Complicat,
complicat tot això de l’Estatut. Portem més de dos anys donant-li
voltes i més voltes i escoltant les més diverses opinions al respecte.
Veiem com alguns on havien dit blanc després van dir negre o qualsevol
altre color. Estem a poc més d’un mes del referèndum i amb un govern de
transició.
Tota
la història d’aquest govern tripartit ha estat farcida de discussions
ventilades a la llum pública, quan les discrepàncies en el si d’un
govern s’han de resoldre de portes en dins i no en els mitjans de
comunicació.
La
discussió de l’Estatut al Parlament Català va ser llarga i només en el
darrer minut de la pròrroga es va aconseguir arribar a un acord.
Aleshores això es va vendre com un final feliç, amb foto i cava. Teníem
un Estatut defensat pel 90% del nostre Parlament! Això semblava una gran
victòria. Amb aquest gran recolzament ja podíem anar a Madrid a
negociar. Érem forts. Tot era totalment fals. Un acord en el darrer
moment després de tants i tants dies de discussions i quan ja semblava
que l’acord no seria possible era un acord feble, i possiblement un
acord simplement estratègic per fer-nos il·lusionar per aquest nou
Estatut. La unitat entre els partits no existia.
La
presentació unitària de l’Estatut al Congrés va ser un miratge. La
unitat del Parlament català es va desfer tan ràpid com el sucre en un
tallat. Aviat cada partit va anar per ell, tractant de negociar pel seu
compte i de ser el millor “alumne” treure les millors “notes” a Madrid,
mentre els centralistes ens atacaven i insultaven a tort i a dret sense
descans. I així varem arribar a la foto Zapatero-Mas. Mas va assolir “la
Matrícula d’Honor”. Aquest va ser el primer gran disgust. Els insults i
els retrets varen continuar.
El
18 de febrer els catalans cansats ja de tot plegat, varem sortir al
carrer per reclamar el nostre dret a decidir i el nostre sentiment com a
nació. D’alguna manera es recordava aquell vell i bell lema de la
transició “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.
Finalment
tenim un Estatut segurament millor que l’Estatut de 1979, però també
molt allunyat de l’Estatut que volem molts catalans. I ara ens pregunten
si volem aquest Estatut.
Ho
tinc clar, vull una millora de l’Estatut actual, però no m’agrada
l’Estatut que m’ofereixen penso que ens mereixem un millor Estatut,
començant pel reconeixement ple de Catalunya com a nació. A més no m’ha
agradat tot el procés que s’ha seguit en l’elaboració d’aquest Estatut:
la poca unitat dels partits, la utilització partidista de tot el procés,
la reacció d’Espanya, el poc que ens entenen, i el poc que fan per
entendre’ns, les piruetes del govern tripartit, la poca implicació en el
procés de l’Estatut del President de la Generalitat, el sentiment de
ridícul que em fa sentir aquest govern en canvi continu, ....
El viatge ha estat llarg
ple d’aventures i coneixences.
Però Itaca encara és lluny ....
Hem d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara ens empresonen,
més lluny, sempre més lluny
de l’avui que ara ens encadena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada