dijous, 29 d’agost de 2013

El carreró dels miracles



"Entonces, él llamó a un taxi. Abrió la portezuela y ella levantó el pie para subir al vehículo: fue el movimiento que marcó la separación entre dos vidas"

"Només hi ha una manera d'afrontar la vida: o pots viure com et done la gana o la vida és un infern"

"Però aquella desgràcia, com totes les altres, també va ser oblidada i el carreró de Midaq tornà al seu estat habitual d'indiferència i oblit"

Naguid Mahfuz

diumenge, 25 d’agost de 2013

Desconfiança



La gran crisi que ja fa uns quants anys que estem suportant, es veu agreujada per tots els incomptables casos de corrupció que apareixen arreu. Gairebé no passa setmana que no apareguin noves informacions i nous imputats. A aquests es sumen alguns que ja fa molt de temps que arrosseguem i que encara estan per resoldre. Al cap de tots ressonen els noms del cas Gurtel, Bárcenas, Palau, Pretoria, EREs andalusos, operació Mercuri, ....
Per superar la crisi ens cal confiança en els polítics i en la política. Com en podem tenir amb les notícies que inunden els mitjans ? De fet més que confiança el que tenim és la sospita de que molts d’ells no són de fiar, i que uns als altres l’únic que fan és tapar-se les vergonyes.
Els votem per tal que gestionen els afers públics i els diners que paguem amb els nostres impostos. No podem confiar la gestió dels nostres afers a algú de qui no ens fiem, de la mateixa manera, que no deixarem als nostres fills en mans d’un mestre en qui no confiem o no ens deixarem operar per un metge que no sigui de la nostra confiança.
Quan els polítics ens defrauden un rere l’altre, i un dia i un altre dia, que podem fer els ciutadans ? No m'he refiat mai massa d'alguns dels nostres polítics, però és que a hores d’ara la poca confiança que hi tenia la he perdut tota. I un cop s’ha perdut no és fàcil de recuperar.
Cal un canvi radical en la política i en els nostres polítics o d’altra manera no sortirem de les aigües tèrboles en el que estem enfonsats fins el coll.

divendres, 16 d’agost de 2013

Suttree


"Suttree miró aquellos ojos arruinados que ardían en sus túneles de infortunio"
Llibre estrany com tots els de l'autor. Món d'homes solitaris, rodamons que viuen al mig de la misèria. Tots són una miserables. Costa entrar en el llibre, però a mesura que t'hi endinses, t'acaba agranant i esperes i desitges saber quina nova aventura o millor dit desgràcia li succeira el seu protagonista.
Mostra la part oculta de la opulenta Amèrica, el que se suposa que és sens dubte la primera potència del món i on tots els gossos es lliguen amb llangonisses.
Suttree és un personatge que es belluga pel submón de Knoxville sense cap propòsit, gairebé sense pensar m'atreviria a dir, sense res més a fer que lluitar per la seva supervivència diària al bell mig de grans borratxeres, baralles i situacions veritablement inversemblants,i amb els sotracs de les inclemències meteorològiques. Es pot fer un seguiment fàcil dels diferents llocs on passa la història en aquesta web que inclou un plànol de Knoxville.
"La ciudad un collage de cubos tétricos bajo un cielo color de acero mojado"

A la xarxa podem trobar altres opinions. Un llibre només recomanable si t'agrada el món literari d'aquest autor:





dimecres, 14 d’agost de 2013

Por el bien del imperio




És un llibre fruït de molts anys de treball d’aquest historiador. Al llarg de més d’un miler de pàgines va desgranant la història del món des del final de la Segona Guerra Mundial fins pràcticament avui. És un obra exhaustiva que cal llegir amb deteniment i sense presses ja que està farcida d'informacions. Parla dels diferents conflictes que han omplert el nostre planeta en el darrer mig segle.
L’esperança amb la fi de la terrible Segona Guerra Mundial era que caminaríem cap a un món millor, més pacífic, més democràtic i més igualitari, però no ha estat pas així, ni de bon tros.
En certa manera a Europa podem tenir aquesta percepció. Amb la excepció de la guerra dels Balcans, la terrible ombra d’un conflicte armat obert, ha estat sempre força lluny de les nostres fronteres. Però el món continua submergit en la violència i en la violació constant dels més elementals drets humans. La fam i la desigualtat al món lluny de minvar segueix creixent. Els rics són cada cop més rics i els pobres estan cada cop més allunyats de solucionar els seus problemes de supervivència més elementals. Mentre hi ha qui llença menjar i viu en la sobreabundància, hi ha milions de persones que no poden menjar. On està la justícia ?
Aquest llibre fa un repàs ràpid per les misèries dels polítics que ens dirigeixen, sempre més atents als poders econòmics que no pas a consolidar el benestar de la gent. El gènere humà sembla que no aconsegueix evolucionar i gairebé podríem dir que en alguns aspectes seguim en la prehistòria, encara que utilitzant mitjans molt més sofisticats.
El llibre en permet llegir els capítols més foscos d’aquests darrers anys.
La fal·làcia de lluitar i assolir l’objectiu de la igualtat s’ha estès en moltes ideologies polítiques, però s’ha fet realment poc per avançar-hi. Més aviat es treballa per consolidar les desigualtats i complir allò tan conegut de “ande yo caliente ríase la gente”. Els països més poderosos, per mantenir la seva primacia mundial, així com tots els seus mandataris, no dubten a utilitzar tot tipus de mecanismes siguin del tipus que siguin, legals i justos o il·legals, violents i injustos en els més dels casos (assassinats, matances, dictadures sanguinàries, ...), sense tenir mai en compte les conseqüències per la població que sempre es troba sotmesa als vaivens de decisions en les que mai intervé de manera directa. A més a més són uns consumats hipòcrites ja que sempre justifiquen tot el que fa pel nostre bé i per la defensa dels valors de la democràcia. Són uns mentiders que intenten fer creïbles les seves pròpies mentides.
Des de 1945 al 1979 en el món occidental es va avançar cap un repartiment més equitatiu dels ingressos que va permetre millorar la situació personal de la majoria. Donava la impressió que havíem entrat en el bon camí. Tan sols va ser un miratge. A partir dels primers 80 s’inicia un gir en les polítiques de tots els països que ens aboca a la crisi actual que no fa res més que conduir-nos en la direcció d’accentuar cada cop més les diferències, i la rotunda victòria del sistema capitalista i les seves misèries o potser, seria millor dir les nostres misèries. No parem de fer passos enrere i aquesta crisi actual està deixant ferida de mort l'estat de benestar.
Tot comença amb la crisi del petroli de 1973. “Als Estats Units l’1 % dels més rics al 1980 rebien el 9 %  del total dels ingressos, en canvi al 2007 ja rebien el 23,5 % dels ingressos totals. En 1955, els 400 contribuents més grans dels Estats Units pagaven un 51,2% del seus ingressos, en 2010 aquesta proporció havia baixat fins el 18,1 %. I seguint amb els Estats Units, els darrers tres anys els beneficis empresarials han augmentat un 60 %, mentre que els ingressos salarials només ho han fet un 10 %". I estaments de tan prestigi i que tan es tenen en compte com són els Bancs Centrals, i el FMI, l’únic que fan és defensar aquest status quo que és el que a ells els hi convé.
Als països del primer món els hi ha anat molt bé mantenir en el subdesenvolupament a gran zones del planeta, ja que ha estat la manera fàcil de poder aconseguir beneficis ben suculents amb un cost mínim. Primer amb el colonialisme, i després amb la instauració de governs titelles, que convertien aquells països en simples sucursals, i on els conflictes entre grups rivals són alimentats des dels propis governs occidentals per simples interessos econòmics i en els que la població del propi país ben poc hi té a veure.
Les actituds paternalistes i de protecció dels països rics respecte als països pobres de l’Àfrica i altres parts del món no són més que actituds hipòcrites de cerca del seu propi benefici en forma d’assegurar-se del proveïment de matèries primeres cada cop més escasses i valuoses.
Malgrat que segurament no és l'únic cas, m'ha cridat l'atenció el que explica de Saparmurat Niyazov convertit en president vitalici del Turkmenistan fins la seva mort el 2006. Va canviar les noms dels dies de la setmana i dels mesos de l’any amb noms del seu gust personal, va imposar un llibre seu d’espiritualitat com a lectura obligatòria a les escoles, a la capital Ashgabat va aixecar una estàtua seva d’or que girava per donar sempre la cara al sol. Quan ho llegeixes dóna la impressió que són governs del passat i en canvi es tracta d'un govern de principis del segle XXI consentit i apadrinat per governs que s'autoanomenen democràtics.

Però el problema no està només en el primer món. Els països del mal anomenat tercer món segueixen amb els seus terribles problemes de sempre. Tenim una majoria de la població del planeta amb problemes de fam, aigua, .... Sembla mentida que si es produeixen aliments suficients per tothom com és que hi ha gent que es mort de gana ?

En el món actual més que cercar un benestar mínim per tothom, cadascú cerca el seu enriquiment personal. L'acumulació de bens i riqueses ens està portant a la ruïna a tota la humanitat, i de retruc a tot el planeta. Passarà mig segle més i seguirem igual o pitjor. Ho sento, però no sóc gens optimista. No aprenem com a especie. Tret de l'actitud personal de cadascú poca cosa possible veig que es pugui fer. Com és possible que al segle XXI encara hi ha qui passi fam ? 
Tot plegat només suposa el triomf definitiu del capitalisme més salvatge. No hi ha possibilitat de canvi. No hi ha esperança. En els països democràtics es cuiden les formes, però no es fa res per aprofundir i millorar realment el sistema que ens faci evolucionar cap a un món més just i igualitari, sinó a l'inrevés tot sembla evolucionar cap a una societat més injusta i desigual. Només cal observar tot el que ens envolta. Amb l'excusa que la democràcia és el millor dels sistemes ja ho tenim tot fet i ens quedem tan tranquils.
Les ONG es cuiden dels "pobres" i "nous pobres" i ens quedem tan amples. No podríem trobar una millor solució? Un salari mínim (renta bàsica) per a tots ? habitatges socials ?
Tots aquests nous moviments populars insurrectes, moltes vegades poc organitzats i estructurats que s'aixequen i protesten contra petits detalls de la vida quotidiana que els afecten directament aniran més enllà i assoliran un canvi en tot això que no funciona d'aquest vell i caduc sistema ? 

Recull del que la premsa va dir en el moment de la seva publicació: resum de ressenyes i entrevistes a Josep Fontana. 

dimarts, 13 d’agost de 2013

La vida i la cultura líquida



La sociedad “moderna líquida” es aquella en que las condiciones de actuación de sus miembros cambian antes de que las formas de actuar se consoliden en unos hábitos y en unas rutinas determinadas. ... La vida líquida, como la sociedad moderna líquida, no puede mantener su forma ni su rumbo durante mucho tiempo. En resumidas cuentas, la vida líquida es una vida precaria y vivida en condiciones de incertidumbre constantes.



En la societat líquida la cultura és gestionada com un objecte de consum més, i entra a regir-se per les mateixes normes. Hem passat d’una cultura sòlida a una cultura líquida. Actualment en la cultura es cerca la gratificació i la rendibilitat immediates. Estem vivint una cultura d’utilitzar i llençar. L’exemple més paradigmàtic és el gran espectacle efímer. El que es demana a la cultura actual és que tingui mercat i consumidors en un termini breu de temps i amb data de caducitat propera per tal de cercar el nou producte cultural que l'ha de substituir.
El consum ha de ser immediat i no pot esperar. Com que molts productes culturals no entren dins d'aquest  paradigma deixen de ser tinguts en compte i resten al marge. La novetat està per sobre del que perdura.

