dimecres, 20 de març del 2019

Por


Stefan Zweig és un autor nostrat del que n’he sentit a parlar molt, però del que de moment no havia llegit res. Aquesta serà la meva primera incursió, un llibert breu que no pot començar d’una manera millor:

Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d’aquella por irracional. De cop, un remolí negre començà a brunzir davant els seus ulls, els genolls se li glaçaren i hagué de córrer a aferrar-se a la barana per no caure bruscament endavant. No era la primera vegada que corria el risc de fer aquesta visita, i aquest esglai sobtat no li era gens desconegut ...”

Al portal es topa amb una dona que l’escridassa i l’acusa de robar-li l’home. Li dona uns bitllets i fuig. Ja tenim el problema en marxa.

En el seu cap de dona burgesa feliç amb marit i dos fills li dona moltes voltes. Pensa que no la reconeixerà i que el problema ja està acabat, però no és així. Estava a la porta de casa seva esperant.
La Irene la mirà als ulls, però només un segon. No suportava aquell escarni insolent i vulgar. Sentí tot el cos envaït per un fàstic semblant a un dolor ardent. Només tenia ganes d’anar-se’n, fugir, no tornar a veure mai més aquella fesomia!. Girada de cara, amb un ràpid moviment li allargà el preciós moneder i, empesa per l’horror, pujà corrents les escales.”

La por a tornar a trobar a la xantatgista fa que es tanqui a casa i no surti. Ara està sempre alerta. Canvia el seu caràcter i els seus costums. Alguna intuïció té el seu marit: “Van caminar en silenci l’un al costat de l’altre. Ella no gosava obrir boca. Pressentia confusament un nou perill. Ara estava acorralada per dos costats

El seu neguit va en augment. Dorm malament i té mals sons. No s’atreveix a explicar-li al seu marit res del que passa. “No ho sé, però tots aquests dies tenia la impressió que em volies dir alguna cosa. Alguna cosa que només ens concerneix a tu i a mi. Ara estem sols, Irene.” Li digué el seu marit sense obtenir cap resposta.

No s’atrevia. “Quan la porta es va tancar ella tingué la impressió que es tancava un taüt. El món sencer li semblà mort i buit, tan sols dins el seu cos enrigidit el cor li batia amb força i desbocat contra el pit, cada batec li feia mal, mal

"¿A què era deguda aquella mirada tan penetrant, tan enlluernadora, tan colpidora i dolorosa? ¿Sospitava alguna cosa o ja estava assabentat del que havia passat?

Continua amb el seu secret. Ho segueix complicant tot cada vegada més. Es veu a prop de l’abisme. El xantatge continua: “Tan sols comprava temps, un moment de respir, dos dies de descans, o tres, potser una setmana, però un temps espantosament sense cap valor, ple de turment i tensió. Des de feia setmanes dormia amb desassossec, amb somnis més espantosos que l’insomni, li mancava aire, llibertat de moviments, tranquil·litat, ocupació

Sembla que està a punt de confessar el que li passa, però “era inútil, mai no podria pronunciar el mot alliberador que la cremava per dins i li devorava la tranquil·litat.”

Ja ha pres una decisió. S’apropa el final. “La certesa que a la fi havia adquirit del desenllaç no gaire llunyà començà a infondre-li una claredat inesperada. El nerviosisme cedí lloc miraculosament a una reflexió serena... De sobte, les coses s’esclarien”... “Era agradable de no pensar en res, tan sols sentir dintre seu un fosc sentiment de final, una boira que baixava a poc a poc i tot ho embolcallava

Però de sobte els esdeveniments donen un gir inesperat. Narració breu, però intensa, sense un moment de respir, altament recomanable. De ben segur que seguiré llegint llibres d’aquest autor.

També en parlen a:

divendres, 15 de març del 2019

Patria


No acostumo a llegir best-sellers, però aquest em cridava l’atenció pel tema que tractava. L’únic referent que tinc de la literatura basca és Bernardo Atxaga. M’agrada el que escriu i el com escriu. També ha tractat el tema del terrorisme basc però des d’un punt de vista molt diferent a com ho fa Fernando Aramburu. També s’ha de dit que està escrit en altres èpoques ben diferents.

L’inici de l’acció de Patria es produeix amb una noticia molt esperada:   

-" ¿Te has enterado? Dicen que lo dejan, que ya no van a atentar más. 
-     Sí, me lo han dicho hace un rato. 
-    Qué buena noticia, ¿eh? Por fin vamos a tener paz. Ya era hora"
A partir d’aquí es desenvolupa tota la història de dues famílies basques en un petit poble a prop de Donostia. Són dos matrimonis que de ser molt amics i anar a tot arreu junts deixen de parlar-se i es miren amb desconfiança des del moment en que ETA comença a assenyalar al Txato, a qui finalment assassinen.

No m’estranya que s’hagi convertit en un best-seller. La seva lectura enganxa des del començament. No segueix un ordre cronològic. Fa salts endavant i enrere per explicar com viuen cada un dels personatges la pressió que exerceix el terrorisme d’ETA en un poble petit.

Et posa en la pell de cadascú d’ells. Cap de les dues famílies és un bloc compacte. Tots els  personatges mostren pensaments i reaccions ben diferents davant dels mateixos fets, malgrat que en ocasions els volen ocultar a la llum pública.

No mostrar amargura. No llorar en público. Mirar de frente a las personas, a las cámaras fotográficas. Se lo prometió en el tanatorio, con el Txato dentro de la cajaAquesta és la reacció de Bittori la vídua del Txato.

Han passat els anys, però aquell assassinat segueix marcant les vides de les dues famílies. “Ella, su madre, su hermano, los tres se habían convertido en satélites de un hombre asesinado. Lo quisieran o no, sus respectivas vidas llevaban largos años rotando alrededor de aquel crimen, de aquel foco incesante de, ¿de qué?, joder, pues de pena, de dolor, y esto se tiene que acabar y yo no sé cómo

Després de l’assassinat del Txato, Bittori abandona el poble i va a viure a Donostia. Però un cop es produeix l’anunci de la treva, comença a tornar al poble, a la que havia sigut casa seva. Primer de mig amagat i més endavant ja no tant. Don Serapio, el mossèn la visita: “Sólo he venido a pedirte un favor en nombre de la gente del pueblo ….. que no vengas … durante una temporada, hasta que las aguas vuelvan a su cauce y haya paz

Dues famílies marcades pel terrorisme d’una forma o un altra. Ambdues viuen sota la dictadura d’una dona, la mare respectiva que vol imposar un pensament únic a tots els membres de la família però que no ho aconsegueixen. Els fills son tots ben diferents. Els que no combreguen amb les idees de les matriarques fugen del lloc i intenten fer la seva vida, però no poden del tot. Els marits també intenten fer la seva vida fora de casa: a la feina, al bar, a la societat gastronòmica, a l’hort, amb la bicicleta.

Són amigues íntimes fins que el fill de Miren, Joxe Mari, ingressa a ETA. Allò ho canvia tot, juntament amb el fet que el Txato comença a rebre amenaces

Les pintadas contra el Txato le quitaron a Joxian el apetito. Y también lo privaron de su mejor amigo. Porque en una ciudad, pase; pero en el pueblo, donde todos nos conocemos, tú no puedes tener trato con un señalado” Volia continuar sent el seu amic, però la pressió social d’un poble petit ho impedia.

Josetxu, el pare de Jokin, amic de Joxe Mari amb qui entra a ETA i que un dia troben mort, explica a Joxian el que pensa: “Ni me dejaron preparar el entierro. Cogieron a mi hijo y montaron con él un numerito patriótico. Les vino de perlas que se moriría. Para usarlo con intenciones políticas, ¡sabes? Como los usan a todos. Unos borregos, eso es lo que son. Unos ingenuos. Y Joxe Mari lo mismo. Les calienta la cabeza, les dan un arma y, hala, a matar. En casa nunca hemos hablado de política. A mí la política no me interesa … Les meten malas ideas y, como son jóvenes, caen en la trampa. Luego se creen unos héroes porque llevan pistola. Y no se dan cuenta de que, a cambio de nada, porque al final no hay más premio que la cárcel o la tumba, han dejado el trabajo, la familia, los amigos. Lo han dejado todo para hacer lo que les mandan cuatro aprovechados. Y para romperles la vida a otras personas, dejando viudas y huérfanos por todas las esquinas

La opinió d’Arantxa, la germana de Joxe Mari, l’etarra: “Le han montado una campaña de acoso para amilanarlo y tiene toda la gente del pueblo en su contra. Un buen hombre. Para mi padre, un hermano y, para mí, casi como un tío. Ahora no nos hablamos con él ni con su familia, aunque no nos han hecho nada. Este es un país de locos.”

Xabier, el fill del Txato, des de que amenacen al seu pare no visita el poble: “Evitaba el pueblo… Se sentía mirado, mal mirado, y ya le había ocurrido dos veces que, yendo por la calle, conocidos de toda la vida no le respondieron al saludo.

La pressió en un poble petit sobre tots els seus habitants és feixuga i es fa molt difícil resistir-ho.

Joxe Mari havia estat un dels durs d’ETA però amb el temps va canviant: “Pero un hombre puede ser un barco. Un hombre puede ser un barco con el casco de acero. Luego pasan los años y se forman grietas. Por ellas entra el agua de la nostalgia, contaminada de soledad, y el agua de la conciencia de haberse equivocado y la de no poder poner remedio al erro, y esa agua que corroe tanto, la del arrepentimiento que se siente y no se dice por miedo, por vergüenza, por no quedar mal con los compañeros. Y así el hombre, ya barco agrietado, se irá a pique en cualquier momento

En ambdues famílies tots els seus membres tenen por del que digui la “ama”. No volen fer res que li porti la contrària i que suposi rebre la seva esbroncada i el seu mal humor. Tothom fa coses d’amagat d’elles.

Segons diu Miren, la mare de Joxe Mari: “Le ha dado por acosarnos. Al aita no le dejan en paz. Desde que se acabó la lucha armada, los enemigos de Euskal Herria se han vuelto valientes. Se creerán que son los únicos que han sufrido. Está claro que buscan venganza. Nos quieren machacar y que nos rebajemos a pedirles perdón. ¿Yo pedir perdón? Antes me tiro al ríoEls punts de vista de cada un dels personatges són ben discrepants.

A mesura que apropa el final, la història perd interès. Hi ha alguns capítols que considero sobrers. Però les darreres pàgines s’omplen d’emocions.

Joxe Mari “se salió de ETA durmió bien. Ya venía tocado en sus convicciones de un tiempo a aquella parte. Todo influye: la soledad carcelaria; las dudas, que son como los mosquitos de verano que no paran de rondarte; ciertos atentados que, por mucho que aprietes, no caben en el hueco cada vez más estrecho de las justificaciones habituales; los compañeros a los que tuvo por desertores en un primer momento, y ahora comprende y, en secreto, admira.”
Més endavant “ni siquiera se le movieron las cejas meses más tarde, cuando vio en el televisor a aquellos tres encapuchados proclamar que ETA había decidió poner fin a la lucha armada. No es que le diera igual. Es que lo consideró un asunto que no le incumbía

Un cop ja es considera fora de la banda constata “que había hecho daño y había matado. Después de tanta sangre, ni socialismo, ni independencia, ni pollas en vinagre. Abrigaba la firme convicción de haber sido víctima de una estafa

Les reflexions dels diferents personatges fan pensar sobre com es devien viure aquells anys sobre tot en els pobles petits, i com de dura és la pressió de la gent, les mirades, els silencis i el difícil que és en un lloc petit pensar diferent, ser diferent. I tot per a què? Segurament per a res.

dissabte, 2 de març del 2019

La immigració, l’etern problema sense resoldre no és un maldecap nou


La immigració és un tema recurrent tant en el debat polític com també en els bars i en les tertúlies. Se’n parla molt, però en realitat no es té molt clar què s’ha de fer, ni què es pot fer. És un tema que genera controvèrsia i sobre el que tothom s’atreveix a opinar. Per una banda s’opina segons les pròpies experiències més directes, però també amb idees prèvies sense contrastar-ho amb la realitat.

La lectura d’aquest llibre editat al març del 2012 m’ha servit per conèixer algunes dades, i també per reflexionar sobre el tema.
La immigració és una constant en el nostre territori al llarg de tota la història. Per tant aquest fenomen no ens hauria d’estranyar tant, ni agafar-nos tan per sorpresa.

Catalunya seria molt diferent sense immigrants. En els darrers 100 anys s’han produït bàsicament tres grans allaus immigratoris que han canviat la demografia del país

1911-1930: Arriben 546.000 persones que representen el 77.3% de l’augment poblacional del període. Bàsicament són aragonesos, valencians, balears i murcians.

Entre 1930 i 1950 també hi ha immigració, però aquesta disminueix molt.

1950-1975: Catalunya passa de 3,2 milions a 5,6 milions amb gairebé 1.400.000 d’immigrants:
·         Anys 50: 440.000 immigrants
·         Anys 60: 720.000 immigrants
·         Anys 70, fins 1975: 231.000 immigrants
La procedència majoritària és del Sud: Andalusia, Múrcia i Extremadura i també de l’Aragó
En el 1975, el 38,7 % de la població catalana és nascuda fora de Catalunya.
Encara que totes les comarques reben immigrants aquests es concentren en gran mesura al Barcelonès i comarques veïnes: Vallés, Baix Llobregat, Maresme.

Aquesta segona onada immigratòria provoca un augment de la natalitat i un rejoveniment de l’estructura demogràfica de Catalunya”. Fenomen que es repeteix en cada de les onades migratòries.

En el període entre 1975-1995 arribem als 6 milions. Però l’augment de població s’atura i ja no arriba immigrants en un nombre significatiu

1995-2010, sobre tot, el període 2000-2010: es produeix un nou flux immigratori, el tercer en un segle. Augmenta la població en 1.481.279 habitants. L’1 de juliol de 2010 som 7.571.319 catalans dels quals 1.242.525 són estrangers.

La nova immigració és estrangera. Es produeix un augment de la franja d’edat 15-39 en detriment de la franja 40-64. L’edat mitjana passa de 33,7 al 1975 a 40,8 al 2000 i a 40,6 el 2008. L’evolució del nombre d’estrangers que viuen a Catalunya és espectacular:
  • 1975: 36.037 estrangers, el 0,6%
  • 1996: 114.264 estrangers, el 1,9 %
  • 2000: 181.594 estrangers, el 2,9 %
  • 2010: 1.241.525 estrangers, el 16.4 %

En aquests anys també canvia la seva procedència. De ser europeus de la Unió Europea i marroquins, hem passat a llatinoamericans (bàsicament, procedents de Perú, Equador, Colòmbia i Bolívia), però també xinesos, romanesos, pakistanesos i també subsaharians.

Catalunya ha rebut durant els darrers 100 anys uns 4 milions de persones, les quals s’hi han instal·lat i la immensa majoria s’hi ha quedat per sempre. Un volum que, en termes relatius, ha estat incomparablement superior al de qualsevol altre Estat o regió europea

Els catalans de nissaga hem estat superats pels immigrants i la seva descendència, avui tots catalans

La immigració ha estat un component fonamental pel creixement de la població catalana, més ben dit, n’és l’explicació

Aleshores, si no resulta un fenomen nou, per quina raó resulta tan polèmic i tan conflictiu? La diferència és que en els dos grans períodes anteriors la immigració era espanyola i en aquest tercer ha estat estrangera. Però en realitat molt del que es diu d’aquests immigrants ja es deia de les anteriors onades migratòries. Jo mateix ho havia escoltat a casa i al barri.

Aquests grans allaus immigratoris en la població autòctona crea una sensació d’amenaça que comporta un replegament intern. De fet hi ha molt poca comunicació entre els autòctons i els immigrats. D’alguna manera vivim en dos món paral·lels. Això també va passar en el període de la gran immigració espanyola dels anys 60. Hi ha pocs casaments entre immigrants i autòctons i la major part de casaments es donen entre persones de la mateixa nacionalitat.

Curiosament, la majoria dels immigrants s’instal·len en els barris que els anys 60 havien acollit l’anterior allau migratori i en gran mesura es repeteixen els problemes que aleshores es van donar. No aprenem del nostre passat i caiem en les mateixes errades de forma sistemàtica.

A Catalunya la pobresa no s’hereta, sinó que s’importa. Amb el benentès que a canvi oferim mecanismes d’ascensió social: els que arriben s’incorporen en els nivells socials més baixos facilitant la mobilitat social dels autòctons i dels que han arribat abans, i així successivament

Segons afirmacions de l’autor “manca de conflictivitat no vol dir convivència”. “Nouvinguts i autòctons no es relacionen, cadascú fa la seva vida”. Es produeix “coexistència pacífica més que convivència veïnal

Hi ha la percepció, molt estesa, que la immigració és sinònim de conflicte” Però és realment certa aquesta percepció?. Potser també cal diferenciar entre immigració pobre i immigració rica. D’aquesta última no hi ha queixes. Més aviat es cerquen mecanismes per incentivar-la.

Es constata la trista relació entre barris pobres i immigració: com si certs fragments de les ciutats estiguessin relegats a acollir les classes més desafavorides econòmicament, que només amb el pas del temps aconseguiran fugir-ne per deixar el seu lloc a aquells que arriben de nou: la “ciutat emergent” que acompanyà la immigració espanyola era diferent a la “ciutat usada” que han trobat els nous immigrants

Amb l’afegit que en molts d’aquests immobles s’ha produït un buidatge, o quasi, que ha deixat sols els nous immigrants amb els seus congèneres i altres immigrants de nova fornada ... Més que barris, que també, la concentració es produeix per blocs de pisos o illes urbanes, per assolir percentatges del 80%, si no més

Hi ha poblacions, o més ben dit barris que tenen grans concentracions d’immigració estrangera amb xifres que fàcilment superen el 20% i en alguns casos s’apropen al 50%.

Estem davant d’un fet complex i difícil” “Molts ajuntaments malgrat la migradesa de recursos, estan fent un gran esforç envers tot allò que fa referència a la nova immigració” Però es fa prou?

En els darrers anys (2010-2018) s’ha estancat l’allau de nous immigrants i la població pràcticament no es belluga, situada entre els 7.400.000 i el 7.500.000.

El que ha caracteritzat aquests darrers anys és el que s’ha anomenat la crisi dels refugiats, i darrerament l’arribada de nens i adolescents no acompanyats.

Però com gairebé sempre tinc la sensació que es parla molt i es fa realment ben poc. Esperem com a societat que els problemes es resolguin sols i moltes vegades no arribem ni tan sols a definir el què passa en realitat. Només reaccionem quan es genera algun conflicte greu que els mitjans s’apressen a magnificar. I passats uns dies ho oblidem tot fins que torna a esclatar un conflicte al cap de cert temps.