No sé d'on vinc

No sé d’on vinc. Em costa dir aquestes paraules,

Escriure-les. No sé d’on vinc. Només tenebres.

I un cansament. Voldria poder localitzar-lo

al meu cos: no és possible. Intente començar,

aclarir. És inútil. No me’n recorde. No

ho he sabut mai. No sé d’on vinc. No sé d’on vinc.

Vaig: només sé que vaig, irremeiablement.

No em feu preguntes: no sabré dir mai d’on vinc.

No ho sé. No me’n recorde. No he estat mai en cap lloc.

Oh, no. Ja és prou. No sé d’on vinc; no em feu patir.

Ho he dit abans: ho he dit tan clar com he pogut.

No sé d’on vinc; no sé d’on vinc. No sé d’on vinc.

Vicent Andrés Estellés

De nou, ara un poema, m’ha transportat a la situació de la mare, la seva mirada perduda, el seu discurs incoherent. Li costa parlar. Prefereix passar l’estona amb els ulls tancats, dormint. La realitat que l’envolta ja no l’interessa. Les tenebres l’envolten. Llegeix paraules. Encara conserva la lectura, però no té cap significat. Descodifica el codi i poca cosa més. Quan la paraula és llarga, li costa i la pot canviar. Està cansada, el cansament d’una vida llarga l’envaeix.

Asseguda al meu davant, no sé on mira. No hi ha res darrera la seva mirada. Tot està buit. Llargues estones de silenci.

S’alegra de veure’ns. Encara ens reconeix. No sabem fins quan. No recorda. No sap on va, però tampoc sap d’on ve. Es desplaça sense sentit. No contesta les preguntes. No vol que li fem preguntes. No sap que li passa. No podem saber si en té prou. Segurament pateix. Paga la pena viure així?