dimecres, 31 de gener del 2018

La realitat ens asfixia


Hem entrat en l’any Pedrolo. Fa 100 anys del seu naixement. L’any passat vaig començar a llegir alguns llibres d’ell. Fins aleshores només havia llegit, el superventes “Mecanoscrit” i poca cosa més.

El que més m’ha sorprès de “Totes les bèsties de càrrega” és que es publiqués el 1967 en ple franquisme. Narra les peripècies del protagonista per diferents espais d’una societat violenta, controladora i absurda. Tot és exagerat, esperpèntic i a voltes sòrdid. Seguim el seu periple en una mena de fugida constant esquivant els paranys d’una societat que pretén controlar-ho tot, però que no se’n surt i on malgrat tot, hi ha una societat soterrada i resistent.

Aquesta societat asfixiant que vol controlar-ho no ho aconsegueix. Hi ha llocs i persones que s’escapen. Realment és poc previsible. No saps mai que pot passar, però on cal estar amatent a no sortir-se d’unes normes sempre canviants gairebé desconegudes per a tothom.

Cap dels personatges té nom. Són simplement “ell”, “ella”, “l’home”, “la dona”, “el més alt”,, “el més baix”, ... El protagonista és perseguit per un poder totalitari que controla a tothom, però que actua de manera absurda, en alguns moments, fins i tot, còmica. Hi ha escenes que em recorden directament “El Procés” de Kafka, sobretot, algunes de les imatges de la versió cinematogràfica de Orson Wells protagonitzada per A.Perkins

En un moment donat criden i coregen:
-          Som i serem uns fills de puta!
-          Que els plagui o que no els plagui!

Una picada d’ull als catalans que cantaven la prohibida “Santa Espina” en un moment que estava perseguida. És evident que aquesta referència tan evident va passar desapercebuda per la censura.

Curiosament algunes de les frases i accions de la narració m’han recordat els fets actuals:
  • Res no pot contradir la llei. La llei, el nostre cos de lleis per ser més exactes, ho comprèn tot, ho preveu tot, i no pot existir res que el contradigui en la seva essència més profunda
  •  Em sembla prou clar. L’home és un ésser lliure i per això pot afirmar-se que tota coacció a la seva llibertat anorrea la seva naturalesa
  • La llei no serveix la justícia, sinó la conveniència
  • Esteu ple de prevencions. Tot es pot explicar. Us ho deuen haver explicat centenars de vegades, us deuen haver demostrat que no s’ha fet res sense un estudi en profunditat de la nostra manera de ser ... “
  • Sospira, integrant-se de nou en un món que reclama explicacions enutjoses, bastit amb mentides i desconfiances
I tot conclou on ha començat, en el mateix hospital i la mateixa sala d’operacions de l’inici:

 Empeny la porta i penetren en l’habitació on els acull una atmosfera espessa de carn humana, de vapors d’èter, de cloroform, que l’obliga a tancar els ulls un moment i a obrir la boca en un intent, gairebé inútil, de respirar. El cor se li enfila a la gargamella, encara no aquietat del trasbals de l’ascensor, els pulmons es desinflen sota les costelles, la tràquea té un moviment espasmòdic abans d’admetre un glop d’aire dens i raspós que se li enganxa al paladar. S’asfixia.
S’asfixien totsEstem en una societat que ens asfixia i de la que ens costa molt trobar una sortida.

Faré honor a la celebració de l'any Pedrolo i seguiré llegint algunes de les obres. El repte serà llegir un Pedrolo cada mes.

dimarts, 23 de gener del 2018

El paradís està sota les llambordes


Què proposa Rajoy a Catalunya? Seguir com sempre, més del mateix. En definitiva no té res a proposar, no té cap projecte per Catalunya.

Què proposa l’independentisme? Construir un país nou, diferent on tot sigui possible. Què ens cal? Posar fil a l’agulla i construir un projecte il·lusionant.

