dilluns, 4 de setembre de 2017

MEMÒRIES D’UN CAPELLÀ QUE NO CREIA EN DÉU


Aquest breu llibre és tot una curiositat. Jean Meslier rector d’un petit poble va escriure de nit tot el que no podia fer públic al llarg del dia en el seu paper de capellà. Tal com ell volia els seus escrits es van conèixer un cop ja havia mort. 300 anys després encara sorprenen i són plenament vigents. En aquest petit volum d’Edicions Viena Lluís-Anton Baulenas ens presenta una tria de textos del manuscrit original. En podeu llegir uns quants exemples a continuació:
 S’aprofiten enganyosament del nom de la pietat i de la religió per fer creure als febles i als ignorants tot el que els vingui de gust ... Em refereixo a tota la pobra gent que es troba miserablement embadalida per totes aquestes comèdies hipòcrites de la religió i esdevé la joguina i la víctima infeliç del poder dels grans
Odiava totes les vanes funcions del meu ministeri, particularment les celebracions de les misses, idolàtriques i supersticions, i aquestes vanes i ridícules administracions de sagraments que em veia obligat a fer-vos.”
Qualsevol pràctica al món que tingui per objecte el culte i l’adoració dels déus, és una mentida, una quimera i una impostura
Després de la mort no cal esperar res de bo, però tampoc témer res de dolent
Cal patir una ceguesa estranya i una rara ofuscació de l’esperit per creure i entestar-se a sostenir coses tan ridícules i absurdes a partir solament d’unes quantes paraules equívoques dites per un fanàtic” diu en referència a la transformació del pa i el vi en el cos i la sang de Crist.
Com es poden conciliar en un mateix Déu una bondat i un amor per l’home immensos, amb la severitat i el rigor tan immensos amb què castiga fins i tot la falta més petita?
Queda clarament demostrat que totes les religions existents en el món són tan sols invencions humanes, i que tot allò que ens ensenyen i que ens obliguen a creure constitueixen únicament errors, il·lusions, mentides i impostures inventades, tal com ja he dit, per bromistes, espavilats i hipòcrites que han volgut enganyar als homes
Una religió que permet, aprova i autoritza abusos contraris a la justícia i al bon govern dels homes, i que fins i tot arriba a autoritzar la tirania dels grans de la Terra en perjudici de la bona gent, no pot ser veritable ni tampoc un mandat realment diví, ja que totes les lleis i tots els manaments divins haurien de ser justos i equitatius. I tota religió que fos divina hauria de censurar i condemnar tot allò que fos contrari a la justícia i al bon govern dels homes.
Doncs bé, la religió cristiana permet, aprova i autoritza molts abusos contraris a la justícia, la recta raó i el bon govern dels homes. I encara més, permet i autoritza vexacions injustes, permet i autoritza fins i tot la tirania dels reis i dels poderosos de la Terra, per a escàndol i prejudici de la bona gent que gemega i és desgraciada i viu miserablement sota el jou del seu domini dur i tirànic
Els pobles no han d’engreixar tanta gent que no fa res més que cantar i salmodiar pels temples! N’hi ha un bon munt que cada dia van a adorar i preparar les imatges o els ídols de guix, que cada dia van a fer-los tot de genuflexions i profundes reverències! N’hi ha un bon munt, afirmo, de tot això, al món! I tot això no serveix per a res
Un altre dels abusos gairebé universalment rebut i autoritzat al món és l’apropiació particular que els homes fan dels béns i de les riqueses de la Terra, en lloc de ser repartides en igualtat per tal que tothom
És molt estrany que la terra no sigui capaç de produir tot el necessari per a la vida. I així, cadascú tindria prou per viure pacíficament, no mancaria a ningú res del que li fos necessari, ningú no passaria l’angoixa per a ell ni per als seus fills de saber on aniria a raure o on dormiria, perquè tothom ho trobaria amb seguretat, abundosament, fàcilment i còmodament en una comunitat ben regida. I d’aquesta manera ningú no hauria de pensar a fer fraus, murrieries ni enganys per aprofitar-se del seu proïsme
No és just de cap de les maneres que els uns carreguin tots sols les penes del treball i totes les incomoditats de la vida, i que els altres gaudeixin sense pena ni treball de tots els béns i de totes les comoditats de la vida
Després de llegir les seves afirmacions se’m fa difícil entendre com Jean Meslier podia viure com a capellà al llarg del dia i escriure aquestes reflexions a la nit sense abandonar els hàbits. Ho feia només per pura supervivència?
Els enganys de la religió s’han mantingut amb el temps. Fins quan haurem de suportar-los?
Fa pocs dies hem patit de manera molt violenta de que són capaces algunes persones en nom de Déu i d’una suposada religió vertadera. Quan obrirem els ulls?

A la xarxa també diuen: