dimarts, 26 de febrer del 2019

Vindràs per canviar-ho tot


Ha acabat la primera fase del judici. En aquest primers dies hem pogut escoltar a tots els acusats i els febles arguments de la Fiscalia. Ara entrem en la segona fase, les declaracions dels innumerables testimonis. Poc m’interessa el que podran dir sobre uns fets que com jo molts vam poder viure en directe i que tenim molt clar que no es van cometre els delictes dels que són acusats els nostres polítics. Com a molt podrien ser acusats de desobediència o de conspiració. La fiscalia ens vol fer combregar amb tot de suposicions que no sap com demostrar i de les que fins ara no ha pogut presentar cap evidència clara, tret d’uns cotxes malmesos.

El que si és un fet és que el primer d’octubre vam votar malgrat tots els impediments que hi va posar l’Estat amb les seves forces de seguretat. I que després d’esperar el 27 d’octubre es va aprovar la declaració d’independència que s’ha quedat en stand-by a l’espera de millor moments.

Però com diu Roc Casagran en el seu darrer poemari, la independència i la república catalana, més tard o més d’hora acabaran venim.

VINDRÀS

Vindràs un dia de pluja per portar-nos el sol, o vindràs una nit de lluna plena per fer-nos veure els estels. Vindràs per quedar-te i per omplir-nos de vida, i tindràs unes mans que encara no sabem i uns ulls que ens miraran i ens faran ser. Vindràs per canviar-ho tot i per eixamplar el nosaltres, per agafar el relleu, perquè res no s’aturi i l’aventura creixi. Vindràs per conjugar verbs en futur constant. Vindràs com ve la màgia i els mots prendran sentit. Vindràs i uniràs versos, segellaràs esquerdes, tindràs somnis immensos, batecs d’anar molt lluny, camins entre boscatges, felicitat rotunda, carícies i abraçades... i algú que si tremoles sempre podràs trobar.
                Roc Casagran
Direm nosaltres, 2018

Vindràs es refereix al fill que en aquells moments esperava, però també pot utilitzar-se com a metàfora d’aquesta independència que fa tant de temps que esperem.

Hi ha moltes coses que no sabem. Tenim molts dubtes. Però estem segurs que així no podem continuar i que la relació amb Espanya ha de canviar com un mitjó. No vam arribar fins l’octubre del 2017 per després deixar-ho estar. Com afirma Salvador Cardús en el seu article d’avui del diari Ara: “Hi haurà una darrera espifiada, i hi haurà l’espera atenta de qui la sabrà aprofitar.”

dissabte, 23 de febrer del 2019

Els desposseïts, ciència-ficció?


Hi havia un mur. No semblava gaire important. Estava fet de manera tosca, amb pedra sense tallar i argamassa; una persona adulta podria treure el cap per sobre sense problemes, i fins i tot un nen podia enfilar-s’hi. ... Durant set generacions no hi havia hagut res en el món més important que aquell mur. Com qualsevol altre mur, era ambigu, bifacètic. Allò que hi havia dins i fora depenia del costat des d’on s’observava”. Aquest mur és el que separa els dos mons, els dos planetes. Ningú pot passar a l’altra banda. Shevec és el primer de fer-ho. És el primer habitant d’Urras que viatja a Anarres

Així arranca Ursula K. Le Guin el seu llibre “Els Desposseïts” segons diuen els experts una obra de culte de la literatura de ciència ficció. No he estat mai un gran afeccionat a la ciència ficció, encara que alguns dels seus textos i també de les seves pel·lícules s’han acabat convertint en punts de referència: Blade Runner i Philip K. Dick, 2001 i Arthur C. Clarke,  Farenheit 451, ...

Escrit el 1974, les reflexions que ens planteja són ben actuals. Un cop llegit no tinc massa clar que en realitat sigui una veritable obra de ciència ficció com a tal. M’ha semblat més una reflexió sobre la societat actual i les seves formes organitzatives i com aquestes xoquen amb els interessos dels individus.

Ens presenta el món de dos planetes: Anarres i Urras. Anarres és la lluna de Urras. És un planeta inhòspit on fa molt de temps van ser enviats tots els seguidors d’Odo i van crear una societat utòpica i igualitària en la que no existeix la propietat i on constitueixen una societat basada en la cooperació social, l’ajuda mútua i la igualtat de sexes. Els habitants d‘Anarres es consideren moralment superiors als de Urras. Odien als urrastis, però alhora els temen. D’alguna manera “en realitat, el Món Lliure d’Anarres era una colònia minera d’Urras”. Vuit cops a l’any arribaven a Anarres naus de càrrega d’Urras per intercanviar materials, un intercanvi clarament beneficiós per Urras. Urras interessat pels minerals d’Anarres els va cedir la lluna “a la Societat Internacional d’Odonians: els subornaven així amb un món, abans que soscavessin mortalment l’autoritat de la llei i de la sobirania nacional d’Urras

Shevec és un físic que està a punt de desenvolupar una teoria revolucionari sobre el temps. És ben rebut a Urras. Primer de tot li mostren el planeta. Descansa i en la seva solitud reflexiona: “Estava sol, aquí, perquè venia d’una societat que havia escollit l’exili. També en el seu món havia estat sempre sol, ja que ell mateix s’havia exiliat de la seva societat... I havia estat prou babau per veure’s en la posició d’agermanar dos mons als quals no pertanyia”, objectiu utòpic que no assolirà.

Malgrat que Urras i Anarres són dues societats completament diferents, ambdues tenen un substrat ocult, amb lluites de poder soterrades que es van descobrint a mesura que avança la narració.

Amb l’alternança de capítols en un i altre planeta, anem coneixent com funcionen les dues societats.
Shevek és una mena de “revolucionari” o potser un “simple visionari. Comença a plantejar-se que potser la societat d’Anarres no és tan perfecta com suposava “ qui són aquests de qui no deixes de parlar ... “ells” ... Em vols dir que el sistema social sencer és pervers, que en realitat “ells” ... som nosaltres ... l’organisme social?”

A Anarres hi ha una organització “perfecta”. Cadascú té un destí i unes obligacions. Aquest destí es pot rebutjar però “Ens avergonyim de dir que hem rebutjat un destí. Que la consciència social domina per complet la consciència individual, en lloc de buscar un equilibri amb ella. No cooperem... obeïm. Temem convertir-nos en uns pàries, que diguin que som ganduls, disfuncionals, egotistes. Temem l’opinió de l’altri més del que respectem la nostra pròpia llibertat d’elecció.”

Però per Shevec “només l’individu, la persona, té el poder de l’elecció moral; el poder del canvi, la funció essencial de la vida. La societat odoniana es va concebre com una revolució permanent, i la revolució comença en la ment pensant”.

Però també posa en qüestió la societat d’Urras, un planeta fet a imatge i semblança del capitalisme de la Terra: “Perquè els nostres homes i les nostres dones són lliures, pel fet de no posseir res són lliures. I vostès els posseïdors són posseïts. Són tots en una presó. Cadascun sol, solitari amb una pila de pertinences. Viuen en una presó. És tot el que puc veure en els seus ulls” Mentre els habitants d’Urras són els posseïts. Els habitants d’Anarres són els desposseïts del títol.

Es comença a plantejar què hi fa a Urras? “Havia comès un error en venir a Urras; el primer gran error, i un que probablement es prolongaria la resta del seus dies” ... “Després de tancar-se ell mateix en una presó, com podria actuar com a home lliure?”

Es sent vigilat, i fuig per conèixer la part oculta de la societat d’Urras, els dissidents, els pobres.

Quant tot sembla que acabarà malament tornarà a Anarres amb la incertesa de com serà rebut. Creuarà el mur una altra vegada, però ara serà per entrar. A l’inrevés del que va fer quan va marxar. És la primera persona que entra a Anarres procedent de Urras.

En definitiva, un llibre que està bé, de lectura fàcil, però ni una obra mestra ni molt menys una obra de culte.

A la xarxa també en parlen a:

dijous, 21 de febrer del 2019

Els diners inesperats canvien la vida


Durante todo un año no hizo otra cosa que conducir viajar de acá para allá por los Estados Unidos mientras esperaba a que se le acabara el dinero. No había previsto que durara tanto, pero una cosa iba llevando a la otra, y cuando Nashe comprendió lo que le estaba ocurriendo, había dejado de desear que aquello terminara. El tercer día del decimotercer mes conoció al muchacho que se hacía llamar Jackpot. Fue uno de esos encuentros casuales que parecen surgir de la nada: una ramita que el viento rompe y que de repente aterriza a tus pies. Si hubiera sucedido en cualquier otro momento, puede que Nashe no hubiese abierto la boca. Pero como ya había renunciado, como pensaba que ya no tenía nada que perder, vio en el desconocido un indulto, una última oportunidad de hacer algo por sí mismo antes de que fuera demasiado tarde. Y así, sin más, se decidió y lo hizo. Sin el menor atisbo de miedo, Nashe cerró los ojos y saltó
Aquest és el primer paràgraf d’aquesta novel·la de Paul Auster i en ell està condensat tot el que serà la història que ens espera en les següents 250 pàgines, fins i tot, el final de la mateixa.
Segueixo insistint amb la lectura de Paul Auster. De moment, no m'ha defraudat.
Nashe no tenía ningún plan definido. Como máximo, la idea era dejarse ir por algún tiempo, viajar de un sitio a otro y ver qué pasaba. Suponía que se cansaría de ello al cabo de un par de meses y entonces se sentaría a preocuparse por lo que debía hacer. Pero después de dos meses aún no estaba dispuesto a renunciar. Poco a poco se había enamorado de su nueva vida de libertad e irresponsabilidad, y una vez que ocurrió eso, ya no había ninguna razón para detenerse

Ha rebut una herència inesperada del seu pare, ho deixa tot i comença a anar d’aquí cap allà amb un cotxe nou que s’acaba de comprar. “La verdadera ventaja del dinero no era poder comprar cosas: era el hecho de que le había permitido dejar de pensar en el dinero

Però els diners es van esgotant. La trobada fortuïta amb el Jack Pozzi canviarà el desenvolupament de la història. “Nashe comprendió que ya no actuaba como era habitual en él. Oía las palabras que salían de su boca, pero incluso mientras las pronunciaba, sentía que expresaban los pensamientos de otro, como si fuera un actor interpretando un papel en el escenario de un teatro imaginario, repitiendo un diálogo previamente escrito para él. Nunca había sentido nada semejante, y lo asombroso era lo poco que le perturbaba, lo fácilmente que se adaptaba al papel. El dinero era lo único que importaba, y si aquel chico malhablado podía conseguirlo, Nashe estaba dispuesto a arriesgarlo todo para ver qué pasaba. Era un plan disparatado, quizá, pero el riesgo era una motivación en sí mismo, un salto de fe ciega que demostraría que al fin estaba preparado para cualquier cosa que pudiera ocurrirle

"¿Qué haría si las cosas salían mal? ¿Cómo actuaría si perdía el dinero? Lo extraño no era que pudiera imaginar esta posibilidad, sino que pudiera hacerlo con tal indiferencia y distanciamiento, con tan poco dolor interno. Era como si en realidad no tomara parte en lo que estaba a punto de sucederle. Y si ya no estaba implicado en su propio destino, ¿dónde estaba entonces? ¿Y qué había sido de él?

Tot passa a dependre d’una partida de pòquer en la que se suposa que el seu nou amic, Jack Pozzi, guanyarà i els nous diners tot s’arreglarà. Però no serà així, i queden atrapats dins la finca de dos multimilionaris excèntrics: Flower i Stone.

Pasaban los días, y aunque rara vez había un momento en que no estuvieran juntos, continuó sin decir nada de lo que verdaderamente le preocupaba -nada acerca de la lucha para rehacer su vida, nada acerca de que veía el muro como una oportunidad de redimirse ante sus propios ojos, nada acerca de que consideraba los trabajos del prado un modo de expiar su imprudencia

De repente supo que todo un período de su vida acababa de concluir. No era sólo el muro y el prado, era todo lo que le había llevado allí, la demencial historia de los últimos dos años: Thérèse y el dinero y el coche, todo. Estaba de nuevo a cero, y esas cosas habían desaparecido.”

Tant la història com els personatges són molt peculiars. Podria ser un bon guió cinematogràfic amb característiques de road movie.

Cuando miró de nuevo a la carretera un instante después ya vio el faro que apareció ante él. Había surgido de la nada, una estrella ciclópea que venía lanzada directamente contra sus ojos, y en el repentino pánico que le invadió su único pensamiento fue que aquél era el último pensamiento que tendría nunca. No había tiempo de parar, no había tiempo de evitar lo que iba a ocurrir, así que, en lugar de pisar bruscamente el freno, apretó aún más el acelerador. Oyó a Murks y a su yerno aullar a lo lejos, pero sus voces sonaban sofocadas, ahogadas por el rugido de la sangre en su cabeza. La luz estaba ya sobre él y Nashe cerró los ojos, incapaz de seguir mirándola

També n'opinen a la xarxa:

divendres, 15 de febrer del 2019

La rogaine del procés: es fa llarg esperar


El procés s’ha convertit en una rogaine interminable.

La Rogaine és un esport d’equip. Els equips poden tenir de 2 a 5 components. El procés també és una tasca d’equip, un equip molt nombrós i molt complex.

L’objectiu d’una rogaine és assolir el major nombre de punts en un temps prèviament determinat (6, 12 o 24 hores). Si s’arriba amb retard a la meta l’equip és penalitzat amb la pèrdua de punts. Els punts els donen unes fites o controls situats en el terreny i dibuixades en un mapa. Aquests tenen puntuacions diferents en funció de la seva dificultat o llunyania. Les fites de més valor acostumen a donar 9 punts. 

Tant a les fites com a la meta han arribar tots els membres de l’equip junts. No és vàlid que uns hi arribin i altres no.

El procés va començar fa temps. Encara que hi ha símptomes anteriors s’acostuma a acceptar com a data d’inici la famosa sentència del Constitucional sobre l’Estatut.

En una Rogaine els equips tenen un temps per estudiar el mapa, veure on són les fites i la seva puntuació i decidir l’estratègia de cursa abans de començar la cursa. En el cas del procés no hi havia mapa previ, ni estratègia decidida en el moment d’iniciar la cursa. A mesura que es va anar a avançar els diferents actors dels procés van decidir que la rogaine del procés s’acabaria amb la independència de Catalunya en forma de República. L’estratègia s’aniria consensuant al llarg del camí. I amb molts entrebancs així es va anar fent.

Sempre que l’equip ha treballat junt hem assolit algunes fites de molts punts: 9-N, candidatura de Junts pel Sí, 1-O, 27-O i 21-D. Aquestes tres últimes són les darreres fites assolides, la del 21-D ja amb l’equip disgregat. Des d’aquell moment, cada membre de l’equip s’ha marcat la seva ruta i la seva estratègia i des d’aleshores, i d’això ja fa més d’un any no hi ha cap avenç significatiu per assolir la fita de més puntuació: la república catalana independent.

No hi ha manera de posar-se d’acord de que és el que cal fer. Tots sabem que el terreny és complicat i que està ple de trampes. De fet no tenim cap mapa que ens pugui servir de guia en aquest camí. Estem caminant en la més plena foscor. Cadascú diu la seva. Som molts els que empenyem cap l’objectiu però estem estancats donant voltes i més voltes sense sentit. En alguns moments sembla que esperem l’aparició d’un cop de sort que ens il·lumini. De seguir així no arribarem a port.

En una rogaine guanya l’equip que té una estratègia conjunta, on tots els seus component es tenen confiança i que són capaços d’anar prenent decisions en funció de les dificultats, de la seva condició física, i del temps que resta de cursa, adaptant-se al terreny que es van trobant. I això és quelcom que està lluny de produir-se en el procés. Tot plegat s’està fent molt llarg, massa llarg.

Tornem a encarar un horitzó complicat: judici i eleccions de tota mena. Però tan sols observo desideràtums i desitjos de bona voluntat del que voldríem, però cap pas endavant, cap acord que uneixi i ens encamini d’una vegada a la nostra gran fita.

Com diu Pau Riba es fa llarg esperar:

Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!

divendres, 8 de febrer del 2019

La punyalada, un altre clàssic de principis de segle XX


Fa un parell d’anys vaig llegir Els sots feréstecs de Raimon Casellas i he continuat llegint novel·les nostrades de la literatura catalana de principis del segle XX. Les seves històries, descripcions, i la utilització del vocabulari em tenen totalment enganxat.

La punyalada comença amb aquesta descripció: “Dalt del puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia mos peus
Albert Bardals és un vell ermità que viu al Mas Bardal del terme d’Albanyà que deixa un manuscrit on explica la seva vida a l’autor.

Tot comença en un aplec a Sant Aniol. L’Albert té tres amics d’infantesa: “en Rafel del Pedrals, en Pep del Serrat i, sobretot l’Ivo de Camperols”. Ja des de petit segueix les bromes d’aquest últim a qui no s’atreveix mai a enfrontar-se ni a portar-li la contrària

A l’aplec de Sant Aniol va decidit a fer l’aleta a la Corali, la filla del moliner, però es posa pel mig l’Ivo i no sap reaccionar. “Les immenses cingleres que, com les runes d’un amfiteatre colossal, mig clouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que m’anessin a caure a damunt, i les boscúries d’alzines que s’estenien a banda i altra, des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s’hi celebraven els funerals de les meves il·lusions


Passen els dies “i totes mes amargantes reflexions se concentraren en un mal pressentiment: Aquesta noia serà la meva perdició

S’acaben barallant l’Albert i l’Ivo davant de la mateixa Coralí, una baralla a mort que acaba amb la fugida de l’Ivo vençut. “Li has perdonat la vida i ell no et perdonarà mai!”

Acabaràs bandoler, i de mala sang, te veig l’estampa. Que el qui comença per lladre d’honres poc li costa de ser lladre de cabals!” Li crida l’Albert a l’Ivo. I la profecia es compleix. L’Ivo es converteix en l’Esparver, cap d’una partida de bandolers temuda arreu.

Al cap d’un temps torna a la comarca, destrueix el molí, mata al moliner i segresta la Coralí. Començava la seva venjança.

L’Albert queda totalment afectat i no sap pas massa com reaccionar-hi “Vaig sentir de cop el descoratjament del caminant que, atrapat per la nit boirosa, s’adona de que es troba esmaperdut, sense nord ni guia. Allavors, la imatge maleïda del dubte, d’aquell dubte que tantes vegades m’havia jumit al jou de l’home fatal que ara em perdia, i que havia cregut esvaïda per sempre més, la vaig redreçar-se de nou davant meu, exacerbada encara pel dolor de la impotència. Venia a ser com una nova manifestació de l’etern problema de la meva vida: un ideal difús embolcallat de tenebres, un objecte de perpètues cobejances separat per un abim, un desig foll d’obrar, de lograr, mancat de tota orientació. I l’ànim se m’anà enxiquint, les cames començaren a tremolar-me i el cos se m’aclofa al bell davant dels tres camins.”

L’acció s’acaba convertint en una guerra oberta entre els trabucaires que continuen les seves malifetes (assassinats, segrests, robatoris, ...) i que es fan esmunyedissos i escàpols en un terreny feréstec i de mala petja com és la Garrotxa, i un grup que els persegueix tractant de donar-los caça.

El desesper s’abraça de l’Albert. “Jo me sentia petit i miserable rebolcant-me dintre de la buidor de ma impotència”. Idees de suïcidi solquen els seus pensaments. “Me parlava de mi mateix, procurant convence’m a mi propi de que no era pas mon destí morir colltrencat com una cabra, i m’apartava del precipici que m’atreia com s’aparta a un noi d’un perill

Finalment la partida dels bandolers cau en una emboscada “És indescriptible aquell espectacle de mort, desenrotllat de sobte enmig de l’apacible solitud de la naturalesa dormida. Els crits escarrifosos dels que s’estimbaven, les malediccions i renecs dels que encara s’aguantaven, sobrepujant als retrunys de les trabucades, i a baix, al fons d’aquells crenys que s’obrein igual que mandíbules de dragó, la braó cadenciosa de les cascades, marcant com un moviment de deglució del monstre famolenc de carn humana, i nosaltres n’hi donàvem tanta com podíem, però ja podíem donar-n’hi força que no diria pas mai prou
Però malgrat la matança de la major part dels trabucaires, l’Esparver sobreviviu i res esbrinen del destí de la Coralí.

El final s’apropa i el desenllaç no deixa de ser sorprenent

Una tenebra impenetrable, un silenci absolut i una buidor immensa embolcallaven mon esperit ...”. “I per aquest camí, vinga donar tortura al poc magí del què disposava, tot a la mercè de la carn, sense que per un lloc vingués una espurna de raó sana a posar fre al maligne esperit que em corsecava la carn enfebrada

De ben segur, que seguiré explorant lectures d’aquesta època.

divendres, 1 de febrer del 2019

Compte amb l'abisme


El sol és un astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat ... El temps es paralitza.”

Vint-i-quatre senyors reunits en un palau d’alts sostres, tots ells d’il·lustres cognoms. És una reunió convocada per Hjalmar Schacht futur director del Reichsbank i ministre d’Economia de l’Alemanya nazi. És el 20 de febrer del 1933. A la reunió assisteix Goëring i el mateix Hitler que demana diners per la campanya electoral del 5 de març que el portarà al poder.

Allà estan totes les grans empreses alemanyes, Krupp, Opel, Siemens, Varta, Basf, Bayer, Agfa, Allianz, Telefunken, ....

Com a novel·la no puc dir que m’hagi agradat. Però llegir alguns dels obscurs episodis que van ser claus per l’arribada d’Adolf Hitler al poder i com van actuar alguns dels alts mandataris dels països europeus fa prou interessant la seva lectura.

Un dels exemples més clars del que va passar és Kurt Schuschnigg, el canceller austríac que  signa les condicions que l’imposa Hitler. De retorn a Àustria s’adona del que ha passat, “No va voler afrontar la realitat. I ara la realitat se li acosta, ben a prop, horrible, inevitable. I li escup a la cara el secret dolorós dels seus acords”. És un exemple del que passa quan no se sap posar límits al nazisme. Després d’admetre-ho tot, d’acceptar totes les seves exigències, acaba tancat en els camps de concentració, encara que en un règim especial.

Una inclinació obscura ens va lliurar a l’enemic passius i plens de por” Tothom ho sabia o s’ho imaginava, però ningú va aixecar la veu, ni va moure un dit, fins que ja va ser massa tard. Ens tornarà a passar? A vegades tinc la impressió que estem entrant en una època que ens pot conduir a quelcom de semblant.

Sovint les catàstrofes més grans s’anuncien a passos curts”. “No ens pensem que tot això pertany a un passat llunyà. No són monstres antediluvians, criatures tristament desaparegudes ... Aquests noms encara existeixen. Les seves fortunes són immenses” En referència als hereus directes de les famílies de les grans i prestigioses marques alemanyes que amb les seves fortunes van propiciar l’arribada al poder del nazisme, i posteriorment es van aprofitar dels presoners tancats en els camps d’extermini per guanyar molts diners, utilitzant-los com a treballadors.

No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai. I desitgem tant no tornar a caure que ens apuntalem, cridem.” Estiguem tots amatents per no tornar a caure en aquest abisme tan esgarrifós.
Dibuix de Louis Soutter