No hi ha hegemonia de cap de les dues parts. Estem en un moment d’equilibri de forces. És com el moment d’un pols en que els dos contendents aguanten la força de l’altre sense poder-se imposar. El que sigui capaç de mantenir més temps aquest pols és el que assolirà vèncer a l’altre.

Estem transformat el conegut mite de les 2 Espanyes que també va explicitar Machado en el mite de les 2 Catalunyes.

Com i on es guanyarà aquest pols? Al carrer o als despatxos? El mes d’octubre va ser el moment més àlgid d’aquest conflicte on tot es va fer més evident. Ara estem en un moment d’espera on ningú acaba d’ensenyar les seves cartes de veritat. De nou és una guerra de nervis. Com es produirà la investidura de Puigdemont? Com s’evitarà? Cap dels dos bàndols explicita amb claredat la seva estratègia dels propers dies.

D’alguna manera, tot es fia a la força i a l’enfrontament. En aquest terreny tenim les de perdre a menys que l’opositor exerceixi la força en excés, davant d’actituds no-violentes i cometi errades greus. No seria la primera vegada.

El bàndol independentista necessita d’unitat sense fissures. Cal deixar de mostrar les diferències en públic. Els draps bruts s’han de netejar en la intimitat. Cal ser més murris. Hi ha moments en que els partits estan o poden estar més atents a consolidar les esferes de poder particular que no pas que avançar en la consolidació del camí cap a la ruptura amb l’Estat que ens ha de portar a la República.

És molt important no competir entre els partits independentistes per arribar ben col·locats a la sortida de la República, ja que així potser no hi arribarem. Ara només tenim un únic objectiu: arribar-hi.

Avançar cap a la República no vol dir deixar al marge altres problemes que cal resoldre en aquest mateix camí: desigualtat social, habitatge, ... Aquest futur incert d’una part important de la societat catalana condiciona la resposta de la societat. Des del republicanisme és molt important donar respostes a aquests reptes que tenim plantejats. No es poden deixar al marge mentre es construeix la República. És un error. Ara bé, per fer-ho cal saber de quins recursos disposem.

Portem des de l’estiu sense govern. Massa temps. Toca recuperar-ho i posar una mica d’ordre en aquest desgovern continuat en el que estem i que el 155, per molt que diguin, no ha ajudat gens a posar-hi remei.

Tornem a tenir el dilema de com establir la relació entre el que reclama la societat civil catalana i el que proposen els partits. Si els partits independentistes generen frustració en la base social que ens ha portat fins aquí per no saber llegir els desitjos de la població i no saber conduir el procés fins el final ens conduiran a la frustració i al desencís de la derrota.

Els resultats del 21-D són clars: més de dos milions, 47,5% vol el retorn de la Generalitat legítima per tal que acabi amb la feina que va començar a partir de l’1-O i 27-O. Però el poder polític i judicial espanyol hi posen totes les traves i entrebancs possibles. Cal trobar el desllorigador que obri de nou aquest camí que vam començar el 2010 empesos per la decisió “inconstitucional” del TC.

L’Estat Espanyol ens està sometent a un bullying constant: es mofa de nosaltres, ens amenaça, busca que tinguem por, intenta fer-nos el buit respecte a l’UE, ...

En comú podem haurà de decidir d’una vegada per totes amb qui està: amb la víctima o amb el botxí, amb la societat civil catalana o amb el poder espanyol que representa el Rei, el govern del PP i el tripartit del 155. En algun moment haurà de deixar de navegar entre dues aigües sense mullar-se. Quan veurem els seus líders amb llaços grocs? Encara estan ancorats en una fase que l’independentisme sembla haver superat en gran part, la eterna igualtat catalanitat = burgesia. Han de canviar aquest imaginari, perquè la realitat d’ara no és així.

Em resulta molt curiós com de tot el que està passant els sindicats se’n mantenen al marge, també en una situació de difícil equilibri. D’alguna manera venen a dir que aquesta no és la seva lluita. No és el seu problema. Aquests també s’hauran de definir en algun moment determinat. Estem en un punt en que no es poden mirar els braus des de la tanca.

L’Estat Espanyol i tot el que l’envolta es nega amb rodó al diàleg i ho fia tot a la repressió i la manipulació dels “seus mitjans de comunicació” per crear una realitat paral·lela de la que ens acusen a nosaltres, el mateix “Matrix” que tan els agrada utilitzar a Ciutadans. La lluita es planteja en el domini del relat i en qui té millors guionistes.

Si el conflicte s’allarga molt en el temps produirà cansament. De fet ja el produeix. Una part important de la ciutadania mostra ganes de que s’acabi tot plegat. Possiblement s’acabi guanyat per resistència i avorriment del contrari. Qui es cansarà abans?

Amb el 155 el govern de l’Estat ha recuperat la iniciativa política que havia perdut del 2010 fins el 1-O. En tot aquest període anaven a remolc de les nostres iniciatives. Però ara ho han revertit i la iniciativa és seva. Han comprovat que fan mal i tenen la paella pel mànec. És una situació a la que no estem avesats.

Si comparem la situació actual de Catalunya amb la lluita antifranquista igual en podem extreure lliçons que ens poden ser útils. En la lluita antifranquista al llarg de molts anys hi havia el mite que el règim seria derrocat amb una gran vaga nacional que mai es va arribar a produir. En el moviment independentista també existeix aquest mite d’una gran mobilització popular. Ja la vam tenir el 3-O i vam posar el règim de M. Rajoy i Felip VI contra les cordes. ¿Per quina raó si no aquella nit el Rei va fer la seva compareixença televisiva? No és el moment de persistir en aquesta estratègia que ja va “fracassar” el 8-N en que el país malgrat els esforços esmerçats pels CDRs no es va paralitzar. No hi van ser els sindicats, que ja ens han demostrat que no estan per la feina.

Vistos els resultats electorals del 21-D i la vaga del 8-N el que cal al moviment independentista es introduir-se en els grans sindicats i en les associacions de veïns per fer-les molt més favorables del que són a hores d’ara a la independència de Catalunya i aprofitar les seves mobilitzacions pels nostres objectius.

Amb el procés la societat catalana ha canviat. La independència que no fa tants anys es veia com un impossible, una possibilitat remota, ara es veu possible, es veu a prop, però encara falta el salt definitiu. Veure-la tant a prop i no assolir-la pot ser frustrant i tenir conseqüències per a molt de temps. El pas a fer ara és cabdal, cal pensar-ho bé i no equivocar-se.

Formar govern i governar primer i després avançar cap a la República. Siguem realistes i avancem en el que puguem. Treballem per restablir la nostra normalitat. Aparquem les nostres utopies i idealismes per més endavant, però no els oblidem anem-los cultivant i fent-los créixer per tal que en un futur proper emergeixin amb més força que mai. No ens oblidem dels impossibles. Com deien els del Maig del 68, ara que aviat se’n complirà el cinquantenari, “El paradís està sota les llambordes


dimecres, 17 de gener del 2018

Són realment nostres els carrers?

La calle es mia” 
Manuel Fraga Iribarne

Quan el carrer va deixar de ser seu
Xavier Domènech Sampere

Els carrers seran sempre nostres

Vaig conèixer a Xavier Domènech quan encara no es dedicava a la política, en una conferència a la Biblioteca de Ponent sobre el moviment obrer a Sabadell. La seva tesi doctoral editada el 2002 sota el títol “Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976)” estava centrada en el tema.

Immediatament el llibre va passar a formar part de la llarga llista dels que pensava llegir en algun moment. La seva activitat política actual i algunes de les seves opinions encara van augmentar la curiositat per saber que deia en els seus llibres.

Guardo certs records personals sobre la vaga general de Sabadell de febrer de 1976 i la vaga del metall de la tardor del mateix any. Aleshores era un jove universitari i el meu pare tenia un petit taller del ram del metall. No estava massa el cas dels moviments polítics que succeïen a la meva ciutat. Més aviat els vivia de força lluny. Recordo algunes converses a casa: jo simpatitzava amb el moviment vaguista mentre el meu pare “despotricava” en contra de CCOO.

Segons X. Domènech, les vagues del 1975-1976 “repetien un esquema més o menys similar:
  1.  Inici de la vaga per motius laborals polititzats o ja directament per motius polítics
  2.  Acomiadats, empresonats, ferits i morts, per l’acció repressiva
  3.  Lluita solidària i política contra la repressió que en certs moments es podia convertir directament en un desafiament a l’ordre establert
  4. Fi de la vaga amb el retorn dels detinguts i la readmissió dels acomiadats i amb una gran representació, via assemblea de tots els vaguistes, de força pública que les autoritats han d’acceptar, la qual cosa demostra que el carrer ja no el controlen ells
Sabadell no era única, encara que si és representatiu de tot el que passa en aquest període en zones similars, nuclis industrialitzats com Madrid, Euskadi, Navarra, Astúries, Córdoba, Barcelona, el Llobregat.

En aquells moments el moviment obrer i el moviment veïnal pren el carrer o al menys ho intenta. De fet, és fruit d’una història que segons les tesis de X. Domènech comença a mitjans de la dècada dels 60. Em resulta curiós comprovar com els motius que impulsen aquests moviments no han canviat gaire: habitatge, millores als barris, salaris, aturats, ...

Ara bé el paisatge urbà de Sabadell si que ha sofert molts canvis. El Sabadell d’aquells temps i el d’ara no tenen res a veure a nivell urbanístic. Només cal repassar les fotos de l’època: descampats, carrers enfangats, nens jugant al carrer .... La vista des del pis dels meus pares ha canviat substancialment: Eix Macià, Torre Millenium, Parc Catalunya, .... Al 1976 per la finestra de la meva habitació podia contemplar tot el barri de la Creu Alta i part de Sabadell, una vaqueria just a sota de casa, una part de la Riereta encara al descobert, els horts en la zona que després es convertiria en el Parc de Catalunya, ... Per baixar i pujar al centre ho feia travessant el pont sobre la riera i pel carrer Major encara per asfaltar.
Els vaixells de paper d'aquest cançó baixaven pel carrer Major

¿Fins on va empènyer i va ser cabdal el moviment al carrer per produir el canvi polític de la transició? ¿O potser simplement van deixar fer i van fer veure que canviaven en la superfície, per realment deixar-ho tot pràcticament igual en el fons? Molts dels canvis que es produeixen en el règim són més fruit de la crisi del 1973-74 i de la mateixa mort del dictador que no de tots els moviments que es van viure en aquells mesos tan convulsos. En tenim una prova fefaent que el règim no va canviar tant com ens pensàvem amb tot el que estem vivint en els darrers mesos. Segurament l’element més determinant del canvi va ser la pròpia mort del dictador.

Segons Xavier Domènech “El camp de batalla es trobava precisament en els vasos comunicants que estableix tota societat complexa i el seu cor principal residia en els moviments socials. En el moviment obrer com a principal agent d’acció i canvi social i en el moviment veïnal com a principal nucleador de diferents classes socials (obrers, petits comerciants, professionals, ...) i articulador d’alternatives concretes de gestió de la vida urbana quotidiana”, però en realitat no n’estic tan segur. Igual a nivell de ciutats i pobles en la política dels Ajuntaments possiblement va ser així, però en la política d’Estat no hi va haver tants canvis, malgrat que en aquells moments als que ho vam viure en directe ens va sembla que sí.

La mort del dictador crea un buit en el sistema, una finestra d’oportunitat i esclata un període de gran conflictivitat social que s’aprofita del aprenentatge previ dels moviments socials dels anys anterior i que va de novembre de 1975 a juny de 1976 on es disputa qui té el control del carrer: el règim o l’oposició.

Segons X. Domènech es produeix una crisi d’hegemonia. Al “1976, en un context de conflictivitat generalitzada feia ingovernable un règim que es quedava sense alternatives polítiques més enllà de la repressió” No passa ara el mateix a Catalunya?

De fet, s’establí un empat tècnic entre les forces de l’oposició que podien fer ingovernable l’estat, però que no podien oferir un recanvi polític real, i un règim incapaç d’articular una alternativa política viable a mig termini, però que encara retenia el monopoli de la violència que li garantia en última instància la seva supervivència. En aquest estat de coses, com altres vegades en la història, una de les faccions del mateix règim, des de l’autonomia que li donava aquest empat virtual entre les diverses forces en pugna, assumí en gran part el programa de l’oposició -amnistia al principi i legalització dels organismes de l’oposició i corts constituents després- per adoptar una base de legitimitat que permetés la seva supervivència política i social en el futur. Això marcà el final d’una fase especialment intensa de la nostra història i l’inici de la institucionalització del canvi polític, en la qual l’ocupació del carrer, els moviments socials i la mateixa societat civil antifranquista perdien el paper que havien representat anteriorment i s’iniciava un fenomen que més tard seria conegut com el de desencant. El canvi de fase a Sabadell fou percebut de manera dramàtica durant la vaga del metall de 1976, quan s’intentà reproduir la vaga general de febrer. Malgrat que aquella vaga fou més complexa i aplegà una quantitat de recursos que anteriorment no havien aparegut durant la vaga de febrer, aquesta fracassà en els seus objectius últims. El marc polític havia canviat radicalment

El moviment obrer ha canviat i molt. Han minvat molt els obrers de les fàbriques amb el gran augment del sector serveis que a hores d’ara és el majoritari. Excepte alguns sindicats minoritaris, els dos grans sindicats estan molt propers al que era el sindicat vertical de l’època franquista. Els seus dirigents s’acaben perpetuant en el seu càrrec, convertint-lo en molts casos en gairebé vitalici. Els alliberats i quadres dirigents son una mena de funcionaris sindicals, més preocupats per mantenir el seu status quo que de cercar veritables solucions als problemes dels treballadors. ¿Quines són les seves propostes, a part de manifestar certes vaguetats que no porten mai en lloc?

Alguns dels fets que descriu Domènech en el llibre em porten al cap la situació que es viu actualment a Catalunya. Hi trobo certs paral·lelismes. Hi ha un fort moviment al carrer format per gent de procedència social diversa i agrupada en diferents entitats. En molts moments aquest moviment pren els carrers amb el crit de “els carrers seran sempre nostres”. Però en front tenim unes estructures d’Estat que no es mouen ni un mil·límetre de la seva posició intransigent i amb un únic recurs la repressió. Estem en una situació d’empat tècnic que ningú veu amb claredat com es desempatarà. Als anys 70 les institucions estatals van saber moure els seus fils per trobar una sortida. Ara semblen molt més enrocats.

El desllorigador estarà al carrer o els nostres polítics acabaran trobant la manera de sortir d’aquest carreró sense sortida en el que ens trobem?

diumenge, 7 de gener del 2018

Josafat


Vaig inaugurar les meves lectures de novel·les catalanes nostrades de principis del segle XX amb Els Sots Feréstecs(1901), i Les Multituds de Raimon Casellas, vaig seguir amb Solitud (1905) de Víctor Català i ara li ha tocat el torn a Josafat (1906) de Prudenci Bertrana. Cap d’elles m’ha decebut, ans el contrari, les he llegit amb molt de plaer, tant per la història que expliquem com per la manera en que ho fan i la gran riquesa de vocabulari.

Bertrana inicia la novel·la amb la descripció del lloc, l’escenari, el campanar i amb la presentació del protagonista, Josafat, el campaner.
  • Cap vibració ni cap murmuri de vida no traspassa les aclaparadores muralles; regna allí un gran silenci, com el que deu regnar en els espais siderals: silenci que esporugueix i admira
  • Tal és el decorat d’aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant no gosaria a saltironar ni sabria riure
  • Josafat visqué allí com una fera engabiada; sortia del campanar tan poc com podia
  • L’inquietava l’esbrinadora fixesa d’aquell ull divinal, que, dins un triangle resplendent havia vist, de petit, en alguna estampeta
  • Dues passions tan sols li donaven molèsties: la ira i la luxúria
Ja tenim el problema plantejat. El campanar resulta ser una atalaia privilegiada com a lloc d’observació de les casetes de perdició properes. Josafat “rumiava seriosament la manera d’acabar amb aquella vida de castedat que tant el feia sofrir”: anar-se amb una bagassa o casar-se.

La temptació arriba als seus dominis sense avisar. “Anà per renyar les dones que interrompien irrespectuosament el silenci de la casa de Déu”, però “es contorbà; per tota la seva còrpora corregué un frisament ardorós, i tingué por d’aquella testa que se li apareixia i li interrompia la seva vida monòtona, la calma grisa del seu sojorn

De les dues dones vol a la Pepona, però aquesta el fuig, mentre la Fineta pensa “Quin home el campaner! Quina voluptuositat més nova prometia! Seria tan terrible el seu amor!”

A Josafat “Una veu sonant dins el seu crani, li cridà: -“Déu et mira””. Però no es pot resistir, els seus desitjos podem amb ell. “La llum de l’atxa ... llançava reflexos fantàstics, tètrics, besllums, com els d’una ànima encesa pel pecat que cerqués, adolorida, el consol de la divina gracia

Des d’aquell moment, “la solitud se li féu penosa des de l’escena del trifori. Tots els seus dominis estaven contaminats, tots els racons guardaven remembrances de Fineta” “Quatre dies passaren sense un instant de bon repòs; imatges eròtiques el perseguien, una curiositat deshonesta el martiritzava i somnis enervadors l’emmalaltien

I al cinquè dia .... es presenta Fineta i ....

Tot Josafat és mala consciència. El seu interior viu una lluita sagnant “La seva còrpora mateixa, refregada hores i hores amb la carn enfebrada de la dona impura, despenia efluvis sacrílegs, i allà on passava anava deixant una estela negra i pudent que obligava els sants a fer magarrufes, a plorar les verges, i entristia l’esguard de Nostre Senyor

Fineta insisteix. El desenllaç tràgic i irremeiable s’apropa. Josafat “s’allunyà ràpidament d’aquell lloc sinistre

Confessa el seu pecat i el confessor al donar-li l’absolució diu que vetllarà per tal que no hi torni, però “el pressentiment que la seva tranquil·litat estava perduda per sempre li tenallà l’esperit

Pensa que l’ha mort, però ... no era així i al final acaba la seva feina, amaga el cos i va a dormir

Hi trobà el silenci, el maligne silenci de sempre, el que feia mesos xiulava a les seves orelles, el que de tant de temps era el seu negre conseller, el que havia revifat les seves passions, encès el seu cor de fluixesa i d’ira

Sentí, per sobre l’església emmantellada per un cel negre i rúfol refrec estrany, com el batre d’unes ales monstruoses” Passa les nits traslladant el sac amb les despulles de Fineta d’un lloc a l’altre. No sap que fer-ne del cos del delicte i de la culpa.

El campaner seguí aquell impuls fins al caire del precipici” Finalment el llença al buit “I l’aigua que gitava la gàrgola quimèrica caigué com baptisme purificador sobre la seva nuesa

Persistiré en la lectura d’aquestes novel·les de principis del XX. En tinc una llista a punt.

divendres, 5 de gener del 2018

No sé d'on vinc


No sé d’on vinc. Em costa dir aquestes paraules,
Escriure-les. No sé d’on vinc. Només tenebres.
I un cansament. Voldria poder localitzar-lo
al meu cos: no és possible. Intente començar,
aclarir. És inútil. No me’n recorde. No
ho he sabut mai. No sé d’on vinc. No sé d’on vinc.
Vaig: només sé que vaig, irremeiablement.
No em feu preguntes: no sabré dir mai d’on vinc.
No ho sé. No me’n recorde. No he estat mai en cap lloc.
Oh, no. Ja és prou. No sé d’on vinc; no em feu patir.
Ho he dit abans: ho he dit tan clar com he pogut.
No sé d’on vinc; no sé d’on vinc. No sé d’on vinc.

