Por el bien del imperio

És un llibre fruït de molts anys de treball d’aquest historiador. Al llarg de més d’un miler de pàgines va desgranant la història del món des del final de la Segona Guerra Mundial fins pràcticament avui. És un obra exhaustiva que cal llegir amb deteniment i sense presses ja que està farcida d'informacions. Parla dels diferents conflictes que han omplert el nostre planeta en el darrer mig segle.

L’esperança amb la fi de la terrible Segona Guerra Mundial era que caminaríem cap a un món millor, més pacífic, més democràtic i més igualitari, però no ha estat pas així, ni de bon tros.

En certa manera a Europa podem tenir aquesta percepció. Amb la excepció de la guerra dels Balcans, la terrible ombra d’un conflicte armat obert, ha estat sempre força lluny de les nostres fronteres. Però el món continua submergit en la violència i en la violació constant dels més elementals drets humans. La fam i la desigualtat al món lluny de minvar segueix creixent. Els rics són cada cop més rics i els pobres estan cada cop més allunyats de solucionar els seus problemes de supervivència més elementals. Mentre hi ha qui llença menjar i viu en la sobreabundància, hi ha milions de persones que no poden menjar. On està la justícia ?

Aquest llibre fa un repàs ràpid per les misèries dels polítics que ens dirigeixen, sempre més atents als poders econòmics que no pas a consolidar el benestar de la gent. El gènere humà sembla que no aconsegueix evolucionar i gairebé podríem dir que en alguns aspectes seguim en la prehistòria, encara que utilitzant mitjans molt més sofisticats.

El llibre en permet llegir els capítols més foscos d’aquests darrers anys.

La fal·làcia de lluitar i assolir l’objectiu de la igualtat s’ha estès en moltes ideologies polítiques, però s’ha fet realment poc per avançar-hi. Més aviat es treballa per consolidar les desigualtats i complir allò tan conegut de “ande yo caliente ríase la gente”. Els països més poderosos, per mantenir la seva primacia mundial, així com tots els seus mandataris, no dubten a utilitzar tot tipus de mecanismes siguin del tipus que siguin, legals i justos o il·legals, violents i injustos en els més dels casos (assassinats, matances, dictadures sanguinàries, ...), sense tenir mai en compte les conseqüències per la població que sempre es troba sotmesa als vaivens de decisions en les que mai intervé de manera directa. A més a més són uns consumats hipòcrites ja que sempre justifiquen tot el que fa pel nostre bé i per la defensa dels valors de la democràcia. Són uns mentiders que intenten fer creïbles les seves pròpies mentides.

Des de 1945 al 1979 en el món occidental es va avançar cap un repartiment més equitatiu dels ingressos que va permetre millorar la situació personal de la majoria. Donava la impressió que havíem entrat en el bon camí. Tan sols va ser un miratge. A partir dels primers 80 s’inicia un gir en les polítiques de tots els països que ens aboca a la crisi actual que no fa res més que conduir-nos en la direcció d’accentuar cada cop més les diferències, i la rotunda victòria del sistema capitalista i les seves misèries o potser, seria millor dir les nostres misèries. No parem de fer passos enrere i aquesta crisi actual està deixant ferida de mort l'estat de benestar.

Tot comença amb la crisi del petroli de 1973. “Als Estats Units l’1 % dels més rics al 1980 rebien el 9 %  del total dels ingressos, en canvi al 2007 ja rebien el 23,5 % dels ingressos totals. En 1955, els 400 contribuents més grans dels Estats Units pagaven un 51,2% del seus ingressos, en 2010 aquesta proporció havia baixat fins el 18,1 %. I seguint amb els Estats Units, els darrers tres anys els beneficis empresarials han augmentat un 60 %, mentre que els ingressos salarials només ho han fet un 10 %". I estaments de tan prestigi i que tan es tenen en compte com són els Bancs Centrals, i el FMI, l’únic que fan és defensar aquest status quo que és el que a ells els hi convé.

Als països del primer món els hi ha anat molt bé mantenir en el subdesenvolupament a gran zones del planeta, ja que ha estat la manera fàcil de poder aconseguir beneficis ben suculents amb un cost mínim. Primer amb el colonialisme, i després amb la instauració de governs titelles, que convertien aquells països en simples sucursals, i on els conflictes entre grups rivals són alimentats des dels propis governs occidentals per simples interessos econòmics i en els que la població del propi país ben poc hi té a veure.

Les actituds paternalistes i de protecció dels països rics respecte als països pobres de l’Àfrica i altres parts del món no són més que actituds hipòcrites de cerca del seu propi benefici en forma d’assegurar-se del proveïment de matèries primeres cada cop més escasses i valuoses.

Malgrat que segurament no és l'únic cas, m'ha cridat l'atenció el que explica de Saparmurat Niyazov convertit en president vitalici del Turkmenistan fins la seva mort el 2006. Va canviar les noms dels dies de la setmana i dels mesos de l’any amb noms del seu gust personal, va imposar un llibre seu d’espiritualitat com a lectura obligatòria a les escoles, a la capital Ashgabat va aixecar una estàtua seva d’or que girava per donar sempre la cara al sol. Quan ho llegeixes dóna la impressió que són governs del passat i en canvi es tracta d'un govern de principis del segle XXI consentit i apadrinat per governs que s'autoanomenen democràtics.

Però el problema no està només en el primer món. Els països del mal anomenat tercer món segueixen amb els seus terribles problemes de sempre. Tenim una majoria de la població del planeta amb problemes de fam, aigua, .... Sembla mentida que si es produeixen aliments suficients per tothom com és que hi ha gent que es mort de gana ?

En el món actual més que cercar un benestar mínim per tothom, cadascú cerca el seu enriquiment personal. L'acumulació de bens i riqueses ens està portant a la ruïna a tota la humanitat, i de retruc a tot el planeta. Passarà mig segle més i seguirem igual o pitjor. Ho sento, però no sóc gens optimista. No aprenem com a especie. Tret de l'actitud personal de cadascú poca cosa possible veig que es pugui fer. Com és possible que al segle XXI encara hi ha qui passi fam ? 
Tot plegat només suposa el triomf definitiu del capitalisme més salvatge. No hi ha possibilitat de canvi. No hi ha esperança. En els països democràtics es cuiden les formes, però no es fa res per aprofundir i millorar realment el sistema que ens faci evolucionar cap a un món més just i igualitari, sinó a l'inrevés tot sembla evolucionar cap a una societat més injusta i desigual. Només cal observar tot el que ens envolta. Amb l'excusa que la democràcia és el millor dels sistemes ja ho tenim tot fet i ens quedem tan tranquils.
Les ONG es cuiden dels "pobres" i "nous pobres" i ens quedem tan amples. No podríem trobar una millor solució? Un salari mínim (renta bàsica) per a tots ? habitatges socials ?
Tots aquests nous moviments populars insurrectes, moltes vegades poc organitzats i estructurats que s'aixequen i protesten contra petits detalls de la vida quotidiana que els afecten directament aniran més enllà i assoliran un canvi en tot això que no funciona d'aquest vell i caduc sistema ? 

Recull del que la premsa va dir en el moment de la seva publicació: resum de ressenyes i entrevistes a Josep Fontana.