dijous, 29 de març de 2018

Sóc una dona honrada?


"Sóc una dona honrada?" és la primera novel·la de Mercè Rodoreda, publicada el 1932.
Rodoreda de jove. Foto manllevada de la web d'escriptors.cat
Dos veus narradores, ella, Teresa, i ell. Està escrit com una mena de diari dels dos protagonistes.

Ella viu en un poble de vida rutinària i tradicional. Està casada amb el notari. Porta una vida avorrida. Ell és jove i arriba nou al poble per fer de passant del notari. Des del primer moment es fixe l’objectiu: pescar la dona amb el seu ham.

Ella es mostra molt crítica amb la societat tradicional que li ha tocat viure però viu dins d’un món ple de convencionalismes.

La confessió! Quina gran cosa per als qui són bons! Quina manera més polida d’invitar-te a pecar! Tot et serà perdonat! Però és possible ... que si només faig que fer mal, amb una benedicció al meu damunt i quatre mots en llatí quedi esborrat tot el que he fet? Jo no podria perdonar-me mai una mala acció. Tinc massa consciència per recolzar-me en aquesta gran comoditat que és la confessió. Jo puc enganyar tothom, jo puc cometre cent adulteris l’un darrere l’altre, mentre després vagi a fer conversa amb un sacerdot que darrere la reixeta t’escolta complagut i que, moltes vegades, s’hauria de canviar de lloc amb el qui confessa. Per què una reixeta? Per què no poder enraonar amb qui sigui cara a cara, vencent la vergonya? ..... I encara hi ha qui protesta de la religió catòlica ... Quines ganes de tenir càrrecs de consciència i turmentar-te despietadament pels errors que has comès? Confessa’t. Encara que després tornis a reincidir. Tot et serà perdonat mentre la gent vegi que entres a una església i prens Nostre Senyor

De la dona honrada ningú no en fa esment. És un ésser inofensiu que no atrau l’atenció de ningú. “-Que és imbècil aquesta dona! Mira que ésser honrada!... Ja es veu que és una infeliç!” I no comprenen els qui això diuen el mal que fan. I no comprenen que les seves dones sabent com pensen s’esforcen a no ésser unes infelices.
És trist saber que jo sóc una infeliç, però fóra pitjor que no ho fos

Per part d’ell tot havia començat com un simple joc de seducció, però marxa uns dies a Barcelona i allà pensa “si pogués tenir a prop meu Teresa! Desitjada per inassolible, desitjada perquè ets bona, desitjada perquè saps defugir. Teresa, que avui apareixes davant meu amb tota la puixança de la teva ferma voluntat. Tinc avui un dia força sentimental, un dia d’aquests que si tu venies als meus braços ja no podries fugir-ne

Es considera enamorada d’ell. De fet el qualifica del seu amant però en canvi al mateix temps escriu: “Jo sé que mai deixaré el meu home .... Jo sé que ell m’estima, a la seva manera, és cert, però m’estima. Ens lliguen tots els anys que hem viscut junts, tots els anys que ens hem estimat; ell té totes les meves il·lusions de fadrina i les meves decepcions de casada; té el que cap altre home no podrà tenir de mi. Fou ell el gran amor de la meva vida. I que diguin el que vulguin, de debò, però el que es diu de debò, només s’estima una vegada

Jo no crec en la felicitat de l’adulteri: és d’imbècils creure-hi. L’adulteri, per gent mancada de dignitat i esclava de la seva sexualitat, que és el pitjor dels esclavatges, encara pot donar una petita dosi de felicitat. .... Però ... l’adulteri ... esdevé la cosa més baixa, més repugnant i més fastigosa que hom pugui imaginar. I jo que soc adúltera detesto l’adulteri” I es pensa adultera sense que aquest adulteri s’arribi mai a consumar. En el seu dietari expressa tots els seus dubtes i angoixes, encara que ella mateixa reconeix que “Ens passa molt que les nostres paraules no són sempre exactes als pensaments que volem expressar

Està ben a prop de sucumbir als seus desitjos, però en el darrer moment desisteix i ell deixa el poble sense haver assolit el seu objectiu de Don Juan.

El meu enamorament, el meu adulteri que tot i ésser-ho no ho ha estat” “La felicitat no existeix; la felicitat se l’ha de fer cadascú; si hom es refia dels altres per assolir-la està ben perdut”. “Tot el que desitges pensa que un cop aconseguit ja no ho apreues i que tot el que obtens perd aquell caire tan bonic de les coses inabastables” “Sé que dubtaré si vaig fer bé o malament en defugir l’amor que se m’oferia... Sabem mai si fem bé o malament?

I acaba amb una reflexió final sobre la pregunta que es fa en el mateix títol. Ha estat honrada?
Si jo hagués estat infidel, hauria obeït el meu impuls, o era l’impuls d’ell el qui manava la meva voluntat? Qui sap com som i què som? Volem i dolem. Però gairebé sempre les nostres decisions obeeixen a prejudicis, idees, creences que de menudes ens han inculcat.
Soc honrada, jo? Ell potser creu que no. Jo crec que sí. Cal ésser honrat i ésser honrat és el que jo he fet; encara que no hagi fet el que volia perquè no he pogut, i sigui, la meva, una honradesa força dubtosa.”

dimecres, 28 de març de 2018

Foscos pous, fondes galeries


De foscos pous, de fondes galeries
Vicent Andrés Estellés

Pedrolo furga en els foscos pous i les fondes galeries de la vida d’un homosexual a finals dels anys 50. Com gairebé totes les seves obres, va ser publicada molts anys després de ser escrita. La va escriure el 1959 i la va publicar el 1970. Tot i aquest retard en la seva publicació no es va lliurar d’un processament pel delicte de “escándalo público”

La Maria Rosa ha descobert el gran secret del Lluis: manté relacions amb un altre home. Si foren relacions amb una altra dona ho podria arribar a entendre, però amb un home! Discuteixen i en Lluis comença a explicar-li les intimitats de la seva evolució personal, començant per les  relacions amb els seus pares.

Respecte la mare diu “m’encarcarava entre les seus braços, amb una instintiva repugnància, recordant els cops, els crits, les baralles, el malviure que donava al pare ... Només que, com podia dir-li-ho, tot això? ¿Com podia dir-li que si em necessitava era perquè ho havia anat destruint tot al seu voltant, tot, fins això que deia necessitar? Era massa menut per a comprendre clarament què calia fer, massa menut per a trobar les paraules ...” La relació amb la seva mare el va marcar. No la suportava.  

Ens explica dues possibles versions de la vida del Lluís, les seves primeres experiències frustrades amb una dona, així com les seves primeres experiències amb un home.

Malgrat les meves lluites interiors, a despit d’una certa repugnància primera, potser més aparent que real, la cosa m’atreia i, quan vaig haver-la tastada, la vaig trobar ... sí, és així trobar satisfactòria

Ens descriu les seves lluites internes per acceptar-se a si mateix i per entendre el que li passava en les seves relacions personals. L’aprenentatge no resulta gens senzill. Si tampoc no ho és ara que tot el tema de la homosexualitat sembla molt més acceptat per la societat, no costa massa pensar que devia passar en els anys 50: un veritable infern personal, on tot devia fer-se d’amagat i amb por de ser descobert.

Soledat, soledat, soledat! Desconeguts en els quals fixar el nostre afany impossible durant les breus hores d’una nit, rostres que un moment semblaven preciosos però que tot seguit calia avorrir, contactes furtius i sense satisfacció en les cambres anònimes on, més que estimar-nos, ens prostituíem ...”

Poc a poc van començar a produir-se fissures. Fins a quin punt eren reals, fins a quin punt eren imaginàries, no ho sabria aclarir ... Sovint les coses imaginàries tenen més pes que les reals

Res és senzill. I una sortida fàcil és utilitzar el matrimoni com una tapadora. Ens explica com hi arriba.

I els anys anaven passant, sense la seva solució. I era possible ja de preveure un futur en el qual seríem menys joves i desitjables, un futur en el qual perseguiríem per cinemes i excusats els adolescents indecisos que només esperaven una ocasió per a trobar el seu camí, aquests adolescents entre els quals jo m’havia comptat quan mirava amb repugnància dels rostres envellits i els cossos insadollables de tots aquells que no s’havien sabut aturar a temps, ordenar la seva vida.”

I acaba la confessió, una confessió sincera i amarga alhora

Em tombo ràpidament, cap a la porta, l’obro i surto sense aturar-me. Però m’aturo al menjador, els ulls plens de llàgrimes, i, inútilment, perquè és massa difícil, intento abraçar-ho tot amb la mirada i acomiadar-me de les coses que durant tants anys m’han envoltat. No deuré tornar a veure-les més

Més de març del 2018, tercer mes de l’any Pedrolo i segueixo complint amb el meu projecte d’un llibre de Pedrolo per cada mes d’aquest any.

dimarts, 27 de març de 2018

Vicent Andrés Estellés

Ahir a mitja tarda acabava la lectura de "Les acaballes de Catul". I ahir vespre llegint l'editorial d'un altre Vicent, m'assabentava que avui es compleixen exactament 25 anys de la seva mort. Em vull sumar amb aquesta entrada al record i al homenatge del poeta amb alguns dels seus versos. 

Molt més que un temple, bastiria
Amb les meues paraules, aspres i
Humils, una marjada com aquelles

Que vaig veure un dia a Mallorca.
Les pedres, sàviament organitzades,
Amb una organització ben sòlida,
Contribueixen a salvar de l’erosió
La terra batuda pels vents marins.

M’agradaria, amb una semblant assemblea
De pedres, preservar amb els meus mots
Un idioma, un país, una forma de vida,
I que ningú no sàpigues mai quin és el meu nom,

Com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.





Has netejat, amb rapidesa, els vidres.

Oh qui podrà, amb la mà experta i ràpida,
així esborrar, dels meus vidres secrets,
un brusc passat que em sembla vergonyós,
sempre indecís de l’un extrem a l’altre?

Imperatiu, se’m proposa el refús.
¿Per què esborrar res als meus secrets vidres?
El que ha estat fet ha estat fet ja per sempre.
I del conjunt de la meua existència
trauran, demà, allò que estimen vàlid.

Però el destí, o els déus, m’han deparat
l’ocasió  molt amarga de ser
propi testic del passat i el present,
horroritzat i complagut alhora,
sense saber per quin costat vinclar-me.

Mire al través dels vidres netejats.

Ha recobrat, tot, un encant novell,
celestials claredats de primícia.

Però sóc vell, el meu cor és molt vell
i el sé ancorat en un mar, en uns anys.







No veig ningú; mai ningú no m’escriu.

Mire passar la buidor dels meus dies.

Em sé ja mort -però jo visc encara!

Oh clars amics, clares amigues. Pense
molt en vosaltres, més d’altra manera.

He vist el sol arribar al migjorn
amb un espant que no sabria dir.

Amb més espiant, amb un espant secret,
ara assistesc al seu davallament.

Gentils, els déus em foren generosos
i vaig tastat, avar, totes les coses.
No m’han privat, puc bé dir-ho, de res.
Ara, en mirar aquest sol d’aquest dia,
mire el procés de la meua existència
com projectat mudament en un mur,
universal, inesborrable, ja.



Tampoc vull oblidar-me d'uns versos que ens cal recordar aquests dies.

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la teua veu
i seràs per a sempre poble
i patiràs i esperaràs.

I aniràs sempre entre la pols
i et seguirà una polseguera
i tindràs fam i tindràs set
i callaràs tota la nit.

Paraula viva tu seràs,
la paraula viva i amarga.
Tot deixarà, doncs, d’existir,
en la llarga nit del poble.

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.

No tot serà, però, silenci,
car diràs allò que vols
i no ho faràs volent lloances,
car la diràs honestament.

Iradament, sense pensar,
què allò que val és la consciència,
de no ser res si no s’és poble,
comencem a caminar!

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.



I per acabar la veu de l'Ovidi.
 

 

dilluns, 26 de març de 2018

Nosaltres els valencians i nosaltres els catalans

De Joan Fuster (1922-1992), i sobre tot, d’aquest llibre n’he sentit a parlar molt i molt. Ja tocava llegir-lo. És una de les moltes lectures pendents que es van quedant en el “tinter” i que en algun moment o altre toca.

D’entrada penso que cal col·locar-lo en el temps (1962) que va ser escrit, però també crec al mateix temps que  en puc extreure reflexions sobre el moment que estem vivint al Principat.

Res més senzill ni mes confortable, per a un poble com per a un individu, que considerar-se “víctima” i atribuir l’origen de les seves desgràcies o dels seus errors a una dolorosa interferència aliena”. Segurament aquesta ha estat una de les grans equivocacions. És sempre una errada considerar que si quelcom no ens surt bé, no és responsabilitat nostre i buscar-les fora. A vegades ho fem massa sovint. És una trampa que cal evitar.

No seré pas jo qui negui la transcendència dels factors externs que hagin penetrat de manera poderosa en la vida d’un poble. Les violència infligides des de fora -invasions militars o pacífiques, anul·lament dràstic de l’autogovern, coaccions pedagògiques, fissures territorials imposades, adulteració cultural, etc.- tenen sempre efectes decisius sobre la salut d’una comunitat. Tanmateix, no hem de perdre de vista que l’impacte nociu produït per aquelles pressions exògenes serà major o menor, segons la resistència espontània que el cos social afectat els oposi. És un problema de defenses orgàniques, si puc dir-ho així. Molts pobles han passat per avatars, també de procedència exterior, semblants als nostres, i han sabut o pogut “digerir-los” sense cap alteració essencial en llur personalitat. Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal·leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: per alguna o algunes raons particulars. La nostra feblesa no depèn tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia, anterior, que no ens permet de contrarestar-los amb eficiència, i posterior, que ens impedeix de superar-ne els resultats desastrosos” Si ho comparem amb la situació actual que travessem al Principat, podem afirmar que hem passat uns anys que creiem en les nostres pròpies forces, i anàvem avançant en un camí clar cap a la independència. Però a hores d’ara estem mostrant les nostres febleses a l’Estat Espanyol i no trobem la manera de contrarestar amb eficiència la seva ofensiva violenta,  judicial i política. De tot el que havíem assolit fins l’octubre estem anant enrere, o si més no, estem estancats sense avançar. De fet tinc la impressió que no sabem com avançar ni quin camí hem d’agafar. Els darrers esdeveniments per la seva pròpia duresa és possible que serveixin per agafar embranzida i d’una vegada per totes reaccionen.

“Quan els valencians -els de llengua catalana- parlem del País Valencià, solem oblidar-nos dels “altres” valencians: les nostres generalitzacions no els tenen en compte. No hi ha en això cap menyspreu conscient. Hi ha només, el reflex automàtic d’una realitat social irrefutable. El fenomen es produeix a tot arreu on, sota un sol nom, conviuen diverses comunitats nacionalment diferenciades: la que hi és hegemònica tendeix a fer coincidir amb ella mateixa el concepte i el valor de la “totalitat” Això mateix pot estar passant d’alguna manera entre els independentistes a Catalunya, prenent la part per el tot i no tenim en consideració als que no pensen el mateix. De fet s’està produint una divisió en la societat entre els que parlen habitualment català i els que parlen habitualment castellà, encara que no és així en tots el casos, ni molts menys, però en general ben bé podria ser-ho. Hi ha una divisió territorial força evident amb zones molt independentistes i zones molt unionistes. És molt clar amb les zones amb senyeres d’un i altre signe. Potser cal pensar com explica Fuster que som un país dual en funció de l’origen i el lloc de residència i no sé si això té solució. Com diu Fuster que passa a València on hi ha dues menes de valencians, a Catalunya estem igual hi ha al menys dues menes de catalans. Potser ara amb l’arribada de tants immigrants estrangers fins i tot podem parlar de tres menes de catalans o més. Com entomar aquesta divisió és complexa.

En els segles XIV, XV i XVI, “catalans eren tots els catalanoparlants” Aleshores no hi havia distinció entre catalans del Principat, de València o de Mallorca. Finalment aquest terme és circumscriurà als habitants de Catalunya. I no hi haurà un nom genèric pels Països Catalans. Això esdevindrà un problema, encara que “la llengua quedarà a ulls de tots com el signe més net d’aquella fraternitat” entre les diferents parts.

Però J. Fuster reivindica la unitat dels Països Catalans com a un sol poble “Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble. Cada un dels nostres països n’és un fragment: o millor un membre. La història i la geografia -la societat particular que formen- ens dóna una fisonomia matisada i complementària, i el conjunt té, i en un moment de plenitud normal el tindria amb admirable justesa, un perfecte equilibri en tots els ordres de la vida col·lectiva. Els Països Catalans no són solament un petit tros d’humanitat que parla una mateixa llengua. Són això, evidentment: però el fet de parlar una llengua, la mateixa, és resultat d’una altra unitat anterior i origen de nous llaços d’unitat

Des de fa molts i molts anys “Hi ha un interès explícit a dividir-nos com a valencians, i a dividir-nos com a catalans. És una forma de reduir-nos a la més inefable inermitat

La llengua és un fet cabdal. Al llarg dels anys es produeixen intents constants d’imposar el castellà per sobre el català, són intents de diversa mena, però cap d’ells acaba de reeixir. La llengua resisteix i en realitat és el que més ens defineix com a poble, d’aquí la gran importància de utilitzar i de defensar-la.

Entre dues llengües es planteja la disjuntiva del nostre poble. I s’hi planteja, no sols pel que la llengua suposa en ella mateixa -una història, una cultura passada i present, una forma d’ésser-, sinó igualment pel que representa d’opció civil de cara al futur” Només cal constatar com l’Estat Espanyol sempre que ha sorgit conflictes ha tret la llengua com arma llancívola i d’atac, sobre tot, a les escoles.

El problema del centre i la perifèria no és nou. “Un Estat “modern” no podia ésser sinó un Estat unitari, i l’unitarisme seria sempre precari, si només s’aguantava sobre una “unitat” institucional mínima.”... “El desfasament entre centre i perifèria serà constant des de Carles V fins avui. ... Com que la Monarquia s’identifica amb el centre, la perifèria queda condemnada a viure “al marge

Amb Felip V “l’Estat borbònic és ja un Estat unitari, però la perifèria segueix essent perifèria, i el centre, centre. ... El centre es creu la part suprema de l’Estat; la perifèria es troba postergada dins l’Estat. Entre l’un i l’altra hi haurà una tensió contínua. El centre esdevindrà automàticament autoritari respecte a la perifèria; la perifèria es fa sistemàticament protestatària respecte al centre

El centre s’ha aguantat fins ara amb les inèrcies de l’Estat: al cap i a la fi, l’Estat era ell. La perifèria s’ha esbravat, en canvi, a força de subversions

El nou Estat unitari, que fabricaven les constitucions liberals espanyoles del segle passat, era destinat a ensopegar amb els mateixos inconvenients de fons que la Monarquia absoluta precedent”. “No hi ha dubte que la política centralitzadora de l’Estat liberal no fou gens favorable als interessos morals i materials de la perifèria: no ho podia ésser, ni ho intentava, naturalment.” I passen els anys i els governs i res canvia, tot segueix igual. El centre és el centre i la perifèria és la perifèria. Fins quan ho aguantarem?

La condició “satèl·lit” de la província es caracteritza per això: pel fet de girar entorn d’un centre sense poder incorporar-s’hi. La província mai no serà centre, i viu moralment -mentre es manté provinciana- d’allò que el centre li envia. Un centre tan deplorable com el que sustentava l’Estat liberal no era precisament un gran negoci: ésser provincians a l’Espanya del XIX resultava un destí més aviat trist

Un provincià és, per definició, un home ressentit: d’un ressentiment una mica estrany, borrós, subjecte a intermitències especials, estèril. D’entrada, el provincià ja se sent vexat d’ésser-ho. Ells és una mena de ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu “sucursalisme” el lliga d’una manera automàtica al centre: això li referma la situació de “dependència” a què està sotmès, la qual es colora amb tot el caràcter d’una acceptació espontània” “La seva reacció és l’anticentralisme”

Una altra projecció del ressentiment provincià dels valencians recau sobre els altres “pobles” provincians” En aquest cas sobre el Principat i els seus homes. “Creu que el centre els distingeix amb consideracions “privilegiades

El provincià viu en un permanent estat d’estrabisme moral. Amb un ull mira al centre, amb l’altre fita les realitats immediates que l’envolten. ... L’ideal de bon provincià seria no diferenciar-se gens del model central

Ací hi ha una gran població; però per cert que no hi ha poble”. “La “població” passa a “poble” per un acte de consciència. I aquest és un pas que no tots els valencians han donat. La superació dels localismes inics i destorbadors ens és necessària com el pa que mengem. Si no ho fem, els valencians estarem condemnats a esdevenir cada vegada més provincians. Volem dir: més inerts, més despersonalitzats, més ensopits.”

Al Principat s’ha engegat des d’uns anys ençà la conversió de una part majoritària de la població en poble. Ja no ens mirem, ni volem ser centre, simplement nosaltres volem ser el nostre propi centre sense dependre de ningú, sense que ningú ens vingui amb imposicions des de fora. No tinc idea de com acabarà tot plegat, però mai més tornarà a ser igual.

Un poble, a cada moment, és allò que l’ha fet la seva història: el seu passat íntegre gravita en la seva actualitat, la condiciona” No oblidem la nostra història construïda a base de resistències. El futur és nostre. El tenim ben a prop, només hem de trobar com agafar-lo.