot i prenguin les decisions per nosaltres.

Molt futurista, però massa americà i massa barres i estrelles: “El Presidente se ocupará de que las leyes sean fielmente cumplidas, i de ello encargará a todos los funcionarios de Estados Unidos”. Em recorda un eslògan recent: Make America Great Again.

En definitiva, totalment prescindible, de ben segur que no reincidiré.