Agustí Bartra i la guerra civil

 

Segons D. Sam Abrams aquests són els eixos vertebradors de la poesia d’Agustí Bartra. No deixen de ser preguntes que ens podem fer tots.

“Tres eixos vertebradors...: la identitat, l’alteritat i el temps; és a dir, la identificació d’un mateix, la relació amb l’altre i el model temporal. ¿Qui som i què volem? ¿Quins lligams tenim amb la humanitat? ¿De quina manera hem de veure i viure el desplegament de la realitat i la vida, com una successió de moments fungibles, desproveïts de sentit i aliens a la nostra voluntat, o com una seqüència d’esdeveniments que oscil·la entre el que és efímer i la permanència, de la qual podem extreure ensenyaments que dotin la realitat i l’existència d’un sentit i una direcció, garantint-ne la continuïtat i la superació futura?”

 

Torno de l’alta nit, en temps de guerra

 

El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.

No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.

 

Córrer” ¿Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!

Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d’arbres i estrelles.

Podria aturar-me el record d’un bes o el d’una mà que un dia va acariciar-me els cabells.

Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.

 

I, tot d’una, la joia!

Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu, com un ocell colpit de llum nova.

Brolladors de música s’aixequen de totes les meves passes,

tot el que ara toqués s’estremiria amb una por esclava,

i ja veig, enllà de l’últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l’Est i l’Oest...

1938

Tot i la guerra, les pors, les amenaces i els perills, en el fons hi ha un bri d’esperança.

 

Les promeses soles

 

Mireu-nos el silenci, compteu-nos els anells.

Ens ratlla el pit el xiscle d’una aspra primavera.

Lentes i taciturnes -¿on deuen ésser ells?-

vivim dessota l’ombra de la fèrria figuera.

 

Els trens creuen l’angoixa. ¿Quan tornarà l’absent?

Les hores ens entelen vidres de melangia.

Anem amb passa incerta dels rellotges al vent,

de les tristes acàcies a la lluerna pia...

 

És autumne. Les fulles pengen com mots ja dits

i la muntanya sembla una campana morta.

Escrivim cartes verdes damunt els cobrellits.

Som els no recollits pots de llet a la porta!

1938

I què lluny resta la vida que desitjaríem en aquests moments tèrbols!

 

Corbera d'Ebre, març 2013

El fill al front

 

¿On ets?

 

Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai.

Hauries pogut dir: “Tornaré aviat.” O bé: “Fins a la nit, pare”.

 

Sense tu, els meus dies passen lents, com bèsties cansades.

Amb el negre martell de les esperes clavo a les nues parets

del temps les imatges del teu record encès.

Sento l’aire del teu somriure sobre cada nova arruga de la meva cara,

i amb la meva veu d’heura marcida pujo fins a l’alt bronze a la teva vida.

 

¿On ets?

 

¿Dorms? ¿Quins torturats paisatges baixen dels teus ulls en cerca de figures de somnis?

¿Quins freds de mort brusca nien a les teves mans honrades?

Et veig entre milers, entre milions, individual i anònim fragment d’història en marxa, fill meu...

Descanses, infant i tità, com una fulla i com una muntanya.

Prop teu, sobre l’espiga de lluna de la teva baioneta, brilla la papallona de la llibertat.

 

Són molts els que van marxar a fer la guerra i tot hi estant fora de casa seguien en el pensament dels amics i familiars que havien deixat a casa seva. Havien de ser molt difícils aquells moments, tant pels que estaven al front, com pels que estaven esperant la seva tornada. Alguns van poder tornar, però van ser molts els desapareguts per sempre. Què els hi va passar? Què van viure? On són? Encara hi ha massa preguntes.

 

Paraules a l’home

Voici le temps des Assassins

RIMBAUD

 

Heus ací que caic agenollat i amb l’anhel de parlar-te dins aquest silenci de negres presagis,

en aquesta obscura espera final que ens obre una agonia diferent a cada ull.

Voldria poder tocar-te amb una de les meves paraules,

entrar dins la teva ànima com el vent omple la vall,

Ja que demà potser hom haurà cremat totes les flors.

Mai com ara no m’havia adonat que parlar-te era parlar-me,

no sabia que la meva veu era la teva veu...

 

Tu saps que no hi ha déus pels quals combatre.

No es mata als escorxadors: s’hi és sacrificat, i la memòria ja no recorda els cants guerrers.

Els llavis encara mormolen fragments de pregàries,

com els darrers boscalls mig consumits retenen les flames moribundes.

Et saps marcat com un be o com un arbre,

i sents a l’ombra el fred de les armes adormides.

Mig entens l’arquitectura de l’odi, però saps molt bé que les batalles es perllonguen més enllà dels hospitals...

Tu estimes el món amb els seus camins i els seus mars,

amb els seus ocells i els seus núvols.

La terra és bella amb els seus gira-sols,

les cases són belles amb llurs infants.

Tu voldries viure a poc a poc, com has crescut,

i que el sol i la lluna anessin madurant la teva mort;

voldries que el dia et coronés amb les seves hores diaprades

i la nit es repengés a les teves fortes espatlles.

Més que no pas el fum de l’encens,

et plau la bavor dels ramats que semblen pobles en moviment.

Vius pels teus amors, tu mateix ets amor,

però si manen, creuràs.

Et sents sol i creuràs amb una trista obediència de segles:

tot d’una et sentiràs penjada al coll una garrofa de ferro...

 

Germà meu! Voldria poder consolar-te, dur-te alguna esperança,

dir-te que els canons s’han adormit per sempre,

que el plom està somiant valsos,

que totes les bales s’han convertit en papallones

i que la llum no perilla que també la vesteixin d’uniforme...

 

¿Una altra sega encara? ¿Què fan amb les dalles roges?

Tu ets un soldat d’aigua!

 

Roissy-en-Brie, agost 1939

 

Es va acabar la guerra i van marxar a l’exili. No sabien qué els podia passar, ni tampoc quan podrien tornar. I ja començava una altra guerra que arrasaria tot Europa. Van ser uns anys molt difícils

Platja d'Argelers, febrer 2010

 

Agustí Bartra pertany a una generació marcada per la guerra civil.

 

AGUSTÍ BARTRA

L’arbre de foc

Adesiara; 2015; 199 pàgines

Introducció de D. Sam Abrams

Qui és Imanol Larzabal?

 

En “La Voz del Faquir”, Harkaitz Cano novel·la la vida d’Imanol Larzabal, un cantautor basc del tot desconegut per a mi.

En el Bonus Track o epíleg com si d’un disc es tractés l’autor manifesta que “ha construido una novela de ficción, cambiando los nombres a algunos, tomándose libertades, inventándose personajes que no existieron y creando a otros dando rienda suelta a su imaginación. Desearía que se tratase de una novela colectiva, trenzando lo que le han contado con aquello que no le han contado”

Imanol, el faquir, és un cantautor compromès i militant d’ETA al llarg d’un parell de dècades. Va patir presó i exili. I en el llibre trobem una bona colla de reflexions, d’aquelles que et fan aturar un moment i pensar.

“Hay en las palabras cierto placer del que las cosas y las personas carecen. Hay en las palabras un placer del que las acciones carecen. Pero ¿acaso no son las palabras parte de la acción?”. Tot cantautor és un artesà de les paraules; i els escriptors també.

“Hay días en los que sabes cómo hacerlo. Todo parece ir viento en popa y las cosas fluyen. Hay otros días, en cambio, en los que parece que hayas olvidado todo lo que sabes”. Així de simple i complicada alhora, és la vida.

“Deseamos que lo bueno dure… Tratamos de perpetuar el placer en un circuito cerrado, mantenerlo ahí a una velocidad constante, mejor cuanto más pausada, a fuego lento, pero tenaz, airosamente en marcha, en un ralentí de inercia fiel y respiración desahogada; nos asimos a esa ilusión de que lo bueno jamás llegue a su final”. Voldríem que els bons moments no s’acabessin mai, tot i que sabem que no és possible.

“Nos disgusta darnos cuenta de que aquello que tanto deseábamos… se escurre entre nuestros dedos”. Tenim una il·lusió, un desig, però un cop aconseguit ja està, i hem de començar de nou: nous objectius, nous projectes, nous desitjos.

“¿Qué contempla un cantante cada vez que escucha su voz grabada sino la anticipación de su propia muerte? Aunque la voz de los amigos muertos sea lo primero que se extingue en la memoria, los cantantes tienen la suerte de estar exentos”. Ben aviat oblidem la veu de les persones desaparegudes. D’algunes en conservem gravacions, encara que moltes vegades preferim no escoltar-les.

“Los padres han de tomarse como espejo, jamás como autorretrato: la rebeldía del adolescente amaga un desenfoque rápido y trata de escapar a tiempo de esa estela familiar”. Els pares són una gran influència pels fills, a vegades per en positiu, però també en negatiu.

“Antes de que los recuerdos tengan siquiera ese estatus hemos ya comenzado a mordisquearlos como roedores, para preservarlos, para que sigan inmutables, para que pervivan y no se sustraigan de nuestro control”. Els records, encara que pensem que no, sempre els manipulem poc o molt, tot i que ens costa reconeixeu.

“No hay que perder contacto con la juventud, aunque los jóvenes no dejen de recordarte que te haces mayor, con la insolencia de un faro pertinaz”. Els que ja tenim una edat no podem pensar que sempre tenim raó. Els joves ens poden ajudar a canviar les nostres idees i formes de fer. No ho podem descartar.

Imanol canta arreu on demanen la seva col·laboració. Coneix i és amic de molts etarres. Podríem dir que és un cantant d’èxit en determinats cercles. Però tot canvia arrel del concert per la pau que fa en honor a Arakis/Yoyes ajusticiada per ETA, per algú que havia estat un amic seu.

A partir d’aquí es converteix en una mena d’empestat. És assenyalat com a col·laborador i ningú el contracta, ni vol actuar amb ell. Rep amenaces, i  arriba a témer per la seva vida. Es trasllada a viure a Madrid.

“Antes no le sucedía, pero ahora sufre con los silencios demasiado prologados: si pasa un tiempo excesivo sin oír su propia voz, empieza a temer que puede difuminarse hasta perderla”

“Algo diferente permanece en el aire tras ese instante de lucidez. La propia memoria, las ganas de contarlo y el derecho a permanecer en silencio. El Faquir recuerda haber vivido alguna vez, en ciertos teatros y salas, algo parecido. Un fogonazo que dura lo que dura un rayo antes de la tormenta, el filo iluminado de un paisaje, una tempestad sin truenos cuyo eco puede llegar a prolongarse por unos segundos gracias a su voz. Merece la pena ser cantante, aunque sólo sea por buscar ese instante. Para esperar al siguiente rayo. Para aguardarlo con ansia y persistir en su búsqueda”. Ben segur que dalt d’un escenari es viuen moments màgics que s’han de recordar tota la vida.

“Como en todas las relaciones, siempre hay algo que intercambiar, pero rara vez resulta ser exactamente lo que creíamos. Pocos están dispuestos a confesar aquello que toman del otro y aquello que creen dar. Casi todo se dirime en la difícil aritmética entre lo que tomamos conscientemente y lo que ofrecemos sin querer”. En el difícil món de les relacions personals, la vivència d’una mateixa relació potser ben diferent per cadascú.

El llibre és llegeix bé. La història resulta interessant però el millor ha estat descobrir la seva música. No us perdeu el vídeo.

 

 

HARKAITZ CANO

La voz del faquir

Seix Barral; 392 pàgines

Traducció de Jan Muñoz