Foscos pous, fondes galeries

“De foscos pous, de fondes galeries”

Vicent Andrés Estellés

Pedrolo furga en els foscos pous i les fondes galeries de la vida d’un homosexual a finals dels anys 50. Com gairebé totes les seves obres, va ser publicada molts anys després de ser escrita. La va escriure el 1959 i la va publicar el 1970. Tot i aquest retard en la seva publicació no es va lliurar d’un processament pel delicte de “escándalo público”

La Maria Rosa ha descobert el gran secret del Lluis: manté relacions amb un altre home. Si foren relacions amb una altra dona ho podria arribar a entendre, però amb un home! Discuteixen i en Lluis comença a explicar-li les intimitats de la seva evolució personal, començant per les  relacions amb els seus pares.

Respecte la mare diu “m’encarcarava entre les seus braços, amb una instintiva repugnància, recordant els cops, els crits, les baralles, el malviure que donava al pare ... Només que, com podia dir-li-ho, tot això? ¿Com podia dir-li que si em necessitava era perquè ho havia anat destruint tot al seu voltant, tot, fins això que deia necessitar? Era massa menut per a comprendre clarament què calia fer, massa menut per a trobar les paraules ...” La relació amb la seva mare el va marcar. No la suportava.  

Ens explica dues possibles versions de la vida del Lluís, les seves primeres experiències frustrades amb una dona, així com les seves primeres experiències amb un home.

“Malgrat les meves lluites interiors, a despit d’una certa repugnància primera, potser més aparent que real, la cosa m’atreia i, quan vaig haver-la tastada, la vaig trobar ... sí, és així trobar satisfactòria”

Ens descriu les seves lluites internes per acceptar-se a si mateix i per entendre el que li passava en les seves relacions personals. L’aprenentatge no resulta gens senzill. Si tampoc no ho és ara que tot el tema de la homosexualitat sembla molt més acceptat per la societat, no costa massa pensar que devia passar en els anys 50: un veritable infern personal, on tot devia fer-se d’amagat i amb por de ser descobert.

“Soledat, soledat, soledat! Desconeguts en els quals fixar el nostre afany impossible durant les breus hores d’una nit, rostres que un moment semblaven preciosos però que tot seguit calia avorrir, contactes furtius i sense satisfacció en les cambres anònimes on, més que estimar-nos, ens prostituíem ...”

“Poc a poc van començar a produir-se fissures. Fins a quin punt eren reals, fins a quin punt eren imaginàries, no ho sabria aclarir ... Sovint les coses imaginàries tenen més pes que les reals”

Res és senzill. I una sortida fàcil és utilitzar el matrimoni com una tapadora. Ens explica com hi arriba.

“I els anys anaven passant, sense la seva solució. I era possible ja de preveure un futur en el qual seríem menys joves i desitjables, un futur en el qual perseguiríem per cinemes i excusats els adolescents indecisos que només esperaven una ocasió per a trobar el seu camí, aquests adolescents entre els quals jo m’havia comptat quan mirava amb repugnància dels rostres envellits i els cossos insadollables de tots aquells que no s’havien sabut aturar a temps, ordenar la seva vida.”

I acaba la confessió, una confessió sincera i amarga alhora

“Em tombo ràpidament, cap a la porta, l’obro i surto sense aturar-me. Però m’aturo al menjador, els ulls plens de llàgrimes, i, inútilment, perquè és massa difícil, intento abraçar-ho tot amb la mirada i acomiadar-me de les coses que durant tants anys m’han envoltat. No deuré tornar a veure-les més”

Més de març del 2018, tercer mes de l’any Pedrolo i segueixo complint amb el meu projecte d’un llibre de Pedrolo per cada mes d’aquest any.