Em va entrar la curiositat de llegir alguna cosa d’Enric Casasses flamant premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020. Mirant la prestatgeria de poesia de la biblioteca vaig trobar aquest llibret. Aquí us deixo alguns fragments dels seus poemes que per una raó o una altra m’han agradat.
“Explicar què? per què? a qui?
a nosaltres?
que complim ordres? i que no
sabem de qui? com quines?”
Les persones som éssers plens de dubtes. Tenim moltes més dubtes que certeses. I moltes vegades tenim la sensació de ser controlats per algú, per a qui?
“Quin sentit té
tot això que estem fent?”
Gran pregunta que podem aplicar gairebé a tot el que fem al llarg de la nostra vida.
“Transeünt de la transhumància temporal de les edats
transit ara la setena
-la càlida, l’ardent, l’omnisonant setena edat-
sense cap por
de les encara quatre o cinc que han de venir-me
abans no arribi
a la suprema edat penúltima ...”
Transitem per la vida, passem d’una edat a l’altra, d’un estat a un altre, i seguim vivint. Darrera queden les altres edats per les que hem transitat i que son el substrat en la que es sustenta la nostra edat actual.
L’ARGUMENT QUE LI FALTAVA AL SALVADOR PER TAL DE PODER SALVAR RE
“Ai pastoret ai
tenies raó amb el teu discurs apocalíptic
però no pas tota ni de bon tros
perquè si fos tal com tu dius
empenedits d’haver
cremat tant de petroli
et seguiríem tots per munt enllà
i en canvi
no ho estem fent
-fem com aquell-
i doncs per tant
alguna cosa fa-
lla del teu discurs
i no només nosaltres
i la mateixa cosa falla en tants
i tants discursos
que gairebé semblen la veritat que cal la concloent
però si ho fossin
remogut ja ens hauríem mogut
i l’argument sembla que estigui del revés
com que no estem ben convençuts de res
doncs és que res és veritat de tot
... i a veure com peta, que hom
vol exposar-se i de fet s’exposa,
tots.
au pastoret no et queixis tant i anima’t
que toca repensa’ns-ho.”
Són molts els discursos apocalíptics que escoltem i alguns d’ells ens semblen assenyats, però ben poca cosa fem tots plegats per tal que el món en el que vivim sigui d’alguna manera un millor món on puguem viure nosaltres i els que vindran al darrera.
ASSONADET
“Quan els llavis creixien contra els lla-
vis i -i un dit s’aventurà a la galta.
Quan l’abraçada se centrà al clatell
i a les arrels del coll i de l’espatlla.
Quan et vares asseure en angle agut
i els pits recorregué una esgarrifança.
Quan els ulls es clavaren en els ulls
i ni la mar ha sigut mai tan ampla.
Quan a les mans ja no els bastà ser mans
i van posar-se a aprendre altres llenguatges.
Quan fórem tot alhora arquers i arcs
i fletxes apuntant-nos a nosaltres.
Quan la sageta ens encertà a ple vol
i l’endemà mateix ja caminàvem.”
Moltes vegades el llenguatge dels nostres cossos i les nostres sensacions diuen molt més que el llenguatge de les nostres paraules.
PERTANYO A LA LLIBERTAT
Soc esclau de lo que fuig
RUSIÑOL, El pati blau
“Pertanyo a la llibertat
i no sóc de ningú més,
ningú em diu fes o desfés
ni m’entra cap veritat
si ella no m’ha tirat
el seu penúltim cartutx,
i no m’admet cap rebuig,
només faig lo que ella vol
i canto amb el rossinyol
“sóc esclau de lo que fuig”.
Aquest poema el podria agafar com guia de la vida: “pertanyo a la llibertat, i no sóc de ningú més... només faig lo que ella vol”. No trobo millors paraules pel que sempre he volgut que sigui la meva vida, encara que evidentment no sempre ho he aconseguit. No resulta pas tan fàcil com pugui semblar.
“sento l’alè de la foscor
i se’m desperta mitja por
i se’m desperta arran de terra
i a dins del pit
un esperit
que xerra”
“De dos camins m’estimo sempre més el que s’esborra”
No sempre és cert, però moltes vegades és ben bé així. El camí més desdibuixat m’acostuma a resultar més temptador que el camí més fressat. Em dona la impressió que el que puc descobrir en ell pot ser més interessant.
ENRIC CASASSES
Bes Nagana
Edicions 1984; 2011; pàgines 190
Baixada del Pla de Busa, novembre 2020 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada