divendres, 27 de gener de 2017

Els sots feréstecs guanyen al mossèn




L’escenari on es desenvolupa l’acció és una vall enclotada, un sot feréstec com anuncia el mateix títol, humit, ombrívol, trist i miserable. Estan sense rector, però el que troben més a faltar és el so de les campanes que marcava el ritme del dia. Des que no hi ha rector “... anaven a les palpentes, embolcallats pel misteri de la fosca”, però“ ... van acostumar-se a la quietud de les campanes, en aquella mena de silenci que semblava el de la mort”. “L’ànima dormilega dels bosquerols hauria arribat a resignar-se a l’enrunament del temple i el silenci del cloquer, com se resignava a la calamitat i a la misèria
Els bosquerols són esquerps i sorruts. Arriba mossèn Llàtzer i s’ho troba tot enrunat. L’església enrunada és el símbol d’una societat també enrunada que ell es fa el propòsit de canviar. Es condemnat a viure a les foscúries, rodejat d’ànimes mortes com a càstig i penitència per la seva supèrbia. “Sense escapatòria Mossèn Llàtzer se sent soterrat al fons del clot” diu la introducció del llibre
Puiggraciós és el contrapunt alegre i de vida al sot trist i a l’ombra. El lloc on els bosquerols passen els diumenges a la tarda jugant i bevent: “Fer esclatar la vida en un racó d’aquell sot de les tristeses, que semblava el reialme de la mort
Arriba la Roda-soques, la temptació, el mateix dimoni i es produeix la lluita entre el bé i el mal. El mossèn, un home sol, s’enfronta a tota la contrada que es deixa arrossegar pel mal. El desig de la carn revifa als bosquerols morts dels sots, però no acaben de revifar del tot. Tot queda tan sols en desig.
Mossèn Llàtzer al llit sent tocar a morts per a ell mateix. Em recorda les imatges dels herois romàntics que contemplen el seu propi enterrament i el patiment de ser enterrats vius. Aleshores fa un repàs de la seva vida, el seu calvari, sobre tot, els darrers temps als sots.
Malgrat que sembla que un cop mort el capellà vencerà en el darrer instant la força de la carn és més forta que la força de l’esperit. “A la fi, tots, tots, varen córrer darrera la ferum de la carn que feia la bagassa, com afanyosos de perpetuar, pels sots ombrívols, la passa de luxúria i de dolor”.
Novel·la escrita el 1901 però encara impacta per la força del seu llenguatge i per la mateixa història que explica. Estic convençut que Agustí Villarronga en trauria un bon guió per una pel·lícula plenament del seu particular estil.
La realitat és tossuda. Sant Pau de Montmany ha caigut i resta en la ruïna més absoluta. Mai més ha aixecat cap. En canvi l’ermita de Puiggraciós ha esdevingut un monestir de monges que encara resta dempeus i on encara hi va la gent. Els bosquerols dels sots han gairebé desaparegut, i la natura s’ha fet l’amo i senyor de la contrada; ha vençut als homes.
 També en parlen a:

dissabte, 14 de gener de 2017

Conflictes inacabables



La lectura de Hadyi Murad de LevTolstoi ha estat tota una sorpresa en un doble sentit. Primer de tot, mai havia sentit parlar d’aquesta narració curta. De fet he pogut llegir que va ser publicada després de la mort de l’autor. Es tracta d’una narració basada en fet reals, fins i tot, sembla que aquest personatge havia existit. En segon lloc ens parla del conflicte txetxè. Està escrita a finals del segle XIX i aquest conflicte entre txetxens i russos ja estava en plena ebullició, però resulta que en ple segle XXI encara continua, sense cap perspectiva de que es pugui trencar. Molt de tarda en tarda ens arriben notícies d’aquest conflicte, però quan no en tenim notícies no vol pas dir que estigui resolt.
Aquesta lectura va coincidir amb les vacances d’hivern i el dia de Sant Esteve vaig poder veure a la televisió la pel·lícula de Josep Maria Forn “El Coronel Macià”, estrenada el 2007, o sigui abans que esclatés amb tota la seva virulència el procés i el suflé, segons alguns, independentista que encara dura. Doncs resulta que algunes de les paraules de Francesc Macià quan abandona l’exèrcit espanyol per estar en contra de l’entrada violenta a les redaccions de La Veu de Catalunya i del Cu-Cut les podria subscriure qualsevol sobiranista actual. Han passat 100 anys i encara estem igual!
Si fem un petit repàs pel mapa del món, són innumerables els conflictes que fa anys i panys que duren en forma més o menys virulenta i que dóna la impressió que no hi ha manera de resoldre’s. En alguns casos penso que ja els hi està bé viure en conflicte permanent. De fet són nombroses les generacions que ja han nascut, han crescut i s’han educat dins del conflicte. Immediatament em ve el cap el conflicte àrab-israelià. No hi ha setmana que en els informatius i els diaris no puguem llegir alguna notícia del mateix. Quan vaig néixer ja existia i l’únic que ha passat és que han canviat els protagonistes, però tot segueix igual.
De fet, no costaria pas massa fer una llista dels conflictes que tenen més d’un segle d’existència i que segueixen en plena vigència. Em sorprèn que passin els anys i els conflictes continuïn, i fins i tot empitjorin. És estrany, però potser és que ja ens està bé viure en societats en conflicte.

diumenge, 8 de gener de 2017

Tot un clàssic: La mort d’Ivan Illitx



Resultó lo que de ordinario resulta en las viviendas de personas que quieren hacerse pasar por ricas no siéndolo de veras, y, por consiguiente, acaban pareciéndose a otras de su condición ... Y la casa de Iván Ilich era tan semejante a las otras que no hubiera sido objeto de la menor atención, pero a él, sin embargo, se le antojaba original
El mayor deleite de Iván Ilich era organizar pequeñas comidas a las que invitaba a hombres y mujeres de alta posición social, y al igual que su sala podía ser copia de otras salas, sus reuniones con tales persones podían ser copia de otras reuniones de la misma índole
La seva única aspiració era aparentar, portar un gran tren de vida, pensar-se que era únic i apreciat, però segurament sense gaudir de res del que l’envoltava. Total una vida del tot superficial, però de la que ell es sentia especialment satisfet i orgullós.
Los deleites de su trabajo oficial eran deleites de la ambición; los deleites de su vida social eran deleites de la vanidad” En definitiva tot un personatge, però de sobte tot canvia quan emmalalteix.
Todo sucedió como lo había esperado; todo sucedió como siempre sucedía .... El medico famoso se daba ante él los mismos aires que él se daba ante un acusado
Aleshores s’omple de dubtes i preguntes i s’inicia tot un calvari: “Vivir así, solo, al borde de un abismo, sin nadie que le comprendiese ni se apiadase de él
Cuando ya no exista, ¿qué habrá? No habrá nada. Entonces ¿dónde estaré cuando ya no exista? ¿Es esto morirse?”
Y ya no podía olvidarse de aquelloAllò, el dolor i la mort estan presents a totes hores i en tots els llocs. “Se acostó y una vez más se quedó solo con aquello: cara a cara con aquello. Y no había nada que hacer, salvo mirarlo y temblar
Los minutos se sucedían, uno tras otro, las horas una tras otra. Todo seguía lo mismo, todo sin cesar. Y lo más terrible de todo era el fin inevitable


També en parlen a: