dissabte, 20 d’agost del 2005

Tempesta frustrada

Des d’aquesta finestra observatori només veig un petit retall de la realitat. No sé el que passa més enllà d’aquest petit món limitat per les quatre parets del pati interior comunitari al que donen totes les finestres d’aquesta illa de pisos. El silenci es comença a sentir pertorbat per la remor llunyana de trons que anuncien tempesta. La llum del sol s’apaga poc a poc, el cel es va enfosquint. El vent es reforça i remou les branques dels arbres.
Continuo llegint davant d’un te fred amb llimona. Un aire fresc entra per la finestra entreoberta. Aixeco més la persiana per no obrir la llum.
Els ocells, fins ara callats, comencen a piular en una mena de cridòria desordenada que augmenta de volum volant d’un lloc a un altre.
Ja no fa vent, però la remor de trons encara es pot escoltar. La negror amenaçant dels núvols s’ha trencat amb petites finestres blaves que mostren el cel blau que hi ha més enllà. Els ocells tornen a estar quiets però no aturen la seva piuladissa continua. Un tro sona més proper. L’amenaça persisteix, però sembla que vol passar de llarg.
L’aire que passa per la finestra és ben fresquet. S’albira un núvol molt negre al fons. Sembla que tot quedarà amb res. A algun lloc deu haver plogut força. Si més no ha refrescat. Ara ja tinc la finestra tancada ….
Finalment cauen quatre gotes, plou amb un reflex solar al cel tot estrany. Però d’això no se si es pot dir ploure. De fet no arriba ni a mullar el terra.
El cel blau i algun petit núvol ataronjat pel sol vesprejant …..
Haurem d’esperar a un altre dia per a què plogui.