“Alguna cosa o altra li hauria de dir. Encara que només fos a mitges.
Però li feia tanta por que es trenqués la pau. Quina pau? Aquesta que porta la
tranquil·litat enganyosa de callar, amagar, dissimular? I fer veure que no ho
saps, que no te n’adones, que no t’hi fixes? ...”
En totes les famílies hi ha
secrets i mitges paraules que s’acumulen amb els anys i que tard o d’hora,
acaben sortint i donant problemes de convivència. Probablement aquest és el
tema central de la novel·la.
Tercer llibre de Sílvia Alcàntara.
Els dos primers em van agradar i no dubto en comprar-lo i llegir-lo. D’alguna
manera m’ha recordat a Maria Barbal, però amb menys domini del llenguatge. A
aquesta comparació, ajuda el fet que d’alguna manera Sílvia Alcàntara també
posa en el centre de la història la immigració del poble a la gran ciutat i tot
el que aquest fet comporta.
Dels seus tres llibres és el que
menys m’ha agradat. Hi ha moments en que es noten massa les “costures”. Trobo
que algunes de les referències històriques són prescindibles i no és necessari
fer-les explícites. L’inici és intens i enganxa, així com el final, però a la
part central hi ha moments en que perd l’interès, malgrat totes les vicissituds
que li passen a la família de la Glòria.
Ja sé que a vegades la realitat
supera la ficció, però quan tot recau en una família de ficció, em dóna la
impressió que l’autora força massa la situació per tal d’encabir-hi tot el que
està interessada que aparegui en la novel·la, sense que diguem que el guió ho
requereixi. Aquesta ha estat la meva impressió en algunes parts
Els protagonistes viuen en un
petit poble a prop de Manresa en el que la tafaneria i el que diran està a
l’ordre del dia com a tots els pobles on tothom es coneix.
“Sempre igual! A tots els pobles passa el mateix. Tothom ficant-se en la
vida de tothom; només pendents del què diran. I les dones sempre eren les que
en sortien més perjudicades, quin fàstic!”
“Primer només va ser un rumor sense importància. Després una paraula
dita com per casualitat. Més tard un detall de no res va semblar que
corroborava el primer murmuri. I així de mica en mica va anar creixent la
teranyina que embolcallava una història qualsevol d’aquelles que neixen a
qualsevol lloc. Una d’aquelles històries de les quals, sense saber ben bé d’on
ha sortit, tothom coneix tots els detalls”
La convivència de la Glòria amb
la sogra quan un cop casada va viure a cal Noi Xic, la casa de l’Enric no
resulta gens fàcil.
“Tot plegat era un fet insignificant propi de qualsevol convivència i
del qui ni tan sols se’n podia parlar, però que al costat d’altres
insignificances anirien fent un feix”
“A cal Noi Xic hi sobraven males cares, paraules a mig dir i silencis
enxubats; com un aire espès i dens s’anaven filtrant dins la pell de cadascun.
I es van aixecar parets cada vegada més gruixudes per protegir-se l’un de
l’altra, l’altra de l’un, i les parets es convertiren en murs i tots tres per
motius diferents s’hi sentien atrapats”.
“Tot i que ignorava fins quan hauria de durar aquell estira-i-arronsa,
estava convençuda que, al final, sempre arriba el moment que la vida t’obliga a
triar. Tant de bo que tots plegats tinguessin l’encert de fer-ho en la direcció
correcta”
La decisió de deixar el poble i
anar a ciutat tampoc resulta fàcil. De ben segur que són d’aquelles decisions a
la vida que a tothom se li fan costa amunt, però que hi ha moments que cal
prendre a risc d’equivocar-se.
“Arrencar-se les arrels de cop. Deixar enrere els records. Els records
els portem a dins. Els records no ens poden hipotecar el futur.”
I apareix la malaltia mental de
la mare de l’Enric, una situació feixuga en totes les famílies, sobre tot quan
els éssers estimats deixen de ser el que sempre havien estat: “Una mirada perduda, plena d’ombres,
contemplava aquell noi tan amable que li digué que la portaria a casa ...”
I acaba en una residència, un
lloc necessari, però que és un pas que de ben segur no agrada gairebé a ningú: “Es trobava en l’últim estadi de la vida. Pel
seu rellotge ja només hi passaven les hores inútils de l’espera. Envoltada de
gent estranya, els seus dies transcorrien grisos i tèrbols, sense l’escalfor
dels qui estimava”
La feina comença a no anar massa
bé. La crisi fa estralls i de nou cal tornar a prendre decisions difícils que
marquen el futur i que et fan replantejar el que has fet en la vida.
“Tu t’ho has buscat!, així que ara no et queixis, li deia aquella veu
fonda que no sempre estava disposat a escoltar, tenies una dona que t’estimava
i no has sabut conservar-la. I si fins feia poc et mirava com un estrany, ara
et mirarà com un fracassat. Perquè no tens empenta, ni imaginació, ni forces
per tirar endavant. T’agrada plànyer-te, eh?, recony, com t’agrada! I fots
pena. Pena! Perquè, a més a més, potser ... potser voldries que tornés la mare
per abraçar-te?”
I després és el pare de la Glòria
el que també que emmalalteix. Acaba al llit patint i sense conèixer als del seu
entorn. A la tornada del seu enterrament es produeix aquest diàleg:
“-Promet-me que mai, mai, si em passa res de semblant, em deixaràs
patir tant de temps com ha patit el pare.
Ell se la mirà tan sols uns segons. Els que necessità el convenciment
per engolir els dubtes de la sorpresa.
-
Sí, si em
promets que tu faràs el mateix.
Ella va posar una mà al damunt de la d’ell, que subjectava el volant.
No va caldre cap més paraula.
Només eren dues mans premudes amb força segellant un pacte. Tots dos
estaven segurs que el complirien”
A la xarxa també podem llegir altres opinions:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada