divendres, 28 de juliol del 2017

Olenin, alter ego de Tolstoi




Olenin abandona Rússia i es dirigeix al Caucas en una mena de fugida endavant “Tant de bo hagi marxat per no haver-ne de tornar mai més” 

És un dels primers llibres del Tolstoi. L’escenari on es produeixen els fets és el mateix que en el darrerdels seus llibres: les muntanyes del Caucas i la frontera amb Txetxènia. Malgrat ser una obra primerenca, ja presenta alguns dels trets que marcaran tant la seva obra com el seu pensament.

La gent que veig al meu entorn ... no pot saber res de la meva vida anterior, com tampoc ningú d’aquella societat no podrà assabentar-se del que jo hagi fet aquí” ... S’enforteix el seu sentiment de llibertat. Abandona la planura i l’estepa russa gairebé infinita per aquestes muntanyes. Cerca un lloc on no el conegui ningú per començar una nova vida: “La via anterior de l’Olenin s’havia dissipat i havia cedit pas a una nova existència, a una nova vida, no entacada d’error fins a l’hora present

Cerca la tornada a la natura, així com, la fusió amb la mateixa natura. “Al cap i a la fi, no viuré pas més anys dels que em pertoquin, com tots els animals del bosc, ... i igual que ells, també moriré.”

Per què fins ara no dec haver estat feliç? Ves per on, ara m’adono que per assolir la felicitat no em fa falta res ... L’ésser humà porta implícita la necessitat de ser feliç; per tant, és legítima. Però si per satisfer-la actuem de manera egoista, és a dir, bregant per aconseguir riqueses, honors, benestar i estimació, és molt fàcil que les circumstàncies prenguin un caire que impedeixi complaure aquests desitjos

Olenin després d’aquesta comunió amb la natura al mig de la seva solitud arriba a una conclusió final: “A mi, no em cal res ... Per què no haig de poder viure per als altres?

En una banda del riu els cosacs i els russos, i a l’altra banda, els txetxens enfrontats. Han passat més de 150 anys i segueixen enfrontats. Encara no hem aprés a viure. Seguim repetint la mateixa història en lloc de fer la nostra vida i ser feliços preferim l’odi i l’enfrontament a l’altre com a motiu per viure. Els conflictes semblen eterns i insalvables.

Olenin reflexiona al respecte d’aquest enfrontament i del fet de matar a un home de l’altre bàndol: “El cas és que un home ha llevat la vida a un altre, i tothom el pren com l’heroi d’una cosa meravellosa. És possible que res no el faci pensar que tot plegat no és motiu d’alegria? Que la felicitat no rau en el fet de matar, sinó en el sacrifici d’un mateix?

A mesura que van passant els dies en el Caucas, Olenin es va reafirmant en les seves idees, però també li sorgeixen dubtes: “Se li presentava amb tota nitidesa la falsedat en què havia viscut abans, la qual, si aleshores ja l’indignava, avui li semblava indescriptiblement repugnant i ridícula. Dia rere dia es trobava més lliure i se sentia més persona. La idea que s’havia forjat del Caucas no tenia res a veure amb la realitat ... La vida d’aquesta gent es regeix d’acord amb les lleis de la natura ... Sovint l’hauria assaltat la idea d’abandonar-ho tot, fer-se cosac i inscriure’s com a tal ... I per què no ho faig? Què estic esperant? Potser tinc por de posar en pràctica el que trobo just i raonable?” Aquestes preguntes ens les hem fet tots alguna vegada a la vida, ens deixem portar per la inèrcia del que fem i no som capaços de trencar amb tot per portar la vida que anhelem.

Però ni el Caucas ni els cosacs són tan idíl·lics com ell es pensava.

Arriba a una conclusió una mica naif “la conclusió a què he arribat no pot ser més simple. Per ser feliç només cal una cosa: estimar i estimar amb abnegació; estimar tothom i totes les coses, expandint en totes direccions la teranyina de l’amor i captivant tot aquell qui s’hi enganxi

Comença a tenir clara quin és el seu desig i que li agradaria fer en realitat, però es veu incapaç de portar-ho a terme: “Bé prou que he intentat lliurar-me a aquesta nova forma de vida, però solament m’ha servit per constatar, més que mai, que sóc un individu feble i fràgil. No he pogut oblidar-me de mi mateix, com tampoc del meu passat, tan complex, mancat d’harmonia, monstruós. I el futur se’m presenta encara més desesperançador

Gairebé un mite: abandonar la ciutat, abandonar-ho tot i anar al poble, al camp, a la muntanya, a la recerca d’una nova vida, una vida autèntica, la solitud. Qui no ho ha pensat mai? Pocs ho han fet i encara menys han reeixit en l’empresa. Una cosa és la teoria i el somni, l’altra la pràctica i la realitat

Al cap i a la fi després d’un any per terres de cosacs, Olenin torna a Rússia malgrat que “ningú l’havia de convèncer de la falsedat que envoltava el món en què havia viscut, cap al qual es disposava a tornar. Ho sabia amb escreix” Malgrat saber-ho, no hi podem fer més, i hem de tornar. Per què serà?

Olenin se’ns presenta com l’alter ego de Tolstoi. De ben segur Tolstoi posa en paraules d’Olenin alguns dels dubtes i pensaments que l’assalten a ell mateix i també possiblement a molts de nosaltres.

Alter opinions a la xarxa: 

dimecres, 19 de juliol del 2017

Dues generacions, dues realitats diferents.



Dos protagonistes, dos veus narradores i dos mons oposats, Anselm, el pare i Aleix, el fill. Arrel d’unes fotos el pare sospita que el seu fill és un assassí. En un principi vol creure que no és possible però a mesura que avança en les seves investigacions se li mostra l’evidència del fet. 
 “M’agrada anar directament al mal i atacar-lo tan aviat com sigui possible, abans que tingui temps d’escampar-se i destruir allò que pot quedar encara de sa en l’organisme afectat. Les dilacions són contràries a tot allò que m’han ensenyat, al meu tarannà

Reflexa l’enfrontament entre dues generacions en el sí d’una família burgesa benestant. El pare és metge i pensa que ha donat una molt bona educació al seu fill únic. No entén en que han errat per trobar-se amb un fill així. 
 “Em limitava a mirar-lo, potser intentant descobrir sota els seus trets i l’aparença familiar aquell desconegut que sempre hi ha hagut en ell, però la presència del qual se’m manifestava ara d’una manera més evident

El fill és un estudiant universitari. Pràcticament no va mai a la Universitat, però participa de totes les accions de protesta que s’enfronten a un sistema que no li agrada. No se sent comprés per la seva família i hi manté una molt mala relació. Entra i surt sense horaris i sense donar explicacions. En l’hora dels menjars es mostra sorrut i poc comunicatiu. 
 “Sento que visc dintre un anell de ferro i que m’asfixia. I vull trencar-lo, vull intentar trencar-lo ... Ja sé que només és un, i n’hi ha molts, molts més, però si cadascú elegís el seu ... i colpegés sense compassió ...”

Els pares estan preocupats i es pregunten sobre el que han fet malament. No hi troben explicació. No entenen com han pogut criar aquell monstre en la seva pròpia casa.
 “A poc a poc amb els anys, construïm una façana de nosaltres mateixos que després no podem enderrocar a voluntat, no pas per temor al perjudici que ens pugui causar, sinó per consideració a tots aquells que estan lligats a la nostra vida i que en podrien ésser tant o més afectats que nosaltres

El fill coneix tots els secrets de la seva família, i quan aquesta li desvetlla tot el que saben sobre les seves activitats, s’enfronta a ells i intenta justificar la seva conducta.
 “Per això també sóc indigne, però jo tinc consciència de la meva indignitat ... No he pogut escollir, perquè m’han obligat a escollir contra. Només m’han donat paraules buides, i, d’això ningú en pot viure. He hagut de buscar tot sol, pel meu compte i mira què ha passat ... Només m’he pogut manifestar en sentiments elementals, baixos

La trama es complica per moments ...

Altres opinions a la xarxa:
 Per cert, hi ha una versió cinematogràfica sota la direcció de Josep Mª Forn realitzada el 1968, però que no es va estrenar fins el 1975 amb el títol de "La respuesta"
 

diumenge, 16 de juliol del 2017

Més contes de Maria Barbal



Tres reculls de contes de Maria Barbal:

Ulleres de sol (1994)

5 narracions curtes, però que segurament no es podien estirar més formen aquest volum, publicat després del Cicle de Pallars i amb un nexe d’unió entre elles: en totes en un moment o altre apareixen unes ulleres fosques. Algunes de les històries tenen un final sorprenent o inesperat

  • Primavera ingrata

  • Deu cartes a Lisa

El passat s’ha de deixar colgat com els cossos dels morts. No es pot gratar el terra sense fer-se mal a les ungles i sense posar al descobert residus que fereixen la vista

  • Com dues gotes d’aigua

La seva bellesa les atreia, però el silenci del noi les espantava

  • La boira

Darrere de la boira hi podia haver una multitud, però va semblar-me que era la mateix boira que em seguia com una mortalla esponjosa

  • L’àlbum

Ens expliquem les coses tal com les volem veure; quan fem el covard, ens donem una raó per no canviar, ens la creiem
Li deia que havia esmerçat la joventut al costat seu i que la vellesa que em quedés la gastaria pel meu compte


La pressa del temps (2010)

Encara que amb alguna narració que m’ha atrapat, ha estat el volum de contes que menys m’ha interessat de tots.


Cada dia penso en tu (2011)

Recull de vuit contes amb protagonista animal, de nou amb el seu llenguatge precís i viu que et fa entrar en com els animals ens veuen als humans que els rodegem.

  • Gats a “Coses que fan que cada dia pensi en tu”, “Pampallugues” i “Un nom estrany”
  • Gos a “Duc”
  • Cadernera a “Lliure”
  • Tortuga a “Violeta”
  • Esquirol a “El refugiat”
  • Àliga a “L’àliga del Pla”

Quan penso en tu, justament, em faig càrrec que molt moments no tornaran. M’ensumo que per a mi fa dies que l’època del descompte ha començat. Desapareixen persones que eren com els arbres del meu jardí. Els éssers que, cada matí, sorgits de la boira del meus somnis, podia retrobar. Pare, padrins, tieta, amics, companys, coneguts. Un bosc sencer que jo reconeixia i mirava des de la clariana”.

 La memòria és un tresor immens que ens guarda la vida a glops o a grapats i ens la retorna així mateix, a poc a poc o de bursada, com una inundació d’aigua o de blat

Semblava que les preguntes desfermàvem més preguntes, com una bellugada de pedres a la muntanya, com un allau de neu que tapés les nostres respostes i ens deixés sempre al punt de partida, en la llisor blanca i el silenci

El temps també dóna respostes. Quan nosaltres ho hem pogut donar-les o bé abans que puguem obrir boca i avançar la mà

La llum que arriba en acabat de la fosca em fa pensar que va ser una aventura bonica i que no hi ha lloc per cap retret