dilluns, 29 de maig de 2006

Calendari i El Far

CALENDARI

De tan veloç, aquest món no commou.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món es desgavella.
Cap pensament no sap dir l’hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l’ocupen mitjans mediàtics.
Algú pot dir si el vent bufa a deshora?,
si “fer l’amor” és o no un eufemisme?,
si es compliran les promeses i els pactes?,
si de tant viure no perdrem la vida?,
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?
“El món va a la catàstrofe”, ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d’aventura.
- No exagereu?
- Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.


Miquel Martí i Pol
1997



EL FAR

No és gaire probable que el futur
faci excepcions insòlites i atorgui
als qui viuran l’honor de capgirar-ne
les constants que a hores d’ara l’anuncien.
Cal preparar-se, doncs, per viure un temps
amb problemes, carències, injustícies
més intensos pels menys afavorits,
com ha passat d’ençà que el món és món
i els humans que hi vivim ens n’hem fet amos.

El far és lluny, en un paratge agrest
d’una bellesa abrupta, colpidora.
Resulta molt difícil arribar-hi;
però compensa de l’esforç poder
contemplar el mar, immens, acollidor,
i l’horitzó incitant, sempre asequible,
i escoltar el vent i l’aigua que compassen,
sense malmetre’l gens, el gran silenci.

Aquest poema és un espai de somni.

Miquel Martí i Pol
1997

diumenge, 28 de maig de 2006

Fragments d'Obabakoak

La mestre d’Obaba escriu en el seu diari: “En una ocasión leí que para ser feliz solo hacían falta dos cosas. La primera tenerse a uno mismo en gran consideración; la segunda, no tomar en cuenta la opinión que los demás puedan tener de nosotros”

“En mi caso, el pasado se reducía a unas pocas imágenes. Al mirar atrás jamás encontraba un hilo conductor o un paisaje bien construido, sino un vacío salpicado de islas, de recuerdos. Un mar de nada con algunas islas, eso era para mí el pasado”

“Sin embargo, las cosas que se olvidan no se pierden del todo. Van a parar a algún lugar, a alguna rendija de la memoria, y allí se quedan, dormidas, pero no muertas. Y, naturalmente, pueden despertarse. A veces, basta un olor para que lo hagan. Otras un gesto. A mí, en aquella ocasión, me ayudó un sombrero”.

Parlant d’una foto col·lectiva amb tots els alumnes de l’escola diu: “en aquella época todos teníamos alrededor de nueve años y todos quedamos retratados, unidos para siempre los que, como viajeros con distintos destinos, entraríamos poco después en la corriente de la vida y nos separaríamos por completo”.
Pasaron inviernos y veranos, y, como quienes toman parte en el juego de la oca, nos fuimos alejando de nuestra casilla inicial: avanzando ligeramente, unas veces, saltando de oca en oca; desviándonos, otras veces, de los paisajes luminosos, cayendo en cárceles o en infiernos. Llegó así el día en que nos levantamos de la cama y comprobamos en el espejo que ya no teníamos nueve años, sino veinte o veinticinco más; que aun siendo jóvenes, ya no éramos verdes.
Asombrados, nos pusimos a repasar afanosamente nuestra existencia ¿Cómo habíamos llegados hasta allí? ¿Cómo nos habíamos alejado tanto? Era cierto que nos sentíamos más cansados que en los tiempos de la escuela primaria; ... pero ¿qué otras cosas habían cambiado? La cuestión se presentaba complicada .....”

dissabte, 13 de maig de 2006

Més lluny, hem d'anar més lluny

Complicat, complicat tot això de l’Estatut. Portem més de dos anys donant-li voltes i més voltes i escoltant les més diverses opinions al respecte. Veiem com alguns on havien dit blanc després van dir negre o qualsevol altre color. Estem a poc més d’un mes del referèndum i amb un govern de transició.
Tota la història d’aquest govern tripartit ha estat farcida de discussions ventilades a la llum pública, quan les discrepàncies en el si d’un govern s’han de resoldre de portes en dins i no en els mitjans de comunicació.
La discussió de l’Estatut al Parlament Català va ser llarga i només en el darrer minut de la pròrroga es va aconseguir arribar a un acord. Aleshores això es va vendre com un final feliç, amb foto i cava. Teníem un Estatut defensat pel 90% del nostre Parlament! Això semblava una gran victòria. Amb aquest gran recolzament ja podíem anar a Madrid a negociar. Érem forts. Tot era totalment fals. Un acord en el darrer moment després de tants i tants dies de discussions i quan ja semblava que l’acord no seria possible era un acord feble, i possiblement un acord simplement estratègic per fer-nos il·lusionar per aquest nou Estatut. La unitat entre els partits no existia.
La presentació unitària de l’Estatut al Congrés va ser un miratge. La unitat del Parlament català es va desfer tan ràpid com el sucre en un tallat. Aviat cada partit va anar per ell, tractant de negociar pel seu compte i de ser el millor “alumne” treure les millors “notes” a Madrid, mentre els centralistes ens atacaven i insultaven a tort i a dret sense descans. I així varem arribar a la foto Zapatero-Mas. Mas va assolir “la Matrícula d’Honor”. Aquest va ser el primer gran disgust. Els insults i els retrets varen continuar.
El 18 de febrer els catalans cansats ja de tot plegat, varem sortir al carrer per reclamar el nostre dret a decidir i el nostre sentiment com a nació. D’alguna manera es recordava aquell vell i bell lema de la transició “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.
Finalment tenim un Estatut segurament millor que l’Estatut de 1979, però també molt allunyat de l’Estatut que volem molts catalans. I ara ens pregunten si volem aquest Estatut.
Ho tinc clar, vull una millora de l’Estatut actual, però no m’agrada l’Estatut que m’ofereixen penso que ens mereixem un millor Estatut, començant pel reconeixement ple de Catalunya com a nació. A més no m’ha agradat tot el procés que s’ha seguit en l’elaboració d’aquest Estatut: la poca unitat dels partits, la utilització partidista de tot el procés, la reacció d’Espanya, el poc que ens entenen, i el poc que fan per entendre’ns, les piruetes del govern tripartit, la poca implicació en el procés de l’Estatut del President de la Generalitat, el sentiment de ridícul que em fa sentir aquest govern en canvi continu, ....

El viatge ha estat llarg
ple d’aventures i coneixences.
Però Itaca encara és lluny ....
Hem d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara ens empresonen,
més lluny, sempre més lluny
de l’avui que ara ens encadena.

dissabte, 6 de maig de 2006

L'amic Segis

Avui es compleixen 150 anys del naixement de Sigmund Freud, Segis pels amics. En els meus temps universitaris em vaig acostumar a anomenar-lo així.
Encara que moltes de les seves teories es poden considerar d’alguna manera superades, no es pot negar la seva gran influència en l’art i en el pensament de tot el segle XX. Les idees que va posar sobre la taula eren trencadores i revolucionàries; oferien un punt de vista nou i completament diferent respecte al que s’havia pensat fins l’aparició de les seves teories. De fet moltes de les teories psicològiques vigents i també moltes de les obres d’art actual no les podríem entendre sense les aportacions de l’amic Segis. Moltes gràcies per tot Segis. Si no ho heu fet no oblideu de llegir algun dia algunes de les seves obres fonamentals: “Lliçons introductòries a la psicoanàlisi” (un resum de la seva teoria fet per ell mateix en unes conferència que va donar als Estats Units) “La interpretació dels somnis” (un clàssic entre les clàssics), “Psicopatologia de la vida quotidiana” (per poder interpretar tots els nostres oblits diaris), “Totem i tabú” i “Malestar de la cultura” (algunes de les seves idees sobre la societat i la cultura)