L’escenari on es desenvolupa l’acció
és una vall enclotada, un sot feréstec com anuncia el mateix títol, humit,
ombrívol, trist i miserable. Estan sense rector, però el que troben més a
faltar és el so de les campanes que marcava el ritme del dia. Des que no hi ha
rector “... anaven a les palpentes,
embolcallats pel misteri de la fosca”, però“ ... van acostumar-se a la quietud de les campanes, en aquella mena de
silenci que semblava el de la mort”. “L’ànima
dormilega dels bosquerols hauria arribat a resignar-se a l’enrunament del
temple i el silenci del cloquer, com se resignava a la calamitat i a la misèria”
Els bosquerols són esquerps i
sorruts. Arriba mossèn Llàtzer i s’ho troba tot enrunat. L’església enrunada és
el símbol d’una societat també enrunada que ell es fa el propòsit de canviar. Es
condemnat a viure a les foscúries, rodejat d’ànimes mortes com a càstig i
penitència per la seva supèrbia. “Sense
escapatòria Mossèn Llàtzer se sent soterrat al fons del clot” diu la
introducció del llibre
Puiggraciós és el contrapunt
alegre i de vida al sot trist i a l’ombra. El lloc on els bosquerols passen els
diumenges a la tarda jugant i bevent: “Fer
esclatar la vida en un racó d’aquell sot de les tristeses, que semblava el
reialme de la mort”
Arriba la Roda-soques, la
temptació, el mateix dimoni i es produeix la lluita entre el bé i el mal. El
mossèn, un home sol, s’enfronta a tota la contrada que es deixa arrossegar pel
mal. El desig de la carn revifa als bosquerols morts dels sots, però no acaben
de revifar del tot. Tot queda tan sols en desig.
Mossèn Llàtzer al llit sent tocar
a morts per a ell mateix. Em recorda les imatges dels herois romàntics que
contemplen el seu propi enterrament i el patiment de ser enterrats vius.
Aleshores fa un repàs de la seva vida, el seu calvari, sobre tot, els darrers
temps als sots.
Malgrat que sembla que un cop
mort el capellà vencerà en el darrer instant la força de la carn és més forta
que la força de l’esperit. “A la fi,
tots, tots, varen córrer darrera la ferum de la carn que feia la bagassa, com
afanyosos de perpetuar, pels sots ombrívols, la passa de luxúria i de dolor”.
Novel·la escrita el 1901 però
encara impacta per la força del seu llenguatge i per la mateixa història que
explica. Estic convençut que Agustí Villarronga en trauria un bon guió per una
pel·lícula plenament del seu particular estil.
La realitat és tossuda.
Sant Pau de Montmany ha caigut i resta en la ruïna més absoluta. Mai més ha
aixecat cap. En canvi l’ermita de Puiggraciós ha esdevingut un monestir de
monges que encara resta dempeus i on encara hi va la gent. Els bosquerols dels
sots han gairebé desaparegut, i la natura s’ha fet l’amo i
senyor de la contrada; ha vençut als homes.
També en parlen a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada