divendres, 30 de desembre de 2005

El passat, el present i el futur

Fa un bon dia; entra el sol per la finestra; aquell sol clar i fred d'un dia d'hivern. La ciutat està despertant. Tinc tot un dia per endavant; tinc un munt de feina per endavant. No séper on començar; no acabo de tenir el cap clar; està una mica confús; el passat, el present i el futur.
El passat, uns quants anys, centenars de setmanes, milers de dies, i milions d'hores. Moltes vegades tot es confús, no està gens clar, tot es barreja en el fons del meu record. Jo tinc uns records i unes sensacions molt particulars, i sobre els mateixos fets i sobre els mateixos moments, altres persones properes tenen altres sensacions i altres records. Arriba un moment en que ningú sap com va ser amb exactitud aquell moment. La memòria ens traïciona; i finalment cadascú té la seva veritat de cada un dels moments del passat.
El present, l'ara és un moment, un instant difícil d'agafar. Passa ràpidament, en uns segons ja forma part del passat, i no es pot rectificar, no es pot recuperar. Ja ha entrat a formar part de la meva memòria falsejada del passat, i de la memòria falsejada del passat d'altres persones. El present és el moment de prendre decisions, de fer, fins i tot, de planificar el futur.
El futur no depèn en exclusiva d'un mateix; moltes vegades es fa difícil de planificar; pot estar ple de sorpreses. Malgrat que tractem de pensar-hi, mai resulta tal com l'hem planificat, hi incideixen massa factors.
I jo que decideixo en tot aquest entramat del pas del temps? Sóc una minúscula part de tot aquest entramat. Una societat que fa i decideix per mi, que m'adjudica un camí en el que jo hi tinc poc a dir. Unes persones al meu voltant, a prop o lluny que també condicionen tota la meva vida. Quina part de responsabilitat i decisió de la meva vida em correspon veritablement a mi? Ja m'està bé no ser responsable dels camins que pren la meva vida?
És molt còmode deixar-se portar pel riu de la vida i no tractar de fer-se el propi camí encara que sigui a contracorrent. Si analitzo bé, quantes de les decisions que he pres, que d'alguna manera han condicionat la meva vida, són, o han estat decisions preses veritablement per mi? Segurament ben poques, per no dir cap.
Evidentment aquestes reflexions deixen un mal regust de boca. Sóc el que els altres, el que tot el que em rodeja ha determinat que sigui. Jo no decideixo la meva vida, el meu camí, el meu present ni el meu futur.

dimarts, 27 de desembre de 2005

Les veus del Pamano


Quan visito algun poble petit, sobre tot, si és de muntanya acostumo a entrar al cementeri. Són uns llocs particulars, fidel mirall del que és i ha estat la vida del poble en els darrers anys. En aquest llibre les làpides del cementiri de Torena, petit poble del Pallars, són una constant al llarg de tot l'entrellat de la mateixa, i ens parlen de tots els hi ha allà enterrats.
És un llarg recorregut pels fets d'aquest poble a través de la vida dels protagonistes en els darrers 75 anys d'història. En un constant anar endavant i enrere en el fil del temps l'autor ens fa viure les intrigues d'un petit poble de muntanya on viu una dona molt rica fa i desfà al seu arbitri i segons els seus desitjos. Sap el que vol i també com aconseguir-ho.
Una mestra de Sort troba els quaderns amagats a l'escola de l'antic mestre de Torena, l'il·lustre falangista Oriol Fontelles, on explica a una filla seva que mai va arribar a conèixer la seva relació amb els maquis i les seves pors a ser descobert, mentre aparenta ser el gran amic de l'alcalde, conegut amb el sobrenom de l'assassí de Torena.
Jaume Cabré va desgranant les històries dels diferents personatges amb ma mestre, i malgrat que el final, i el que passarà, és moltes vegades previsible no per això perd el seu interès.
La descripció dels llocs on passa la novel·la fan venir ganes d'anar a Torena i escoltar les veus del Pamano, visitar l'església de Sant Pere de Torena i el seu cementeri, anar a dinar a casa Rendé, veure si existeix casa Gravat, i la fonda.

diumenge, 25 de desembre de 2005

Potser Nadal

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre'n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s'empara de tot, potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s'ha esvanit i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil
Miquel Martí i Pol

dissabte, 24 de desembre de 2005

Discoteques nadalenques a les finestres

Amb els anys aquest fenomen de posar llums intermitents a les finestres per aquests dies de Nadal va en augment. Fa molts anys els únics que ho feien eren els comerços o més ben dit els grans comerços. També es posaven llums en els carrers principals. Fins i tot, recordo que quan era petit baixar a la capital del Principat a veure les llums dels carrers era una de les atraccions del Nadal.
Ara s’ha democratitzat i podem veure llums nadalenques als carrers de gairebé tots els barris i des de fa un temps a les finestres d’alguns pisos i cases. Aquest Nadal hi ha una veritable invasió d’aquestes discoteques nadalenques a les finestres, així com dels Papa Noel penjats dels balcons.
La finestra de la habitació on tinc l’ordinador dóna a un pati interior. En aquest mateix pati interior hi ha dues finestres que es passen tota la nit amb les seves llums intermitents en marxa. Alguns diran que això fa festa, altres que als nens els hi agraden, altres simplement pensaran que és una forma d’ostentació, .... Però potser, és un simple negoci, negoci dels que en venen, i com no de les elèctriques.
De fet fa anys que penso que aquestes són les grans festes de la hipocresia. Estem en un món cada cop més hipòcrita que predica que el que no fa i el que no creu. Al llarg d’aquests dies es parla molt de l’ajuda als pobres, de la solidaritat, i de molts d’aquests conceptes. Es fan campanyes per tal de recollir regals pels nens pobres, diners i materials diversos pels països poc desenvolupats, les targetes de la UNICEF, i un llarg etc.
En canvi gastem molts diners primer en les llums nadalenques als carrers i després en les llums nadalenques de les cases particulars. I parlem d’ecologia, d’ estalvi energètic i del protocol de Kioto. Es podria optar algun any per Nadal en no fer aquesta despesa i dedicar els diners que ens estalviem a alguna d’aquestes causes solidàries que tan parlem.

dijous, 22 de desembre de 2005

El destí

Nuestro destino se nos adjudica al nacer ... El texto de nuestro destino está desde el principio escrito; lo único que podemos hacer, si somos bastante osados, es transcribirlo con nuestra letra, es decir, aportar la caligrafía que alguien nos enseñó.
Yo de mí puedo jurar que jamás he elegido. Sólo lo secundario o lo accesorio: una comida, un color, la manera de pasar una tarde. La libertad no existe. Representamos un papel ya inventado y concreto al que nunca añadimos nada que sorprenda esencialmente....
Esta escrito el destino: la dificultad reside en saberlo leer. ...

Paraules de Boabdil en "El manuscrito carmesí" de ANTONIO GALA

dijous, 8 de desembre de 2005

Deixeu-me dir

Deixeu-me dir que ja és temps d’oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s’endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l’endemà serà com si ens alcéssim
després d’una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d’estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.


Miquel Martí i Pol
Recordant a John Lennon en els 25 anys de la seva mort.

dilluns, 5 de desembre de 2005

Arriba el Nadal

Entrem en les festes més hipòcrites de tot l’any. Són les festes en què és obligatori ser feliç i consumir. És la gran festa del consum i de la llum, de les trobades familiars inacabables que molts no suporten. Aquest llarg pont és el tret de sortida de les gran cerimònies del consumisme i la hipocresia.
De l’origen d’aquesta festivitat en resta ben poc, tret d’algunes icones passades moltes vegades pel sedàs de la modernitat i del negoci. Per ser feliç aquests dies has de consumir. Si no consumeixes no ets ningú. És obligatori regalar, com més millor. Qui no regala ja no gaudeix de l’esperit nadalenc.
Amb aquesta eufòria de regalar i de consumir omplim la casa d’objectes inútils que al poc temps caldrà llançar a les escombraries. A més tots aquests magnífics objectes vindran embolcallats per caixes i papers de molts colors. Com més embalum millor.
S’ha de tirar la casa per la finestra: els carrers plens de llum, les empreses elèctriques deuen omplir les seves butxaques; els carrers envaïts per cotxes, per satisfacció de les gran petroleres; molta gent a munt i avall, per benefici de les empreses turístiques i hoteleres.
La teoria econòmica diu que cada any és necessari augmentar els beneficis. No hi ha prou en guanyar diners sinó que és necessari guanyar-ne més que l’any passat. D’altra manera es posen tristos i ja entren en plena depressió i comencen a parlar de reduir despeses i treballadors.
Molts ens queixen de que aquestes festes cada cop ens agraden menys, però fem ben poc per canviar-les. De fet cada cop comencen abans, i augmenten les seves dimensions des de totes les vessants. Per alguna cosa serà.
Si tots els que en algun moment fan retrets a la manera actual de celebrar aquestes festes fessin el que prediquen, segurament l’evolució de les mateixes seria ben diferent. Però, ai que fàcil és de dir les coses, però que difícil és fer accions a contracorrent.

diumenge, 4 de desembre de 2005

El cor de les tenebres

Des de que vaig veure la pel·lícula Apocalypse now que volia llegir El Cor de les Tenebres de Joseph Conrad. Aquell viatge pel riu a través de la selva fins a trobar a l’enigmàtic Kurtz-Marlon Brando és atraient i misteriós. Però com passa moltes vegades, des del moment en que poso el punt de mira en un llibre, fins a llegir-lo pot passar molt de temps (bé, alguns encara està a la cistella dels pendents). Finalment, per un cop de sort aquest llibre va caure a les meves mans.
Aquesta curta narració de principis del segle XX (1902) es pot enquadrar perfectament dins de les narracions dels viatges romàntics que s’endinsen en móns allunyats i exòtics a la recerca d’un mateix. El viatge de Marlow i la seva atracció per Kurtz, aquest personatge tant peculiar que actua de pol d’atracció per tots els que l’envolten, és un viatge que canvia profundament a Marlow.
Pràcticament no arriba a conèixer a Kurtz però la llegenda que l’envolta, el poc que el veu i pot parlar en ell, és definitiu. De fet, podem dir que pràcticament només el veu morir, però el viatge al fons de la selva a la recerca de Kurtz no deixa de ser el viatge a la recerca de les profunditats d’un mateix, sense conèixer massa el camí i tampoc amb certesa que és el que realment es busca, i acabant al final sense saber tampoc realment el que s’ha trobat, però amb una certa consciència clara de que aquest viatge l’ha canviat. 


dissabte, 3 de desembre de 2005

Entre dos silencis

Com veu el món la ment d’una persona autista ? Aquesta és una pregunta que m’he formulat moltes vegades. La seva conducta, les seves reaccions ens resulten moltes inexplicables des del que nosaltres considerem els nostre món lògic i racional.
Rosa M. Esteller en la seva novel·la aconsegueix situar-se en el cap d’un autista. El Titus és un nen autista que abans d’anar a dormir explica com se sent i que li ha passat al llarg de la jornada a la foto del seu avi mort que té a la tauleta de nit.
Resulta evident que el que li passa pot resultar per nosaltres quelcom incomprensible, però quan l’autora ens col·loca en el punt de vista del Titus podem comprendre molt millor les seves reaccions i els seus estats d’ànims. El món que ens envolta és realment complex i amb una gran estimulació. En situació normal ja és difícil adaptar-nos a aquest món. Aquesta adaptació encara és més difícil per la ment d’un nen autista.
En les curtes narracions que constitueixen els capítols del llibre podem apropar-nos a l’evolució del Titus des dels seus primers anys fins passats els 20 anys; els seus neguits per no entendre quan li parlen, i per no poder fer-se entendre a través del llenguatge com els altres; els seus anys d’escola en els que no ha aprés a llegir i que només arribar a aprendre fins el tres; l’esplai; la seva relació amb els pares i, especialment, el seu germà; els seus amics; el centre especial de treball, ....
Lluny de les explicacions psicològiques i científiques, Rosa M. Esteller ens apropa des de la literatura al que pot pensar un autista.

 

dissabte, 26 de novembre de 2005

M'estan gelant el cor

El PP em molesta molt: les seves declaracions, la utilització constant que fan del terrorisme, el seu to de veu, la crispació que generen, els seus insults, fins i tot, la simple visió del rostre d’alguns dels seus dirigents en els mitjans de comunicació. Estan per sobre del bé i del mal. Tenen el dret de jutjar a tothom i insultar a tort i dret. Com que tenen connexió directa amb la Conferència Episcopal i per tant, amb la divinitat són infal·libles, no s’equivoquen mai, estan en poder de la Veritat absoluta. Quina sort que tenen!
El seu únic interès és governar. I estan disposats a utilitzar qualsevol estratègia per arribar al poder el més aviat possible, i poder defensar els seus interessos econòmics. Està clar que tenen un bon assessor d’estratègia electoral a llarg termini. Amb tot el que fan i el que diuen només cerquen el benefici electoral directe encara que sigui a costa de sembrar la divisió constant a aquesta societat espanyola que diuen que estimen tant.
"Españolito que vienes
al mundo. te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón"

Havien acusat infinitat de vegades a Zapatero d’anar al darrera de totes les pancartes i ara cada cap de setmana organitzen una gran manifestació per sortir al carrer darrera d’una. Tot són excuses per tibar una mica més la corda de la tensió. Hi han trobat gust a fer seu el carrer. Serà per aquella famosa frase del seu fundador, ministre de Franco: "La calle es mía"
Està clar que el PP m’està gelant el cor. Fa temps que em sento maltractat cada cop que obren la boca. Potser ha arribat el moment de crear una Comissió de la Dignitat, que defensi a tots els que ens sentim insultats per les seves desqualificacions i insults constants, que porti als Tribunals a aquestes persones pels seus comportaments en contra del civisme i de la convivència.

dilluns, 24 d’octubre de 2005

Consideracions al voltant de la religiositat



" La religió és una de les secrecions més curioses de la ment humana … Les religions es caracteritzen, en essència, per postular uns agents dotats d’un poder i una providència infinits dels quals no hi ha, de moment, cap mena d’indici consistent ni mesura fiable de cap mena.
La religiositat constitueix un atribut complex del temperament humà que engloba diversos components o trets:

  •  La credulitat en l’acció de forces sobrenaturals que governen el curs de l’univers.
  •  La reverència i submissió davant d’un poder sobrenatural
  •  La tendència a invocar la intervenció d’aquests agents totpoderosos per intentar influir en el seus designis
  •  L’esperança transcendent: el desig de perpetuació en una existència ulterior a la claudicació biològica
  •  Les vivències singulars de perfecció o harmonia absolutes: epifanies reveladores o experiències místiques.
  •  La proclivitat a la congregació, la germandat o la fusió amb altres éssers que comparteixen creences similars.

En els estudis científics sobre les conductes religioses, s’ha pogut observar que hi ha diferències sistemàtiques entre els dos sexes en la proclivitat religiosa: les dones presenten puntuacions superiors als homes tant en les escales de religiositat com en les mesures de pràctica religiosa (pregàries, observances del ritus, preservació d’icones, assistència als oficis, donacions caritatives, …), en totes les cultures estudiades. Encara que aquesta diferència podria ser el resultat de mètodes de criança.
La vellesa és, d’altra banda, el període àlgid de la religiositat i això també ens remet a factors obvis de base biològica.
Estudis amb bessons monozigòtics estableixen que la concordança en la propensió a la religiositat és clarament superior (entre el 50 i el 60 %) a la detectable en altres poblacions estudiades. Per tant, hi hauria un pòsit per a la religiositat, en l’estructuració i emmotllament del cervell, que seria donat fins a cert punt per via genèrica, encara que es deixen uns marges amplíssims per a les influències ambientals.
La proclivitat religiosa sol anar acompanyada d’altres trets com ara el misticisme, esoterisme o el convencionalisme, en canvi no presenta cap relació amb l’agudesa cognitiva, la fluïdesa verbal i altres. És a dir, que els individus molt espavilats i els molt limitats poden compartir, perfectament, fondes creences religioses o una absència completa d’inclinacions devotes.
Som, per tant, davant d’un fenomen del psiquisme humà que ha de complir, per força, algunes funcions molt rellevants en els escenaris de la competició vital. Deu anar així, perquè totes les dades arqueològiques indiquen que les religiós vénen de molt lluny.
Els paleontòlegs cada cop estan més convençuts que la ideació religiosa va aparèixer en un estadi força primitiu de l’evolució dels homínids. Les religions no són uns artificis recents.
A més a més de ser molt antiga, la religió institucionalitzada continua ben activa ara mateix. La innegable secularització de les societats avançades actuals conviu amb fenòmens a l’alça, com la proliferació de sectes de tota mena, la revifada espectacular de les doctrines místiques …. Hi ha una pèrdua d’influència relativa de les religions institucionals a Occident que queda més que compensada pel seu pes creixent a la resta de societats i pels rebrots de religiositat entre les elits més educades de les comunitats riques.
Els il·lustrats del divuit i els materialistes dels darrers dos segles erraren del tot quan profetitzaren l’enfonsament de les religions.
De fet alguns beneficis s’han d’extreure tant a nivell individual i com a grup. Tobeña exposa algunes teories plausibles sobre les funcions de religió al respecte relacionades amb la teoria de l’evolució: David S. Wilson (2002) i Daniel Dennet (1997)
Finalment, les investigacions sobre possibles engranatges neurocognitius de la religiositat han aconseguit obrir algunes dreceres prometedores. Les dades disponibles són encara incipients però tenen una entitat més que suficient per a impulsar fronts de recerca ambiciosos. La possibilitat de discernir amb precisió les interaccions entre els filtres evolutius i les influències ecològiques i culturals que van permetre l’aparició d’aquesta singular adaptació fenotípica en els humans encara queda lluny. Hi ha, però, pistes consistents que han de permetre relacionar les diferències temperamentals en religiositat amb mecanismes neurals particulars. El progrés en aquest àmbit ajudarà a fixar les funcions de la religiositat individual … S’ha de confiar que aquests abordatges prosperin, malgrat que pot anticipar-se, d’entrada que toparan amb notòries resistències."

divendres, 14 d’octubre de 2005

El juramento (The Pledge)

Les primeres imatges de la pel·lícula són les de un Jack Nicholson assegut a la porta d’una gasolinera tancada, solitària i abandonada, amb expressió de boig i parlant sol. Ara ja feia molt de temps que no veia res d’ell i penso que tornarà a fer una d’aquelles interpretacions histriòniques a les que ens té acostumats.
Però no és així, un cop acaben els títols la pel·lícula dóna un gir de 180º i desgrana lentament una mena de thriller amb un toc molt particular. Tot passa a poc a poc. El Jack Nicholson omple la pantalla tot sol, molt ben acompanyat per la resta d’actors, el paisatge i una música que en molts moments es converteix en un dels elements principals per accentuar l’acció del film.
Ha estat tota una sorpresa. La vaig gravar sense esperar gran cosa, simplement sortia el Jack Nicholson. Recordo les seves grans interpretacions de sempre en "El Resplendor", "Algú va volar sobre el niu del cucut", "El carter sempre truca dues vegades", "Chinatown", "Easy Rider", però les darreres vegades que l’havia vist no m’havia agradat gens. Amb aquest treball m’he reconciliat amb ell.
I un altre sorpresa ha estat llegir que el director era Sean Penn. Només el coneixia com actor i com activista anti-Bush. No sabia que també dirigís cinema. I aquesta no és pas la seva primera incursió en la direcció. M’ha agradat molt la seva manera de fer cinema i d’explicar la història en imatges.

dilluns, 10 d’octubre de 2005

Ausentes

La realitat és tal com jo la percebo o la realitat és d’una altra manera totalment diferent ? Qui té la percepció correcta de la realitat que l’envolta ? Existeixen realitats paral·leles a la nostra? Es pot passar d’una realitat a l’altra ? Hi ha contactes entre els personatges que viuen aquestes realitats diferents ?
Aquestes són algunes de les preguntes que hom es pot fer després de veure Ausentes. Aquestes eren preguntes freqüents en la meva adolescència. A hores d’ara ja no em preocupen, i possiblement tampoc desitjo arribar a cap resposta concloent al respecte. Segurament tots percebem la realitat de maneres diferents ja que la fem passar pels nostres filtres personals. D’aquesta mateixa pel·lícula tots en tenim percepcions diferents.
És la segona vegada en poc temps que em trobo gairebé sol al cinema. A veure si estaré en una ciutat completament sol, sense veïns, com en el barri de la pel·lícula.
Pel tema m’ha recordat a Los Otros. En alguns moments he recordat els carrers buits de Madrid de Abre los ojos, algunes escenes angoixants de El Resplandor amb foto final inclosa. I fins i tot, aquella munió de gats m’ha fet pensar en Los pàjaros encara que no hi té res a veure.
Els actors estan bé i fan que els personatges siguin creïbles. Haig de reconèixer que Daniel Calparsoro aconsegueix crear moments inquietants d’intriga in crescendo, però sembla que no sap com acabar-la.
I el dubte final, qui és el boig ?

diumenge, 9 d’octubre de 2005

El meu regne per un cavall

De nou un Shakespeare mostrant el poder despullat, sense disfresses. Ha estat el muntatge del Teatre Lliure de Ricard III. Un Ricard III ambientat en l’època actual. Tot passa en un bar, el Pub Occidental, un símil del món occidental. Fa anys que no veig un Shakespeare ambientat en la seva època. Darrerament tots estan ambientats en els nostre temps: Macbeth, Coriolà, Rei Lear. De totes aquestes adaptacions al món modern el que m’ha deixat més bon regust de boca ha estat el Macbeth de Bieito al Romea.
M’ha costat entrar en aquest Ricard III, però a mesura que avançava l’obra el muntatge, prenia més força. Tot un encert les imatges en vídeo i la utilització de càmeres que seguien els actors fora de l’escenari, així com la música en directe. Molt bo el Simpathy for the Devil. Serà per que m’agraden els Stones i que aquesta és una de les meves cançons favorites del grup. Els actors tret d’algunes excepcions m’han semblat una mica plans, poc expressius, però potser era aquest efecte el que es buscava.
I el que un home és capaç de fer per aconseguir el poder segurament no ha canviat gens amb el pas del temps. Tot és vàlid per assolir el cim de la societat. Però quan s’arriba a dalt de tot cal mantenir aquest poder i tot són desconfiances i malfiances i malviure i mala consciència. S’està en la més gran de les soledats. I sol ha de continuar la lluita per no perdre el que ha aconseguit, fins que arriba un altre que vol el mateix i t’acaba desbancant d’aquest lloc al que tan difícil ha estat arribar-hi. Val realment la pena aquests esforços ? Paga la pena passar per sobre de tot i de tots ? O potser és millor un altra tipus de vida ?

dissabte, 8 d’octubre de 2005

Què es pot fer ?

Tots aquests fets dels subsaharians saltant la tanca em preocupen. Em recorden els temps antics quan els bàrbars assaltaven l’imperi de la civilització romana, o l’època en que els emperadors xinesos van construir la gran muralla xinesa. És un fet molt més espectacular que les fins ara no menys preocupants pasteres. Han despertat les urgències del govern i ara correm-hi tots a cercar solucions d’urgències, simples pedaços, allà on fan falta mesures ben estudiades i planificades.
Malviuen en els seus poblats d’origen. Veuen passar els turistes occidentals amb les seves cares de salut, grassos i llustrosos. Alguns del poble que fa temps van marxar Nord enllà els envien notícies del bé que viuen aquí. La decisió és fàcil, marxar cap al paradís llunyà . Saben que si aconsegueixen arribar viuran molt millor, amb menjar i comoditats de les que mai podrien somiar en els seus pobles d’origen. No tenen res a perdre. El camí serà llarg, però la meta a assolir paga la pena.
Està clar que la nostra societat occidental no pot absorbir tot aquest allau d’immigrants.
Vivim en una societat rica que fa ostentació de la seva riquesa. Cada cop hi ha més diferència amb les societats pobres dels països poc desenvolupats. I no fem res seriós per tal que aquestes diferències disminueixin i els governs de determinats països siguin menys corruptes. En el món actual hi ha suficient riquesa i mitjans tècnics per tal de poder viure amb un nivell de vida mitjanament acceptable per tothom. La pobresa del món si hi hagués veritable voluntat d’eradicar-la, ja faria temps que no existiria. On és el 0,7 % ? Mira que fa temps que se’n parla!
Simplement es tractaria de construir les condicions per tal que aquestes persones no tingui la necessitat vital de venir al Primer Món. No crec que sigui tan difícil als països rics renunciar a una petita part del seu pastís, i repartir-lo de manera eficient entre els països que en tenen més necessitat per ajudar al seu desenvolupament, i poder així millorar les condicions de vida de la seva població, tot cuidant que no només millorin les condicions de vida dels seus governants o dirigents.
Però és clar que no s’està per aquesta feina. És més important guanyar diners i el viure bé d’uns quants que assolir una quota mínima de benestar per a tots. Simplement es prendran mesures puntuals per solucionar aquest problema aquí i ara, i tots contents. I evidentment que als pocs dies o mesos aquest problema no solucionat sortirà per una altra banda. Cal una visió de futur a llarg termini, per tal que un altre món millor sigui possible.
I una pregunta final amb una certa relació amb aquesta qüestió, les ciutats de Ceuta i Melilla són veritablement espanyoles ? No és hora en ple segle XXI d’acabar amb el colonialisme i retornar aquests territoris al Marroc ? Encara ha de ser vigent el dret de conquesta d’aquestes ciutats del temps dels Reis Catòlics ?

diumenge, 2 d’octubre de 2005

Història del setge de Lisboa

Vaig descobrir a Saramago fa sis anys amb "L’any de la mort de Ricardo Reiss" La seva lectura i la història em va captivar. En certs moments, no sé per quina raó em recordava "La Mort en Venècia". Potser les descripcions que fa de Lisboa, l’hotel, …
Tres anys després vaig llegir "Assaig de la ceguesa" i va ser un cop brutal. És un llibre impressionat. Proposa una situació límit i la converteix en una faula del món actual. Tots estem cecs i no veiem el que està passant. Aquesta ceguesa s’imposa ràpidament a tota la població i les autoritats no saben com fer front a aquesta epidèmia. Les mesures que posen en marxa són insuficients i la població en general, excepte un petit grup, reacciona d’una forma total salvatge. Finalment es produeix una cura miraculosa i totalment inexplicable.
El llibre en va enganxat i com que formava part d’una trilogia vaig llegir els altres dos: "Tots els noms" i "La caverna". I des d’aquell moment he llegit tots els llibres que d’aquest autor han caigut a les meves mans: "Memorial del Convent", "El envangelio según Jesucristo", "L’home duplicat" i "Assaig de la lucidesa", en certa manera una continuïtat de l’"Assaig de la ceguesa"
Fa pocs dies he acabat la lectura de la "Història del setge de Lisboa". És un llibre anterior a molts dels altres i no és precisament, un dels que més m’ha agradat, però conté algunes de les constants de la narrativa de Saramago en la forma peculiar que té d’explicar les històries i també alguns dels seus temes.
D’alguna manera em recorda a "L’any de la mort de Ricardo Reiss" per les descripcions de Lisboa i les explicacions dels menjars.
Les parts que fan referència als fets històrics m’han recordat a alguns moments de "El Memorial del Convent"
També s’entronca amb llibres com Tots els noms, L’Home Duplicat, en que la història es basa en un personatge de comportament i pensaments insòlits i en que moltes vegades l’obra es converteix en un monòleg interior del personatge i amb apunts de l’autor sobre el personatge, certs tocs d’humor, i fins i tot sobre la manera de fer o escriure la novel·la. Aquests personatges tenen en comú que són homes solitaris, que viuen sols, amb poques relacions socials, amb dubtes i inseguretats respecte a les seves relacions amb les dones. En alguns moments les trucades telefòniques prenen un protagonisme important en el desenvolupament de la narració.
Probablement m’agraden les històries d’aquests homes per una mena d’identificació amb aquest tipus de personatges. No ho sé, però el més segur és que seguiré llegint i gaudint dels llibres d’aquest escriptor.

dimecres, 21 de setembre de 2005

L'esport és un risc ?

Aquests darrers dies han aparegut unes notícies alarmants als mitjans de comunicació al voltant de determinades pràctiques esportives.
Primer va ser una investigació que advertia que els esports de llarga durada que exigeixen esforços físics continuats i d’un cert nivell podien produir arítmies cardíaques. Després les lamentables morts de quatre atletes populars en una mitja popular de Newcastle que aplegava 47.000 participants. És curiós com alguns mitjans es van fer més ressò d’aquesta notícia que de la que en aquesta mateixa cursa s’havia assolit la millor marca en la distància.
És evident que una pràctica esportiva en excés i sense l’adequat control mèdic pot ser contraproduent, sobre tot, si abans d’iniciar-se en aquesta pràctica no s’han descartat alguns possibles problemes de salut de la màquina imperfecte que és el nostre cos. També és clar que la pràctica esportiva esporàdica també pot tenir el seus perills. Però crec que és evident que una pràctica esportiva moderada i continuada no pot ser perjudicial per la salut de cap persona saludable.
Segurament els màxims perills resideixen en algunes pràctiques d’alta intensitat i en algunes indicacions d’iniciar-se en algun esport que fan els metges als seus pacients però sense explicar realment i en concret a que es refereixen i que aquest inici a l’esport s’ha de fer forma progressiva i controlada. Com en tota activitat nova cal sempre un període d’adaptació.
L’únic que acaben produint l’aparició d’aquestes notícies és desconcert i algunes pors en persones que podien estar decidides a fer un canvi en la seva vida sedentària i optin per seguir instal·lats en les seves comoditats diàries.
És molt sospitós que de cop i volta els mass-media ens inundin amb aquests tipus de notícies, després d’anys d’intentar convèncer a la població de la necessitat de la pràctica esportiva continuada per gaudir d’un millor estat de salut. Fa pensar en alguns interessos ocults darrera d’aquestes alarmes. O és que fa poc temps fer activitat física era la panacea per tot i darrerament aquesta està envoltada de greus perills.
Simplement a l’hora de prendre una decisió poseu en una balança si és millor fer esport de manera continuada que fer zapping des del sofà.
És més cal clarificar que quan parlo de practica esportiva em refereixo a una activitat tan simple com és caminar de 30 a 40 minuts diàriament d’una manera continuada i a un ritme viu.
De fet, com a professor d’educació física ja em sentiria satisfet si aconseguís que els meus alumnes quan esdevinguin adults responsables acabin realitzant aquestes petites caminades diàries. Un desig, un somni o una realitat de futur ?

diumenge, 18 de setembre de 2005

L'agressivitat humana



Acabo de llegir un llibre del professor Adolf Tobeña amb el títol "Anatomía de la agresividad humana. De la violencia infantil al belicismo".
Es tracta d’un recull seriós amb un estil amè i divulgatiu dels darrers coneixements científics sobre aquest tema. Segurament a tots ens agradaria que la ciència arribés a la conclusió que l’ésser humà és pacífic per naturalesa i que les seves inclinacions naturals el condueixen a ajudar als altres. En canvi els resultats i evidències que està trobant la ciència aboquen de manera permanent a pensar el contrari.
L’ésser humà està equipat amb un important component neurobiològic que indueix a reaccions agressives tan defensives com d’atac. Hi ha força evidències respecte a que la naturalesa humana i l’evolució de la espècie prima als individus agressius per sobre dels individus pacífics i tenen tendència a agrupar-se i acceptar les idees majoritàries.
Per tant, què podem fer per evitar continuar en aquest camí ? L’educació pot fer alguna cosa per ajudar a canviar aquestes tendències agressives ?

dijous, 15 de setembre de 2005

Com adquirim coneixement ?

"…. no faig gran cosa més que observar el món i aprendre dels que saben, el noranta per cent del coneixement que considerem tenir ens ve d’aquí, no d’allò que vivim, i també hi ha allò només pressentit, aquesta nebulosa informe on ocasionalment brilla una sobtada llum a la qual donem el nom d’intuïció …

… vivim en una habitació tancada i pintem el món i l’univers a les parets …"

José Saramago  
"Història del setge de Lisboa"

dimecres, 24 d’agost de 2005

Per què el diàleg sempre perd ?

La setmana passada havia llegit que s’estrenava "Buenos Días, Noche" la darrera pel·lícula de Marco Bellochio. D’aquest director recordava que m’havia agradat molt "En el nombre del padre", una pel·lícula sobre el terrorisme irlandès. Vaig llegir que aquest nou treball tractava el tema del segrest d’Aldo Moro per les Brigades Rojas al 1978.
Aquest ja va ser una qüestió que m’havia interessat molt quan va passar. Aleshores era universitari i el nostre país estava en plena transició i efervescència política. A Itàlia a més de les BR hi havia un moviment radical important. A Alemanya també hi havia la Baader-Meinhoff, ambdós es van suïcidar en una presó d’alta seguretat. Així es va acabar amb el terrorisme alemany.
Aquest segrest va ser molt llarg i el seu desenllaç va marcar la fi de les BR i en gran part de tot el moviment radical italià d’aquells moments. També es va arribar a dir que Aldo Moro sabia massa coses i que no es va fer res per evitar el seu assassinat. Hi ha una novel·la molt interessant que reflexa tot el que es va viure a Itàlia en aquella època: "Los invisibles" de Nani Balestrini.
La pel·lícula no m’ha agradat massa. Crec que li falta ritme, hi ha estones en que es fa pesada. M’ha semblat molt bona la utilització de la música de Pink Floyd (per cert, música inoblidable d’aquella l’època), sobre tot, al final quan es mostra tota la classe política en el funeral oficial d’Aldo Moro, Papa inclòs. La família no va voler assistir-hi ja que es va sentir enganyada i estafada pels polítics.
Es mostra la intransigència dels dos bàndols: els polítics i el Papa, al que es va demanar que intercedís, sense voler cedir a les peticions dels terroristes, i aquests que amb aquesta segrest creuen que canviaran el món i faran aixecar les masses del proletariat i s’iniciarà la gran Revolució. Quan el govern no dóna resposta al que demanen alguns components del grup terrorista dubten si han de matar o no a Moro, fins i tot, avisa que aquest fet els farà impopulars. Però en aquestes circumstàncies sempre guanya la posició més dura. Possiblement en el govern també hi havia posicions favorables al diàleg i a la negociació, però aquestes també van perdre.
Per què serà que gairebé sempre guanyen les posicions més extremistes, les que no volen el diàleg ?

dissabte, 20 d’agost de 2005

Tempesta frustrada

Des d’aquesta finestra observatori només veig un petit retall de la realitat. No sé el que passa més enllà d’aquest petit món limitat per les quatre parets del pati interior comunitari al que donen totes les finestres d’aquesta illa de pisos. El silenci es comença a sentir pertorbat per la remor llunyana de trons que anuncien tempesta. La llum del sol s’apaga poc a poc, el cel es va enfosquint. El vent es reforça i remou les branques dels arbres.
Continuo llegint davant d’un te fred amb llimona. Un aire fresc entra per la finestra entreoberta. Aixeco més la persiana per no obrir la llum.
Els ocells, fins ara callats, comencen a piular en una mena de cridòria desordenada que augmenta de volum volant d’un lloc a un altre.
Ja no fa vent, però la remor de trons encara es pot escoltar. La negror amenaçant dels núvols s’ha trencat amb petites finestres blaves que mostren el cel blau que hi ha més enllà. Els ocells tornen a estar quiets però no aturen la seva piuladissa continua. Un tro sona més proper. L’amenaça persisteix, però sembla que vol passar de llarg.
L’aire que passa per la finestra és ben fresquet. S’albira un núvol molt negre al fons. Sembla que tot quedarà amb res. A algun lloc deu haver plogut força. Si més no ha refrescat. Ara ja tinc la finestra tancada ….
Finalment cauen quatre gotes, plou amb un reflex solar al cel tot estrany. Però d’això no se si es pot dir ploure. De fet no arriba ni a mullar el terra.
El cel blau i algun petit núvol ataronjat pel sol vesprejant …..
Haurem d’esperar a un altre dia per a què plogui.