 |
| Sant Llorenç de Sous, 2017 |
Fa temps que segueixo a Bernat Atxaga, les primeres novel·les que vaig llegir d’ell em van agradar molt. En canvi, les seves darreres publicacions no m’acaben de fer el pes. No sé si serà cert com diu en una entrevista que deixarà d’escriure novel·les.
En aquesta “Casas y tumbas” narra diferents episodis en diferents ubicacions i que van dels primers anys 70, fins a la segona dècada del 2000. El fil conductor són alguns dels personatges. Per cert, un d’ells que inicialment sembla destinat a ser el protagonista principal després desapareix per tan sols tornar a sortir al final. Es tracta d’Elias un noi de 14 anys que fa uns dies que no parla i passa l’estiu a casa del seu tiet Miguel i allà fa amistat amb uns germans bessons, Luis i Martin.
En aquest primer episodi Atxaga aconsegueix recrear un univers en el que el lector hi entra des del primer moment i fa que t’enganxis i vulguis seguir llegint interrompudament per saber per on es portarà i conèixer que ens espera darrera de cada pàgina, però aquest interès en el meu cas decau en els següents episodis.
L’altre capítol que m’ha enganxat ha estat el dedicat al psicoanàlisi d’Antoine. A mesura que avancen els esdeveniments tot va encaixant i episodis que en un primer moment semblen no tenir connexió enllacen i van conformant la història.
“Nunca había vuelta atrás… No puedo perdonar a quien me acusó del sabotaje contra la mina y luego mató a Louise”
Luis té un accident de cotxe. Atropella a una noia i es pensa que l’ha mort. Malgrat que sembla que no ha estat res. Té un fort cop al clatell i passa un parell de setmanes en coma. En aquest temps es barregen escenes de l’accident, de la seva vida, del seu pas per la comissaria on l’havien confós amb el seu germà Martin que era maoista, i també escenes de la pel·lícula de “El Bueno, El Feo y el Malo”
“… aunque se había vaciado el vaso del tiempo, él seguía percibiendo el olor que emanaba de aquel vaso, y era un olor triste. Además, Martín, si tú no me perdonas, ¿qué va a ser de nosotros? ...”
Martín viu amb Ana, la seva parella. La relació no està en els millors moments. Tenen una filla de 12 anys, Garazi. Els preocupa la seva salut després d’una operació d’apendicitis de la que no s’acaba de recuperar del tot.
Es preguntaven “cuando saldrían del encierro impuesto por la enfermedad. Porque eso era en ese momento su vida, un encierro. Una prisión peor, en muchos aspectos, a la de acero y cemento que él había conocido. Estando allí jamás se había sentido tan aislado”
“Según avanzaba, pisando una y otra vez el suelo, rítmicamente, las zapatillas hacían un ruido sordo que él, dejándose llevar, fue asociando a una fuga. Se fugaba de la temporada cavernosa que acababa de atravesar, y también de la idea misma de caverna, de muerte, como el montañero que se aparta del borde del precipicio para que el vacío no lo atraiga i engulla”
Segurament no és un llibre tan rodó com d’altres de l’autor, però torna al seu món literari de sempre. Llibre només per a fans d’Atxaga.
BERNARDO ATXAGA
Casas y tumbas
Alafaguara, 2020, 415 pàgines
Traducció Asun Garikano i Bernardo Atxaga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada