divendres, 31 de desembre de 2010

Trabajo, consumismo y nuevos pobres

Tres mots de plena actualitat aquests dies. En aquestes festes del consum al mateix temps es parla constantment de solidaritat amb els pobres i els exclosos per tal de netejar la nostra consciència, i com no de la falta de treball en un final d'any amb un índex d'aturats que no hi ha manera de que baixi.
En molts moments tenia que confirmar amb incredulitat la data de quan l'havia escrit, ja que en algunes de les seves afirmacions fa la impressió que està parlant de la crisi actual.




El consumisme es transforma en l'eix principal de les nostres vides en front del treball que deixa de ser important.

Abans cadascú era i es definia en funció del seu treball, ara es defineix i és segons el que consumeix. Hem passat de la societat del treball, a la societat del consum, per tant, no preocupa pas que ho hi hagi treball, sinó que hi hagi gent que pugui consumir. D'aquí que la solució de la crisi passi per més consum, per què els consumidors compleixin el seu deure de comprar i consumir més i més: “El crecimiento económico es la medida de que una sociedad funciona. Una sociedad de consumidores no depende tanto de una fuerza productiva sino del vigor de sus consumidores.”

Només ens cal observar el següent: “El trabajo ya no es el eje de la sociedad. Las altas cifras de paro no hacen bajar las bolsas siempre y cuando las empresas continuen con sus beneficios. Los despidos masivos de una empresa si aumentan sus ingresos implican una subida en las bolsas.”

En una sociedad de consumo la vida normal es la de los consumidores siempre preocupados por elegir entre la gran variedad de oportunidades que el mundo les ofrece. Los pobres son los que no tienen acceso a este mundo de consumo. No tienen una vida normal, son consumidores imperfectos y deficientes. No poder consumir implica aburrirse.
En el pasado industrial tenía sentido educar a los pobres para convertirlos en los obreros del mañana. Actualmente ha dejado de tener sentido en la sociedad de consumo donde no se necesita una fuerza de trabajo masiva. La obediencia queda garantizada por el deseo de acceder a los bienes de consumo.. Básicamente somos consumidores y sólo secundariamente somos productores. Para estar integrado hay que responder a la llamada del consumo compulsivo. Los pobres que no pueden consumir quedan al margen i se convierten en una molestia, son inútiles”

Les festes de Nadal són un bon exemple d'algunes de les afirmacions que fa Bauman en aquest llibre:“No se debe dar descanso a los consumidores. Es necesario exponerlos siempre a nuevas tentaciones manteniéndolos en un estado de ebulliciòn continua, de permanente excitación. El mercado de consumo seduce a los consumidores. Para hacerlo ha de contar con consumidores dispuestos a ser seducidos y con ganas de serlo. En una sociedad de consumo bien aceitada, los consumidores buscan activamente la seducción. Actuar de ese modo és una compulsión, una obligación impuesta, sin embargo esa obligación internalizada, esa imposibilidad de vivir su propia vida de cualquier otra forma posible se les presenta como un ejercicio de voluntad y de libertad.”
Només ens cal anar a alguna gran superfície o passejar pel centre d'alguna gran ciutat i observar el compres compulsives, els carros fins dalt, bosses plenes, ...




Estem en una societat perversa en si mateixa:”“Aumentar los impuestos” es un anatema en boca de los políticos y una maldición en los oídos de los votantes. Ha cambiado el signo de los tiempos. Los pobres que más necesitan de esos impuestos son minoría o no votan. El votante medio està bien asentado económicamente y por tanto, su deseo es tener más dinero para consumir y por tanto pagar menos impuestos y usar sus ingresos para pagarse un seguro particular que pueda protegerlos de posibles contingencias negativas. Además si sus ingresos son suficientes no necesita usar los servicios sociales, entonces porque razón querrá que aumenten los impuestos para proveer de estos servicios ? Si estos servicios que no va usar pierden calidad tampoco le importa ya que no los va a usar.
Además solicitar un beneficio social o ser usuario de los servicios sociales es aceptar el propio fracaso de no poder valerse por si mismo.”


Les fires de caritat en els mitjans de comunicació

"Las ferias de caridad organizadas por los medios de comunicación con los mensajes acerca de lugares donde ocurren grandes hambrunas en algunes regiones del mundo en momentos determinados con el mensaje subliminal de que los pobres son los culpables de su destino. Se muestra la noticia de tal manera que el único problema sea la falta de alimentos y por tanto, la tarea de ayudar se reduce a dotarles de alimentos. Se evitan imágenes en las que se muestre quienes o que son los responsables de estas hambrunas. Siempre las razones son gobiernos corruptos o catastrofes naturales. El mundo occidental no es el culpable.
Son imágenes que sólo buscan impactar en nuestra conciencia y al mismo tiempo tranquilizarla con las grandes campañas de ayuda. Esas imágenes siempre son de lugares lejanos. Nos rodeamos de un cinturón de seguridad en un mundo donde no suceden estas desgracias. Pocas veces nos informan de donde salen
los armamentos utilitzados en esos lugares y quien hace negocio con  ellos.
Esas ferias de caridad son siempre de duración corta y calculada."

Els pobres i els exclosos

"La pobreza se presenta como inevitable y ya no se promete reducirla. Se arguye que la pobreza es  fruto de defectos personales.
Terminan exluidos los que alteran el orden, los que no se adecuan a la norma, pero en ambos casos los culpables son los propios excluidos. Los excluidos eligen su suerte. La exclusión como acto de justicia ante quien no se ciñe a las normas.. Privar a los excluidos de su libertad es importante para preservar el orden. Los pobres son uno de los colectivos excluidos.
Cada sociedad adoptó y adopta hacia sus pobres, una actitud ambivalente que le es característica: una mezcla incómoda de temor y repulsión, por un lado; y misericordia y compasión por el otro. Todos estos ingredientes resultan igualmente indispensables. Los primeros permiten tratar a los pobres con la dureza necesaria para garantizar la defensa del orden; los segundos destacan el lamentable destino de quienes caen
debajo del estándar establecido, y sirven para empalidecer o hacer parecer insignificantes las penurias padecidas por quienes se esfuerzan en cumplir las normas. De este modo oblicuo e indirecto, se les encontró siempre a los pobres, a pesar de todo, una función útil en la defensa y la reproducción del orden social y en el esfuerzo por preservar la obediencia de la norma."


I aquest és el camí lamentable en el que estem

"En un mundo poblado de consumidores el estado benefactor carece de sentido. Los pobres no son necesarios y por tanto ya no es necesaria su protección social.
Cada consumidor expulsado del mercado lame su herida en soledad, o en el mejor de los casos, en compañía de su familia. Se quedan solos y se convierten en solitarios y no esperan ya recibir ninguna ayuda. A ser posible la sociedad consumista procurara echarlos fuera de su vista, ocultarlos. Los pobres se convertiran en sospechosos

A una sociedad de consumo le molesta cualquier restricción legal impuesta a la libertad de elección. Así se apoyan todas las medidas desregulatorias."

Foto manllevada de la web de bcncultura.cat

dimarts, 28 de desembre de 2010

No ens accepten com som

Ja fa temps que a Catalunya ens toca suportar a l'Estat Espanyol imposant els seus criteris en el nostre territori. Malgrat parlar d'autonomia en tenim ben poca. Només podem decidir sobre el que ens deixen. Quan quelcom del que fem no els agrada només han de posar en marxa els seus múltiples tribunals.
A l'estiu el Constitucional ens va regalar unes bones vacances, i ara ha estat el Suprem, tot coincidint amb la grossa de Nadal. Està clar que estem en un règim de llibertat vigilada.

Com a resposta a tres recursos de pares d'alumnes que volen que els seus fills estudiïn en castellà i també volen rebre en castellà les comunicacions del centre escolar el Suprem declara "el dret a que el castellà s'utilitzi també com a llengua vehicular, juntament amb el català... i el dret a que totes les comunicacions, circulars i qualsevol altra documentació, tant oral com escrita, que li siguin remeses pel centre siguin també en castellà".

De ben segur que el millor és l'aprenentatge a l'escola en la pròpia llengua materna, però en una nació on conviuen dues llengües això és molt difícil d'articular si no es vol crear una doble xarxa escolar amb les conseqüències que aquesta decisió podria comportar. Per tant la decisió d'escolaritzar als alumnes en una situació d'immersió en la llengua més feble ha estat un encert força demostrat amb les comparatives de resultats en proves de comprensió efectuades en les diferents comunitats, tot tenint en compte que aquests anàlisi sempre poden ser subjectes a manipulació interessada.
Però el que si que és un fet, és  que fruït d'aquest procés d'immersió lingüística a les escoles tothom entén i parla el castellà i tothom entén i parla, si vol, el català.

És cert que als centres educatius el català és la llengua vehicular oficial, però en molts d'ells la realitat és que el català és emprat per la majoria de mestres, no tots, a l'hora de fer les classes, però que molts alumnes entre ells parlen sempre en castellà. I això no tan sols és així a les hores d'esbarjo, sinó que també, passa sovint dins les mateixes classes de català. I també en moltes de les reunions dels mestres el castellà s'acaba convertint en moltes ocasions en la llengua majoritària, per no dir vehicular. No cal que pateixin els senyors del Suprem, ni els de “Ciudadanos”, ni els de PP, ja que un estudi sobre el tema demostraria fàcilment que a les escoles la utilització del castellà malgrat no ser oficial està al 50% respecte al català. Aquesta és la realitat, ningú es perseguit per parlar en català.

La família de Sabadell que ha guanyat aquest recurs és de la barriada de Can Puiggener, una barriada de població castellanoparlant i en la que vaig treballar a la dècada dels 80, en una escola pública on tot alumnat parlava castellà a tort i a dret, i segurament encara deu ser així. Però la seva filla va a una escola concertada del centre, una escola que al menys quan jo era adolescent era considerada una “escola de pijas”. Segur que ha escollit aquest centre pensant en oferir una millor educació a la seva filla, per tant, quin problema té a què aquesta educació sigui en català ?

A l'escola la llengua vehicular oficial és el català però encara hi ha molts àmbits en els que el castellà és la llengua preferent i a vegades gairebé única: cinema, justícia, .... Per mostra un parell de botons, ahir vaig sortir a donar un tomb pel barri, en cap de les converses que vaig escoltar ningú parlava en català, aquesta tarda aniré al cinema, si vull anar al cinema en català, només podré escollir entre dos pel·lícules.

Cada cop és més clar que des d'Espanya ni ens entenen, ni ens volen entendre. Ara ho veig no ens poden entendre ja que parlem i escrivim en català. Això no és pas el final, hi haurà més sentències. Fins quan aguantarem ?

 
Ens vigilen atentament, no ho dubteu.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Captain Beefheart

Tot voltant per la xarxa he llegit la notícia de la mort de Captain Beefheart. Feia molts anys que no havia llegit res d'ell i de fet pensava que ja estava mort com el seu amic Frank Zappa. De tant en tant encara escolto els vinils que d'ell tinc per casa i aquesta tarda han tornat a sonar en el vell plat que un dia d'aquest necessitarà d'una renovació. M'havia agradat molt i em segueix agradant el seu so barreja de blues, rock i free-jazz.
Havia estat un personatge ben especial i no massa conegut, però la seva música paga la pena de ser escoltada. Aquí us deixo un tast d'homenatge en el dia de la seva mort. 


dilluns, 6 de desembre de 2010

A voltes amb els resultats electorals

M'agraden les nits electorals, el ball de xifres i els canvis que es van produint al llarg de la nit, així com els comentaris dels diferents polítics i també d'alguns analistes que sense tenir els resultats s'atreveixen a dir la seva, encara que després igual hauran de rectificar el que diguin.
Amb el 10 % de vot escrutat pateixo un gran ensurt. Dóna tres diputats per Plataforma per Catalunya. Era d'esperar que aquesta formació aconseguís vots, però ningú es plantejava que assolis representació parlamentària. Al llarg de la nit aquesta primera mirada a l'arc parlamentari s'esvairà però gairebé 75.000 vots per aquesta formació és un resultat preocupant. El discurs xenòfob va arribant. El PP també l'ha utilitzat en la campanya i ha assolit els seus millors resultats a Catalunya en nombre de diputats.
La victòria de CiU és incontestable i la derrota del tripartit també, sobre tot, del PSC i d'ERC que la mateixa nit ja reconeixen que han perdut. No és massa normal que això passi. Estem acostumats que amb un exercici de matemàtica imaginativa tots els partits a la nit electoral manifestin haver guanyat.
La divisió del vot independentista ha fet mal a aquest opció. Després de la manifestació del 10 de juliol i de totes les consultes al llarg de tot l'any si s'hagués presentat una única opció independentista segurament ara estaríem parlant d'un altre resultat. Però l'afany de protagonisme de tots plegats i la poca concreció de què es farà un cop es proclami la independència ha desinflat molt les seves possibilitats. A veure si aprenen per properes ocasions.
L'abstenció continua sent molt important. Ha augmentat la participació, però tampoc és per tirar coets. Se n'ha parlat poc. Ja es dóna per fet com acceptable al voltant d'un 40 % d'abstenció, i poc es fa per evitar-la.
El vot en blanc segueix pujant. Si al vot en blanc (92.000) i sumen els vots nuls (21.000) estarien per davant tant de Ciutadans com de Solidaritat. Es fa poc cas d'aquesta opció. Els partits no en parlen. Però són persones que van a votar i manifesten que no es senten representades en cap de les opcions que es presenten, fartes d'una manera de fer política que provoca molt desencís.
Finalment aquestes eleccions hauran servit per treure'ns del davant a l'Ernest Maragall que se'l veia molt entristit rere del Montilla quan aquest feia valoració dels resultats a la nit electoral. La seva política al davant del Departament d'Educació ha servit per crear un ambient enrarit i un enfrontament gairebé constant amb els mestres. Fins i tot, els que podem estar d'acord en algunes de les reformes legals que s'han aprovat al llarg del seu mandat, no ens han agradat les seves formes i les seves maneres de fer. No es poden posar en marxa unes noves lleis amb els mestres enfrontats al Departament. Caldrà esperar per veure qui ocuparà el seu lloc. Irene Rigau, el nom que més sona amb més força tampoc és que generi massa confiança en el sector.
Pel bé del país esperem que el nou govern generi confiança.


dissabte, 4 de desembre de 2010

Una nova era fosca

Vivim en una plàcida illa d'ignorància enmig dels mars negres de la infinitud, i no estem fets per viatjar gaire lluny. Les ciències, atès que cadascuna ha tirat en la pròpia direcció, no han fet, fins ara, gaire mal; però algun dia l'encaix dels coneixements ara dispersos obrirà unes visions tan terrorífiques de la realitat, i de la nostra posició espantosa dintre d'ella, que o bé embogirem davant de la revelació, o bé fugirem de la llum letal cap a la pau i la seguretat d'una nova era fosca.

La crida de Cthulhu
H.P. Lovecraft

dimecres, 24 de novembre de 2010

El dia després de les eleccions

L'endemà de les eleccions sigui quin sigui el resultat, ja podem preveure el que passarà. Tots els partits manifestaran haver guanyat. Per unes raons o altres cadascú dels partits llegirà els resultats segons més li convingui. Difícilment cap d'ells farà autocrítica i admetrà haver perdut. Resulta patètic escoltar els diferents exercicis de matemàtica imaginativa de cada una de les formacions.
També escoltarem grans lamentacions sobre el fet de la baixa participació i grans paraules i promeses de que cal cercar solucions a aquest problema de l'alta abstenció. Tant aquestes lamentacions com aquestes promeses se les emporta el vent, i cap dels partits polítics assentats de nou en els seus escons de poder farà res al llarg dels 4 anys per trobar la manera d'incentivar la participació en les urnes.
Des del 1979 que seguim amb la mateixa llei electoral i amb la promesa incompleta legislatura rere legislatura de procedir a la seva reforma per tal de cercar més participació. Hi ha massa interessos de partit per poder arribar al consens suficient que permeti aquesta reforma. Els interessos de partit estan per sobre dels interessos de país i de la ciutadania.
I un cop tinguem el nou Parlament i el nou govern instal·lat en la Generalitat, aquest s'oblidarà de les promeses fetes al llarg de la campanya, si realment n'ha fet, i no passarà res, simplement d'aquí a quatre repetirem el procediment i el desengany del ciutadà cap el sistema augmentarà. És evident que hem d'anar cap a una modificació del sistema democràtic actual que doni un pas més endavant cap una major participació. La crisi pot ser una bona oportunitat si entre tots la sabem aprofitar per produir aquest canvi.


diumenge, 21 de novembre de 2010

Són necessàries les campanyes electorals ?

Més d'una setmana de verborrea de campanya electoral amb gairebé tots els tics i inutilitat de sempre i amb alguna anècdota divertida com alguns dels vídeos de propaganda electoral i ja en tinc ben bé prou.
Tret de la proposta estrella de cada partit que ja fa molt de temps que tothom coneix (independència, concert econòmic, ....) i d'algunes diferències entre les diferents formacions ben conegudes des de sempre la resta de propostes són gairebé totes iguals. Ben poques són les diferències ja que la majoria són simples vaguetats o somnis que mai no expliquen com els pensen portar a terme. Algunes promeses són eternes i no m'explico per quina raó amb els anys que portem encara no s'han assolit: reduir el fracàs escolar, lluitar contra l'atur, més inversió en educació, el 0.7 %, .... M'apunto a totes elles, però m'agradaria saber com ho pensen fer.
Les campanyes són un bon negoci i un generador de llocs de treball per les empreses de publicitat, però les despeses que generen són inútils i de ben segur que les acabem pagant entre tots. Als mítings hi assisteixen els ja convençuts. El seu únic objectiu és sortir a la televisió i als diferents mitjans o simplement generar notícies.
Per altra banda i com ja és costum, al llarg de tots aquests dies hi ha una bona colla de partits invisibles. Només escoltem les propostes dels de sempre. Els partits nous i minoritaris no tenen dret a ser escoltats. Estem davant de la dictadura dels que ja han guanyat escons en altres eleccions. És necessària la campanya quan els partits estan en campanya permanent ? No ens la podríem estalviar ? Serveix per alguna cosa més que per enaltir l'ego dels diferents líders ?
Les campanyes inclinen el vot cap a una o altra opció, o simplement la gent ja sap a qui votar abans de la mateixa ?

dijous, 18 de novembre de 2010

El temps

"No tinc temps, però no tinc pressa"
Eduard Punset en "El Convidat" a TV3

dissabte, 23 d’octubre de 2010

El pare blanc del blues

Amb la música del John Mayall em vaig introduir en el ric món del blues. Recordo en una televisió en blanc i negre un programa de la UHF que s'anomenava Jazz en vivo i on oferien les actuacions dels que dies abans havien participat en els festivals de jazz de Barcelona o de Donostia. Allà el vaig veure i el vaig escoltar per primera vegada des del Palau de la Música. En aquest mateix programa vaig descobrir Miles Davis, Blood Sweat and Tears entre altres
Per les files dels seus Bluesbreakers van passar Eric Clapton, Mick Taylor, Peter Green, Jack Bruce, ...
Amb més de 70 anys encara segueix en actiu.


diumenge, 19 de setembre de 2010

Laboderta en el record

Eren temps d'adolescència, joventut i esperança. Va ser en un d'aquells festivals dels pobles d'Espanya tan habituals en els temps de transició, en aquest record concret, a prop de casa en l'Estadi Municipal de la Creu Alta. Labordeta i aquest cant a la llibertat restarà per sempre més en la meva memòria emocionada d'aquella tarda d'estiu entre el voleiar de les banderes de totes els pobles d'Espanya.


divendres, 17 de setembre de 2010

“La veritat no es pot assolir amb total claredat sinó que tan sols es pot expressar de tal manera que conservi el seu misteri”

dimecres, 15 de setembre de 2010

Llegeixo els diaris i escolto les diferents opinions de la celebració de l'11 de setembre i tot sembla positiu i no ho acabo d'entendre.
Després de la multitudinària manifestació del 10 de juliol no entenc que es pugui estar satisfet de com ha anat l'11 de setembre d'enguany, amb cap convocatòria clara i amb una desfilada de petites manifestacions pel mateix itinerari totes elles amb molt de compte de no barrejar-se amb els altres i marcant petites diferències amb els respectius lemes. Molt parlar d'independència i de la necessària unitat per assolir-la, però cadascú defensa aferrissadament la seva particularitat respecte a la resta de grupets i ha de manifestar-se a part, darrera de les seves banderes i pancartes i cridant les seves pròpies consignes. Des de diferents àmbits s'insisteix en la necessitat d'unitat, però cadascú defensa la seva posició respecte als altres i marca el seu territori. Malgrat que en molts casos les diferències són mínimes, no hi voluntat de llimar-les.
Passejar el passat dissabte a la tarda per Urquinaona a Arc de Triomf, Parc de la Ciutadella i Passeig del Born i veure el que passava em disgustava i indignava a l'hora. No trobava el meu lloc exacte entre tantes divisions i diferències. Havia de ser la Diada de la Unitat per la Independència i va ser l'evidència que estem molt lluny d'assolir-la. Recordava la vella cançó de Lluís Llach (de nou ell): “No és això companys, no és això”
Així no n'anem en lloc i l'únic que s'aconsegueix és el desencís dels que volem poder votar el dia 28 de novembre una única i sola candidatura que defensi el nostre dret de decidir al Parlament.


diumenge, 22 d’agost de 2010

Home Sweet Alabama

Home Sweet Alabama és un tema imprescindible dels anys 70 de Lynyrd Skynird que de tant en tant tinc necessitat de tornar a escoltar.


dimarts, 17 d’agost de 2010

Apostasia

Segurament mai he cregut en la existència de Déu, però com tots els de la meva generació engreixava les files dels que estàvem inscrits en els arxius de l'Església com a catòlics.
Alguna vegada havia pensat com desfer-me d'aquesta situació enganyosa, ja que no són catòlic ni per ideologia, ni per fe, ni per convenciment ni molt menys per pràctica. Tret d'alguna enterrament fa molts anys que no participo d'una missa. De fet no ho havia fet mai excepte quan hi anàvem a l'escola, ja que també com molts de la meva generació vaig ser educat en un col·legi religiós. Però com sempre fa mandra.
El primer pas va ser cercar informació a Internet del que calia fer. I a les passades vacances d'estiu ho vaig deixar tot preparat i al setembre anava a Correus i enviava un burofax al bisbat demanant deixar de formar part de la seva organització a tots els efectes.
Vaig rebre una resposta immediata explicant que en podien esborrar del llibre de Baptismes, ja que aquest és un simple registre històric i que si seguia endavant amb el meu acte d'apostasia quedaria exclòs dels sagraments i de poder rebre les exèquies eclesiàstiques i al mateix temps em convidaven a tenir una conversa abans de procedir a trametre la meva sol·licitud.
No ho vaig creure oportú i al mes de gener vaig rebre la comunicació de que s'havia procedit a escriure en el llibre de baptisme que havia declarat l'abandonament formal de l'Església el dia 25 de setembre. Ja no sóc formalment apostata des de fa gairebé un any. Al final de tot el procés no ha estat tan feixuc. De fet m'esperava més entrebancs i enrenou.
Un cop fet, m'he trobat més satisfet, al viure més d'acord amb les meves conviccions. Els dos propers passos seran l'objecció fiscal i dipositar tot els meus estalvis en una entitat de Banca Ètica.


dimecres, 4 d’agost de 2010

Banderes espanyoles

Han passat ja unes quantes setmanes des de la victòria de la roja, i en el meu barri els balcons i finestres encara llueixen banderes espanyoles de tot tipus, fins i tot, n'hi ha una amb la “gallina”.


Entenc que després d'assolir el campionat del món la gent estigués contenta i ho demostrés col·locant banderes a les façanes, però que aquestes hagin assolit el caràcter de permanents ja no hi trobo massa sentit, excepte si es mantenen allà simplement per provocar.


No hi puc fer més, em molesten. Per mi aquesta bandera anirà sempre relacionada a aquell homenet del bigoti. És la seva bandera per sempre. El mateix em passa amb l'himne. No són ni la meva bandera, ni el meu himne, són la bandera i l'himne de l'exèrcit colpista, rebel i repressor i de les forces d'ocupació. Una cosa ben diferent seria la bandera republicana.
Quin sentit té en aquests moments en que el debat per la independència està ben viu que es mostrin públicament desenes de banderes espanyoles un cop han passat més de tres setmanes des del triomf de la “roja” ?
La resposta crec que és clara i evident: demostrar la seva espanyolitat davant de la catalanitat i ganes d'independència d'una cada cop més important part de la nostra nació.

dilluns, 2 d’agost de 2010

Esport i senyeres

He gaudit aquests dies de l'espectacle de l'atletisme d'alt nivell. Córrer, saltar i llançar, aquests són els reptes d'aquest esport que ja practicaven a l'antiga Grècia clàssica.
No sé si s'ha fet des de sempre, però em cansa molt aquest costum dels atletes guanyadors donant la volta a l'estadi amb la senyera del seu país. Estan contents i la volta d'honor per rebre la felicitació del públic em sembla bé, però la senyera sobra, així com el medaller on es compten el nombre de medalles que ha assolit cada país i s'estableix una mena de classificació per països en un esport que és eminent individual.
Els atletes no fan esport pel seu país, simplement practiquen la seva especialitat perquè els hi agrada i perquè gaudeixen fent el que fan, cercant els límits físics al seu cos amb uns entrenaments durs i llargs, i mostrant el que saben fer en l'estadi davant d'un públic que els encoratja i els aplaudeix. En les competicions posen a prova les habilitats enfrontant-se a altres i tractant de guanyar als seus oponents.
Tots els atletes que participen són mereixedors de rebre el reconeixement del públic per l'espectacle que ofereixen i no tan sols els guanyadors. Des del primer al darrer mereixen l'aplaudiment del públic per l'esforç que fan representin al país que representin.
Cada cop em molesta més aquesta proliferació d'ensenyes nacionals en aquests esdeveniments. La utilització que es fa en els estadis de les senyeres acaba convertint el que és un espectacle esportiu en un simple acte d'enaltiment dels nacionalisme dels diferents països. I els esportistes o equips guanyadors s'eleven a la categoria d'herois i reben tot tipus d'homenatges populars i oficials. Creieu que n'hi ha per tant ? Simplement han fet una molt bona feina i res més.

Campionat d'Europa d'atletisme Barcelona 2010

diumenge, 1 d’agost de 2010

Voluntari BCN2010

Han acabat els campionats d'Europa d'atletisme Barcelona 2010. Hi he participat com a voluntari en les proves exteriors, les competicions de marxa i les maratons. També he assistit en directe com a espectador en un parell de jornades a l'Estadi, tot aprofitant l'acreditació.
En les jornades de marxa ha estat necessari matinar, més que en un dia laboral normal, per estar a l'hora en el centre de competició i tenir-ho tot a punt per quan els atletes començaven la seva prova. Les maratons al començar més tard em permetien dormir una mica més, però en canvi els atletes havien de patir molta més calor al llarg de la seva prova.
M'ha agradat poder seguir tant de prop aquestes competicions i veure l'esforç dels atletes tractant de treure el màxim suc a tot el temps de preparació que portaven.
També ha estat interessant veure la organització d'un esdeveniment d'aquestes característiques des de dins. Són moltes les peces que han d'encaixar per tal que tot surti bé. Hi ha molta gent treballant per tal que no falli res, però també tinc la impressió que hi ha altre gent que simplement hi és per figurar i, segurament cobrar. És molt possible que sigui inevitable, però molesta. Les federacions, els equips i la pròpia
organització són maquinàries enormes, i possiblement es podrien simplificar.
Malgrat que es diu que es recupera per la publicitat que suposa per la ciutat i per la quantitat de visitants que es rep, la despesa d'uns campionats d'aquesta importància és molt i molt important i segurament excessiva. Són una bon aparador per la ciutat i el país i cal donar una bona imatge al món, però estic convençut que es poden fer uns campionats dignes amb molt menys despesa. Segurament tots hi sortiríem guanyant, però hem entrat en una progressió en que cada campionat  ha de superar a l'anterior en nombre de participants i en espectacularitat. Sempre més i més, en algun moment ho aturarem ?

campionats d'europa d'atlestisme Barcelona 2010

divendres, 16 de juliol de 2010

All right now

Han passat els anys (40), però segueix sent un gran tema. La veu del Paul Rodgers i la guitarra del Paul Kossoff estan esplèndids. Paga la pena escoltar-ho i deixar-se portar pel seu ritme.

Els nostres polítics

En Josep Termes en el seu llibre De la Revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939) escriu el següent parlant del que passava a Catalunya en el 1899:

Aquí rau una de les claus de la gènesi de la qüestió catalana: la incomprensió del govern i de l'opinió pública espanyola -mal informada o, a tot estirar, desinformada- sobre la realitat de Catalunya, que veien separatisme on no hi havia ni tan sols regionalisme, però que de retop obligaven l'acusat a prendre posició en la línia d'allò que l'atacaven. És a dir, que forçaven el no catalanista a defensar-se de l'acusació de separatista i l'acabaven obligant a esdevenir regionalista si no volia veure's aculat al no-res”

Us sona ? Només cal canviar on parla de regionalisme i regionalista per independentisme i independentistai el text seria ben actual. El tracte que reben d'Espanya ens està abocant a l'independentisme. Moltes persones que fa 3 o 4 anys no ho érem, ara ho som. La política d'Espanya respecte a Catalunya està atiant l'aparició d'independentistes sota les pedres. Una bona mostra va ser la manifestació del 10-J.
Un cop acabada la pregunta era que farien els nostres polítics. Com sempre res de res, excepte marcar clarament les seves diferències. Han esperat massa. Fa dies que sabien la sentència del Tribunal Constitucional i tot just ahir es reunien per cercar una resposta conjunta de pressa i corrents. La resta del temps l'havien dedicat a sortir als mitjans i a fer declaracions, però de treballar per arribar a un acord ben poc.
Tan costava posar-se a treballar des del primer moment i callar ? Però això és demanar massa. Pateixen de verborrea i d'addicció als mitjans. Si haguessin treballat des del primer dia i negociat una declaració conjunta possible, ara tindríem quelcom més que el preàmbul de l'Estatut. És lògic que els partits mostrin les seves diferències, però també tenen la obligació de mostrar un front comú a Madrid per tal que allà els
hi quedi clar que aquesta vegada va en serio.
Tots tenen massa a perdre, però Catalunya també hi pot perdre molt si ara no sabem reaccionar políticament. Ens han tornat a decebre i en van unes quantes.

Parlament de Catalunya

diumenge, 11 de juliol de 2010

VISCA CATALUNYA LLIURE!

I la ciutat era jove,
aquell 18 de
maig.
Sí, la ciutat era jove,
aquell 18 de maig
que no
oblidaré mai.
Per unes quantes hores
ens vàrem sentir
lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per
viure.
De ben lluny, de ben lluny,
arribaven totes les
esperances,
i semblaven noves,
acabades d'estrenar:
de ben
lluny les portàvem.
Per unes quantes hores
ens vàrem
sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces
per viure.
Una vella esperança
trobava la veu
en el cos
de milers de joves
que cantaven i que lluiten.
No
l'oblidaré mai,
no l'oblidaré mai,
aquell 18 de maig,
no
l'oblidaré mai,
aquell 18 de maig
a Madrid.

Raimon (1968)



Ahir a Barcelona, 10 de juliol, per unes quantes hores ens vàrem sentir independents i lliures. La independència és possible. El camí serà llarg i difícil, però aquest és el nostre destí. Ja no hi volta enrere. Ja no ens podem aturar, hi haurà entrebancs, però ens aixecarem i tornarem a començar. Ho hem fet molts altres cops.

som una nació


L'11 de setembre de 1977 volíem l'Estatut. Ara ja no el volem. Ens van enganyar amb l'amnistia, amnistiant també a tots els feixistes, també ens han enganyat amb l'Estatut i l'autogovern. Ens ha costat, però ja ho sabem. No ens entenen ni ens volen entendre en la seva indissoluble unitat. Ja no podem esperar res d'España. Ja no ens podem deixar enganyar més vegades.

som una nació


Els nostres polítics estaven allà, ho van veure, ho van viure i ho van escoltar. No ens poden tornar a decebre. Necessitem una candidatura independentista única per les properes eleccions, amb un full de ruta clar, que deixi fora les discrepàncies. Ara és aquesta la prioritat. Ara és l'hora catalans! 

SOM UNA NACIÓ I VOLEM DECIDIR.
som una nacio

dijous, 8 de juliol de 2010

Espanya ja està a la final!


Ja fa temps que la selecció espanyola no em diu res, i la de futbol  encara menys. M'agradaria poder gaudir d'una selecció catalana, però de moment no és possible. Fins i tot, hi hagut temporades en que gairebé preferia que la selecció no guanyes, però aquest any tinc sentiments oposats, per una banda vull que perdi, i per altra banda, el fet que juguin molts jugadors del Barça que m'agraden, també desitjo que guanyin. Resultat, acabo mirant els partits però sense gran entusiasme.
Des d'un inici la selecció espanyola ha anat a aquest mundial amb l'etiqueta de favorita. Però el seu primer partit contra Suïssa i sobre tot el mal resultat, va portar a tothom molts dubtes. Havia estat tan sols un miratge o seria possible ?
Ahir van jugar el millor partit de tot el mundial, al més pur estil Barça des del primer minut, dominant el joc, tenint la pilota i buscant l'oportunitat. Alemanya que és un molt bon equip, no podia amb el joc d'Espanya, malgrat que calia estar molt atents amb els seus contratacats que sempre donaven sensació de perill.
La sorpresa de l'alineació va estar Pedro en lloc de Torres. Va fer un gran partit. És impressionant el que ha fet aquest noi aquesta temporada! Encara no entenc com per la televisió no paraven d'anomenar-lo Pedrito. Crec que ja fa temps que és Pedro.
Està clar que Villa està fent l'adaptació amb el Barça en aquest Mundial. Tot això que tindrà Guardiola fet quan inicii la pre-temporada. El que s'haurà de veure és si l'esforç físic que suposa fer tot un mundial no afectarà al joc del Barça al llarg de la propera temporada.
Passen els minuts segueixen jugant bé però no marquen i això ho poden acabar pagant. Acostuma a passar moltes vegades en el futbol. Alemanya sembla que comença a despertar. És en aquest moment que
Puyol en un molt bon cop de cap a la sortida d'un corner fa el gol. Un gol idèntic al que va fer en el famós 2-6 en el Bernabeu.
Alemanya busca el gol, però no poden amb la defensa espanyola. Ara es tracta de defensar l'avantatge i treure profit d'alguna ocasió de contratacat. Llàstima que Pedro no aprofités la seva ocasió!  S'acaba i ja són a la final. Després de veure les dues semifinals no hi ha color aquesta ha estat la final avançada. En principi Espanya és favorita per diumenge, però en el futbol no se sap mai.
El que més em molesta de tot plegat són les excessives celebracions al carrer i arreu així com l'espai que aquesta notícia ocuparà las mitjans de comunicació. No hem d'oblidar que és simplement un esport, un joc i res més.

dissabte, 3 de juliol de 2010

No cal

Aquesta setmana m'he trobat a la bústia “Info Catalunya” de la Generalitat i també el “Sabadell a prop” de l'Ajuntament, unes revistes a tot color de propaganda institucional, i al mateix temps del partit que governa, que utilitzen les administracions per explicar als ciutadans el que fan o el que pensen fer.
Estic plenament convençut que en moltes llars aquestes revistes van directament a les escombraries. La informació que aporten és del tot innecessària a voltes repetida en edicions anteriors de la revista, i a voltes també llegida i escoltada en els diferents mitjans de comunicació.
Desconec el número d'exemplars que s'editen i el cost dels mateixos, però ara que estem en un moment de control de la despesa pública aquesta és una de les retallades que es podrien fer i que no afectaria en res als ciutadans. No serien massa diners d'estalvi, però la suma de petits detalls com aquest podria suposar una quantitat important. De ben segur que l'Administració fa moltes despeses supèrflues com aquesta que
ajudaria en aquest moments de contenció econòmica.
Al mateix temps ajudaria a no malbaratar paper i a la protecció del medi ambient tot reduint les nostres deixalles que segueixen augmentant sense aturar-se.

infocatalunya