dissabte, 13 de maig de 2006

Més lluny, hem d'anar més lluny

Complicat, complicat tot això de l’Estatut. Portem més de dos anys donant-li voltes i més voltes i escoltant les més diverses opinions al respecte. Veiem com alguns on havien dit blanc després van dir negre o qualsevol altre color. Estem a poc més d’un mes del referèndum i amb un govern de transició.
Tota la història d’aquest govern tripartit ha estat farcida de discussions ventilades a la llum pública, quan les discrepàncies en el si d’un govern s’han de resoldre de portes en dins i no en els mitjans de comunicació.
La discussió de l’Estatut al Parlament Català va ser llarga i només en el darrer minut de la pròrroga es va aconseguir arribar a un acord. Aleshores això es va vendre com un final feliç, amb foto i cava. Teníem un Estatut defensat pel 90% del nostre Parlament! Això semblava una gran victòria. Amb aquest gran recolzament ja podíem anar a Madrid a negociar. Érem forts. Tot era totalment fals. Un acord en el darrer moment després de tants i tants dies de discussions i quan ja semblava que l’acord no seria possible era un acord feble, i possiblement un acord simplement estratègic per fer-nos il·lusionar per aquest nou Estatut. La unitat entre els partits no existia.
La presentació unitària de l’Estatut al Congrés va ser un miratge. La unitat del Parlament català es va desfer tan ràpid com el sucre en un tallat. Aviat cada partit va anar per ell, tractant de negociar pel seu compte i de ser el millor “alumne” treure les millors “notes” a Madrid, mentre els centralistes ens atacaven i insultaven a tort i a dret sense descans. I així varem arribar a la foto Zapatero-Mas. Mas va assolir “la Matrícula d’Honor”. Aquest va ser el primer gran disgust. Els insults i els retrets varen continuar.
El 18 de febrer els catalans cansats ja de tot plegat, varem sortir al carrer per reclamar el nostre dret a decidir i el nostre sentiment com a nació. D’alguna manera es recordava aquell vell i bell lema de la transició “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.
Finalment tenim un Estatut segurament millor que l’Estatut de 1979, però també molt allunyat de l’Estatut que volem molts catalans. I ara ens pregunten si volem aquest Estatut.
Ho tinc clar, vull una millora de l’Estatut actual, però no m’agrada l’Estatut que m’ofereixen penso que ens mereixem un millor Estatut, començant pel reconeixement ple de Catalunya com a nació. A més no m’ha agradat tot el procés que s’ha seguit en l’elaboració d’aquest Estatut: la poca unitat dels partits, la utilització partidista de tot el procés, la reacció d’Espanya, el poc que ens entenen, i el poc que fan per entendre’ns, les piruetes del govern tripartit, la poca implicació en el procés de l’Estatut del President de la Generalitat, el sentiment de ridícul que em fa sentir aquest govern en canvi continu, ....

El viatge ha estat llarg
ple d’aventures i coneixences.
Però Itaca encara és lluny ....
Hem d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara ens empresonen,
més lluny, sempre més lluny
de l’avui que ara ens encadena.