dimarts, 29 d’agost de 2017

Balanç d'una vida


Darrerament he llegit un parell de llibres de Manuel de Pedrolo. M’han agradat i vaig decidir continuar llegir alguns llibres de la seva àmplia obra. Quan repasso els volums de la seva obra que hi ha a la biblioteca em topo amb la contraportada d’aquest: un recent jubilat, que arribat a aquest punt de la seva vida, fa balanç de la mateixa. Està clar que ara que fa poc que m’he jubilat és el moment idoni per la seva lectura.
Estem en el 1953 i en Rogeli té 63 anys i està jubilat des de ja fa uns pocs anys. Viu amb la Rosa, la seva dona, i els seus dos fills Ramon i Mercè. El Lluis, el fill gran, ja està casat i amb un fill i no viu amb ells.
El propi Rogeli és el narrador. Amb petites pinzellades com un pintor impressionista presenta els personatges, la seva vida quotidiana, els seus pensaments, la seva família, ... En fa una descripció meticulosa de tot el que passa al seu voltant i també dels seus pensaments i emocions.
 Es passa sol la major part del dia
 No hi ha res d’alegre, no pot haver-hi res d’alegre en aquesta casa
 Té les frontisses rovellades ... Quan s’incorpora es posa les mans sobre els ronyons. Li fan mal. És vell i el seu organisme ja no val gran cosa.”
Les coses són com són ... A la seva manera és un fatalista
 La cendra del jorn, de tots els jorns inútils de la seva vida, li cau a sobre a grans grapats
Els altres parlen, ell calla. No sap que dir. No té res a dir. I, si diu alguna cosa, encara és pitjor
Això, però, l’humilia més que tot el restant. Fes això, fes allò, com qui mana una criatura, un servent. De vegades li vénen ganes de dir que no, que ja en té prou. Encara no ha reunit mai el valor necessari per fer-ho, però. I cada dia li costarà més. Si des del principi s’hagués quadrat ... Ara no hi ha res a fer. Sospira resignat”.
Una amargor profunda, insòlita, gairebé desproporcionada al motiu que la provocà, s’apoderà d’ell. Es veu abandonat, deixat de racó com un objecte inservible. I cada dia és pitjor. Cada dia serà pitjor
Aleshores és quan inicia una mirada retrospectiva de la seva vida per trobar els moments en que aquestes renúncies comencen.
1949
El dia de la seva jubilació: “Només una cosa li feia una certa angúnia, aleshores, quan pensava en aquest dia: retirar-se voldria dir que ja era vell. I ho és. Té seixanta anys” “Abans semblava que no hi havia d’haver una darrera vegada. Tot seguiria indefinidament. Ara veu que no!. Tot s’acaba.
 Veu de cop, que la vida només és això: renunciar, limitar cada dia una més les pròpies possibilitats” “I com omplirà les hores, els dies, ara? Tot el dia per a ell. No ho pot concebre. Una mena de diumenge que no s’acaba mai. ... I, així i tot, de vegades és llarg. Com deurà ser, doncs, un diumenge ininterromput?” Aquest no és pas un bon inici per la jubilació. No té cap semblança amb el meu.
1943
Es posa malalt, la grip, i ha de fer llit uns dies. El canvien d’habitació per evitar contagi. Aquest canvi ja serà per sempre.
 “... La seva llibertat ha estat retallada a poc a poc. Cada etapa l’ha sorprès, i segueix sorprenent-lo ara, en reflexionar-hi. Cada vegada ha pensat: que dèbil que sóc! Ella l’ha anat encadenant a una sèrie de limitacions, de renúncies, que no fou prou perspicaç per a valorar degudament. Cada episodi semblava començar i acabar en ell mateix. I no és així. Tot es relaciona. Al llarg dels anys, un acte en porta un altre. I devia haver-hi, deu haver-hi hagut un acte que ell, en el moment oportú, podia no haver consentit. És aquest l’acte que cal trobar. Aleshores, si el troba, podrà abastar d’un sol cop d’ull la cadena que l’ha menat al dia d’avui i que l’ha convertit en un home acorralat, més dependent dels altres que un infant. Un home sense voluntat.”
1938
No és jugador, però una tarda a la taverna amb els amics, en una partida de 7 i mig perd tota la setmanada. “S’asseu davant de la taula, el cap entre les mans, desgraciat com un infant perdut en un món hostil” ... “Si les coses es podien fer dues vegades ...”
