divendres, 8 de febrer de 2019

La punyalada, un altre clàssic de principis de segle XX


Fa un parell d’anys vaig llegir Els sots feréstecs de Raimon Casellas i he continuat llegint novel·les nostrades de la literatura catalana de principis del segle XX. Les seves històries, descripcions, i la utilització del vocabulari em tenen totalment enganxat.

La punyalada comença amb aquesta descripció: “Dalt del puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia mos peus
Albert Bardals és un vell ermità que viu al Mas Bardal del terme d’Albanyà que deixa un manuscrit on explica la seva vida a l’autor.

Tot comença en un aplec a Sant Aniol. L’Albert té tres amics d’infantesa: “en Rafel del Pedrals, en Pep del Serrat i, sobretot l’Ivo de Camperols”. Ja des de petit segueix les bromes d’aquest últim a qui no s’atreveix mai a enfrontar-se ni a portar-li la contrària

A l’aplec de Sant Aniol va decidit a fer l’aleta a la Corali, la filla del moliner, però es posa pel mig l’Ivo i no sap reaccionar. “Les immenses cingleres que, com les runes d’un amfiteatre colossal, mig clouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que m’anessin a caure a damunt, i les boscúries d’alzines que s’estenien a banda i altra, des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s’hi celebraven els funerals de les meves il·lusions


Passen els dies “i totes mes amargantes reflexions se concentraren en un mal pressentiment: Aquesta noia serà la meva perdició

S’acaben barallant l’Albert i l’Ivo davant de la mateixa Coralí, una baralla a mort que acaba amb la fugida de l’Ivo vençut. “Li has perdonat la vida i ell no et perdonarà mai!”

Acabaràs bandoler, i de mala sang, te veig l’estampa. Que el qui comença per lladre d’honres poc li costa de ser lladre de cabals!” Li crida l’Albert a l’Ivo. I la profecia es compleix. L’Ivo es converteix en l’Esparver, cap d’una partida de bandolers temuda arreu.

Al cap d’un temps torna a la comarca, destrueix el molí, mata al moliner i segresta la Coralí. Començava la seva venjança.

L’Albert queda totalment afectat i no sap pas massa com reaccionar-hi “Vaig sentir de cop el descoratjament del caminant que, atrapat per la nit boirosa, s’adona de que es troba esmaperdut, sense nord ni guia. Allavors, la imatge maleïda del dubte, d’aquell dubte que tantes vegades m’havia jumit al jou de l’home fatal que ara em perdia, i que havia cregut esvaïda per sempre més, la vaig redreçar-se de nou davant meu, exacerbada encara pel dolor de la impotència. Venia a ser com una nova manifestació de l’etern problema de la meva vida: un ideal difús embolcallat de tenebres, un objecte de perpètues cobejances separat per un abim, un desig foll d’obrar, de lograr, mancat de tota orientació. I l’ànim se m’anà enxiquint, les cames començaren a tremolar-me i el cos se m’aclofa al bell davant dels tres camins.”

L’acció s’acaba convertint en una guerra oberta entre els trabucaires que continuen les seves malifetes (assassinats, segrests, robatoris, ...) i que es fan esmunyedissos i escàpols en un terreny feréstec i de mala petja com és la Garrotxa, i un grup que els persegueix tractant de donar-los caça.

El desesper s’abraça de l’Albert. “Jo me sentia petit i miserable rebolcant-me dintre de la buidor de ma impotència”. Idees de suïcidi solquen els seus pensaments. “Me parlava de mi mateix, procurant convence’m a mi propi de que no era pas mon destí morir colltrencat com una cabra, i m’apartava del precipici que m’atreia com s’aparta a un noi d’un perill

Finalment la partida dels bandolers cau en una emboscada “És indescriptible aquell espectacle de mort, desenrotllat de sobte enmig de l’apacible solitud de la naturalesa dormida. Els crits escarrifosos dels que s’estimbaven, les malediccions i renecs dels que encara s’aguantaven, sobrepujant als retrunys de les trabucades, i a baix, al fons d’aquells crenys que s’obrein igual que mandíbules de dragó, la braó cadenciosa de les cascades, marcant com un moviment de deglució del monstre famolenc de carn humana, i nosaltres n’hi donàvem tanta com podíem, però ja podíem donar-n’hi força que no diria pas mai prou
Però malgrat la matança de la major part dels trabucaires, l’Esparver sobreviviu i res esbrinen del destí de la Coralí.

El final s’apropa i el desenllaç no deixa de ser sorprenent

Una tenebra impenetrable, un silenci absolut i una buidor immensa embolcallaven mon esperit ...”. “I per aquest camí, vinga donar tortura al poc magí del què disposava, tot a la mercè de la carn, sense que per un lloc vingués una espurna de raó sana a posar fre al maligne esperit que em corsecava la carn enfebrada

De ben segur, que seguiré explorant lectures d’aquesta època.