divendres, 18 d’agost de 2017

Anem dient les coses pel seu nom!


Fa poc més de 24 hores que ha passat i encara no me’n sé avenir. Ahir vaig passar la tarda enganxat als diferents canals de televisió i a Internet. Les Rambles, les meves estimades Rambles malgrat la invasió dels turistes, un lloc sempre ple de gent, era un objectiu fàcil i previsible, i al mateix temps, molt difícil de protegir. És una loteria macabra. Han estat ells els morts i ferits, però podia haver estat jo o qualsevol altre. Hem tingut el terror ben a prop a tocar de casa.
La imatge de la furgoneta aturada sobre el mosaic de Joan Miró és tot un símbol: la barbàrie aturada davant l’art d’un artista que sempre s’havia significat pels seus gestos a favor de la pau.
Aquest matí esmorzo amb la notícia dels fets de Cambrils. La sensació d’impotència i ràbia continua. Com cada matí surto a córrer una estona, i després a comprar. Copso una atmosfera diferent, o potser sóc jo que no estic igual. No puc deixar de pensar en el que ha passat. Com és possible ? És un mal son que s’ha fet realitat davant dels nostres propis nassos.
Malgrat que els llibres delprofessor Adolf Tobeña demostren amb claredat que l’agressivitat forma part dela pròpia naturalesa humana em costa pensar amb persones capaces de fer el que han fet. Què havia de sentir el conductor de la furgoneta mentre atropellava persones innocents que no coneixia de res?
Ens estem acostumant a viure amb aquestes notícies. No existeix el risc 0 d’atemptats. Com escriu Ulrich Beck:El miedo condiciona la vida. La globalización del peligro terrorista se manifiesta mediante la expectativa de atentados posibles en cualquier parte y en cualquier momento. La seguridad desplaza la libertad y la igualdad del lugar preminente que ocupaban en la escala de valores.” Què hi podem fer com a societat per minimitzar aquest risc? Les mesures policials no són suficients. Ens cal pensar més enllà, ens cal anar més enllà. Quines són les raons profundes d’aquests fets?
I no ens equivoquem, no és veritat que no tinguem por. Ben aviat ens oblidem dels fets i seguim les nostres rutines. No podria ser d’una altra manera, no podríem viure amb una por constant, però por en tenim.