El món sòlid i la cultura sòlida cercaven l'eternitat, en canvi, la modernitat líquida i la cultura líquida estan en permanent estat de fugacitat. Se ha situado el valor de la novedad por encima del valor de lo perdurable.


Tot és susceptible de convertir-se en objecte de consum, en mercaderia. Tot objecte de consum té com a finalitat última acabar en el oblit i en el pot de les deixalles, el més ràpidament possible. Els objectes culturals també.




La práctica de la libertad de elección está fuera del alcance de muchos hombres y mujeres la mayor parte del tiempo. Los pobres se encuentran alejados de los ricos, expulsados en el margen, en los suburbios, a una distancia que otorgue seguridad, alejados de los placeres de la riqueza. Para la mayoría de nosotros los pobres son como fantasmas del espacio exterior. No están en nuestros itinerarios y cuando los encontramos en nuestro camino nos generan inseguridad. 
Això és el que passa quan els trobem demanant o remenant les escombraries. Davant la proliferació de perills i pors, ens protegim tot el que podem. Ara bé tot això no ens ofereix pas una major sensació de seguretat. Encara que sembli una contradicció, en un món que cada cop coneixem més, també cada cop tenim més temors.


De la inseguridad y del temor se puede extraer un gran capital comercial. La seguridad personal se ha convertido en un importante argumento de venta en toda suerte de estrategias de marketing, incluidas la de los programas políticos.

Cuando desaparece la inseguridad también están condenadas a desaparecer de las calles de la ciudad la espontaneidad, la flexibilidad, la capacidad para sorprender y la promesa de aventura, que son los principales atractivos de la vida urbana. La alternativa a la inseguridad no es el paraíso de la tranquilidad, sino el infierno del aburrimiento.
La ciutat és l’espai per definició en el que hem de conviure amb estranys, però això ens produeix inseguretat i no ens agrada i tendim a refugiar-nos en el nostre espai privat per protegir-nos de l’espai públic que està sempre ple d’estranys.



El terreno sobre el que supuestamente descansan nuestras perspectivas de vida es sin duda inestable, como también lo son nuestros empleos y las empresas que los ofrecen, nuestros compañeros y nuestras redes de amigos, la situación de la que disfrutamos en la sociedad y la autoestima y la autoconfianza que se derivan de aquélla. El “progreso”, otrora la más extrema manifestación de optimismo radical y promesa de una felicidad universalmente compartida y duradera, se ha desplazado hasta el polo de expectativas opuesto. Ese concepto representa ahora la amenaza de un cambio implacable e inexorable que, lejos de augurar paz y descanso, presagia una crisis y una tensión continuas que harán imposible el más mínimo momento de respiro.

La sociedad de consumo justifica su existencia con la promesa de satisfacer los deseos humanos como ninguna otra sociedad pasada logró hacerlo o pudo siquiera soñar como hacerlo. Sin embargo, esa promesa de satisfacción sólo puede resultar seductora en la medida que el deseo permanece insatisfecho. De fet, satisfer totes les necessitats suposaria el final de la societat de consum. La sociedad de consumo consigue hacer permanente esa insatisfacción. Converteix la necessitat en compulsió o addició.
Nunca antes habíamos sido tan dolorosamente autoconscientes de nuestros actos de elección, realizados ahora en condiciones de una penosa (aunque incurable) incertidumbre y bajo la amenaza constante de quedarnos atrás y de ser excluidos del juego sin posibilidad de regresar a él por no haber respondido a las nuevas demandas.
Vivim en un món en que les pautes d’elecció canvien constantment. Nada impide que los puntos de referencia y las directrices que hoy parecen fiables sean desacreditados y condenados mañana. No parece haber ninguna isla estable y segura entre tanta marea. 


Henry A. Giroux i Susan Searls Giroux (2003): “la democracia está en peligro porque los individuos son incapaces de traducir sus sufrimientos privados en unas preocupaciones y una acción colectiva ampliamente compartidas con otras personas. Al tiempo que las grandes empresas multinacionales condicionan de manera creciente los contenidos de los medios de comunicación mayoritarios y, con ello, privatizan el espacio público, el compromiso cívico parece cada vez más impotente y los valores públicos se vuelven invisibles. Hoy, para muchas personas que han renunciado a incrementar el alcance de sus derechos y libertades y a expandir, con ello, el radio de acción de la democracia sustantiva, la ciudadanía ha quedado reducida al acto de comprar y vender productos de mercado (entre los que se incluyen los propios candidatos electorales



Conclusió final del llibre: Sentimos, suponemos y sospechamos qué es lo que hay que hacer. Pero no podemos conocer la forma ni la configuración que finalmente adoptará. De lo que sí podemos estar bastante seguros, no obstante, es de que esa forma no nos resultará familiar. Será diferente a todo aquello a lo que nos hemos acostumbrado.

Més opinions a la xarxa:

dijous, 1 d’agost de 2013

La protecció de les llengües de l'Estat Espanyol

Després de la mort del dictador i d'una transició inmodèlica com la qualifica el professor Vicenç Navarro i que ens condueix a una democràcia insuficient el 6 de desembre de 1978 s'aprova la Constitució Espanyola.
En el seu article 3 es pot llegir:
"1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció."


Han passat més de 34 anys i el compliment d'aquest article 3.3. està clarament per veure. És cert que la visibilitat i utilització de les les altres llengües espanyoles ha millorat molt en aquest temps, però encara estem molt lluny del que realment hauria de ser.
Les darreres actuacions d'alguns governs autonòmics inventant-se noms i orígens inversemblants per algunes d'aquestes llengües davant la conformitat del Govern Central en són un bon exemple.
En cap moment hi hagut interès en protegir la riquesa lingüística de l'Estat. Algunes llengües molt minoritàries (asturià, aragonès, ...) s'han menystingut i van camí de desaparèixer si no s'articula alguna mesura urgent que no es veu per enlloc.
Però tampoc podem dir que gallec, eusquera i català hagin reeixit molt més en tot aquest període de temps. És cert que són llengües oficials en els seus territoris i que es poden escoltar en alguns televisions públiques així com en altres mitjans de comunicació amb una certa normalitat. Però fora del seu territori són del tot inexistents.
En cap cas s'han arbitrat mesures per donar conèixer aquesta riquesa lingüística, ans el contrari. Tampoc hauria estat pas tan difícil, però quan no hi ha voluntat política no hi ha res a fer.
Fora dels seus territoris a l'ensenyament no hi ha cap presència de les mateixes. No hauria estat tan difícil oferir a la Secundària crèdits de totes les llengües arreu d'Espanya. Tampoc veig difícil impulsar la creació de departaments de català, gallec i eusquera en les diferents universitats espanyoles. Però no ha estat pas així. És més darrerament hem d'aguantar a un ministre molt desagradable que es marca com a objectiu espanyolitzar als alumnes catalans com s'havia fet en altres temps que encara no s'han oblidat.
Vaig quedar gratament sorprès al anar a comprar a un Eroski d'Iruña i veure com tots els productes de la seva marca blanca estan etiquetats en les 4 llengües. Tampoc sembla massa difícil generalitzar aquesta practica. Encara que si que deu ser difícil, ja que aquí al Principat malgrat tenir des de fa temps una llei que obliga a etiquetar al menys en català, els prestatges de tots els comerços estan farcits de productes que la incompleixen sense que passi res.
Però aquest tampoc va ser l'únic lloc on em vaig topar amb aquesta agradable sorpresa. A la Comunitat de Nafarroa alguns cartells així com monuments també estan retolats amb les 4 llengües de l'Estat.


Zuen oroimenak, askatasuna
Vuestra memoria, la libertad
La llibertat, vostra memòria
La vosa memoria, liberdade

Serà que molesten aquestes altres llengües i que el seu únic interès és el castellà, la llengua de l'imperi ?
¿Em podeu explicar on estar el compliment del que diu la per alguns coses sacrosanta Constitució Espanyola?  "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció"