Des d’aquesta finestra observatori només veig un petit retall
de la realitat. No sé el que passa més enllà d’aquest petit món limitat per les
quatre parets del pati interior comunitari al que donen totes les finestres
d’aquesta illa de pisos. El silenci es comença a sentir pertorbat per la remor
llunyana de trons que anuncien tempesta. La llum del sol s’apaga poc a poc, el
cel es va enfosquint. El vent es reforça i remou les branques dels arbres.
Continuo llegint davant d’un te fred amb llimona. Un aire fresc
entra per la finestra entreoberta. Aixeco més la persiana per no obrir la
llum.
Els ocells, fins ara callats, comencen a piular en una mena de
cridòria desordenada que augmenta de volum volant d’un lloc a un altre.
Ja no fa vent, però la remor de trons encara es pot escoltar.
La negror amenaçant dels núvols s’ha trencat amb petites finestres blaves que
mostren el cel blau que hi ha més enllà. Els ocells tornen a estar quiets però
no aturen la seva piuladissa continua. Un tro sona més proper. L’amenaça
persisteix, però sembla que vol passar de llarg.
L’aire que passa per la finestra és ben fresquet. S’albira un
núvol molt negre al fons. Sembla que tot quedarà amb res. A algun lloc deu haver
plogut força. Si més no ha refrescat. Ara ja tinc la finestra tancada ….
Finalment cauen quatre gotes, plou amb un reflex solar al cel
tot estrany. Però d’això no se si es pot dir ploure. De fet no arriba ni a
mullar el terra.
El cel blau i algun petit núvol ataronjat pel sol vesprejant
…..
Haurem d’esperar a un altre dia per a què plogui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada