La Rodoreda més fosca

La mateixa Rodoreda en el pròleg ens diu:

• “Des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se m’acuden de pressa; venen generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d’escriure i d’anar llençant paper i més paper a la santa paperera”. Escriure no és una tasca fàcil. Necessita temps i treball per assolir uns bons resultats.
• “Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. D’aquesta llibertat tan cantada –la sola paraula m’emociona- que només mena a un canvi de presó. Potser el desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia”

I ens endinsem en la novel·la: “Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una tara al front no pas més grossa que una llentia... Era ros com un fil d’or... La casa era vella, l’aigüera feia pudor, l’aixeta degotava. Els dies de vent entrava fred per les escletxes però al bon temps l’olor de les flors es firava a tots els racons...”

L’Adrià és el narrador en primera persona: “M’havia ficat al cap d’anar a la guerra i aniria a la guerra”. Narra breus episodis de la seva vida sense enllaçar-los massa entre si, però ens permet entreveure com es desenvolupa aquesta. La guerra no apareix directament, però és un rerefons permanent.

“A veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més a munt, o més cap a la dreta o més cap a l’esquerra, de l’home de cartró que havíem d’encertar. No volia que m’ensenyessin a matar a ningú”

“Les guerres tothom sap quan comencen, però ningú no sap quan acaben”

Corbera d'Ebre 2013

 

Retall a retall, fragment a fragment la narració avança amb parsimònia. L’Adrià fuig de la guerra i va d’un lloc a l’altre. El seguim en tot el que li passa per diferents indrets. I es troba en llocs i situacions ben singulars i inesperades. Tot el que li passa és un cau de sorpreses. Llibre fosc, estrany, i sorprenent alhora, lluny de la línia habitual de la Rodoreda.

“Em va dir que el mar li feia por, que tota la vida l’havia passada plena de por: por de la nit, de la lluna que només de veure-la li feia venir ganes de xisclar. Els núvols l’esgarrifaven, els llamps la feien amagar-se sota del llit. Més endavant li va venir por de la gent... Por. Por de tot. Por de moure’s, de somiar, de riure. Por que poguessin veure com era feta per dins... Por dels morts que s’acosten per arrencar-te els llençols d’una revolada... Por d’aquestes onades. Però amb tu al costat no tinc por de res.”

“Tots tenim una vida que qui sap com serà, però com més tros n’hi ha per endavant, més esperança”

De nou la importància dels somnis que també apareixen en altres de les seves obres. Una narració plena de misteris i situacions inversemblants, enigmàtiques i pertorbadores com aquest mirall.

“Aquella nit s’hi va mirar i s’hi va quedar encantat una estona; no amb la seva imatge sinó amb alguna cosa que hi havia a dintre... En el mirall, una mica cap a la dreta, van aparèixer uns ulls d’una fixesa inquietant ... Uns ulls que preguntaven. Sentia, i és el que més va anguniejar-lo, que eren els seus ulls sense que ho fossin. Aquells ulls volien explicar coses que no podia comprendre. Fent un esforç, perquè la fascinació era forta, va deixar de mirar el mirall i, en tornar-hi, a dintre del mirall no hi havia res” Què hi ha en el fons de qualsevol mirall? El fons impertorbable de nosaltres mateixos?. De nou un mirall en una novel·la de Rodoreda

 

Va passant per diferents escenaris on la guerra es fa present amb destrucció i misèria i on es van succeint diferents episodis amb una desfilada de personatges ben particulars.

“A la teva ombra i a tu us van posar a la sella de la vida perquè galopéssiu. No tinc ningú al món, ni vull tenir ningú. Només viure amb ella. Jo era petit. ¿No t’has adonat que tens ombra? Em quedava quiet i l’ombra no es movia. Aquella taca fosca a terra la feia jo. L’ombra la faig jo. Soc jo. No. Ella ets tu. Sense ella, tu no series. Si la perds et moriràs. Quan em quedava sol em posava davant del llum i a poc a poc estirava un braç; l’ombra, també. Estirava l’altre braç, l’ombra també. Jo era petit. Decantava el cap, ella també. Tot el que jo feia, ella també”

I comença el camí de tornada. “El dia que feia quatre els vaig deixar, no per fugir d’ells, sinó per fugir d’aquella veu que em despertava així que m’adormia, torna a casa, torna a casa...”

“Sentir-se seguit al mig d’un bosc on darrera de cada soca es pot amagar algú, ofega... Estava curat d’espants... Però la por que sentia en aquell bosc era diferent... No era la primera vegada que travessava un bosc. La soledat dels boscos sempre m’havia portat consol... ¿Per què havia de tenir por?... M’hauria convertit en dues persones: la que suava de por i la que trobava que no havia de tenir-ne... Les ombres s’anaven estenent i anaven esborrant el dibuix de les branques... La por ja era d’una altra mena. Por de no tornar mai més a ser jo per culpa d’aquella por tan grossa que m’estrenyia i m’estrenyia”

Montseny 2019

 

Segueix escoltant les mateixes paraules una vegada i una altra “... torna. Tot es perdrà si no tornes... encara està tot igual. Torna...”

“M’agradava fer camí tot sol per poder mirar les coses ben a poc a poc” “...El que m’agradava més que res era anar perdut pel món. Fer el que volia tant si em sortia bé com si em sortia malament sense que ningú em donés consells de cap mena. Veure cel, veure boscos, tenir por, mirar la nit i tenir-la per sostre”.

L’Adrià vol seguir el seu camí, la seva vida: “La meva vida és meva... L’única cosa que tinc és la meva vida. Si l’explico, fuig, la perdo...  ¿Què faràs anant pel món sense parar? ... M’és igual. Vull anar pel món. Ser de tot arreu i no ser d’enlloc. Tot just he començat a veure coses i fa rodar el cap pensar en les que encara em queden per veure. Tants pobles, tants camins... Encara que acabessis veient tots els pobles de la terra, ¿què?... ”

“... Me’n vaig anar de casa per veure pobles, per conèixer gent... i res no hauria pogut aturar-me. I també per anar a fer la guerra; tot i que l’he vista de la vora no puc dir que l’hagi viscuda perquè tant com he pogut n’he anat fugint. ”

“Vaig caminar molt; anava d’un poble a un altre, d’un camí a un altre. Tots els camins eren deserts, totes les cases destruïdes”

Tot destruït, desert i ple de morts, aquest és el paisatge que es troba. Troba una dona que li diu: “Sort que la guerra s’ha acabat. Jo vaig veure com s’acabava, va acabar aquí en aquest riu, aquest riu se la va endur cap a la mar... ¿Tu també has fet la guerra? Tens la pell seca com tots els que han passat fam, sembla que tinguis els ulls enfonsats si no estiguessin plens, no de por no, no, de por no... d’esgarrifament...”

Corbera d'Ebre, 2013

 

“Em va venir vergonya, tanta que no la podia aguantar. Vergonya d’haver fugit de la guerra com qui fuig de la pesta, sol, sempre sol amb mi mateix, vergonya de no haver defensat alguna cosa sense saber quina cosa era però que havia d’haver defensat com tants i tants...”

L’Adrià neix amb una marca de naixement, la marca del mal? La marca del mal que havia de veure en el seu viatge mentre altres feien la guerra?

“Em va costar de posar-me a caminar: deixava enrere, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa... Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. O el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura m’estrenyia el cor. ¿On era a casa? ¿Encara tenia casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut... ¿S’esborraria el record el mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l’ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l’hauria de buscar, no sabia on era. Vell com el món. Pensava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels ni morts acostant-se a buscar la seva pau en l’acabament d’aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre...” Final del llibre amb punts suspensius, per indicar que tot continua...

Sens dubte la millor novel·la de M. Rodoreda, un títol sense tanta fama i sense tan reconeixement públic com d’altres títols més nostrats, però que per a mi és el millor que ha escrit de tot el que he llegit d’ella fins ara.

Adrià Guinard fa una mena de viatge iniciàtic per un territori devastat per la guerra. És un viatge fatal.

Com escriu Antoni Mora en el postfaci: “La guerra acaba essent una quotidianitat”... “L’element oníric és una altra manera d’escapar del món en què es veu immers”... “Realitat i somni s’entortolliguen en el cap d’Adrià, però també fora d’ell, perquè el malson és alhora dins i fora”...“La immersió en un malson que és la realitat mateixa”...“Els morts, la mort massiva va dominant més i més l’experiència per la qual passa Adrià. La mort sempre és a tocar”

“És la guerra que en la seva vida no s’acabarà mai”

Corbera d'Ebre 2013

 

MERCÈ RODOREDA

Quanta, quanta guerra...

Club Editor, 1980; 252 pàgines

Postfaci d’Antoni Mora