dimecres, 15 de setembre de 2010

Llegeixo els diaris i escolto les diferents opinions de la celebració de l'11 de setembre i tot sembla positiu i no ho acabo d'entendre.
Després de la multitudinària manifestació del 10 de juliol no entenc que es pugui estar satisfet de com ha anat l'11 de setembre d'enguany, amb cap convocatòria clara i amb una desfilada de petites manifestacions pel mateix itinerari totes elles amb molt de compte de no barrejar-se amb els altres i marcant petites diferències amb els respectius lemes. Molt parlar d'independència i de la necessària unitat per assolir-la, però cadascú defensa aferrissadament la seva particularitat respecte a la resta de grupets i ha de manifestar-se a part, darrera de les seves banderes i pancartes i cridant les seves pròpies consignes. Des de diferents àmbits s'insisteix en la necessitat d'unitat, però cadascú defensa la seva posició respecte als altres i marca el seu territori. Malgrat que en molts casos les diferències són mínimes, no hi voluntat de llimar-les.
Passejar el passat dissabte a la tarda per Urquinaona a Arc de Triomf, Parc de la Ciutadella i Passeig del Born i veure el que passava em disgustava i indignava a l'hora. No trobava el meu lloc exacte entre tantes divisions i diferències. Havia de ser la Diada de la Unitat per la Independència i va ser l'evidència que estem molt lluny d'assolir-la. Recordava la vella cançó de Lluís Llach (de nou ell): “No és això companys, no és això”
Així no n'anem en lloc i l'únic que s'aconsegueix és el desencís dels que volem poder votar el dia 28 de novembre una única i sola candidatura que defensi el nostre dret de decidir al Parlament.