Nosaltres els valencians i nosaltres els catalans

De Joan Fuster (1922-1992), i sobre tot, d’aquest llibre n’he sentit a parlar molt i molt. Ja tocava llegir-lo. És una de les moltes lectures pendents que es van quedant en el “tinter” i que en algun moment o altre toca.

D’entrada penso que cal col·locar-lo en el temps (1962) que va ser escrit, però també crec al mateix temps que  en puc extreure reflexions sobre el moment que estem vivint al Principat.

“Res més senzill ni mes confortable, per a un poble com per a un individu, que considerar-se “víctima” i atribuir l’origen de les seves desgràcies o dels seus errors a una dolorosa interferència aliena”. Segurament aquesta ha estat una de les grans equivocacions. És sempre una errada considerar que si quelcom no ens surt bé, no és responsabilitat nostre i buscar-les fora. A vegades ho fem massa sovint. És una trampa que cal evitar.

“No seré pas jo qui negui la transcendència dels factors externs que hagin penetrat de manera poderosa en la vida d’un poble. Les violència infligides des de fora -invasions militars o pacífiques, anul·lament dràstic de l’autogovern, coaccions pedagògiques, fissures territorials imposades, adulteració cultural, etc.- tenen sempre efectes decisius sobre la salut d’una comunitat. Tanmateix, no hem de perdre de vista que l’impacte nociu produït per aquelles pressions exògenes serà major o menor, segons la resistència espontània que el cos social afectat els oposi. És un problema de defenses orgàniques, si puc dir-ho així. Molts pobles han passat per avatars, també de procedència exterior, semblants als nostres, i han sabut o pogut “digerir-los” sense cap alteració essencial en llur personalitat. Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal·leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: per alguna o algunes raons particulars. La nostra feblesa no depèn tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia, anterior, que no ens permet de contrarestar-los amb eficiència, i posterior, que ens impedeix de superar-ne els resultats desastrosos” Si ho comparem amb la situació actual que travessem al Principat, podem afirmar que hem passat uns anys que creiem en les nostres pròpies forces, i anàvem avançant en un camí clar cap a la independència. Però a hores d’ara estem mostrant les nostres febleses a l’Estat Espanyol i no trobem la manera de contrarestar amb eficiència la seva ofensiva violenta,  judicial i política. De tot el que havíem assolit fins l’octubre estem anant enrere, o si més no, estem estancats sense avançar. De fet tinc la impressió que no sabem com avançar ni quin camí hem d’agafar. Els darrers esdeveniments per la seva pròpia duresa és possible que serveixin per agafar embranzida i d’una vegada per totes reaccionen.

“Quan els valencians -els de llengua catalana- parlem del País Valencià, solem oblidar-nos dels “altres” valencians: les nostres generalitzacions no els tenen en compte. No hi ha en això cap menyspreu conscient. Hi ha només, el reflex automàtic d’una realitat social irrefutable. El fenomen es produeix a tot arreu on, sota un sol nom, conviuen diverses comunitats nacionalment diferenciades: la que hi és hegemònica tendeix a fer coincidir amb ella mateixa el concepte i el valor de la “totalitat” Això mateix pot estar passant d’alguna manera entre els independentistes a Catalunya, prenent la part per el tot i no tenim en consideració als que no pensen el mateix. De fet s’està produint una divisió en la societat entre els que parlen habitualment català i els que parlen habitualment castellà, encara que no és així en tots el casos, ni molts menys, però en general ben bé podria ser-ho. Hi ha una divisió territorial força evident amb zones molt independentistes i zones molt unionistes. És molt clar amb les zones amb senyeres d’un i altre signe. Potser cal pensar com explica Fuster que som un país dual en funció de l’origen i el lloc de residència i no sé si això té solució. Com diu Fuster que passa a València on hi ha dues menes de valencians, a Catalunya estem igual hi ha al menys dues menes de catalans. Potser ara amb l’arribada de tants immigrants estrangers fins i tot podem parlar de tres menes de catalans o més. Com entomar aquesta divisió és complexa.

En els segles XIV, XV i XVI, “catalans eren tots els catalanoparlants” Aleshores no hi havia distinció entre catalans del Principat, de València o de Mallorca. Finalment aquest terme és circumscriurà als habitants de Catalunya. I no hi haurà un nom genèric pels Països Catalans. Això esdevindrà un problema, encara que “la llengua quedarà a ulls de tots com el signe més net d’aquella fraternitat” entre les diferents parts.

Però J. Fuster reivindica la unitat dels Països Catalans com a un sol poble “Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble. Cada un dels nostres països n’és un fragment: o millor un membre. La història i la geografia -la societat particular que formen- ens dóna una fisonomia matisada i complementària, i el conjunt té, i en un moment de plenitud normal el tindria amb admirable justesa, un perfecte equilibri en tots els ordres de la vida col·lectiva. Els Països Catalans no són solament un petit tros d’humanitat que parla una mateixa llengua. Són això, evidentment: però el fet de parlar una llengua, la mateixa, és resultat d’una altra unitat anterior i origen de nous llaços d’unitat”

Des de fa molts i molts anys “Hi ha un interès explícit a dividir-nos com a valencians, i a dividir-nos com a catalans. És una forma de reduir-nos a la més inefable inermitat”

La llengua és un fet cabdal. Al llarg dels anys es produeixen intents constants d’imposar el castellà per sobre el català, són intents de diversa mena, però cap d’ells acaba de reeixir. La llengua resisteix i en realitat és el que més ens defineix com a poble, d’aquí la gran importància de utilitzar i de defensar-la.

“Entre dues llengües es planteja la disjuntiva del nostre poble. I s’hi planteja, no sols pel que la llengua suposa en ella mateixa -una història, una cultura passada i present, una forma d’ésser-, sinó igualment pel que representa d’opció civil de cara al futur” Només cal constatar com l’Estat Espanyol sempre que ha sorgit conflictes ha tret la llengua com arma llancívola i d’atac, sobre tot, a les escoles.

El problema del centre i la perifèria no és nou. “Un Estat “modern” no podia ésser sinó un Estat unitari, i l’unitarisme seria sempre precari, si només s’aguantava sobre una “unitat” institucional mínima.”... “El desfasament entre centre i perifèria serà constant des de Carles V fins avui. ... Com que la Monarquia s’identifica amb el centre, la perifèria queda condemnada a viure “al marge”

Amb Felip V “l’Estat borbònic és ja un Estat unitari, però la perifèria segueix essent perifèria, i el centre, centre. ... El centre es creu la part suprema de l’Estat; la perifèria es troba postergada dins l’Estat. Entre l’un i l’altra hi haurà una tensió contínua. El centre esdevindrà automàticament autoritari respecte a la perifèria; la perifèria es fa sistemàticament protestatària respecte al centre”

“El centre s’ha aguantat fins ara amb les inèrcies de l’Estat: al cap i a la fi, l’Estat era ell. La perifèria s’ha esbravat, en canvi, a força de subversions”

“El nou Estat unitari, que fabricaven les constitucions liberals espanyoles del segle passat, era destinat a ensopegar amb els mateixos inconvenients de fons que la Monarquia absoluta precedent”. “No hi ha dubte que la política centralitzadora de l’Estat liberal no fou gens favorable als interessos morals i materials de la perifèria: no ho podia ésser, ni ho intentava, naturalment.” I passen els anys i els governs i res canvia, tot segueix igual. El centre és el centre i la perifèria és la perifèria. Fins quan ho aguantarem?

“La condició “satèl·lit” de la província es caracteritza per això: pel fet de girar entorn d’un centre sense poder incorporar-s’hi. La província mai no serà centre, i viu moralment -mentre es manté provinciana- d’allò que el centre li envia. Un centre tan deplorable com el que sustentava l’Estat liberal no era precisament un gran negoci: ésser provincians a l’Espanya del XIX resultava un destí més aviat trist”

“Un provincià és, per definició, un home ressentit: d’un ressentiment una mica estrany, borrós, subjecte a intermitències especials, estèril. D’entrada, el provincià ja se sent vexat d’ésser-ho. Ells és una mena de ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu “sucursalisme” el lliga d’una manera automàtica al centre: això li referma la situació de “dependència” a què està sotmès, la qual es colora amb tot el caràcter d’una acceptació espontània” “La seva reacció és l’anticentralisme”

“Una altra projecció del ressentiment provincià dels valencians recau sobre els altres “pobles” provincians” En aquest cas sobre el Principat i els seus homes. “Creu que el centre els distingeix amb consideracions “privilegiades”

“El provincià viu en un permanent estat d’estrabisme moral. Amb un ull mira al centre, amb l’altre fita les realitats immediates que l’envolten. ... L’ideal de bon provincià seria no diferenciar-se gens del model central”

“Ací hi ha una gran població; però per cert que no hi ha poble”. “La “població” passa a “poble” per un acte de consciència. I aquest és un pas que no tots els valencians han donat. La superació dels localismes inics i destorbadors ens és necessària com el pa que mengem. Si no ho fem, els valencians estarem condemnats a esdevenir cada vegada més provincians. Volem dir: més inerts, més despersonalitzats, més ensopits.”

Al Principat s’ha engegat des d’uns anys ençà la conversió de una part majoritària de la població en poble. Ja no ens mirem, ni volem ser centre, simplement nosaltres volem ser el nostre propi centre sense dependre de ningú, sense que ningú ens vingui amb imposicions des de fora. No tinc idea de com acabarà tot plegat, però mai més tornarà a ser igual.

“Un poble, a cada moment, és allò que l’ha fet la seva història: el seu passat íntegre gravita en la seva actualitat, la condiciona” No oblidem la nostra història construïda a base de resistències. El futur és nostre. El tenim ben a prop, només hem de trobar com agafar-lo.