“Però si mai no es veu el final del túnel, si el teu somni és tan enllà
que sovint deixes de somniar-lo, és una càrrega molt pesada, això d’anar vivint”
Amb aquest llibre tanco la
lectura del llibres de Roc Casagran. No havia llegit res d’ell fins que la
lectura del seu darrer llibre “L’amor fora de mapa” va captar la meva atenció i
vaig decidir llegir tota la seva obra.
Quatre personatges es coneixen
per casualitat i projecten abandonar Sabadell i tot el seu món que no els
agrada i anar-se’n a les antípodes, Austràlia, metàfora del desig de canviar el
nostre món com un mitjó.
Els personatges són:
- Són Petra Masmajor, una okupa a la que caben d’acomiadar de la seva feina, però que aconsegueix treball en una televisió local que suposo que és MolaTV.
- El Calamarsa un taxista que potser voldria tenir una família.
- El Còdol, un actor a l’atur que treballa en un bar els caps de setmana i viu a casa els pares i que no ha sortit de l’armari.
- L’Agata, una poeta.
Són personatges que volen ser diferents
del que són però que s’arrosseguen per la vida tal com aquesta els dirigeix.
Els quatre es troben en un bar, la primera vegada per casualitat, però després
... “cap dels quatre va voler reconèixer
que no, que no eren assidus al local, que només buscaven algú per compartit la
solitud”
“La tristesa del món deu ser un passeig per una Rambla deserta un dia
entre setmana”
Reconec perfectament les descripcions
que fa de la meva ciutat. El Sabadell noctàmbul no ha canviat gens amb els
anys: la ciutat fosca, els carrers deserts, tot tancat, res a fer, tothom a
casa, ... i a la matinada mentre tornes de farra creuar-te amb els que encara
mig adormits s’encaminen al treball diari mentre tu encara t’has de ficar al
llit. Això mateix podia haver escrit als anys 70.
Hi havia un ferm desig de canvi
total que mai s’acabava complint: en les meves nits de joventut pels carrers
solitaris de la ciutat també ho volia canviar tot, marxar a la meva Austràlia
particular, per després acabar portant una vida del tot convencional sense
mourem de la ciutat que en va veure néixer. Com és possible? Simplement ha
estat així com acostuma a ser en molts casos.
“Li agradava sentir-se pedra, sentir-se fort, sentir-se que era allà,
quiet, deixant que l’aigua li passés pel damunt i l’anés modelant, però
resistint. Desplaçat, canviat de forma ... però sense deixar de ser”
I una curiositat final: en un
moment del llibre el Còdol es pregunta a si mateix “Qui s’encarregarà de fer un
manual d’amor útil i fàcil de fer servir?” D’alguna manera és el que fa Roc
Casagran en el seu darrer títol “L’amor fora de mapa”.
“Coneixia els neguits que li bategaven a dins i el pou que sempre tenia
fent-li companyia. Un abisme ple de vertigen que tenia dia i nit al costat, on
sovint somiava de caure. No el volia compartir, l’abisme, i era del parer que
establint lligams massa forts amb algú l’havia acabat arrossegant cap el mateix
lloc”
També han opinat:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada