Existir és resistir

 

En aquest llibre Josep Maria Esquirol tal com especifica en el subtítol de l’obra “Assaig d’una filosofia de la proximitat”, tracta de reflexionar sobre diferents aspectes de la nostra vida en la que tots ens podem sentir reflectits i interpel·lats. “Deleuze distingeix entre “la” vida i “una” vida”. Està clar que una cosa és la vida en general que ens afecta a tots i un cosa ben diferent és la vida que viu cadascú de nosaltres: una vida, la nostra vida.

La nostra vida discorre entre moments de solitud i moments compartits amb altres. Esquirol considera que “només qui és capaç de solitud pot estar de debò amb els altres”. Necessitem als altres. “Ningú s’aguanta dret sol. Ens donem suport mutu”. Tenim necessitat del diàleg amb els altres, i compartir amb ells el que pensem, però també ens calen moments amb nosaltres mateixos.

“Ens adonem que formem part del món; que som uns éssers més de la realitat, en la qual estem integrats d’alguna manera; que alhora, però no ens hi acabem d’avenir, amb aquesta realitat; que quelcom ens separa d’aquest tot que nomenem món i que és com si ens el poséssim davant”. De fet vivim en el món i intentem comprendre’l, però alhora vivim separats i apartats del món. “El desert il·lustra la precarietat de la condició humana”. Vivim en la solitud del desert a la cerca de no sabem massa què.

“Un dia ens veiem de debò sols, absolutament sols i sabem que això ja no tindrà remei” . Aleshores necessitem pensar i per pensar ens cal estar sols. Pensar “demana recolliment i diàleg interior”; moltes vegades, no resulta gens fàcil.

Però moltes persones més que viure el que fan és sobreviure: “Durant molt de temps (i encara avui per massa gent), viure volia dir sobreviure i esmerçar totes les forces a fer-ho”. Per aquestes persones que el seu dia a dia només és cercar la forma de sobreviure, la vida és molt diferent que pels que podem viure sense aquestes preocupacions més bàsiques.

Dedica tot una apartat a la casa com a refugi. “En un univers de dimensions inimaginables, la casa és el raconet que fa de centre del món”. Podem viure, anar d’aquí cap allà, però necessitem casa, un lloc que en puguem dir casa, refugi. Davant de la variabilitat, els canvis, les presses del món exterior contraposa la rutina, la tranquil·litat, la lentitud de la casa. “A casa s’hi torna perquè se’n surt” De fet, la casa, el nostre refugi, la cova és el lloc que necessitem per poder reflexionar. Però ,què passa amb les persones que no tenen casa?

Sant Quiri, juny 2025

 

Vivim en un món d’aparences i de consum compulsiu, però en realitat “amb ben poc n’hi ha prou”. Vivim en un món decadent que dissimulem a base de consum, tecnologia i rapidesa. Per Esquirol, tot i ser difícil,  és imprescindible resistir si no volem sucumbir com éssers humans reflexius.

Estar informat de l’actualitat ens aclapara.  “L’actualitat promou ... la pressa per no perdre’s allò que en cada moment es fa actual”. “Estar pendent de l’actualitat és evasió, abstracció, fugida”. Estar al dia, estar informat s’ha convertit en una obligació. Forma part de la societat de consum. És un consum més. Consumim informació. I cada vegada tant la política com l’actualitat és més i més banal. Seguir l’actualitat és com una droga de la que no podem prescindir. “L’imperi de l’actualitat és l’imperi de les imatges i l’absència d’imaginació... El món de l’actualitat atrapa i s’imposa com a destí implacable”. “L’actualitat promou i demana fascinació”...  “Hi ha vida enllà de l’actualitat. Més ben dit; només hi ha vida enllà de l’actualitat”. La nostra vida està més enllà d’aquesta actualitat que ens aclapara i que moltes vegades no ens és necessària per viure. “El fil musical de la dècada dels setanta i de la dels vuitanta ha estat substituïda per la informació ininterrompuda tot el dia i tots els dies de l’any”.

“En certa mesura, la societat actual ha passat de la propaganda a la xerrameca (tot i mantenir la primera)”

“El murmuri consisteix en parlar en veu baixa, especialment queixant-se d’alguna cosa o dient mal d’algú amb molt poc fonament. Remor i soroll de fons”... “Avui, queixa i murmuri són constants... En la societat del benestar la gent ens queixem molt perquè ens creiem sobretot subjectes de múltiples drets”... “Egocèntric per definició, qui murmura incuba un sentiment d’insatisfacció i de gasiveria envers tot el que l’envolta” ... “El murmuri només té el poder del corcó... No projecta res ni és capaç de res, només podreix”... “Murmuri i demagògia són el verí de tota comunitat”.

Finalment considera que “existir és en part resistir”. “El resistent mira de no cedir. Com que la partida es juga ara i aquí, no s’hi val ajornar res. Posposar és dimitir: tal vegada, després, el que s’ha perdut ja no es podrà recuperar de cap manera...” “Només gràcies a no cedir ni un pas es pot mantenir l’esperança”

Segons Esquirol, “la reflexió filosòfica ha format sempre part de la resistència”.

JOSEP MARIA ESQUIROL

La resistència íntima.

Assaig d’una filosofia de la proximitat.

Quaderns Crema, 2015; 172 pàgines

 

Solitud i societat

 M’agrada la solitud i gaudeixo d’ella, per tant un llibre amb el títol de “La Solitud Voluntària” sens dubte em crida l’atenció.

“Lejos del bullicio, el individuo aprende a saber qué cosas dependen de su voluntad…”

En la solitud “uno se enfrenta a sí mismo y reflexiona mucho”

“Somos excesivamente sociales… Dependemos demasiado de los demás y de los vínculos que entablamos con ellos. Somos moscas atrapadas en una telaraña inmensa”

El llibre ens parla de la solitud voluntària, no de la solitud no desitjada. Tots sabem que hi ha gent que viu sola i que es troba sola. A aquestes persones els hi agradaria viure d’una altra manera, i pateixen d’aquesta solitud no volguda. No és el meu cas. Visc sol i m’agrada molt estar sol. De fet quan estic massa temps acompanyat enyoro tornar a casa i estar sol.

Glen Gloud “confiesa que cada encuentro debe compensarse con un período de aislamiento: siempre he tenido la sensación de que, por cada hora pasada con otros seres humanos, se necesita un número x de horas de soledad” Aunque no dé una cifra, considera que esa x representa “una proporción considerable”

“Todas las experiencias de soledad voluntaria desvelan momentos de una intensidad sin precedentes. Ofrecen la ocasión de vivir muy cerca de uno mismo.” Ara bé, també és cert que “el estado de soledad interior no garantiza una vida feliz”

El solitari “hace tabla rasa de las obligaciones falsas, lo simplifica todo y piensa en él. Ya solo hace lo que quiere. Descubre que puede vivir su vida como quiera. Hasta ese momento, las distracciones constantes le habían privado de sí mismo”

Agost 2012

“Quien desarrolla el sentido de la observación incrementa las probabilidades de disfrutar de la soledad, a la vez que disfruta de la sociedad. Quedándose algo apartado, perfecciona la facultad de pensar por sí mismo, que amplía y ejercita al relacionarse con la gente. Todo depende del uso que haga tanto de la soledad como de la sociedad”

“Uno se convierte en ciudadano del mundo cuando combina de esta manera los ritmos de la soledad y de la sociedad”. Aquesta és la proposta de l’autor del llibre, combinar amb la mesura adient a cadascú les estones de solitud amb les estones de viure en societat. Segurament cadascú ha de trobar la combinació que més li convé per la seva forma de ser.

Olivier Reamud “no contrapone soledad a sociedad. Las convierte en indisociables. Así espera prevenir tanto el empacho de una como el hartazgo de la otra”

“Soledad, amistad y sociedad son indisociables. Los fines de una no contradicen los de las otras. Es más, unos incumben a los otros. Son tres regímenes sociales interrelacionados, tres formas de vida que encajan. Solo varía la intensidad de su relación, en función de las circunstancias y las necesidades”

Montaigne quan parla de la solitud ens parla de la “rebotiga” en contraposició a la “botiga”. També ens parla de la “guarida” de la mateixa manera que jo mateix quan parlo de casa meva a vegades la defineixo com la meva cova. Segons Montaigne quan estem amb els altres estem a la botiga, en canvi, quan estem amb nosaltres mateixos ens refugiem a la rebotiga.

Olivier Remaud ens proposa conjugar la desvinculació i la vinculació, el retir i la participació, la quietud i la inquietud, en definitiva estones de viure en solitud i estones de viure en societat en funció de les nostres necessitats personals.

OLIVIER REMAUD

Soledad voluntaria

Gallo Nero; 2022; 209 pàgines

Traducción de Marta Cabanillas

La societat dels cansats

La Llar del Llibre organitza un club de lectura d’assaig breu. El primer títol que proposa és “La societat del cansament” de Byung-Chul Han, recent premi príncep d’Astúries de les Humanitats. Em resulta atractiu i m’inscric sense dubtar-ho.

La tesi principal del llibre és que al segle XX hem viscut en una societat immunològica i que en el segle XXI estem vivim en una societat diferent que anomena neuronal. Hem canviat de paradigma. “L’inici del segle XXI, des d’un punt de vista patològic, no seria bacterial ni viral, sinó neuronal. Les malalties neuronals com la depressió, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDHA), el trastorn límit de personalitat (TLP) o la síndrome de desgast ocupacional (SDO) defineixen el panorama patològic del començament d’aquest segle” Les malalties del segle XX provenien de l’exterior de l’individu en forma de bactèries i de virus i actualment les malalties provenen del propi interior.

Segons Han en la societat actual globalitzada s’han difuminat els límits i les fronteres. Ara bé, malgrat ser realment així, el món viu malament tots aquests moviments de persones i intenta posar-hi traves. Amb tot es continuen traspassant fronteres.

“La societat del segle XXI ja no és disciplinària, sinó una societat de rendiment” ... “La societat disciplinària és una societat de la negativitat. La defineix la negativitat de la prohibició” En canvi, Han defineix  la societat del rendiment per la positivitat.

“L’excés de positivitat es manifesta com un excés d’estímuls, informacions i impulsos”. Comporta una atenció difusa i una manca de concentració. Atenció dispersa que canvia de focus de forma constant i no permet aprofundir. Saltem d’una activitat a una altra, sense permís per avorrir-nos, quan l’avorriment i  la contemplació són necessàries per reflexionar. “La societat de treball i rendiment no és cap societat lliure. Produeix noves obligacions”. L’obligació d’estar constantment en activitat. La vida actual ens aboca a l’acció sense la reflexió. Han ens proposa la necessitat de  mirar, aturar-se, reprimir els impulsos immediats de resposta. Ens presenta Bartleby com el primer opositor a aquesta societat del rendiment, el primer insubmís a les obligacions que la societat del rendiment ens ha sotmès.

En aquest nou paradigma, “la pressió del rendiment” genera depressions, ja que ens sentim obligats a estar actius de forma permanent i rebem moltes pressions des de tot arreu per tal que sigui així. “L’home depressiu és aquell animal laborans que s’explota a si mateix”...  “El subjecte de rendiment està lliure ... és amo i sobirà de si mateix”...  “Es diferencia del subjecte d’obediència”...  “L’explotador és al mateix temps l’explotat. Víctima i botxí ja no poden diferenciar-se”. Aquestes contradiccions són les que generen els problemes de salut mental de l’home del segle XXI

Aquesta “societat de rendiment com a societat activa, s’està convertint paulatinament en una societat de dopatge” ... “La societat de rendiment i activitat produeix un cansament i un esgotament excessius”. La societat del rendiment s’acaba convertint en la societat del cansament, en la societat dels cansats.

Ara bé aquesta és la meva conclusió, però no és la conclusió que es deriva de la tesi de l’autor. En el darrer capítol del llibre no acabo de copsar el pas que l’autor vol donar de la societat del rendiment a la societat del cansament. Penso que no ho exposa amb la suficient claredat.

Malgrat el resum que n’acabo de fer no m’ha resultat un llibre massa atractiu. Byung-Chul Han es limita a presentar les seves tesis, però sense demostrar res ni aportar cap mena de bibliografia, ni explicitar d’on treu les cites que utilitza.

Parodiant una mica el títol si que podem afirmar que estem en una societat del cansament, o més ben dit, una societat cansada de promeses falses dels nostres polítics, de viure en una democràcia desvirtuada que no arregla cap dels problemes de la gent i que perd el temps en debats estèrils que no ens porten a enlloc.

 

BYUNG-CHUL HAN

La societat del cansament

Herder, 2015 (ed. Original 2010); 71 pàgines

Traducció de Jordi Rosique Piqué

Ets rebel?

 

Albert Camus (1913-1960) va publicar “L’home revoltat” al 1951. Només començar el llibre defineix l’home rebel com “ un hombre que dice no... La rebelión va acompañada de la idea de tener uno mismo, de alguna manera y en alguna parte, razón … Prefiere la probabilidad de la muerte a la negación de ese derecho que defiende”

Més endavant ens parla de la rebel·lió metafísica com “el movimiento por el cual un hombre se alza contra su condición y la creación entera… El rebelde metafísico protesta contra la condición que se le impone como hombre…, se declara frustrado por la creación”. No nega l’existència de Déu, però la desafia i la posa en qüestió. Si enderroca a Déu, haurà de crear un substitut. Déu representava l’ordre, ara l’ordre se l’haurà de crear ell mateix. Ja sense Déu ens toca governar-nos a nosaltres mateixos. Són molts els pensadors que neguen l’existència de Déu: Sade, els romàntics, Nietzsche, ... De fet, “Nietzsche no ha matado a Dios, lo ha encontrado muerto en el alma de su época.” … “En este mundo desembarazado de Dios y de los ídolos morales, el hombre se halla ahora solitario y sin amo” i aleshores “La pregunta ¿libre de qué? Es substituida entonces por ¿libre para qué?”

La llibertat està en el centre. “La libertad está en el principio de todas las revoluciones. Sin ella, la justicia parece inimaginable a los rebeldes. Sin embargo, llega un tiempo en que la justicia exige la suspensión de la libertad. El terror, pequeño o grande, viene entonces a coronar la revolución” I esdevenen els crims i els assassinats en nom de la llibertat i la justícia. “Todas o casi todas las revoluciones han sido homicidas”: la mort de l’amo, del rei, del que sigui ... És això el que volíem? Ens preguntem aleshores. També s’ho pregunta Camus.

“Al golpear, el rebelde divide el mundo en dos” i la mort, l’assassinat i la violència l’omple de contradiccions. Vol construir un món nou, però per construir-ho ha d’acceptar matar. El rebel accepta el seu propi sacrifici, mata, però també mor.

“La libertad más extrema, la de matar, no es compatible con las razones de la rebelión. La rebelión no es en modo alguno una reclamación de libertad total… El rebelde quiere que se reconozca que la libertad tiene sus límites en todas partes donde haya un ser humano, siendo el límite precisamente, el poder de rebelión de ese ser… El rebelde exige, sin duda, cierta libertad para sí mismo, pero en ningún caso, el derecho a destruir el ser y la libertad del prójimo… Reclama para todos, la libertad que reivindica para sí mismo…”. No està gens clar doncs que la rebel·lió justifiqui la violència i l’assassinat. Hi ha rebel·lió perquè hi ha mentida, injustícia i violència, però pot haver-hi rebel·lió sense violència? La rebel·lió arrossega sempre la contradicció de ser o no ser violenta.

 

El Contracte Social que proposa Rousseau fonamenta la nova societat ja no com quelcom que emergeix des de Déu, sinó que és fruit de l’acord entre els homes, però la nova fe “al hacerse dogmática erige sus propios altares y exige la adoración incondicional”. Es converteix en un nou evangeli, “lo que le lleva a tratar de edificar un templo… Principios eternos gobiernan nuestra conducta: la Verdad, la Justicia, la Razón. Aquí está el nuevo dios” … “La religión de la razón establece naturalmente la república de las leyes. La voluntad general se expresa en leyes codificadas por sus representantes” … “Sustituyeron los mandamientos divinos por la ley que debía ser reconocida por todos, puesto que era la expresión de la voluntad general”.

“En el siglo pasado el hombre suprime las coacciones religiosas. Pero apenas se libra de ellas, inventa otras nuevas e intolerables”. No és tan clar que hagin desaparegut les coaccions religioses. Més aviat el que ha fet la humanitat és substituir-les per unes altres.

 

“La historia de los hombres es, en cierto sentido, la suma de sus rebeliones sucesivas… Todavía no ha llegado la rebelión definitiva”, i molt probablement no arribarà mai. Fins ara “todas las revoluciones modernas acabaron robusteciendo el Estado”, sense complir cap de les seves promeses i dels seus ideals, un cop consolidada en el poder.

De fet, “hacen que avance la historia quienes saben rebelarse también contra ella en el momento deseado”

 

Distingeix entre rebel·lió (rebel) i revolució (revolucionari). La revolució pretén ser universal i imposar-se a tot el món, en canvi, la rebel·lió no. La rebel·lió és un esclat, moltes vegades sense sortida, en canvi “la revolución es una tentativa para modelar el acto a partir de una idea, para encuadrar al mundo en un marco teórico” i s’acaba amb la constitució d’un nou govern revolucionari, que  deixa de ser revolucionari en el mateix acte de la seva constitució.

 

Ara bé el que no podem fer és rebel·lar-nos contra la natura. “Rebelarse contra la naturaleza equivale a rebelarse contra sí mismo. Es golpearse la cabeza contra las paredes”. Això és el que està fent l’ésser humà del segle XX, al no reconèixer que si no posem mans a l’obra amb la qüestió del canvi climàtic ens dirigim sense paracaigudes cap a la destrucció del medi natural que ens permet viure, i per tant, cap a la destrucció del propi ésser humà.

 

“El hombre no puede sino proponerse la disminución aritmética del dolor del mundo. Pero la injusticia y el sufrimiento subsistirán y, por mucho, que se les limite, no dejarán de escandalizar”

 

 

ALBERT CAMUS

El hombre rebelde

Traducció de Luis Echávarri

No m'agrada aquest món, i a vosaltres?

En aquest llibre Borja Muntada intenta donar-nos elements per ajudar a comprendre millor com és aquesta societat en la que ens ha tocat viure. Molt del que diu no és cap novetat, ni és original però està bé recordar-ho i pensar-hi una estona.

Seguint a Heidegger afirma que l’ésser humà ha estat llançat al món, un món de difícil comprensió i en el que no és gens fàcil viure. És un món complex i el més senzill es des-responsabilitzar-se “de tomar decisiones propias y dejar que su entorno, que la sociedad decida por él.” De fet, “la posibilidad de libertad es angustia.” i aquesta angoixa “puede surgir en las situaciones más anodinas.”  En realitat, “existir es decidir”

Per decidir ens cal pensar però en la societat actual “pensar se ha vuelto cada vez más difícil”. L’entorn i els mitjans de comunicació ens condicionen i gairebé podem dir que moltes vegades acaben decidint per nosaltres. Ens fan viure dins d’una il·lusió democràtica plena de falsedats, on les majories exerceixen una fèrria dictadura sobre les minories.

Barcelona 2007

Encara que no en siguem del tot conscients el nostre pensament està molt condicionat per factors externs. “Pensar no se hace desde un interior, sino bajo la injerencia de un afuera que fuerza a pensar … Pensar es … enfrentarse al caos.” Malgrat els perills que comporta pensar, aprofitem les propostes que ens fa l’autor i pensem:

• Vivim “un tiempo acelerado de consumo que condena al individuo a la decepción permanente, a la adición y a la dictadura del objeto… El sistema de consumo se complementa ideológicamente con el sistema electoral… El sistema político ofrece diferentes candidatos, que, como los objetos, se diferencian unos de otros por diminutas diferencias, ya que todos ellos forman parte de una misma serie que tiene como modelo la reproducción de una misma Realidad: el sistema global de producción capitalista”
• “El sistema de la moda contribuye a que … los objetos se vuelven anticuados en breves períodos de tiempo.” … “Los objetos, ciertamente, podrían durar más y, de hecho, técnicamente lo hacen. Pero … los ciclos de vida de los productos tienden a acelerarse cada vez más”
• “Tener objetos durables fue en un tiempo símbolo de estatus social, en la modernidad fluida el privilegio de estatus es la capacidad de acortar el lapso de durabilidad, de olvidar el largo plazo, de deshacerse de las cosas con ligereza para dejar paso a la novedad de otras cosas igualmente transitorias y destinadas a consumirse, en definitiva: derrochar”
• “La sociedad de consumo se caracteriza por la velocidad y el consumo acelerado o turboconsumo… Estamos organizando la vida a la velocidad de la luz… Como consecuencia, la ansiedad se convierte en uno de los síntomas de nuestra época ya que cada momento se convierte en una carrera contra reloj provocando estragos en la salud mental de las personas”
• “El hiperconsumo crece como paliativo de las frustraciones personales… A medida que aumenta la frustración lo hace también el consumismo” … “Se nos induce a todos a comprar compulsivamente…”
• “Berman habla de cultura ahorista o cultura acelerada para referirse a nuestro modelo de sociedad…”  “La vida ahorista es una vida acelerada, para la que no hay segundas oportunidades, porque como los objetos, los momentos, también se consumen y desaparecen”
• “Trabajo y ocio son las dos caras de la misma moneda. Se trabaja para consumir, se consume para trabajar. En definitiva, se trabaja y consume para que la máquina del capital no se detenga” … “El tiempo libre y el tiempo de trabajo son estrictamente controlados, porque, en definitiva, no existe una diferencia entre el uno y el otro”
• “La cultura de evasión se ha convertido en un nuevo opio del pueblo cuya tarea es hacer olvidar la miseria y la monotonía de la vida cotidiana”
• “El hombre ocioso siempre busca desesperadamente algo que hacer, antes que perder el tiempo. Escapa del aburrimiento” … “Un mundo acelerado reclama más y más pasatiempos que nos distraigan del tiempo vacío y de su opresión …  Después de todo siempre buscamos algo con lo que podamos estar ocupados, por eso la naturaleza del pasatiempo, generalmente no nos importa: su función es llenar vacíos, escapar al aburrimiento. La sociedad de consumo nos abastece con un completo surtido de pasatiempos”
• “Fracasado el marxismo como doctrina política y económica aplicable a la realidad, el liberalismo – en el cual incluimos la socialdemocracia- se autopresenta hoy como el único discurso económico legítimo para hablar de la realidad económica, política y social”
• “Uno de los mantras del capitalismo es que todas sus instituciones deben crecer económicamente año tras año” … “El dinero que no produce beneficios, produce pérdidas”
• “La sociedad policial se consuma en la sociedad digital. Cuando todo es controlable, cuando todo es observable, ya no es necesaria la figura del chivato”
• “La moneda hoy no es más que un impulso electromagnético. Esto es, el dinero ya no es material, sino que es transmisión de información en tiempo global e instantáneo”
• “El mundo se ha vuelto demasiado pequeño. Vivimos en una caja cerrada bajo una nueva forma de clausura que es la interactividad. Somos víctimas de un encarcelamiento global cada vez más generalizado. El mundo se ha hecho tan pequeño que es insoportable vivir en él… Antes el cuerpo estaba encerrado en el espacio, ahora es el tiempo el que nos aprisiona.”
• “No consumimos cosas, sino emociones. Las emociones se pueden consumir infinitamente, mientras que las cosas no”
• “La política democrática funciona a través de consignas y eslóganes, que, ni uno ni otro dan tiempo a la reflexión y a la meditación, porque quedan bloqueadas por emociones controlables y manipulables” … “Ambos se sostienen en la inmediatez” El món actual amb la seva velocitat ens allunya de la reflexió, demanda actuació immediata sense reflexió, i sense reflexió no hi ha democràcia.
• “Vivir es, de manera creciente estar pegado a la pantalla y conectado a la red”
• “Cada uno de nosotros vigila y es vigilado”
• “Somos presos de una memoria digital: cada página, cada portal por el que pasamos queda registrado en nuestra memoria digital… El Big Data conoce a la perfección nuestros gustos y nuestros deseos incluso, con la información de que dispone puede adelantarse a ellos”

No m'agrada gens el món en el que vivim, ni la direcció que està prenent tot plegat. I a vosaltres? Ara bé tampoc puc afirmar que el món del que venim fos millor.

 

BORJA MUNTADAS FIGUERAS

Inmediatez. Capitalismo y vidas aceleradas.

Chiado editorial; Lisboa; 2016; 321 pàgines

 

Vivim en un imperi sense límits i sense fronteres

 

M. Hardt i A. Negri van publicar aquest llibre en el canvi de mil·lenni. D’acord amb els autors, la societat en la que vivim és un imperi que defineixen de la següent manera:

“El imperio no establece ningún centro de poder y no se sustenta en fronteras o barreras fijas. Es un aparato descentrado y desterritorializador de dominio que progresivamente incorpora la totalidad del terreno global de sus fronteras abiertas y en permanente expansión. El imperio maneja identidades híbridas, jerarquías flexibles e intercambios plurales a través de redes de mando adaptables”. En aquest sentit, vivim dins d’un nou ordre mundial, l’ordre de l’imperi, que és legitimat per la “maquinària” de la comunicació, dominada per uns pocs que imposen un discurs únic.

El domini de l’imperi no te límits ni físics ni temporals i engloba tot el món superant el concepte d’Estat-nació. A més a més, “el imperio presenta su orden como permanente, eterno y necesario”. En aquest imperi, ja fa temps que el dret d’intervenció és un concepte força  acceptat a nivell general: “el derecho o el deber que tienen los sujetos dominantes del orden mundial para intervenir en los territorios de otros sujetos con la intención de prevenir o resolver problemas humanitarios, garantizar acuerdos e imponer la paz”

En aquest imperi “casi toda la humanidad está absorbida, en mayor o menor grado, en la trama de la explotación capitalista o sometido a ella” … “Hoy vemos una separación aún más extrema entre una pequeña minoría que controla enormes riquezas y las multitudes que viven en la pobreza”.

A l’imperi no hi ha fronteres i engloba tot el planeta. No en podem sortir perquè tots som a dins i en formem part. La política actual, més que la gestió de lo comú, s’ha convertit en un espectacle amb la seva dosi diària als mitjans de comunicació.

S’han acabat les economies nacionals. Tot el món és una sola i única economia i un únic mercat. La mobilitat és un tret característic d’aquest mercat, però no és el mateix la mobilitat frenètica per oci dels països rics que la mobilitat obligatòria dels països pobres per sobreviure.

 

Europa i el món occidental han imposat aquest imperi i el capitalisme a tot el món amb el seu eurocentrisme. Tot el que no és Europa i els occidentals son considerats els Altres, els diferents, els primitius...

El concepte d’Europa i de tot Occident és que la resta de nacions i pobles del planeta només poden progressar seguint les empremtes d’Europa.  Ras i curt, el que ha fet Europa al llarg de la història és exportar els seus esquemes socials i econòmics, tot imposant el seu ordre arreu. Els europeus i els occidentals ens sentim superiors a la resta del món i, amb aquesta superioritat moral, sovint imposem amb violència el nostre model polític i econòmic.  

“El fin de los colonialismos modernos, por supuesto, no dio paso a una nueva era de libertad sin reservas, sino que, en todo caso, produjo nuevas formas de dominio que operan a escala global”. Aquest va ser el primer pas cap a l’imperi.

 

London, agost 2007

El capitalisme tendeix a l’expansió infinita, per això tendeix a l’imperialisme, però topa amb la finitud del planeta. Aquest és el seu taló d’Aquil·les que el pot portar a la pròpia extinció. “Tarde o temprano, los recursos de la naturaleza, que alguna vez fueron abundantes, terminarán por agotarse”. De ben segur que les ànsies de l’exploració de l’espai s’han de situar en aquest context expansiu del model capitalista.

“El capital no funciona dentro de los confines de un territorio fijo y una población fija, sino que siempre sobrevuela sus límites e incorpora nuevos espacios en su interior”

 

 

“El imperio actual no es estadounidense y los Estados Unidos no son el centro. El principio fundamental del imperio es que su poder no tiene terreno ni un centro reales y localizables. El poder imperial se distribuye en redes, mediante mecanismos de control móviles y articulados… Estados Unidos ocupan una posición privilegiada… No obstante, a medida que decaen los poderes y las fronteras de los Estados-nación, las diferencias entre los territorios nacionales se hacen cada vez más relativas”

“No hay un único lugar de control que dictamine el espectáculo. Sin embargo, el espectáculo en general funciona como si realmente existiera tal punto de control central… El espectáculo de la política funciona como si “todo” estuviera consciente y directamente dirigidos por un único poder, aunque en realidad no lo estén”

“El discurso político es un articulado puesto en venta y la participación política se ha reducido a seleccionar entre distintas imágenes consumibles”

 

La societat d’avui i una part important de les industries d’alguns sectors laborals no es poden entendre sense els moviments migratoris. Aquests moviments s’han convertit en un mal de cap pels països desenvolupats, ja que s’escapen del seu control.

“Los pasaportes y los documentos legales serán cada vez menos aptos para regular nuestros movimientos a través de las fronteras. La multitud establece una nueva geografía a medida que los flujos productivos de los cuerpos definen nuevos ríos y puertos. Las ciudades de la tierra llegarán a convertirse a la vez en grandes depósitos de humanidad cooperante y en locomotoras que impulsen la circulación, en residencias y redes de la distribución masiva de una humanidad viviente”

“A través de la circulación, la multitud se apropia del espacio y se constituye en un sujeto activo… Estos movimientos con frecuencia exigen terribles sufrimientos, pero en ellos hay también un deseo de liberación que sólo puede saciarse mediante la reapropiación de nuevos espacios alrededor de los cuales se construyen nuevas libertades. Estos movimientos llegan a todas partes… determinan nuevas formas de vida”

“El imperio no sabe realmente cómo controlar estos itinerarios y sólo intenta acusar de criminales a quienes los recorren, aun cuando los movimientos sean necesarios para la producción capitalistas misma… Sin embargo, las corrientes de población continúan en marcha. El imperio debe restringir y aislar los movimientos espaciales de la multitud para impedirles que obtengan legitimidad política”

“El imperio sólo puede aislar, dividir y segregar. El capital imperial en realidad ataca los movimientos de la multitud con una determinación incansable: patrulla los mares y las fronteras; dentro de cada país divide y segrega; y en el mundo del trabajo refuerza las escisiones y las fronteras de raza, de género, de lengua, de cultura, etc. Pero, aun así, debe cuidarse de no restringir demasiado la productividad de la multitud, porque también él depende de su fuerza. El imperio necesita dejar que los movimientos de la multitud se extiendan cada vez más a través del escenario mundial, y sus intentos de reprimir a la multitud son en realidad paradójicos, manifestaciones invertidas de su fuerza”

 

 

“Parece como si no quedara ningún lugar ni ninguna fuerza para oponer alguna resistencia; sólo existe una máquina implacable de poder”. Malgrat aquesta afirmació, els autors pensen que hi ha alguna possibilitat de lluita i canvi. Tampoc són pessimistes i pensen que l’imperi té fissures que es poden utilitzar per subvertir el seu ordre. La seva proposta es basa en “articular un pensamiento de pluralidad y multiplicidad”, a fi d’oferir una alternativa múltiple a aquestes estructures binàries, de blanc o negre, que el poder ens vol imposar sempre.

 

“Todo esto nos retrotrae a nuestras preguntas fundamentales: ¿cómo pueden llegar a hacerse políticas las acciones de la multitud? ¿Cómo puede organizarse la multitud y concentrar sus energías contra la represión y las incesantes segmentaciones territoriales del imperio? La única respuesta que podemos dar a estas preguntas es que la acción de la multitud se hace principalmente política cunado comienza a enfrentarse de manera directa y con una conciencia adecuada a las operaciones represivas centrales del imperio. Se trata de reconocer y abordar las iniciativas imperiales y no permitirles restablecer continuamente el orden; … se trata de reunir estas experiencias de resistencia y empañarlas concertadamente contra los centros nerviosos del mando imperial”

“La multitud debe poder decidir si quiere mudarse, cuándo hacerlo y hacia dónde. También debe tener el derecho a permanecer donde está y a gozar de un lugar antes que verse obligada constantemente a trasladarse de un sitio a otro. El derecho general a controlar sus propios movimientos es la demanda última de la multitud por una ciudadanía global. Esta demanda es radical, por cuanto se opone al aparato fundamental de control que el imperio impone sobre la producción y las vidas de las personas. La ciudadanía global es el poder que tiene la multitud de recuperar el control sobre el espacio y trazar así una nueva cartografía”

Els autors proposen: “la constitución de una sociedad en la cual la base del poder se defina en virtud de la expresión de las necesidades de todos…; la democracia absoluta en acción” …“La organización de la multitud como sujeto político”

“No podemos ofrecer ningún modelo… Sólo la multitud a través de su experimentación práctica ofrecerá los modelos y determinarán cuándo y cómo lo posible ha de hacerse real”

“Nos hace falta… construir una alternativa a través de los deseos de la multitud”

Crec que aquesta proposta és massa optimista i, fins i tot, naïf. De fet el moviment del 15-M i el procés independentista van ser dos moviments protagonitzats per una multitud empoderada que no van reeixir en cap dels dos casos com ha resultat molt evident amb el pas dels anys.

El 2004, M. Hardt i A. Negri van escriure la continuació de les seves tesis a l’obra “Multitud: Guerra i Democràcia en l’Imperi”: una lectura pendent per aprofundir en el seu anàlisi del món actual.

 

 

MICHAEL HARDT y ANTONIO NEGRI

Imperio

Paidós 2002 (ed. Original 2000); 432 pàgines