Vicent Andrés Estellés

De nou, ara un poema, m’ha transportat a la situació de la mare, la seva mirada perduda, el seu discurs incoherent. Li costa parlar. Prefereix passar l’estona amb els ulls tancats, dormint. La realitat que l’envolta ja no l’interessa. Les tenebres l’envolten. Llegeix paraules. Encara conserva la lectura, però no té cap significat. Descodifica el codi i poca cosa més. Quan la paraula és llarga, li costa i la pot canviar. Està cansada, el cansament d’una vida llarga l’envaeix.

Asseguda al meu davant, no sé on mira. No hi ha res darrera la seva mirada. Tot està buit. Llargues estones de silenci.

S’alegra de veure’ns. Encara ens reconeix. No sabem fins quan. No recorda. No sap on va, però tampoc sap d’on ve. Es desplaça sense sentit. No contesta les preguntes. No vol que li fem preguntes. No sap que li passa. No podem saber si en té prou. Segurament pateix. Paga la pena viure així?



dimecres, 3 de gener del 2018

Societat de vividors, auxiliars i superinsomnes


No sóc un lector de ciència ficció, però tampoc defujo completament la seva lectura. No recordo d’on vaig treure la referència d’aquest llibre i de la seva autora. Feia temps el tenia anotat en la llista gairebé infinita de llibres per llegir. Vaig aconseguir el llibre en la prestatgeria d’intercanvi de la biblioteca.
L’acció transcorre a Estats Units l’estiu i tardor del 2114 i a l’estiu del 2115. És el segon d’una sèrie de tres llibres. La societat està formada pels vividors, els auxiliars i els superinsomnes. Aquests són una minoria selecta que disposen de molt més coneixement i poder gràcies a la seva poca necessitat de dormir que els permet un major grau de desenvolupament. Els vividors són l’estament més baix d’aquesta societat. No fan res en tot el dia, com diu el seu nom viuen. Els auxiliars que han estat modificats genèticament són votats pels vividors i la seva obligació és cuidar-se d’aquests.

Gràcies als avenços de la genètica i de la nanotecnologia tots poden viure molt millor i molts més anys que nosaltres.

Dos vividors i un auxiliar s’alternen en la narració de la història. L’Agència pel Control de les Normes Genètiques (ACNG) controla que no es faci un mal ús tant dels avenços en genètica com en tecnologia. Un grup de vividors es rebel·la contra la situació mentre que els superinsomnes presenten un netejador cel·lular que permetrà solucionar totes les malalties de l’ésser humà. L’ACNG s’oposa a la seva utilització. A partir d’aquí es generen tot de conflictes entre vividors, auxiliars i superinsomnes.

No estábamos de acuerdo en defenderos de los de vuestra propia especie. Coincidimos en que sería mejor dejar que encontrarais vuestro propio camino. Si lo hacemos todo, vosotros simplemente ... lo tomaréis a mal”. A tots ens correspon cercar el nostre camí i ningú ho pot fer per nosaltres, encara que moltes vegades ja ens agrada que ens ho facin tot i prenguin les decisions per nosaltres.

Molt futurista, però massa americà i massa barres i estrelles: “El Presidente se ocupará de que las leyes sean fielmente cumplidas, i de ello encargará a todos los funcionarios de Estados Unidos”. Em recorda un eslògan recent: Make America Great Again.

En definitiva, totalment prescindible, de ben segur que no reincidiré.