divendres, 29 de setembre de 2017

El futur és nostre


Tinc records ben vius. El català gairebé només el parlàvem a casa. A l’escola i al carrer la llengua habitual era el castellà. A l’escola el català estava prohibit. Tots els meus aprenentatges escolars van ser en castellà. El meu únic contacte amb el català escrit va ser el Cavall Fort. També recordo les primeres classes de català a l’escola. Resten ben vius a la meva memòria els contes i històries que ens explicava el pare Massana.

Els meus pares eren sardanistes. La major part dels diumenges primaverals de la meva infantesa anaven a tots els aplecs sardanistes d’arreu de Catalunya. Recordo els aplecs de Riudarenes, Sils, Vidreres, Figueres, Calella, Olot .... Un dels moments més emocionants d’aquells aplecs era la interpretació de La Santa Espina, moltes vegades tocada per totes les cobles juntes en el s’anomenava la sardana de conjunt. Amb aquest detall ja queda clar quins eren els sentiments que es vivien a casa.

De sempre he estat nacionalista i he tingut el sentiment que els catalans érem diferents a la resta dels espanyols. Independentista no ho havia estat, i si ho era, com que ho veia tant i tant lluny, no m’ho plantejava seriosament. Era una quimera, un impossible. No entrava dins de les meves prioritats.

La transició del 78 va coincidir amb la meva joventut i els meus anys universitaris i la vaig viure intensament. Les primeres eleccions democràtiques en les que encara no podia votar van ser tota una festa. Tot era una novetat. Va ser la primera vegada que els meus pares, ja amb més de 50 anys, van votar. Hi havia la il·lusió que tot canviaria. Ben aviat vam comprovar que no tot eren flors i violes. Va començar el desencís. Però malgrat tot, es vivia molt millor que en els foscos anys del franquisme.
Van passar els anys i vam canviar de mil·lenni. I com un català emprenyat més, vaig començar a sortir al carrer. No teníem les infraestructures que necessitàvem com a país, mentre en la resta d’Espanya es gastaven milions i més milions per construir trens i autopistes que després no utilitzava gairebé ningú.

Ens va costar molt consensuar un Estatut al gust de tots els partits polítics, però al final el vam portar a la capital del Regne. Malgrat que hi havien passat el ribot el vam aprovar amb reticències. No ens acabava de convèncer però era el que havíem aconseguit. En el fons sempre havíem estat conformistes i acceptaven les molles que bonament ens donaven.

A la primavera del 2010, formo part d’una taula en la consulta sobre la independència. Malgrat que els meus pares no viuen a prop venen a votar a la meva taula al mig del carrer. En un dia radiant de primavera, mudats de diumenge venen tots dos il·lusionats. Recordo perfectament les paraules del meu pare: “A veure si ho aconseguirem alguna vegada!”. Un any després va morir. Ell no ho veurà, com tants d’altres.

La sentència de TC sobre l’Estatut ho precipita tot. Em compro la primera estelada per anar a la manifestació que organitza Òmnium. Comencem a estar farts d’un Estat que ens maltracta. Com és possible que una llei aprovada en referèndum per la ciutadania, un tribunal d’uns quants senyors tingui la potestat de canviar-ho? El lema és molt clar: Som una nació i nosaltres decidim. Muriel, aquest diumenge tampoc hi seràs, però votarem per tu.

No ens fan cas, i l’independentisme es fa imparable. Les senyeres es van convertint en estelades. En el 9-N ja vam demostrar la nostra determinació. La mare encara hi va participar emocionada amb un mínim de consciència del que feia. Els darrers anys seguia amb il·lusió i interès les mobilitzacions de l’11 de setembre des de casa a través de la televisió. “Ho fa bé aquest Mas?” preguntava. “Ho aconseguirem?”
Fins arribar on som ara: hem arribat molt lluny amb la revolta dels somriures. Segurament més lluny del que mai havíem somiat en el millor dels nostres somnis. Ho tenim a tocar.

Hi han posat tots els entrebancs i els hi seguiran posant, però nosaltres estem decidits a seguir endavant, estem tossudament alçats i ara volem el pa sencer. Tot és ben senzill: agafar una papereta, fer-hi una creu, posar-la dins d’un sobre i introduir-la en una urna. I ho farem per tots els que abans que nosaltres ho havien desitjat i no ho podran fer. I aquest cop tornaré a portar la mare a votar, encara que la seva ment ja no està en aquest món i no entengui el que farà. Estic segur que votaria pel SÍ amb l’emoció brillant als ulls humits. Molt possiblement sigui la darrera vegada que voti.

Respecto totes les opinions i formes de pensar, però exigeixo que també respectin la meva, la nostra. Passi el que passi aquest diumenge, res tornarà a ser igual. El futur és nostre, el tenim a les nostres mans. Ja tot és possible.

4 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

Ricard, Molt bonic, molt emocionant aquest repàs de tota una vida...
Porto només 20 anys aquí, però t'entenc perfectament!!

Fa 10 anys una persona "independentista" semblava un ésser potser una mica radical.
Ara tot ha canviat amb molta rapidesa.

Espero que la teva mare pugui gaudir de la culminació del seu procés de tota una vida.
Estarà molt, molt orgullòs!!




Ricard Masferrer ha dit...

Tot aquest procés en tant pocs anys ha estat sorprenent i inesperat. Tinc clar que al llarg d'aquests anys hem tingut un aliat inesperat que ens ha ajudat molt i ens segueix ajudant molt, com són el Sr. Rajoy i els seu amics. No ho han pogut gestionar pitjor. No sé com acabarà però mai més res serà igual. Som una bona colla, molts més dels que voldrien que ja no ens tornarem a connectar a Espanya.

pons007 ha dit...

Molt bé, i ara què toca fer? DUI i que ens apliquin la 155? Doncs què bé...

Ricard Masferrer ha dit...

La societat catalana ha aconseguit fer un referèndum defensat amb ungles i dents que l'Estat espanyol segueix negant. Fet el recompte hi ha almenys més de 2 milions de SI. Què més cal fer? L'Estat espanyol ho continua negant tot. Només ens queda una opció proclamar la independència. Un cop independents el 155 ja no té sentit.
Tots hauríem preferit un referèndum legal i acordat amb totes les garanties. Però això és un impossible. Què hem de fer esperar anys i anys una altra vegada? No hi ha una altra via de sortida.
També sé que hi ha una part de la societat catalana que està en contra de la independència, però tampoc s'ha deixat comptar. Portem anys posant el tema sobre la taula i ara s'esquincen la vestimenta. Potser han fet tard. Parlar, dialogar estaria bé, però és possible amb els negacionistes? No ens reconeixen ni el dret a parlar.