dimecres, 20 de gener de 2016

El vigilant

"A la ciutat no hi queda ningú ... Tothom se n'ha anat, tothom ha fugit. No van evacuar la ciutat, els habitants van abandonar-la amb els seus propis mitjans"
Michel, un dels dos vigilants de l'aparcament d'un edifici, ens explica com viu. No sap el que ha passat, però juntament amb Harry són els encarregats de protegir als habitants d'aquest edifici. La organització els proporciona unes minses provisions, cada cop més escadusseres. No tenen cap contacte amb ningú. D'ells s'espera que protegeixin l'edifici i les persones que hi viuen. La seva aspiració és ascendir i convertir-se en un vigilant d'elit. Però tot d'una els habitants de l'edifici fugen excepte un. Aleshores tot són especulacions sobre quines han estat les raons d'aquesta fugida. No tenen cap pista, ni cap notícia del que passa fora del seu aparcament, però segueixen amb les seves rutines, sempre pendents de complir la seva feina amb tota escrupolositat.
L'aparició sobtada d'un tercer vigilant, negre, cepat i musculós, és el detonant dels canvis en la seva monòtona vida. La relació entre ells i el nou vigilant s'enrareix.

"La foscor es converteix en un mantell que s'adapta perfectament a mi, al meu motllo personal. La foscor és gairebé tangible, com un objecte delimitat contra el qual podries topar ... En la foscor passen més coses. Els nostres sentits, lliures de la predominança de la vista, arriben al seu màxim potencial"

De ben segur, que algun director de cinema es fixarà en aquest llibre. Realment en pot sortir un bon guió cinematogràfic. Té tots els ingredients per esdevenir una gran pel·lícula.

Altres opinions:

I per acabar la nota que la mateixa editorial escriu quan la narració ja està acabada i que rebla el clau d'algunes de les reflexions que el lector es fa al mig de la seva lectura:

"¿Has tingut en algun moment la sensació que la seva presó era també la teva? ¿Has pensat que potser tots vivim en algun tipus de presó? Nosaltres sí. ¿Què significa ser lliure? Aquest llibre magnífic ens recorda que l'ésser humà no només té una llibertat aparent, sinó que la informació que rebem és molt limitada. ¿No trobes?"

dissabte, 16 de gener de 2016

Austerlitz

A Sebald hi arribo després de llegir a M. Baixauli i de visitar la exposició que li va dedicar el CCCB. És una de les influències de l'autor valencià, així com de Joan Benesiu que el cita sovint en el seu "Gegants de Gel". Llegeixo que és un dels grans autors contemporanis i que la seva obra mestra és Austerlitz. M'endinso en la seva obra complerta: "Vértigo", "Els Emigrats", "Los anillos de Saturn". No m'agraden els seus llibres, però sóc tossut de mena. Pensava que amb la lectura d'Austerlitz em reconciliaria amb ell, però no ha esta així. Tampoc m'ha agradat. L'he trobar avorrit. Malgrat que pretén una certa transcendència, no he sabut trobar-li.
1967, estació d'Amberes on tot comença: on per primera vegada veu al protagonista. És una d'aquelles estacions centrals tradicionals i alhora monumentals de ferrocarrils que tots tenim en el nostra imaginari. Allà estava ocupat en prendre notes i fent dibuixos aliè a la resta de la gent que passava.
"Sólo recuerdo que varios de ellos tenían unos ojos sorprendentemente grandes y esa mirada fijamente prenetrante que se encuentra en algunos pintores y filósofos que, por medio de la contemplación o del pensamiento puro, tratan de penetrar la oscuridad que nos rodea"
"Durante las pausas que se producían en nuestra conversación, los dos nos dàbamos cuenta de lo interminable que era el tiempo hasta que pasaba otro minuto, y qué terrible nos parecía cada vez, aunque lo esperáramos, el movimiento de aquella aguja, semejante a la espada del verdugo, cuando cortaba del futuro la sexágesima parte de una hora con un temblor tan amenazador, al detenerse, que a uno se le paraba casi el corazón."

Té frases brillants i pensaments que et fan aturar i pensar, però el conjunt del llibre i, de fet, de tota la seva obra, se m'ha fet molt feixuc de llegir. 

"...la oscuridad no se desvanece sino que se espesa al pensar lo poco que podemos retener, cuántas cosas y cuánto caen continuamente en el olvido, al extinguirse cada vida, cómo el mundo, por decirlo así, se vacía a sí mismo, porque las historias unidas a innumerables lugares y objetos, que no tienen capacidad para recordar, no son oídas, descritas ni transmitidas por nadie."

Austerlitz té una mena d'obsessió pels gran edificis. Segons ell en el gran edifici del Palau de Justícia de Brusselles hi ha passadissos i escales que no porten a enlloc i habitacions i sales sense portes en les que ningú ha entrat mai. No m'estranyaria gens que fos cert. Aquesta reflexió em porta al record alguna de les escenes de "La cinquena planta"
"Damos casi todos los pasos decisivos de nuestra vida por algún impreciso impulso interior"
"Realment tenía la sensación de que la sala de espera en cuyo centro estaba yo como deslumbrado, contenía todas las horas de mi pasado, todos mis temores y deseos reprimidos y extinguidos alguna vez, como si el dibujo de rombos negros y blancos de las losas de piedra que tenía a mis pies fuera el tablero para la partida final de mi vida, como si se extendiera por toda la planicie del tiempo"

Potser el millor de tot el llibre és la acurada i detallada descripció de com els alemanys tracten a l'Àgata, la mare de Austerlitz, en el moment de deportar-la i desposseir-la de tots els seus bens.
Tot seguint a Austerlitz farem un recorregut a la cerca dels seus orígens jueus: a la cerca tant de la seva mare com el seu pare. I aquest recorregut ens portarà per alguns dels espais maleïts de l'infern que Europa va viure al llarg del segle XX: el camp de concentració de Theresienstadt a prop de la capital txeca i  el camp de Gurs de França a prop de la frontera amb el País Basc i per on van passar tant refugiats de l'exili espanyol com jueus reclosos i maltractats pel règim de Vichy.

"No me parece que comprendamos las leyes que rigen el retorno del pasado, pero cada vez me parece más como si no hubiera tiempo, sino diversos espacios, imbrincados entre sí, entre los que los vivos y los muertos, según el talante en que se encuentran, van de un lado a otro, y cuanto más lo pienso tanto más me parece que nosotros, los que todavía nos encontramos con vida, a los ojos de los muertos somos irreales y sólo a veces, en determinadas condiciones de luz y requisitos atmosféricos, resultamos visibles"



divendres, 8 de gener de 2016

Rodejats d'incivisme sense solució

Passen els anys i canvien els governs municipals, però determinades conductes persisteixen, i fins i tot, van a més. Dóna la impressió que cap govern municipal, sigui del color que sigui, està disposat a posar-hi remei. Hi ha unes normes de convivència de respecte als demés que hi ha persones que se les salten una rere l'altre sense patir cap conseqüència. No m'agraden les sancions, però tinc la impressió que hi ha persones que aquest és l'únic llenguatge que entenen, o sinó ja em direu que podem fer eradicar d'una vegada per totes petits detalls de les nostres ciutats i pobles que em molesten i molt i que no van pas a menys:
  • Cagarades de gossos per les voreres i parcs, i gossos deslligats a llocs on hi ha cartells que indiquin que han d'anar lligats. Cal afegir els gossos impertinents que borden a tothom o que s'acosten a ensumar-te i que estas obligat a aguantar. No sé que faríem si anés deixant les meves cagarades pel carrer, escridassant a tothom qui passi pel meu costat, o ensumant a tota la gent que se'm creui en una vorera.
  •  Cotxes aparcats per tot arreu sense respectar les prohibicions: passos de vianants, sobre les voreres, impedint el pas dels vianants, en doble fila per anar a comprar el pa, o al caixer o a la farmàcia. Quan hom compra un cotxe i l'utilitza ja sap quines són les normes i que pot tenir problemes per trobar lloc d'aparcament. No hi ha excuses per deixar-lo en el primer lloc que em sembli. Vivim en una mena jungla urbana d'asfalt on tot és valid. Ho sento però no són maneres de conviure en una societat que s'autoanomena civilitzada.
  • Mobles i el que no són mobles al costat dels contenidors d'escombraries. No hi ha zona de contenidors d'escombraries que estiguin lliures de brossa fora dels contenidors. En alguns llocs fa veritable fàstic passar pel seu costat. I això no passa un dia de tant en tant. És a diari que haig de contemplar i a vegades ensumar aquest panorama. La darrera notícia és que l'Ajuntament dedicarà més recursos a enretirar totes aquestes andròmines i brutícia. Potser així tindrem les voreres més netes, però la impunitat dels malfactors seguirà.
  • Persones llençant o deixant caure, papers i embolcalls al terra quan tenen una paperera ben a la vora, i no provis de dir res ja que et aquí et pot caure la esbroncada és a tu per impertinent.
La llista podria ser més llarga. Trobo difícil cercar-hi una solució, però està clar que aquesta no passa per fer els ulls grossos, cal denunciar-ho i sancionar-ho. Una possibilitat podria ser la famosa policia de proximitat de la que tantes vegades se'n parla a les campanyes electorals municipals, però que un cop acabada la campanya no he vist cap govern municipal que hi posi fil a l'agulla. Tan difícil ha de ser ?