dimarts, 26 de setembre de 2017

Viatge d'hivern


No sóc massa fan dels llibres de narracions curtes. Aquest ja l’havia llegit feia una bona colla d’anys (2002) i malgrat que la crítica en parlava molt bé, recordava que no m’havia agradat. Però amb el punt de mira posat en “Quan arriba la penombra”, la darrera publicació de Jaume Cabré, he volgut recuperar aquesta lectura i donar-li una segona oportunitat.

El mateix Cabré en l’epíleg fa referència a la diferència entre contes i novel·les:

Penso que el lector, quan llegeix contes, ha de ser més actiu que quan llegeix novel·les. L’espai limitat ... obliga l’escriptor a elidir per suposades moltes vides prèvies, resumir en un traç tota una descripció moral o física. ... L’escriptor ha d’esmolar l’enginy, però el lector també.”
També m’he adonat que la manera de respirar quan et poses a escriure un conte és diferent, de ritme més sincopat, que no la que et cal per escriure novel·la, perquè et fa l’efecte que has de guanyar la partida de pressa, en comptes de plantejar-te, com fas en la novel·la, un combat llarg, especulatiu, laboriós, tàctic, que acabaràs guanyant per punts.”

No m’ha tornat a convèncer. L’he trobat irregular amb narracions que m’han atrapat i altres que m’han resultat anodines i sense cap interès. La música, en especial Shubert i la seva 960, és un element essencial en una gran part del llibre. Tothom sap que Jaume Cabré és un melòman reconegut i que la música és una element central en moltes de les seves obres.

Algunes de les històries s’entrellacen entre elles, amb personatges que van apareixen repetidament.

Pere Bros és un concertista de piano a qui no li agrada fer concerts “Jo faig música per ser feliç. Donar la cara davant del públic fa molt de temps que no em fa feliç

Un accident mortal amb sorpresa final: “Però és que ara començava la part més difícil: viure sense ella”. “Després ja tindria temps de plorar tot sol, ara que començava a fer-se a la idea de la crueltat de les urpes de la soledat”. “No va poder pensar res perquè ara havia de començar a acceptar que el futur dels supervivents també pot ser extremament cruel

Un presoner que vol fugir. Té un bon pla des de fa anys i el mateix dia que ha planificat fer-ho ...

Una de les narracions em recorda directament el “Jo Confesso” la seva obra mestra. Dóna la impressió de ser un petit avançament, amb un Adrià com a protagonista: “Era un obsés pels llibres”. “Jo empaito aquesta saviesa ignota que sempre s’amaga .... “Vostè llegeix aquests llibres perquè li fa pena que no els llegeixi ningú mai més. Li fa pena l’oblit i la gent oblidada” “Els vol ressuscitar amb la lectura

Els jueus i els camps d’extermini nazis: “Tots ... sabien que l’alegre contrada de Treblinka es convertia en el trajecte final del qual només en sortirien volant cap al cel gris pel canó del fumerol , pel tub sinistre de la xemeneia, com si fossin un somni. Ho sabien però no s’ho creien perquè era impossible que la realitat fos tan obscena

Pac!”: El soroll que fa una pistola amb silenciador, una narració de sicaris que segueixen ordres per diners

“Winterrreise”, la darrera narració. En ella apareix de nou Zoltán Wessenlényi, una amic del Pere Bros del primer conte. “ ...no havia pensat mai que les bombolles d’il·lusió acaben sempre esclatant en múltiples decepcions” “Mai no sabem si ens equivoquem fins que no hi som al damunt
 La música és per fer-nos feliços. Si et pren la felicitat, abandona la música

Tota una volta circular per tornar on tot comença.

És que ... em fa por trobar-me amb la felicitat a les mans. Em crema, em fa pànic que exploti

Aleshores va comprendre que no tenia remei, que seria incapaç d’abandonar Viena, que la vida no és el camí, ni tan sols la destinació sinó el viatge i quan desapareixem per sempre és a mig trajecte, tant se val on. La seva dissort era que allò que li havia pertocat era un duríssim viatge d’hivern que li havia deixat l’ànima completament devastada

També en parlen a: