diumenge, 7 de gener de 2018

Josafat


Vaig inaugurar les meves lectures de novel·les catalanes nostrades de principis del segle XX amb Els Sots Feréstecs(1901), i Les Multituds de Raimon Casellas, vaig seguir amb Solitud (1905) de Víctor Català i ara li ha tocat el torn a Josafat (1906) de Prudenci Bertrana. Cap d’elles m’ha decebut, ans el contrari, les he llegit amb molt de plaer, tant per la història que expliquem com per la manera en que ho fan i la gran riquesa de vocabulari.

Bertrana inicia la novel·la amb la descripció del lloc, l’escenari, el campanar i amb la presentació del protagonista, Josafat, el campaner.
  • Cap vibració ni cap murmuri de vida no traspassa les aclaparadores muralles; regna allí un gran silenci, com el que deu regnar en els espais siderals: silenci que esporugueix i admira
  • Tal és el decorat d’aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant no gosaria a saltironar ni sabria riure
  • Josafat visqué allí com una fera engabiada; sortia del campanar tan poc com podia
  • L’inquietava l’esbrinadora fixesa d’aquell ull divinal, que, dins un triangle resplendent havia vist, de petit, en alguna estampeta
  • Dues passions tan sols li donaven molèsties: la ira i la luxúria
Ja tenim el problema plantejat. El campanar resulta ser una atalaia privilegiada com a lloc d’observació de les casetes de perdició properes. Josafat “rumiava seriosament la manera d’acabar amb aquella vida de castedat que tant el feia sofrir”: anar-se amb una bagassa o casar-se.

La temptació arriba als seus dominis sense avisar. “Anà per renyar les dones que interrompien irrespectuosament el silenci de la casa de Déu”, però “es contorbà; per tota la seva còrpora corregué un frisament ardorós, i tingué por d’aquella testa que se li apareixia i li interrompia la seva vida monòtona, la calma grisa del seu sojorn

De les dues dones vol a la Pepona, però aquesta el fuig, mentre la Fineta pensa “Quin home el campaner! Quina voluptuositat més nova prometia! Seria tan terrible el seu amor!”

A Josafat “Una veu sonant dins el seu crani, li cridà: -“Déu et mira””. Però no es pot resistir, els seus desitjos podem amb ell. “La llum de l’atxa ... llançava reflexos fantàstics, tètrics, besllums, com els d’una ànima encesa pel pecat que cerqués, adolorida, el consol de la divina gracia

Des d’aquell moment, “la solitud se li féu penosa des de l’escena del trifori. Tots els seus dominis estaven contaminats, tots els racons guardaven remembrances de Fineta” “Quatre dies passaren sense un instant de bon repòs; imatges eròtiques el perseguien, una curiositat deshonesta el martiritzava i somnis enervadors l’emmalaltien

I al cinquè dia .... es presenta Fineta i ....

Tot Josafat és mala consciència. El seu interior viu una lluita sagnant “La seva còrpora mateixa, refregada hores i hores amb la carn enfebrada de la dona impura, despenia efluvis sacrílegs, i allà on passava anava deixant una estela negra i pudent que obligava els sants a fer magarrufes, a plorar les verges, i entristia l’esguard de Nostre Senyor

Fineta insisteix. El desenllaç tràgic i irremeiable s’apropa. Josafat “s’allunyà ràpidament d’aquell lloc sinistre

Confessa el seu pecat i el confessor al donar-li l’absolució diu que vetllarà per tal que no hi torni, però “el pressentiment que la seva tranquil·litat estava perduda per sempre li tenallà l’esperit

Pensa que l’ha mort, però ... no era així i al final acaba la seva feina, amaga el cos i va a dormir

Hi trobà el silenci, el maligne silenci de sempre, el que feia mesos xiulava a les seves orelles, el que de tant de temps era el seu negre conseller, el que havia revifat les seves passions, encès el seu cor de fluixesa i d’ira

Sentí, per sobre l’església emmantellada per un cel negre i rúfol refrec estrany, com el batre d’unes ales monstruoses” Passa les nits traslladant el sac amb les despulles de Fineta d’un lloc a l’altre. No sap que fer-ne del cos del delicte i de la culpa.

El campaner seguí aquell impuls fins al caire del precipici” Finalment el llença al buit “I l’aigua que gitava la gàrgola quimèrica caigué com baptisme purificador sobre la seva nuesa

Persistiré en la lectura d’aquestes novel·les de principis del XX. En tinc una llista a punt.