divendres, 6 de gener de 2017

Austràlia està molt lluny

Però si mai no es veu el final del túnel, si el teu somni és tan enllà que sovint deixes de somniar-lo, és una càrrega molt pesada, això d’anar vivint

Amb aquest llibre tanco la lectura del llibres de Roc Casagran. No havia llegit res d’ell fins que la lectura del seu darrer llibre “L’amor fora de mapa” va captar la meva atenció i vaig decidir llegir tota la seva obra.
Quatre personatges es coneixen per casualitat i projecten abandonar Sabadell i tot el seu món que no els agrada i anar-se’n a les antípodes, Austràlia, metàfora del desig de canviar el nostre món com un mitjó.
Els personatges són:
  • Són Petra Masmajor, una okupa a la que caben d’acomiadar de la seva feina, però que aconsegueix treball en una televisió local que suposo que és MolaTV.
  • El Calamarsa un taxista que potser voldria tenir una família.
  • El Còdol, un actor a l’atur que treballa en un bar els caps de setmana i viu a casa els pares i que no ha sortit de l’armari.
  •  L’Agata, una poeta.

Són personatges que volen ser diferents del que són però que s’arrosseguen per la vida tal com aquesta els dirigeix. Els quatre es troben en un bar, la primera vegada per casualitat, però després ... “cap dels quatre va voler reconèixer que no, que no eren assidus al local, que només buscaven algú per compartit la solitud

La tristesa del món deu ser un passeig per una Rambla deserta un dia entre setmana

Reconec perfectament les descripcions que fa de la meva ciutat. El Sabadell noctàmbul no ha canviat gens amb els anys: la ciutat fosca, els carrers deserts, tot tancat, res a fer, tothom a casa, ... i a la matinada mentre tornes de farra creuar-te amb els que encara mig adormits s’encaminen al treball diari mentre tu encara t’has de ficar al llit. Això mateix podia haver escrit als anys 70.
Hi havia un ferm desig de canvi total que mai s’acabava complint: en les meves nits de joventut pels carrers solitaris de la ciutat també ho volia canviar tot, marxar a la meva Austràlia particular, per després acabar portant una vida del tot convencional sense mourem de la ciutat que en va veure néixer. Com és possible? Simplement ha estat així com acostuma a ser en molts casos.

Li agradava sentir-se pedra, sentir-se fort, sentir-se que era allà, quiet, deixant que l’aigua li passés pel damunt i l’anés modelant, però resistint. Desplaçat, canviat de forma ... però sense deixar de ser

I una curiositat final: en un moment del llibre el Còdol es pregunta a si mateix “Qui s’encarregarà de fer un manual d’amor útil i fàcil de fer servir?” D’alguna manera és el que fa Roc Casagran en el seu darrer títol “L’amor fora de mapa”.

Coneixia els neguits que li bategaven a dins i el pou que sempre tenia fent-li companyia. Un abisme ple de vertigen que tenia dia i nit al costat, on sovint somiava de caure. No el volia compartir, l’abisme, i era del parer que establint lligams massa forts amb algú l’havia acabat arrossegant cap el mateix lloc” 

També han opinat: