Des que vaig descobrir Marcello Fois amb Estirpe he llegit uns quants llibres seus i de moment m’han agradat tots, evidentment, uns més que altres. Aquest està en el prestatge de novetats de la biblioteca i no em puc estar d’agafar-lo.
El llibre es podria enquadrar dins del gènere negre, encara que no n’estic del tot segur. Suposo que depèn del que es consideri negre.
El fet que desencadena tota la trama és la desaparició de Michele, un nen amb diagnòstic d’Asperger. Desapareix dels seients del darrera del tot terreny dels seus pares quan estant tornant cap a casa seva després de sopar en una trattoria.
“Según algunos, las palabras son auspicios. Son llaves que abren puertas de cuartos oscuros. De aquellos que han estado cerrados durante años, de aquellos que han caído en el olvido. Tal vez sea eso lo que sucede con los hombres y las mujeres de esta tierra: que habitan casas que tienen cuartos cerrados en los que pueden esconder tesoros y también, muy oportunamente, custodiar secretos inconfesables”
El nen ha desaparegut i no hi ha cap rastre ni indici del què ha pogut passar. Sergio Striggio, el comissari de policia encarregat del cas, és el protagonista. Seguim tots els passos de la investigació, però també els conflictes en la seva vida personal. Té una relació estable amb Leo, però la manté oculta per no confessar públicament la seva homosexualitat.
L’inici d’aquesta investigació coincideix amb l’arribada del seu pare a casa seva. Feia temps que no es veien i mantenien una relació molt distant. Les seves relacions personals no han estat mai bones. Li confessa que la raó real d’aquest viatge és que li han diagnosticat una malaltia terminal.
“De niño había tenido que aprender por su propia cuenta lo terrible que es la idea de no poder volver atrás. Desde el mismo momento del nacimiento no hacemos otra cosa que seguir adelante hasta que se acaba”
La seva infantesa se li fa present així com els records de la mort de la seva mare. “Tenía una memoria un poco enfermiza, podía recordar a la perfección determinados hechos, diálogos enteros palabra por palabra”
Els sospitosos van canviant a mesura que avança les investigacions. El comissari explora diferents vies fins trobar la que portarà a resoldre el cas. Les relacions familiars que hi ha darrera els pares de Michele són ben fosques i especials i això complica molt les investigacions. Tot es desenvolupa en ple mes de gener, amb un ambient fred i amb una intensa nevada.
Les relacions dels pares del Sergio tampoc havien estat fàcils. També fan aparició alguns secrets. “Eran ellos dos los que habían engendrado aquella criatura. Ellos lo habían creado y ellos lo estaban destruyendo…”
“Demasiada claridad, al igual que demasiada oscuridad confunde. La verdad subsiste en una luminosidad mediocre. Sin demasiada obscuridad, porque resta, y sin demasiada luz, porque multiplica. Sin la ausencia de detalles de la oscuridad total y sin el exceso de detalles que se ven a plena luz”
Pietro, el pare de Sergio, té temps per acomiadar-se per dir al seu fill tot el que creu que li hauria de dir. Les morts no sempre són així, amb temps per acomiadar-se i a vegades malgrat disposar de temps no es fa, i un cop s’han mort ja no es pot recuperar res del que s’ha quedat al tinter.
“Él y su padre se habían estado malinterpretando durante demasiado tiempo, pero todos y cada uno de los malentendidos serían remediados… lo más importante de decir adiós es cómo decirse adiós”
MARCELLO FOIS
Decirse adiós
Hoja de Lata Editorial, 2019. Edició original 2017; pàgines 357
Traducció de Francisco Álvarez
També en parlen a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada