Anem dient les coses pel seu nom!

Fa poc més de 24 hores que ha passat i encara no me’n sé avenir. Ahir vaig passar la tarda enganxat als diferents canals de televisió i a Internet. Les Rambles, les meves estimades Rambles malgrat la invasió dels turistes, un lloc sempre ple de gent, era un objectiu fàcil i previsible, i al mateix temps, molt difícil de protegir. És una loteria macabra. Han estat ells els morts i ferits, però podia haver estat jo o qualsevol altre. Hem tingut el terror ben a prop a tocar de casa.

La imatge de la furgoneta aturada sobre el mosaic de Joan Miró és tot un símbol: la barbàrie aturada davant l’art d’un artista que sempre s’havia significat pels seus gestos a favor de la pau.

Aquest matí esmorzo amb la notícia dels fets de Cambrils. La sensació d’impotència i ràbia continua. Com cada matí surto a córrer una estona, i després a comprar. Copso una atmosfera diferent, o potser sóc jo que no estic igual. No puc deixar de pensar en el que ha passat. Com és possible ? És un mal son que s’ha fet realitat davant dels nostres propis nassos.

Malgrat que els llibres delprofessor Adolf Tobeña demostren amb claredat que l’agressivitat forma part dela pròpia naturalesa humana em costa pensar amb persones capaces de fer el que han fet. Què havia de sentir el conductor de la furgoneta mentre atropellava persones innocents que no coneixia de res?

Ens estem acostumant a viure amb aquestes notícies. No existeix el risc 0 d’atemptats. Com escriu Ulrich Beck: “El miedo condiciona la vida. La globalización del peligro terrorista se manifiesta mediante la expectativa de atentados posibles en cualquier parte y en cualquier momento. La seguridad desplaza la libertad y la igualdad del lugar preminente que ocupaban en la escala de valores.” Què hi podem fer com a societat per minimitzar aquest risc? Les mesures policials no són suficients. Ens cal pensar més enllà, ens cal anar més enllà. Quines són les raons profundes d’aquests fets?

I no ens equivoquem, no és veritat que no tinguem por. Ben aviat ens oblidem dels fets i seguim les nostres rutines. No podria ser d’una altra manera, no podríem viure amb una por constant, però por en tenim.

El pas del temps

El temps passa inexorablement, s'esmuny sense pressa davant nostre. No podem fer res per aturar-lo. A poc a poc l'hivern dóna pas a la primavera. Ho podem comprovar aquests dies en els ametllers. Fa poc encara sense flor i de cop i volta i gràcies a la bonança meteorològica s'ha produït com cada any el gran esclat de la seva floració.

D'infant i de jove el passat sempre sembla molt llunyà. Ja de més gran tot sembla que va passar ahir i ben aviat a la teva història personal comencen a aparèixer, fa 40, 30 o 20 anys vaig anar, vaig fer, .... I comences a ser conscient que han passat molts anys. 

Intentes recuperar la memòria recorrent llocs i espais que tens vinculats a la teva infantesa. No fa massa vaig voler anar al "rompeolas". Allà on de nen havia anat amb els meus pares amb "les golondrines" en alguna tarda de diumenge. També hi havia anat després amb els meus fills quan eren petits. Havia llegit a la contraportada de El Periòdico que el restaurant que hi havia al final i on en una paradeta acostumaven a comprar-me xufes ja no existia. Però un cop estava allà on suposava que havia d'estar aquest espai de la meva memòria, no sóc capaç de localitzar on està el llarg espigó del "rompeolas". Tinc en el record de la meva infantesa una imatge d'un "rompeolas" llarg i ara tot s'acaba en l'Hotel Vela i res més. No acabo d'entendre com devia ser aquest lloc als anys 60 i 70. Suposo que tot ha canviat molt i aquell món ha desaparegut amb tots els canvis urbanístics de la modernitat.

Un altre diumenge al matí tot passejant pel barri de la Rivera, un dels llocs que de tant en tant m'agrada visitar, entro al Born. Ja hi havia estat i les restes arqueològiques no suposaven cap novetat. També és un lloc del que tinc records de la meva joventut. Era zona de pas per anar agafar el tren a l'estació de França. Aleshores em cridaven molt l'atenció els magatzems on s'acumulaven sacs i sacs i la seva activitat frenètica També tinc ben viva a la memòria el record d'una representació del Juan Tenorio organitzada al finals dels 70 per aquella Associació de Músics i Actors vinculades al Saló Diana en la que entre acte i acte actuaven algun dels grups de la moguda laietana i en la que Pau Riba interpretava a Doña Inés. 

El Born és un espai on el pas del temps és molt evident. Les restes de la Barcelona anterior al 1714, pedres de les cases on havia viscut gent, carrers desgastats pel pas de moltes persones i que van patir el pas del temps I molt després el mateix mercat, primer mercat minorista i després majorista i finalment tancat al llarg de molts anys i després recuperat després de moltes anades i vingudes i projectes i més projectes.