La veu de l'experiència

Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2008, publicava aquest llibre el 2014,  amb 96 anys, el mateix any que va morir. És realment envejable arribar a aquesta edat amb la lucidesa amb la que va arribar Montserrat Abelló.

Son poemes breus i senzills, però que diuen molt des del món de la maduresa i l’expertesa que dona una vida llarga i profitosa.

 

“Si no escrivís

És com si no existís”

Tota una declaració de principis.

 

“Perquè quin altre designi,

quin do és el que es troba

latent dins nosaltres,

 

que ens permet navegar

més enllà del parlar concís

i ens obre inusitades portes

 

vers aquesta llibertat

que se’ns escapa, irreal,

llunyana,

 

que potser no

és sinó

un miratge?”

Sempre vivim a la recerca de la nostra llibertat en els més petits detalls de la vida, i malgrat que per estones ens sembla assolir-la, no podem estar mai segurs que el que hem assolit no sigui tan sols un miratge.

 

“Saps que és endins de tu

que has d’extreure la força

per sobreviure.”

Sens dubte que tot està dins de nosaltres mateixos. Ara bé no resulta gens fàcil trobar-ho. A vegades ens cal furgar i gratar ben a fons.

 

“Immers en aquesta cambra

el silenci s’endinsa pels racons”

La meva casa, i la cambra on passo hores i hores, llegint, escrivint, reflexionat és un lloc silenciós del que m’agrada gaudir.

 

LA NIT S’ACOSTA

“La nit s’acosta, el cel

contemplo, ben llis,

encara sense cap estrella

 

Com qui volgués

descobrir-hi alguna cosa,

intensament m’ho miro.

 

Espero.”

M’agrada contemplar el cel mentre s’enfosqueix i passa per tota una gamma de colors cada dia diferent.

 

VISC PER NO MORIR

“Visc per no morir

i lluito per viure.

 

Per no perdre cap

d’aquests moments

 

que sé irrepetibles”

Tots els moments de la vida són irrepetibles i massa vegades no sabem gaudir plenament dels mateixos.

 

ESTIC CANSADA

“Estic cansada,

són els moments difícils

quan massa dubto.

 

Perplexa miro

on dirigir-me ara,

amb les mans buides.”

Això pot passar quan s’arriba a certes edats i es passa per moments difícils.

 

LA VIDA

“La vida, la meva

i la vostra, és com un

mirall trencat on

en cada tros s’hi reflecteix

tan sols un moment,

un instant a penes.

 

I es fa difícil de

confegir-hi el tot,

l’ésser únic,

que és cada persona”

La mateixa metàfora de la coneguda novel·la de Mercè Rodoreda. Què difícil resulta contemplar la vida d’un mateix en un únic conjunt!

 

TOT LI ERA TAN ESTRANY

“Tot li era tan estrany;

pronunciava mots que

no reconeixia.

 

En cada paraula

hi havia aquell misteri,

aquella veritat oculta

 

que sols intuïa,

que malda per descobrir,

tot i saber que potser

 

no tindrà prou força per alçar

el vel espès que cobreix

aquest enigma.”

El llenguatge, les paraules... són un enigma sense el qual no seríem qui som.

 

FOSCA LA NIT

“Fosca la nit, el vent, la por,

el cor encongit. Angoixa

 

de no aconseguir vèncer

malignes forces que l’obturen

 

i no deixen entreveure

la veritat oculta,

 

immanent

en cada cosa.”

 

L’HIVERN S’ACOSTA

“L’hivern s’acosta,

un calfred el cos m’omple

i en la llar penso

on desgranar memòries

amb tots aquells que estimo.

 

Qualsevol tarda,

sense tan sols pensar-hi,

altra vegada

ens trobarem, com sempre,

units per la mirada.”

L’hivern amb el fred i la foscor que arriba ben aviat fa que el que més vingui de gust sigui tancar-se a la llar.

 

NINGÚ NO EM PARLA

“Ningú no em parla,

inquieta en mi m’endinso.

busco paraules,

 

Em trobo moltes,

però secrets m’amaguen,

que no desxifro

 

En va m’entesto

a trobar-hi l’enigma

que les revisqui.

 

Sols una sigui,

Per fer-ne un poema

Indestructible.”

De nou l’enigma de les paraules. Què s’amaga al seu darrera?

 

 

TOT HO VEIA TAN LLUNY

“Tot ho veia tan lluny,

se li agombolaven els sentits

i ben endins desitjava ser dura

com una pedra, una roca.

 

I es desfeia en preguntes

que sabia ningú

no li contestaria.

 

Com n’és de difícil ser

sense fremir. No deixar-se

endur per la por,

per la incertesa.”

 

Davant les dificultats de la vida ens agradaria ser dur i resistents i no defallir. Però no resulta fàcil, i a vegades, massa vegades, la por i la incertesa ens vencen i ens deixem portar sense saber massa on anem.

 

“No tenir por de morir.

Saber que

el miracle és       viure!”

La veu de l’experiència i de l’expertesa. Doncs aprofitem el temps i ... vivim!

 

MONTSERRAT ABELLÓ

Més enllà del parlar concís

Editorial Denes, 2014; pàgines 49

Obra de Jaume Plensa al MACBA, gener 2019