Vicent Andrés Estellés

Ahir a mitja tarda acabava la lectura de "Les acaballes de Catul". I ahir vespre llegint l'editorial d'un altre Vicent, m'assabentava que avui es compleixen exactament 25 anys de la seva mort. Em vull sumar amb aquesta entrada al record i al homenatge del poeta amb alguns dels seus versos. 

Molt més que un temple, bastiria

Amb les meues paraules, aspres i

Humils, una marjada com aquelles

Que vaig veure un dia a Mallorca.

Les pedres, sàviament organitzades,

Amb una organització ben sòlida,

Contribueixen a salvar de l’erosió

La terra batuda pels vents marins.

M’agradaria, amb una semblant assemblea

De pedres, preservar amb els meus mots

Un idioma, un país, una forma de vida,

I que ningú no sàpigues mai quin és el meu nom,

Com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.

Has netejat, amb rapidesa, els vidres.

Oh qui podrà, amb la mà experta i ràpida,

així esborrar, dels meus vidres secrets,

un brusc passat que em sembla vergonyós,

sempre indecís de l’un extrem a l’altre?

Imperatiu, se’m proposa el refús.

¿Per què esborrar res als meus secrets vidres?

El que ha estat fet ha estat fet ja per sempre.

I del conjunt de la meua existència

trauran, demà, allò que estimen vàlid.

Però el destí, o els déus, m’han deparat

l’ocasió  molt amarga de ser

propi testic del passat i el present,

horroritzat i complagut alhora,

sense saber per quin costat vinclar-me.

Mire al través dels vidres netejats.

Ha recobrat, tot, un encant novell,

celestials claredats de primícia.

Però sóc vell, el meu cor és molt vell

i el sé ancorat en un mar, en uns anys.

No veig ningú; mai ningú no m’escriu.

Mire passar la buidor dels meus dies.

Em sé ja mort -però jo visc encara!

Oh clars amics, clares amigues. Pense

molt en vosaltres, més d’altra manera.

He vist el sol arribar al migjorn

amb un espant que no sabria dir.

Amb més espiant, amb un espant secret,

ara assistesc al seu davallament.

Gentils, els déus em foren generosos

i vaig tastat, avar, totes les coses.

No m’han privat, puc bé dir-ho, de res.

Ara, en mirar aquest sol d’aquest dia,

mire el procés de la meua existència

com projectat mudament en un mur,

universal, inesborrable, ja.

Tampoc vull oblidar-me d'uns versos que ens cal recordar aquests dies.

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la teua veu
i seràs per a sempre poble
i patiràs i esperaràs.

I aniràs sempre entre la pols
i et seguirà una polseguera
i tindràs fam i tindràs set
i callaràs tota la nit.

Paraula viva tu seràs,
la paraula viva i amarga.
Tot deixarà, doncs, d’existir,
en la llarga nit del poble.

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.

No tot serà, però, silenci,
car diràs allò que vols
i no ho faràs volent lloances,
car la diràs honestament.

Iradament, sense pensar,
què allò que val és la consciència,
de no ser res si no s’és poble,
comencem a caminar!

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.

I per acabar la veu de l'Ovidi.