Avui la mare hauria fet 100 anys

Avui la mare hauria fet 100 anys. Ja fa tres anys que va morir i uns quants més que va deixar de ser ella. Quina casualitat que va néixer el mateix dia que Vicent Andrés Estellés!

Només un mot que t'ho diria tot:

vida. Només. Amb això, bastaria...

Vicent Andrés Estellés

Aquesta foto fa temps que està al menjador de casa. Correspon a la celebració de quan va fer 80 anys. Va ser el darrer estiu que van pujar a Pineta. S’havien fet grans i van decidir que ja n’hi havia prou. Aquell estiu vam pujar als llacs de La Munia, una excursió de la que sempre havien parlat i mai s’havien atrevit a intentar-ho. Amb esforç i voluntat van assolir-ho i en van gaudir molt. Va ser el comiat d’aquelles muntanyes que els havien acollit tants estius.

A la tornada vam pujar a La Mola. Feia anys que no hi pujaven i aquesta també va ser la seva darrera vegada. Malgrat haver deixar de fer coses que els hi agradaven, encara mantenien les seves rutines, i algunes de les seves aficions. Passejaven per Sabadell i el seu rodal i feien algunes trobades amb vells amics.

Set anys després d’aquesta foto va morir el pare. Va ser un cop dur per la mare del que jo diria que no es va refer mai del tot. Portaven tota una vida junts. No va trobar què fer. S’avorria. Es trobava sola. Res l'omplia. Els dies i les hores se li feien llargs. No va trobar el seu lloc en aquest món, i a poc a poc, a voltes de manera imperceptible, malauradament es va anar deteriorant. Va ser un procés difícil per a tots.

Abandonat de qui jo més m'estime...

passaven jorns i fulls de calendari...

Mire passar la buidor dels meus dies

Em sé ja mort - però jo visc encara?

... vaig tastat, avar, totes les coses.

No m'han privat, puc bé dir-ho, de res.

Ara, en mirar aquest sol d'aquest dia,

mire el procés de la meua existència

com projectat mudament en un mur,

universal, inesborrable ja.

Vicent Andrés Estellés

A casa hi ha centenars de fotos. I m’ha donat per mirar-ne unes quantes en les que surt ella i he escollit aquestes quatre.

20 anys

40 anys

60 anys

80 anys

Quan em deien al cementeri i tots se n'hagen anat

Hi haurà més soledat aleshores encara,

car tots se n'aniran a fer les seues coses,

i jo em trobaré sol definitivament,

impossibilitat, completament inerme.

On seran els amics? Jo sentiré el desig

de plorar, i diré -potser- "Mare..." en veu baixa.

El record dels amics, del llum damunt la taula,

el conyac, les converses que mai no s'acabaven,

el crepuscle polsós que puja a les finestres

encenent aquell llum d'aigua dels quatre grans;

el s records i el desig pueril de plorar.

On seran els amics? I jo els recordaré,

cadascú pel seu nom i per les seues coses,

mentre vinga la nit, aquella nit primera

de mort al cementeri, de mort sense remei.

Quan arribe la nit ¿m'hauré mort ja del tot?

(Perdoneu la insistència: seré lliure aleshores?)

Vicent Andrés Estellés