A principis de l'any passat el pare es queixa de mal a les cames, sense trobar una resposta satisfactòria en els metges. Després de moltes visites i moltes proves, finalment a l'estiu el diagnòstic ja és clar: càncer al ronyó. Una operació per extirpar-li el ronyó no és possible. És massa gran i no la suportaria. Opten per aplicar quimioteràpia. Entre sessió i sessió es va apagant, cada cop amb les forces més limitades. Els recorreguts dels seus passeigs van minvant. Són més curts i més breus i amb molt més cansament.
Estem a la sala d'espera. Esperem que tot d'una s'acabi. Una vida, un passat ben llarg i ben aprofitat, farcit de bons moments. Com ells mateixos han dit moltes vegades, quan eren joves mai havien pensat arribar on han arribat, anar als llocs a on han anat, poder portar la vida que han portat. Es miraven amb delit els reportatges de grans viatges, sobre tot, els paisatges muntanyencs dels Alps. Aleshores, tot semblava molt lluny i molt inabastable.
Després de conèixer molt més món del que mai havia somiat, ara està en l'inici del darrer viatge. El futur és ben cert i ben limitat. L'edat i la malaltia, la maleïda malaltia, el conegut fa anys com el “mal lleig” no perdona. Volta i volta fins que atrapa les teves cèl·lules i les va destruint sense pietat i sense treva.
La situació esdevé difícil per moments. Veure com s'apaga, com s'empetiteix lentament el teu pare és molt dur. El mires, i ja no és el que havia estat. Et travessen pel cap imatges fugaces d'altres temps, dels bons temps, també tot allò que ha quedat pendent i que ja no podreu fer.
“La rusca” com l'anomena José Luis Sampedro en una novel·la inoblidable, “La sonrisa etrusca”, va fent la seva feina inexorablement. Apareixen els dolors. En alguns moments encara hi ha esperança en el miracle metge però aquesta s'esvaeix. Ja no hi ha res a fer. I ara què ? Aquesta és la pregunta que em belluga pel cap. Fins quant haurem de contemplar amb passivitat com s'acaba ? Ara encara porta una vida “relativament normal”, però fins quan ? Com esdevindrà tot aquest procés ? Com ho assimilarem tot plegat?
Ara que ja ens han dit que no hi ha solució què hem de fer ? Simplement desitjar que el viatge que resta sigui el més breu possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada