Olor a colònia

Aquest llibre ha estat tota una sorpresa editorial, escrit per Sílvia Alcàntara una escriptora novell sense massa promoció s'ha convertit en un best-seller que ja fa temps que dura. Des del primer moment va despertar la meva curiositat. El món de les colònies industrial sovint present en les converses dels meus pares quan parlen del poble, així com les construccions abandonades en la llera dels dos grans rius (Ter i Llobregat) i que tantes vegades he vist tot passant amb el cotxe, m'ha interessat.

Ja fa temps que vaig visitar la colònia Vidal, i altres vegades he aturat el cotxe per passejar pels carrers d'algunes d'aquestes colònies abandonades pensat com havia estat la vida en aquests llocs. Des de les nostres ciutats actuals és difícil d'imaginar com es podia viure en aquesta mena de pobles controlats fins el més mínim detall per l'amo i el director, ambdues figures respectades de forma gairebé reverencial per tots “els seus treballadors”.

 Casa de l'amo de les mines de Cercs, actualment en venta

El títol mateix és un gran encert i amb molta relació amb tot el que passa al llarg de la novel·la.
Està molt ben construïda i a mesura que avança l'ambient és va fent més sufocant. Els fets es van desgranant a poc a poc. És una novel·la de la que en pot sortir un bon guió cinematogràfic. Les relacions dins del món tancat en si mateix, aïllat de l'exterior i sense llibertat de la colònia són difícils, plenes d'enveges i d'històries personals. És una vida rutinària només trencada per les constants tafaneries. És parla constantment de la por, amatents al que diran.

Vivint en les ciutats actuals a vegades se'ns fa difícil pensar que no fa tant de temps aquesta era la vida habitual de molta gent que no estranyaven gens tenir que viure així. És més alguns consideraven, fins i tot, que poder viure en una colònia era una sort, ja que permetia assegurar-se la supervivència mentre es podia conservar el lloc de treball i això suposava una garantia de per vida a tota la família.

Us deixo amb l'inici de la novel·la, un inici ple de força

“ Com la bèstia que ensuma el perill, es quedà quiet, encarcarat darrere la porta tancada; la mirada poruga, els llavis premuts amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Va retenir l'alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava la maneta de la porta amunt i avall. Una vegada. Una altra vegada. I encara una altra. Res. El forrellat no cedia. El fum ho empudegava tot. S'afluixà la corbata, es descordà el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons. “