“Si viu sol, o bé és
un Déu o bé és una bèstia”
ARISTÒTIL
“(O totes dues
coses)”
Aquesta cita abans d’iniciar la
lectura de la novel·la, juntament amb el propi títol de l’obra és tota una
definició del que trobarem al llarg de les seves pàgines. Viure en solitud pot
no resultar senzill per a moltes persones, però quan aquest viure sol és buscat
i no obligat per les circumstàncies pot ser una molt bona manera de viure.
“Quan el camí s’ha endinsat al
bosc, el vent m’ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-me arribar
a la casa. He avançat sota una bogeria de núvols i fulles, flanquejada pels
arbres sense ulls que m’haurien vist néixer”. D’aquesta manera arriba la
protagonista a la seva “nova” casa. De fet, la casa no és tan “nova. Ben aviat
sabem que aquí va ser on va viure amb els seus pares.
“Jo aquí he vingut a estar
sola”, però “no m’han dit, ... què fer-ne dels records que reptaven per
terres, sostres i parets, ni si serà millor alimentar-los o exterminar-los...
A cada passa m’he hagut d’espolsar els records que se’m tiraven al damunt”.
En aquest lloc els records emergeixen de sota les pedres, darrera els mobles, i
dels arbres i el bosc que envolta la casa.
El llibre és una mena de diari
íntim i personal de la Mei on es despulla interiorment, i ens explica el que li
passa, i com se sent en cada moment en forma de compte enrere fins el desenllaç
final. Comença a l’abril i acaba al novembre, 8 mesos després. La narració m’atrapa
i vull seguir llegint, avançar en la seva lectura, descobrir els misteris que
amaga la vida de la Mei.
Davant els dubtes i les
incerteses de trobar una resposta espera que... “els segons i els minuts es
dissolguin, fins a narcotitzar el temps, per no haver de tornar a casa i
retrobar-me el setge dels dubtes que m’esperen arraulits sota el llit”. La
casa se li cau a sobre per moments.
El Guim, el seu company de molts
anys, del que s’acaba de separar per viure sola, es mor en un accident de cotxe
poc després d’haver parlat amb ella, en el seu retorn a Barcelona. La Mei es
sent culpable. “No penso res, no sento res. Estic estabornida. He sortit de
la realitat i m’he ficat en un parèntesi ple d’ulls que no paren de rajar”
La Mei és un mar de dubtes:
- “Qui soc? Em preguntava... ningú no sap qui soc. Ni jo mateixa”
- “Costa molt trobar algú que t’entengui i, tot i així, mai no t’entén del tot o ets tu qui no l’entén”
- “Començar de nou amb el mateix material i fer-ho millor. Si fos tan fàcil”
No resulta gens fàcil deixar la
ciutat i tornar al poble a la casa on va néixer i viure allà..... enfrontant-se
als fantasmes actuals i del passat. La casa es converteix en una protagonista
més.
“Podria cremar el mas i fer
desaparèixer la catifa, el llit, el celler, el terra que em va veure néixer.
Calcinar els meus orígens per esborrar les empremtes... Tots els records
que no sé si val més esborrar-los o rebolcar-s’hi...” Qui sap el què és
millor o més desitjable?
La natura l’envolta. Per moments
l’ajuda, però en altres moments se li posa en contra. Les sensacions que ens
ofereix la natura depenen directament del nostre propi estat. La Mei té
reaccions molt viscerals, més properes a la irracionalitat animal que a l’ésser
humà racional. Potser som més irracionals del que pensem.
“He tirat amunt, boscúria a
través. He descobert clarianes i clots, soques centenàries, racons amb molses
perpètues, també una bassa... M’he ajagut a l’ombra d’un gran pi i he obert
l’aixeta del temps fins que m’ha semblat que el got vessava i he tornat cap a
casa”
“I marxo amb passes llargues,
afanyant-me, com si fos possible deixar allà la bola de tendresa que tinc a
dins, però em persegueix, rodolant al meu darrere, tendresa apilotant-se com
neu en un pendent, estalonant-me, es fa gegantina. Començo a córrer perquè no
m’esclafi”
 |
| La Garrotxa, desembre 2016 |
Dubtes i més dubtes, incerteses
arreu, “fa dies que m’alimento d’engrunes de futur i desferres de projectes”
“El pensament m’esvoletega
dins el crani, amb l’esvoletec barroer i descomposat d’una gran febrada”
“No la saps, la llegenda de la
folla?, preguntaran. I jo els estaré esperant al bosc. Sola”
CARLOTA GURT
Sola
Ed. Proa 2021; 381
pàgines
