dimarts, 4 de febrer de 2020

Qui és Cecília Ce?


Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir

La que parla és Cecília Ce, la protagonista i narradora en primera persona del carrer de les Camèlies, una nova protagonista femenina de Mercè Rodoreda. Els senyors benestants que la recullen són el senyor Jaume i la senyora Magdalena.
Asseguda al graó anava creixent. Escoltava el que deien totes aquelles senyores que no m’agradaven, veia caure i giravoltar les hèlices de l’auró i mirava el sol damunt de les roses

Abandona la casa per anar a viure a una barraca totalment precària. D’alguna manera cerca ser lliure, encara que no sé si ho acabarà aconseguint.

Passa d’home a home a vegades de grat, d’altres no tant, però fa bastant la seva. Acaba vivint en un mig pis de l’eixample que li posa el Marc, un senyor casat i amb dos fills.

Allà comença a obsessionar-se per foteses, la veïna, un sastre que la mira des de l’altra banda, una cafeteria a la que va els matins, unes fotos que apareixen misteriosament, uns sorolls, ...

Passa d’una situació i una relació estranya a una situació i relació encara més estranya. La seva vida sembla un pou sense fons on no sembla haver cap sortida. Cada vegada més tancada a casa, dormint, dormint i sense voler sortir al carrer.

Qui és Cecília Ce? Sabem el seu origen, però amb tot el que explica realment l’arribem a conèixer?

Em vaig llevar i vaig anar a mirar-me una estona en el mirall del lavabo: aquella noia del mirall no era jo ... Em vaig tornar a mirar. Amb la mà oberta vaig tapar-me el baix de la cara i el pes de la tristesa que tenia en els ulls feia esgarrifar

Havia de viure fins la mort. Una vida són molts dies. Em vaig aixecar tan alta com era i vaig dir a la Cecília del mirall que havia de fer alguna cosa si no volia morir en un llit d’hospital i acabar mal enterrada

Quan més sembla tocar fons refà la seva vida amb un parell de cops de sort amb dos homes rics

Al darrer capítol retroba el vigilant que l’havia trobada al peu d’un reixat de jardí i tracta d’esbrinar el seu origen. El vigilant la interpel·la:  Què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l’havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res

Cecília Ce és una protagonista estranya i solitària en una novel·la també estranya. No estableix lligams de llarga durada amb ningú. Entre moments de somieig i de deliri es busca a si mateixa, però de manera erràtica i sense ser-ne realment conscient.

Com afirma Xavier Pla en el postfaci és un “personatge d’origen misteriós que camina a les palpentes com una ombra errant, sense nord, per la vida”. Potser tots caminen sense nord encara que ens ho ocultem a nosaltres mateixos.

diumenge, 26 de gener de 2020

La mort


Malgrat que és un autor que mai m’ha defraudat feia temps que no llegia cap llibre de Vivenç Villatoro. Aquest és un llibre breu, escrit el 2006, però que no ha publicat fins el 2019. Recull els seus pensaments al voltant de la mort en els dies previs al traspàs de la seva mare, quan tota la família, inclosa la mare, ja sabien que era irreversible.

La mort és un tema que acostumem a tenir lluny de les nostres reflexions. Tan sols ens hi apropem quan ens colpeja a prop. Mentrestant no en volen saber res i vivim com si no hagués d’arribar mai.

Personalment em va colpir molt més del que mai havia esperat la mort del pare aviat farà 9 anys, una mort, per altra banda que quan es va produir ja feia un parell o tres de mesos que esperàvem.

La presència de la mort excita la memòria, empeny a lliscar per la nostàlgia” No només la presència de la mort, també el fer anys comporta rascar en el raó dels records, a intentar destriar entre els veritables records i les possibles falsedats. No resulta gens fàcil.

I la por de morir tot sol al carrer” Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Potser és el nostre terror més profund, acabar en la soledat i en el dolor” La soledat tant més, ja m’agrada, però el dolor si que em fa por i molt, potser també per no haver estat mai malalt i no haver-ho patit mai.

Les famílies, però també les persones, han de fer la seva vida sense emprenyar els altres, jo no vull ser cap molèstia, cap nosa per a ningú”. Això ho tinc molt clar. Fa temps que vull deixar-ho explicitat en el Document de Voluntats Anticipades, també conegut com a Testament Vital. Els meus fills i el meu entorn ho sap: no vull viure una vida que no pugui considerar vida.

Acabem sent un àlbum de fotos. Un àlbum és una vida liofilitzada”. Cert, el meu pare és el records que puguem tenir d’ell tots els que el vam conèixer, però també és en molts moments la gran quantitat de fotos i vídeos que va deixar de la seva vida.

Parla de la seva mare i com viu aquests darrers moments: “Morir-se ha de fer por, pel fet mateix, més enllà del dolor. No s’adona que en el seu cas no cal que tingui por per tal de ser admirable. El que la fa admirable és la seva força, la seva serenitat lúcida, malgrat la por que ´té dret a tenir, que té l’obligació de tenir”.

La mare estaria al mig de dues forces contradictòries. D’una banda, les ganes d’acabar amb el patiment, que no és dolor, però que és feblesa i angoixa. De l’altra, les ganes d’aprofitar fins al final les coses bones de la vida, en aquest cas la companyia dels seus. I a més, amb la consciència lúcida que les dues coses van lligades, que són la cara i la creu de la mateixa moneda

El naixement i la mort són individuals i intransferibles, però no pas solitaris ... És tota la casa la que viu l’embaràs o la malaltia i l’agonia d’una persona

Quan arriben els darrers moments la família pensa que el millor és acabar com abans millor i sense patir, però aquests pensaments generen mala consciència. També hi reflexiona: “La mala consciència de desitjar que s’acabi i al mateix temps no desitjar que s’acabi. El metge ens recorda que els que se’n van no tornen i cal aprofitar fins a l’últim instant la seva presència. Però entén també l’esgotament, el caràcter inútil de l’agonia, el patiment que s’hi acumula sense cap mena d’esperança” Els dies sobrers en els que ja se sap que tot estar acabat, però que no acaben del tot es fan interminables.

No és igual que les coses vinguin que saber que poc o molt les vas a buscar, tot i que a hores d’ara el trajecte és molt curt. No és igual que et vinguin suposadament per sorpresa que adonar-te que el moment ha quedat marcat. La sensació d’estar en presència dels fets essencials de la vida i de la mort, eixuts i despullats, d’una antiga veritat tel·lúrica, per damunt del temps i de les generacions

dijous, 23 de gener de 2020

Incerteses filosòfiques


Giorgio Agamben és un filòsof italià. Una cita de Vicent Partal en una de les seves editorials em va fer interessar per ell. A la biblioteca només tenen un petit llibre “Idea de la prosa” editat al 1985. En uns capítols curts desgrana breus reflexions. En destacaré tres que m’han cridat l’atenció:

L’ESTUDI

El estudio es, de hecho, en sí interminable. Cualquiera que haya vivido las largas horas de vagabundeo entre los libros, cuando cada fragmento, cada código, cada inicial con la que se topa parece abrir un nuevo camino, que se pierde de repente tras un nuevo encuentro, o haya probado la laberíntica ilusión de la “Ley del buen vecino” que Warburg había establecido en su biblioteca, sabe que el estudio sólo no puede tener propiamente fin, sino que tampoco desea tenerlo”

No només l’estudi, la major part de les activitats de la vida que hom li agraden no tenen fi, darrera d’una, sempre en queda una nova d’amagada que ens interessa: música, excursions, art, cinema, ...

Aquí la etimología del término studium se hace transparente. Se remonta a una raíz st- o sp- que indica choques, los shocks. Estudiar y asombrar son, en este sentido, parientes: quien estudia se encuentra en las condiciones de aquel que ha recibido un golpe y permanece estupefacto frente a lo que le ha golpeado sin ser capaz de reaccionar y al mismo tiempo impotente para separarse de él. Por lo tanto, el estudioso es al mismo tiempo también un estúpido. Pero si por un lado permanece atónito y absorto, si el estudio es pues esencialmente sufrimiento y pasión, por el otro la herencia mesiánica que contienen lo empuja incesantemente hacia la conclusión. Este alternarse de estupor y lucidez, de descubrimiento y de turbación, de pasión y acción es el ritmo del estudioTotes, o gairebé totes, les activitats ens generen contradiccions, a vegades no del tot evidents.

LA VIDA SEMPRE INACABADA

En cada vida hay algo que queda sin ser vivido, al igual que en cada palabra hay algo que permanece inexpresado. El carácter es la oscura potencia que se erige en guardián de esta vida no saboreada: tercamente vigila aquello que nunca ha sido y, sin que tú lo quieras, marca sobre tu rostro su huella.”

Imaginem un home que ja ha assolit tots els seus objectius a la vida. ¿què esperaria alhora de la vida? Sempre ens creem nous objectius per a seguir endavant. Sempre tenim una vida inacabada per endavant.

LA FOSCOR I LA LLUM

Enciendo la luz en una habitación a oscuras: ciertamente la habitación iluminada ya no es la habitación a oscuras, la he perdido para siempre. Y, sin embargo, ¿no se trata de la misma habitación?, ¿no es precisamente la habitación oscura el único contenido de la habitación iluminada? Aquello que ya no puedo tener, aquello que se queda infinitamente atrás y que, al mismo tiempo, me empuja hacia adelante, es sólo una representación del lenguaje, la oscuridad que se le presupone a la luz… La luz no es más que el sucederse de la oscuridad a sí misma

Necessitem de la llum per veure en la foscor, però això no treu que a vegades la llum ens enganya.

dimarts, 21 de gener de 2020

Els dics: novel·la o recull de contes?


No sé massa com arribo a la lectura de Els Dics. La Irene Solà està d’actualitat després del gran èxit de la seva darrera obra. Esperava una novel·la però considero que els Dics no ho acaba sent. En cap moment he acabat d’entrar en la història.

En Lluís es va despertar perquè tenia un sentit de protecció i responsabilitat cap a la casa i les seves coses molt desenvolupat. Es va incorporar a les fosques i va escoltar

L’Ada sembla la protagonista, però en les primeres pàgines van entrant i sortint d’escena diferents personatges. Em plau l’ambient que es va creant, malgrat que no s’acaba de concretar la història que hom espera al llegir un llibre.

Quan no et veuen, quan no ets amb ells, és com si no existissis, com si no fessis res, com si t’aturessis i t’esperessis a tornar a estar amb ells, saps?”. El món que ens envolta només existeix quan nosaltres hi som presents.

Són històries de vosaltres. Matèria primera. Un cop robada l’anècdota, deixa de ser vostra, deixa de tenir a veure amb vosaltres”. La protagonista extreu històries del que la gent li va explicant. ... Es van desgranat els fets i a poc a poc anem coneixent als personatges...

Hi ha odis que es transmeten de pares a fills. Nens de tres i quatre anys, i nou i deu, que entenen les converses dels adults encara que els adults no s’ho pensin, que capten un gest d’animadversió, una mirada d’antipatia; que com els gossos, noten el subtil canvi d’olor dels seus pares, la sobtada alteració en la respiració després d’un fet específic, d’una interacció concreta, de l’aparició d’algú. I es fan seu l’odi. Se n’apropien i el comparteixen. Per amor i lleialtat i pertinença al clan” Estic convençut que els pares transmeten als seus fills molt més dels que ells pensen i volen. Els nens són periscopis que capten tot el que passa els seu voltant. Tenen un sisè sentit que capta emocions i sentiments que els afecten molt més del que diem.

Pensa en cases grans amb pares i mares i nens, que un dia es queden buides”. Els habitatges acostumen a ser grans per encabir-hi tot una família, però a mesura que els fills i filles es fan gran marxen i molts dels espais es buiden.

Aquests són els enutjos. Com anissos amb gust de menta i regalèssia. Desagradables. Rodons i amargs i durs i blancs i brillants. Que et deixen la llengua rugosa i espessa, i el coll agre

No em queda clar si són un recull de narracions amb un fil molt feble que les uneix o si pretén quelcom més. M’he quedat amb les ganes de saber-ho. Tret d’algunes frases o d’alguns moments breus i molt concrets m’ha resultat un llibre del tot prescindible. Potser no m’ha agradat perquè els llibres de contes no m’acostumen a agradar. Ves a saber.

L’autora en algunes entrevistesha explicat el que pretenia, per tinc molts dubtes que ho hagi assolit.

divendres, 17 de gener de 2020

Som el cervell i poca cosa més.


El cervell i el seu funcionament sempre m’ha interessat. Segueix sent l’òrgan més desconegut, però els científics han realitzat una gran tasca i anem coneixem molts dels seus secrets. Des de les meves primeres lectures en els anys 70 el panorama ha canviat molt.

Aquest llibre és una recomanació de Luis Copete, amb qui compartim aficions (córrer, muntanya i lectures) en la distància, a través de les xarxes socials.

L’autor deixa clar l’objectiu del llibre: “mostrar que el naturalisme neural pot servir per a satisfer l’astorament sobre la naturalesa de la ment i la realitat i, alhora, per a alleujar l’angoixa que produeix la dificultat de la vida en un univers vast i aparentment sense propòsit... Conjuntament, la filosofia i la ciència poden dibuixar un escenari plausible de com la ment (fins i tot una ment que no és res més que un cervell) pot comprendre la realitat, prendre decisions amb eficàcia, actuar moralment i dur una vida plena, amb objectius valuosos”

Oposa religió i fe, a ciència i evidència demostrable. El guanyador clar en aquesta comtessa és la ciència, “les evidències científiques proporcionen una font de coneixement millor que la fe religiosa o la raó pura”. “El pensament basat en l’evidència sovint ens obliga a adonar-nos que les nostres velles teories, i els conceptes associats, són insuficients i que cal elaborar-ne de noves que encaixin molt millor amb tot el ventall d’observacions. Per això la nostra cerca de saviesa no s’ha de basar en la fe o en la raó pura, sinó que exigeix que ens fixem en totes les evidències rellevants, especialment en tot allò que puguem aprendre de la recerca”. Estic convençut que és així, però cal ser cautelós i no menysprear del tot altres vies de coneixement.

Un pas fonamental en aquesta cerca és adonar-se que la ment és el cervell” No hi ha cap evidència de l’existència de l’ànima. Tot resideix en el nostre cervell. Quan pensem o realitzem activitats intel·lectuals tenim la clara sensació que el treball s’efectua dins del nostre cap.

Ara bé, si la ment és el cervell, qui som nosaltres? Tan sols un conjunt de neurones i les seves interconnexions? No hi ha cap evidència que pugui demostrar el contrari, però com éssers humans orgullosos de la nostra condició d’éssers racionals ens costa acceptar-ho.

Som uns éssers molt complexos: “El nostre cervell pot treballar amb aproximadament cent mil milions de neurones”. Es tracta d’un sistema d’alta complexitat. D’aquí la dificultat en el seu estudi.
També passa revista a com coneixem la realitat. Ho fem a partir de percepcions. “El cervell coneix la realitat mitjançant una combinació de percepció i d’inferència a la millor explicació d’allò que s’observa”. “Obtenir coneixement és una qüestió de cercar coherència entre diferents hipòtesis i proves, no de partir d’uns fonaments immutables

Però no en tenim prou amb les percepcions, “per a posseir saviesa i apreciar el sentit de la vida no n’hi ha prou amb conèixer la realitat; cal saber quins aspectes de la realitat són realment importants, i per què són importants. La saviesa sense coneixement és buida, però el coneixement sense saviesa és cec. Necessitem la capacitat del cervell d’obtenir coneixement mitjançant la percepció i la inferència a la millor explicació si volem adquirir saviesa, però també ens cal la capacitat de poder assignar valors positius i negatius a allò que es representa.” Aquí entren en joc les emocions.

Actualment ja “sabem que àrees concretes del cervell estan associades a emocions positives i negatives”. “Quan ens passa alguna cosa lògicament avaluem com afecta la nostra vida”. “Les emocions són patrons d’activació en diverses àrees cerebrals que integren l’apreciació cognitiva i la percepció corporal per a produir experiències conscients i guiar les accions

Però les emocions no ho expliquen pas tot. Som ésser emocionals i racionals alhora. El repte és assolir un equilibri entre les dues esferes. “Un dels problemes centrals de la racionalitat és com combinar aquestes dues facetes essencials del pensament humà. El pensament necessita integrar cognició i emoció perquè sigui plenament efectiu

Les causes de les emocions sovint són socials i estan molt influïdes per la nostra interacció amb altres persones

Paul Thagard ens proposa sentir “emocions no massa intensament, preferentment felices

Som el nostre cervell que decideix què fer en el nostre entorn físic i social”. “Les decisions són processos cerebrals i totes les nostres accions estan provocades pel cervell quan interactua amb un entorn físic i social”.

Reduir-ho tot a processos cerebrals em planteja dubtes i preguntes sense respostes. Si les decisions son simples processos cerebrals, tenim lliure albir? Si tot es resumeix a un conjunt de processos cerebrals complexos, com és que tenim visions del món tan diferenciades i oposades?

Segons l’autor: “La neurociència mostra que el lliure albir és una il·lusió... Si les persones no són ànimes que escullen lliurament els seus actes immorals, no podem afirmar que mereixin ser castigades com a resultat d’un lliure albir absolut

Com podem considerar que som nosaltres qui escollim les nostres accions si les decisions són simplement una activitat neuronal?” Aquestes afirmacions ens condueixen a conclusions molt perilloses, al descarregar-nos de responsabilitat de les decisions que prenem i de les nostres pròpies accions.

L’autor considera que “la nostra vida té sentit en tant en quant:

1.- Tenim objectius, que són representacions mentals amb una valoració emocional de situacions i que consisteixen en patrons d’activitat neuronal.

2.- Hem assolit, en un grau suficient, alguns dels nostres objectius

3.- Tenim altres objectius que encara no hem assolit però que creiem que podrem assolir raonablement.

4.- Els nostres objectius són coherents entre ells, i

5.- Els nostres objectius són objectivament valuosos

També m’han semblat de gran interès les tres necessitats psicològiques fonamentals que postulen Edward Deci i Richard Ryan (2000 i 2002): “competència, autonomia i relació. La competència és la necessitat de les persones de sentir-se efectives en llurs activitats, assumint reptes i dominant els mons social i físic; la necessitat de competència duu les persones a buscar reptes que siguin adequats a les seves capacitats. L’autonomia és la necessitat de les persones de sentir que són elles mateixes les que trien i aproven les seves activitats, cosa que els permet organitzar i regular el seu comportament com a expressió de llurs interessos i valors. La relació és la necessitat de sentir una proximitat amb els altres per mitjà de l’afecte i dels sentiments de seguretat, pertinença i intimitat, i vol un sentiment de connexió amb aquells que estimem i que ens estimen

Les investigacions i troballes sobre el funcionament del cervell seguiran avançant i “la revolució del cervell continuarà generant resultats sobre com pensem, sentim i prenem decisions, incloses aquelles sobre la moralitat de les accions i sobre la direcció correcta per a dur una vida plena de sentit”. I per poc que pugui seguiré llegint llibres que m’aportin més coneixement al respecte. Aquest va ser publicat el 2010. Segur que en aquesta darrera dècada s'haurà avançat força.