Fa poc més de 24 hores que ha
passat i encara no me’n sé avenir. Ahir vaig passar la tarda enganxat als
diferents canals de televisió i a Internet. Les Rambles, les meves estimades
Rambles malgrat la invasió dels turistes, un lloc sempre ple de gent, era un
objectiu fàcil i previsible, i al mateix temps, molt difícil de protegir. És
una loteria macabra. Han estat ells els morts i ferits, però podia haver estat
jo o qualsevol altre. Hem tingut el terror ben a prop a tocar de casa.
La imatge de la furgoneta aturada
sobre el mosaic de Joan Miró és tot un símbol: la barbàrie aturada davant l’art
d’un artista que sempre s’havia significat pels seus gestos a favor de la pau.
Aquest matí esmorzo amb la
notícia dels fets de Cambrils. La sensació d’impotència i ràbia continua. Com
cada matí surto a córrer una estona, i després a comprar. Copso una atmosfera
diferent, o potser sóc jo que no estic igual. No puc deixar de pensar en el que
ha passat. Com és possible ? És un mal son que s’ha fet realitat davant dels
nostres propis nassos.
Malgrat que els llibres delprofessor Adolf Tobeña demostren amb claredat que l’agressivitat forma part dela pròpia naturalesa humana em costa pensar amb persones capaces de fer el que
han fet. Què havia de sentir el conductor de la furgoneta mentre atropellava
persones innocents que no coneixia de res?
Ens estem acostumant a viure amb
aquestes notícies. No existeix el risc 0 d’atemptats. Com escriu Ulrich Beck: “El miedo condiciona la vida. La
globalización del peligro terrorista se manifiesta mediante la expectativa de
atentados posibles en cualquier parte y en cualquier momento. La seguridad
desplaza la libertad y la igualdad del lugar preminente que ocupaban en la
escala de valores.” Què hi podem fer com a societat per minimitzar aquest
risc? Les mesures policials no són suficients. Ens cal pensar més enllà, ens
cal anar més enllà. Quines són les raons profundes d’aquests fets?
I no ens equivoquem, no és veritat
que no tinguem por. Ben aviat ens oblidem dels fets i seguim les nostres
rutines. No podria ser d’una altra manera, no podríem viure amb una por
constant, però por en tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada