dimarts, 25 d’octubre del 2016

Franco és més viu del que pensem




Va bé llegir llibres com aquest. Està clar que després de la neteja general dels desafectes al règim, aquesta va seguir al llarg de la fosca nit del franquisme. Però al mateix temps hi havia una bona part de la societat catalana que va celebrar el triomf del dictador i ja li estava bé el canvi i la vida grisa que va imposar. Molts catalans van viure molt bé al llarg de tots aquells anys. Aquesta és la raó fonamental per la que aquell règim es va allargar tant en el temps. Sense el suport social i les innumerables persones que ho controlaven tot des de tots els esglaons del poder, no s’hauria mantingut tant de temps.
Després de la seva esperada mort la transició no va fer net. Han passat els anys, potser massa anys, i els descendents d’aquests alts funcionaris de l’Estat que sempre han viscut molt bé es segueixen mantenint en el poder. Un percentatge molt alt dels ministres de la democràcia inclosos els ministres  socialistes pertanyen a aquestes famílies. L’endoll familiar i l’herència de càrrecs es produeix en tots els nivells i esferes del poder. Un exemple fàcil és el del Samarach fill que també està ben col·locat en el COI igual que el pare. Alguns càrrecs i els beneficis i avantatges que suposen estan reservats pels del sempre.
Fer un exercici de memòria de tot el que va passar és positiu. Fora bo organitzar una bona exposició per repensar i reflexionar sobre l’evolució en tots aquests anys, però és del tot innecessari per provocar aquesta reflexió desenterrar la imatge eqüestre del dictador. Ha quedat ben palès que no feia falta. Pensarem molt millor sense la seva vigilància. El volem enterrat i ben enterrat, però sense oblidar el nostre passat.
Foto de La Vanguardia

dilluns, 17 d’octubre del 2016

Dies sense glòria, els alts i baixos d'una família



Alguna cosa o altra li hauria de dir. Encara que només fos a mitges. Però li feia tanta por que es trenqués la pau. Quina pau? Aquesta que porta la tranquil·litat enganyosa de callar, amagar, dissimular? I fer veure que no ho saps, que no te n’adones, que no t’hi fixes? ...”
En totes les famílies hi ha secrets i mitges paraules que s’acumulen amb els anys i que tard o d’hora, acaben sortint i donant problemes de convivència. Probablement aquest és el tema central de la novel·la. 
 

Tercer llibre de Sílvia Alcàntara. Els dos primers em van agradar i no dubto en comprar-lo i llegir-lo. D’alguna manera m’ha recordat a Maria Barbal, però amb menys domini del llenguatge. A aquesta comparació, ajuda el fet que d’alguna manera Sílvia Alcàntara també posa en el centre de la història la immigració del poble a la gran ciutat i tot el que aquest fet comporta.
Dels seus tres llibres és el que menys m’ha agradat. Hi ha moments en que es noten massa les “costures”. Trobo que algunes de les referències històriques són prescindibles i no és necessari fer-les explícites. L’inici és intens i enganxa, així com el final, però a la part central hi ha moments en que perd l’interès, malgrat totes les vicissituds que li passen a la família de la Glòria.
Ja sé que a vegades la realitat supera la ficció, però quan tot recau en una família de ficció, em dóna la impressió que l’autora força massa la situació per tal d’encabir-hi tot el que està interessada que aparegui en la novel·la, sense que diguem que el guió ho requereixi. Aquesta ha estat la meva impressió en algunes parts
Els protagonistes viuen en un petit poble a prop de Manresa en el que la tafaneria i el que diran està a l’ordre del dia com a tots els pobles on tothom es coneix.
Sempre igual! A tots els pobles passa el mateix. Tothom ficant-se en la vida de tothom; només pendents del què diran. I les dones sempre eren les que en sortien més perjudicades, quin fàstic!”
Primer només va ser un rumor sense importància. Després una paraula dita com per casualitat. Més tard un detall de no res va semblar que corroborava el primer murmuri. I així de mica en mica va anar creixent la teranyina que embolcallava una història qualsevol d’aquelles que neixen a qualsevol lloc. Una d’aquelles històries de les quals, sense saber ben bé d’on ha sortit, tothom coneix tots els detalls
La convivència de la Glòria amb la sogra quan un cop casada va viure a cal Noi Xic, la casa de l’Enric no resulta gens fàcil.
Tot plegat era un fet insignificant propi de qualsevol convivència i del qui ni tan sols se’n podia parlar, però que al costat d’altres insignificances anirien fent un feix
A cal Noi Xic hi sobraven males cares, paraules a mig dir i silencis enxubats; com un aire espès i dens s’anaven filtrant dins la pell de cadascun. I es van aixecar parets cada vegada més gruixudes per protegir-se l’un de l’altra, l’altra de l’un, i les parets es convertiren en murs i tots tres per motius diferents s’hi sentien atrapats”.
Tot i que ignorava fins quan hauria de durar aquell estira-i-arronsa, estava convençuda que, al final, sempre arriba el moment que la vida t’obliga a triar. Tant de bo que tots plegats tinguessin l’encert de fer-ho en la direcció correcta
La decisió de deixar el poble i anar a ciutat tampoc resulta fàcil. De ben segur que són d’aquelles decisions a la vida que a tothom se li fan costa amunt, però que hi ha moments que cal prendre a risc d’equivocar-se.
Arrencar-se les arrels de cop. Deixar enrere els records. Els records els portem a dins. Els records no ens poden hipotecar el futur.”
I apareix la malaltia mental de la mare de l’Enric, una situació feixuga en totes les famílies, sobre tot quan els éssers estimats deixen de ser el que sempre havien estat: “Una mirada perduda, plena d’ombres, contemplava aquell noi tan amable que li digué que la portaria a casa ...”
I acaba en una residència, un lloc necessari, però que és un pas que de ben segur no agrada gairebé a ningú: “Es trobava en l’últim estadi de la vida. Pel seu rellotge ja només hi passaven les hores inútils de l’espera. Envoltada de gent estranya, els seus dies transcorrien grisos i tèrbols, sense l’escalfor dels qui estimava
La feina comença a no anar massa bé. La crisi fa estralls i de nou cal tornar a prendre decisions difícils que marquen el futur i que et fan replantejar el que has fet en la vida.
Tu t’ho has buscat!, així que ara no et queixis, li deia aquella veu fonda que no sempre estava disposat a escoltar, tenies una dona que t’estimava i no has sabut conservar-la. I si fins feia poc et mirava com un estrany, ara et mirarà com un fracassat. Perquè no tens empenta, ni imaginació, ni forces per tirar endavant. T’agrada plànyer-te, eh?, recony, com t’agrada! I fots pena. Pena! Perquè, a més a més, potser ... potser voldries que tornés la mare per abraçar-te?”
I després és el pare de la Glòria el que també que emmalalteix. Acaba al llit patint i sense conèixer als del seu entorn. A la tornada del seu enterrament es produeix aquest diàleg:
“-Promet-me que mai, mai, si em passa res de semblant, em deixaràs patir tant de temps com ha patit el pare.
Ell se la mirà tan sols uns segons. Els que necessità el convenciment per engolir els dubtes de la sorpresa.
-          Sí, si em promets que tu faràs el mateix.
Ella va posar una mà al damunt de la d’ell, que subjectava el volant. No va caldre cap més paraula.
Només eren dues mans premudes amb força segellant un pacte. Tots dos estaven segurs que el complirien

A la xarxa també podem llegir altres opinions: