dilluns, 24 de juliol del 2023

Sola

Si viu sol, o bé és un Déu o bé és una bèstia

ARISTÒTIL

“(O totes dues coses)”

Aquesta cita abans d’iniciar la lectura de la novel·la, juntament amb el propi títol de l’obra és tota una definició del que trobarem al llarg de les seves pàgines. Viure en solitud pot no resultar senzill per a moltes persones, però quan aquest viure sol és buscat i no obligat per les circumstàncies pot ser una molt bona manera de viure.

Quan el camí s’ha endinsat al bosc, el vent m’ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-me arribar a la casa. He avançat sota una bogeria de núvols i fulles, flanquejada pels arbres sense ulls que m’haurien vist néixer”. D’aquesta manera arriba la protagonista a la seva “nova” casa. De fet, la casa no és tan “nova. Ben aviat sabem que aquí va ser on va viure amb els seus pares.

Jo aquí he vingut a estar sola”, però “no m’han dit, ... què fer-ne dels records que reptaven per terres, sostres i parets, ni si serà millor alimentar-los o exterminar-los... A cada passa m’he hagut d’espolsar els records que se’m tiraven al damunt”. En aquest lloc els records emergeixen de sota les pedres, darrera els mobles, i dels arbres i el bosc que envolta la casa.

El llibre és una mena de diari íntim i personal de la Mei on es despulla interiorment, i ens explica el que li passa, i com se sent en cada moment en forma de compte enrere fins el desenllaç final. Comença a l’abril i acaba al novembre, 8 mesos després. La narració m’atrapa i vull seguir llegint, avançar en la seva lectura, descobrir els misteris que amaga la vida de la Mei.

Davant els dubtes i les incerteses de trobar una resposta espera que... “els segons i els minuts es dissolguin, fins a narcotitzar el temps, per no haver de tornar a casa i retrobar-me el setge dels dubtes que m’esperen arraulits sota el llit”. La casa se li cau a sobre per moments.

El Guim, el seu company de molts anys, del que s’acaba de separar per viure sola, es mor en un accident de cotxe poc després d’haver parlat amb ella, en el seu retorn a Barcelona. La Mei es sent culpable. “No penso res, no sento res. Estic estabornida. He sortit de la realitat i m’he ficat en un parèntesi ple d’ulls que no paren de rajar

La Mei és un mar de dubtes:

  • Qui soc? Em preguntava... ningú no sap qui soc. Ni jo mateixa
  • Costa molt trobar algú que t’entengui i, tot i així, mai no t’entén del tot o ets tu qui no l’entén
  • Començar de nou amb el mateix material i fer-ho millor. Si fos tan fàcil

No resulta gens fàcil deixar la ciutat i tornar al poble a la casa on va néixer i viure allà..... enfrontant-se als fantasmes actuals i del passat. La casa es converteix en una protagonista més.

Podria cremar el mas i fer desaparèixer la catifa, el llit, el celler, el terra que em va veure néixer. Calcinar els meus orígens per esborrar les empremtes... Tots els records que no sé si val més esborrar-los o rebolcar-s’hi...” Qui sap el què és millor o més desitjable?

La natura l’envolta. Per moments l’ajuda, però en altres moments se li posa en contra. Les sensacions que ens ofereix la natura depenen directament del nostre propi estat. La Mei té reaccions molt viscerals, més properes a la irracionalitat animal que a l’ésser humà racional. Potser som més irracionals del que pensem.

He tirat amunt, boscúria a través. He descobert clarianes i clots, soques centenàries, racons amb molses perpètues, també una bassa... M’he ajagut a l’ombra d’un gran pi i he obert l’aixeta del temps fins que m’ha semblat que el got vessava i he tornat cap a casa

I marxo amb passes llargues, afanyant-me, com si fos possible deixar allà la bola de tendresa que tinc a dins, però em persegueix, rodolant al meu darrere, tendresa apilotant-se com neu en un pendent, estalonant-me, es fa gegantina. Començo a córrer perquè no m’esclafi

La Garrotxa, desembre 2016


Dubtes i més dubtes, incerteses arreu, “fa dies que m’alimento d’engrunes de futur i desferres de projectes

El pensament m’esvoletega dins el crani, amb l’esvoletec barroer i descomposat d’una gran febrada

No la saps, la llegenda de la folla?, preguntaran. I jo els estaré esperant al bosc. Sola

 

CARLOTA GURT

Sola

Ed. Proa 2021; 381 pàgines



dissabte, 8 de juliol del 2023

No és gratis la llibertat

M’agrada la poesia de Roc Casagran. Fa temps que li segueixo la pista. A finals del 2022 va publicar un nou poemari que fa poc he acabat de llegir, i del que voldria compartir algun fragment dels seus poemes.

 

Unes mans sense cap lliri,

això volem.

Que les butxaques ens vessen,

de tanta fe,

de tant rebuscar els oasis

que ens han promès,

i ara és l’hora de no témer

passar el desert,

d’unir mans que empentin fort,

que guanyarem

només si estem convençuts

que és tot o res.”

 

I de nou incideix en el procés que ens hauria d’empènyer cap a la independència. No podem esperar que aquesta ens caigui del cel. Ara bé, a mesura que passa el temps estic més convençut que allò s’ha acabat. Vam viure uns anys molt emocionants, però no ho vam saber acabar i ara serà molt difícil tornar-hi. Em sap greu, però ho veig així. Ja m’agradaria no ser tan negatiu.

Casa Vicens, agost 2021

 

tot està tan, tan controlat,

que el viure a cops se’t fa presó

i ets tu solet qui s’hi ha ficat

només per no saber dir no

 

Moltes vegades som nosaltres mateixos els que ens fiquem en un carreró sense sortida i no sabem com sortir-ne.

 

 

Què portes a la motxilla?

Què és això que temen tant?

La noia obre la motxilla

retruny un silenci tens:

són poemes, són paraules,

són allò que cantarem

quan ells es pensin que guanyen

i que ja no es pot dir res.

És la llibertat més lliure...

 

Quanta por què fan les paraules!, l’art!, els artistes!,... i tot el que sona a llibertat i a deixar fer a les persones.

 

El desig

Com l’aigua o el foc,

el desig s’esmuny

de tota barrera,

s’escapa i va lluny

de seny i raó,

i els seus viaranys

no coneixen mapes

i esbotzen els panys

de les portes d’ordre,

i no s’és com cal

p’rò per una estona

sols ets animal

i et somriu trapella

la llibertat viva

de la llibertat total

 

No sempre és fàcil i no sempre és possible, però està molt bé deixar-se portar pel desig i anar fins allà on ens porti. Ho provem? Ens atrevim a provar-ho?

 

Provar-ho de nou

Arrossegues les cadenes

i no les sents

de tant portar-les a sobre

com un tros més,

com la tortuga, la closca,

l’ocell, el bec...

i empenys penes i sotracs

i sols vas fent

el que manen, el que toca,

que és el que té

ser vassall d’uns senyorets

que són carters

d’altres peixos grossos

que et fan dir amén

i acotar el cap i empassar saliva i lleis.

 

Arrossegues les cadenes...

p’rò per poc temps...

Algú t’ha xiuxiuejat

“no ets tu mateix”.

Has obert els ulls i el cor

i el cap també.

Afanya’t, crida els veïns,

‘neu als carrers,

feu de cadenes cadenes

d’anar dient

“no és gratis, la llibertat!

Ens en anem

a l’origen, d’on venim,

contracorrent,

que ens cal provar-ho altre cop

per poder ser!”

 

 

 

 

ROC CASAGRAN

L’abraçada que

                                                                                                                   Amsterdam, 2022; 122 pàgines 



divendres, 7 de juliol del 2023

Close

Close, és un bon títol de tancament d’una temporada irregular i accidentada del cine-club d’enguany. És un pel·lícula autènticament de cine-club: bon argument, bones imatges, interpretacions excel·lents, tema interessant, ... No es pot demanar més. Lukas Dhont és un director de cinema belga jove, d’aquells que caldrà seguir.



No he pogut deixar de pensar en fets personals. A mi a l’escola em deien “nena”. Era rosset i blanquet i no m’agradaven els jocs violents propis d’aquells temps. No ho vivia gens bé, i recordo haver-ho explicat als pares alguna vegada. Vaig acabar jugant a l’equip d’handbol de l’escola, i això va donar un tomb a la meva situació. El mateix que Léo, el protagonista, que es posa a jugar amb l’equip de hoquei gel.

També m’han vingut al cap situacions que crec endevinar que en algun moment han viscut els meus fills, i dels que moltes vegades els pares sabem ben poc. Intuïm el que passa però és molt difícil tenir un grau de comunicació suficient per parlar de tot i ajudar en el que cal en moments que de ben segur els hi fa falta.

El jove actor Eden Dambrine (només 12 anys) fa una interpretació extraordinària de Léo, el protagonista. Al principi hi ha molt de diàleg, però a mesura que avança es converteix en un paper farcit de silencis. És capaç de donar sentit a les escenes tan sols amb la mirada i el gest. Aquests són suficients per viure els sentiments de dubte i patiment. Em van sorprendre les dues o tres escenes finals. Només ha passat un any, i se’l veu més gran i madur.

Ha estat un bon tancament de la temporada del cine-club de Sabadell. Sort en tenim a Sabadell del cine-club, ja que poc cinema interessant es pot veure en les pantalles dels dos multicines de la ciutat. Dels que he vist darrerament hi afegiria dues pel·lícules més de gent també molt jove, Mantícora de Carles Vermut i Seize printemps de Suzanne Lindon. 



dimecres, 5 de juliol del 2023

El llibre blau de Nebo

 

La mama va trobar aquest quadern al calaix d’un petit escriptori d’una de les cases de Nebo... Té això és per tu... Perquè puguis escriure la teva història. El llibre Blau de Nebo – vaig dir amb un somriure mentre li prenia el quadern de les mans

Rowenna i Sión, mare i fill sobreviuen sols en aquest món que ha quedat després del Final, i escriuen els seus pensaments en aquest llibre blau.

Pallars, juny 2019


“... vaig estar sola fins que en Sión va arribar al món. I he estat sola des de llavors... Abans del Final, tenir una personeta dependent era una cosa bona. Ara és una cosa repugnant. Tenir fills és l’acte més egoista que hi ha al món... Sión ... es queda callat ... amb el cap ple de pensaments que desconec. La ment és l’únic amagatall que tenim”. És ben veritat mai arribem a saber del tot el que pensen, fins i tot, les persones que més coneixem.

Sona tan terrible? El Final? Perdre-ho tot, perdre tothom, el col·lapse de la societat, tot per terra?” La literatura i el cinema està ple d’històries de persones que sobreviuen al Final del planeta tal com el coneixem. Segur que arribarà algun dia.

M’he quedat pensant en totes aquelles coses que guardo tancada al cap cada dia... Per què em vas portar a aquest món, un lloc que sempre ha estat al caire de l’abisme... Tots tenim secrets.” En Sión no sap ni com, ni per què va arribar aquest món, ni qui és el seu pare en aquest món on no hi ha ningú. Té el cap ple de preguntes sense resposta.

I al cap d’uns anys de viure sols en aquest món post-Final comencen a albirar senyals de que tot pot tornar a començar. “Tinc la sensació que és com un núvol tòxic que torna”. Potser després del Final hi ha un nou començament.

Totes aquelles llums noves se li reflectien als ulls plens de llàgrimes

 

MANON STEFFAN ROS

El llibre blau de Nebo

Periscopi, 2021; 168 pàgines

Traducció d’Emyr Gruffydd i Miquel Saumell Santaeugenia