I com i què explicarà a la seva dona? Aquest és el problema principal:  Com fer-li entendre que, arribat un cert moment, hom ja no és mestre dels propis impulsos, que la cosa és més forta que la vostra voluntat, que una mena de frenesí se us emporta i ja no veieu res, res llevat del que té lloc al vostre davant, sobre el drap verd?
I com no, aquest fet també va tenir conseqüències i va posar més limitacions a la seva llibertat.
Hi ha buits, en el seu record, que cal omplir. Els omple aproximadament. Deixa d’ésser fidel  a la veritat del detall. La veritat del conjunt, però, no és alterada. Resta la que fou, tan grisa i tan pobra i tan llastimosa com fou. Prosseguirà. Anell rere anell, reconstruirà la cadena sencera
1931
Una nova companya de feina, més jove, vídua, veïna amb qui fa el camí d’anada i tornada a la feina, li comença a agradar.
No està acostumat a raonar els seus impulsos i les seves cobejances. És un home elemental” Un home simple i indecís que li agrada la vida rutinària, però que té una mala convivència a casa amb la seva dona, la Rosa, una dona molt dominant i de mal caràcter.
Els esdeveniments sempre l’han desbordat”. A tot li dóna mil voltes i no acaba de prendre una decisió en ferm.
Moltes coses que han vingut després parteixen d’aquell dia, i ell, aleshores, quan va cedir, ja pressentia que aquesta derrota li feia perdre peu per sempre. Però també s’ha de confessar que no era la primera. Abans n’hi havia hagut d’altres. I, algunes d’elles, tan o més importants. Per lluny que remunti, en la seva memòria, sempre s’ha de dir el mateix: hi ha precedent. És que no acabarà mai?”
1923
Es produeix la mort sobtada del sogre per un atac de cor. En l’enterrament “tot té una aire d’irrealitat, vagament fantasmagòric: la immobilitat del seguici, la gravetat dels sacerdots, aquests mots llatins que ressonen més com una amenaça que com una promesa”. “En un tres i no res, el taüt desapareix nínxol endins, i aquest instant també és solemne. És per sempre, per sempre
I sense voler-ho ell, la sogra es va quedar a viure amb ells “No va dir res. Quinze dies després, la sogra seguia allí. Al cap d’un mes no s’havia mogut.
Sempre ha estat covard, ara ho veu, ara que ja és tard per a rectificar ... Ell era l’amo. O potser no. Potser ja no ho era tant com es pensava, ... Mil detalls de la seva vida ho demostraven. Mai havia estat prou decidit per a imposar-se, per a fer valer la seva voluntat. Sempre havia cedit davant la pressió dels altres, de la seva dona, de les circumstàncies...”
1919
 Junt amb la il·lusió de tenir un fill ... hi havia un cert temor ... El temor de l’home senzill, de tot home potser, davant dels fets que modificaran íntimament el sentit de la vida
El nom del primogènit serà una altra de les batalles perdudes. En Rogeli vol que segueixi la tradició familiar, el mateix que el sogre i futur padrí.
Segons em van explicar els meus pares, el meu avi que es deia Joan també volia imposar el seu nom al seu primer net. Els meus pares no volien i l’avi no va ser el meu padrí. Aquest fet va suposar uns anys de no parlar-se entre ells. De trifulgues d’aquest estil a la família hi ha unes quantes.
“ ... Ell era un zero a l’esquerra...La Rosa passava per damunt d’ell, hi havia passat sempre, des del principi... D’una manera o altra, sempre havia dut la iniciativa. Que clar que ho veia tot, ara! Ara que havia arribat gairebé al final, comprenia l’error de la seva vida. Perquè havia estat un error. Però com podia saber-ho aleshores, quan era tan jove i la Rosa semblava tan desitjable?
1913
En Rogeli era la indecisió personificada. En el fons sabia, potser, que acabaria per cedir”... “Quelcom dintre seu, li deia que cometia una ximpleria, que les coses amb ella havien començat malament i que ja mai més no s’arranjaria
I ja està. Cercava l’origen de la seva misèria. Ací el té. Ja no pot anar més enllà. Més enllà no hi ha res. El que hi ha més enllà no compta
Aquí està el primer error del que amb els anys deriven els demés. La lectura del llibre m’ha estat plaent i entretinguda, però també se m’ha fet molt evident que la meva jubilació i la meva vida poc tenen a veure amb la del Rogeli.

També en parlen a: