divendres, 27 de desembre del 2013

1Q84, llibres 1 i 2


De Murakami, malgrat ser un autor força popular, només havia llegit Toquio Blues, i d'això ja fa un cert temps. Vaig gaudir de la seva lectura i en va quedar pendent per llegir Kafka a la platja. Simplement és un títol que m'atrau i que vull descobrir que hi ha al darrera. Entre mig també he llegit "De que parlo quan parlo de córrer". Tenia ganes de llegir com un escriptor era capaç de descriure les sensacions que provoca aquesta afició gairebé addictiva i malaltissa al córrer que des de fa una bona colla d'anys em té plenament atrapat.
1Q84 també m'ha atret pel seu títol i la seva lectura no m'ha defraudat. He gaudit de les vides paral·leles d'en Tengo i l'Aomame, fins el seu retrobament al final. Són dos personatges solitaris ben singulars, com també ho és el funcionament de la secta que sembla controlar-ho tot i que a mesura que avança la història va guanyant protagonisme. Estan tots dos marcats per un fet de la seva infantesa al que es van quedar enganxats.

Les coses no són el que sembla. Però que l'enganyin les aparences. De realitat sempre n'hi ha només una.

La sala havia tornat a quedar en silenci i semblaven sentir-se els engranatges del seu cervell funcionant.

L'endemà, quan es va despertar, el món continuava existint sense novetat i tot estava en moviment, avançant i atropellant totes les criatures que trobava al seu pas, com el carro gegant de la mitologia índia.

Les persones no som res més que vehicles per transportar gens, camins de pas. Els gens passen d'unes persones a unes altres de generació en generació

El futur sempre s'acaba fent realitat, i després es converteix en passat molt de pressa.

Aquesta novel·la té una banda sonora que sorgeix en diferents moments de la història: La Sinfonietta de Leos Janacek 


Però si reescrius el passat, el present també canvia, perquè el present està definit per tots els fets del passat.

- Però això no és cap novel·la. És el món real.
- Qui ho sap això ?

Si t'ho he d'explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t'ho expliqui no ho entendràs.

Al capdavall, pensant-hi bé, ¿no era una mena de pis de mostra gegant, el món? Hi entràvem, sèiem, preníem el te, miràvem el paisatge a través de la finestra i, quan arribava l'hora, donàvem les gràcies i en sortíem. Tots els mobles que hi havia no eren res més que una enganyifa arranjada per sortir del pas. Potser la lluna que es veia per la finestra també era un element del decorat, i estava feta de paper.

El que creiem viure és la realitat o potser existeix un altre món més real que aquest que nosaltres vivim ? És una pregunta que m'he fet moltes vegades i que sempre queda sense resposta. El llibre la posa sobre la taula en molts moments de la narració. La nostra vida és somni, realitat, o novel·la ?
Així com tota la qüestió del passat, present i futur. 
M'ha resultat interessant llegir i reflexionar, però malgrat haver una tercera part de la història amb el final d'aquests dos llibres ja queda suficientment tancada i no em cal seguir bussejant en la vida dels seus personatges. 

A la xarxa hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns el titllen de llibre imprescindible, en canvi a d'altres no els ha agradat gens:

diumenge, 22 de desembre del 2013

De compres al forn

Fa uns dies al sortir de la feina vaig passar pel forn anar a comprar pa i vaig contemplar aquesta escena.

Davant meu, hi havia un parell de mosses. Devien ser adolescents d'institut. Suposo que compraven el berenar. Una d'elles "normaleta", l'altra amb sobrepès o potser directament obesa:
  • La "normaleta" va comprar un "panini", un croissant de pernil dolç i formatge, i un biofrutas: preu 4 €
  • La obesa va comprar: un "panini", un croissant de pernil dolç i formatge, un croissant de xocolata i un biofrutas: preu 5.4 € 
5.4 € per berenar són gairebé 1000 pessetes.  D'això no en podem pas dir crisi. Tampoc ho podem pas qualificar d'un berenar massa saludable. Semblava més una rutina que un fet extraordinari. Si és així cada tarda, és tot un pressupost a final de mes, i tampoc podran pas dir que no mengen i que s'engreixen de l'aire.

dijous, 12 de desembre del 2013

La meva pàtria

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre. 

Salvador Espriu


El mot pàtria mai ha estat del meu grat. L'escoltava sovint en veu d'aquells homenots amb el bigotet i no entenia per quina raó s'havia d'estimar. Ho veia escrit en aquells portes que donaven entrada al món gris de les cases quarters de la benemèrita "Todo por la patria". I no m'agradava i encara ara em segueix desagradant.
Però per altra banda, hi havia una senyera, i unes músiques que m'emocionaven. A casa mai es pronunciava aquesta paraula. Però quan sortíem del nostre país i anaven a terres on es parlava d'una altra manera ens sentíem estranys i sempre que podíem ens portàvem les nostres menges.
Ja de jove aquells senyors vestits de caqui que tant s'omplien la boca amb la pàtria, de nou em feien sentir estrany en un món que no era el meu i en una terra que tampoc era la meva. La seva senyera no ha estat mai la meva i mai ho serà. No entenien i segueixen sense entendre-ho que parlem una altra llengua. Més aviat sempre els ha molestat
El mot pàtria vol dir terra dels meus pares. La terra dels meus pares és i ha estat sempre Catalunya. Espanya per ells sempre va ser una terra estranya, la terra de l'altre. És tan estrany que desitgem ser  independents ? Costa tan d'entendre una cosa tan senzilla com aquesta ?.

diumenge, 1 de desembre del 2013

Sunset Park


Ja fa gairebé un any que es dedica a fer fotos de coses abandonades. Té com a mínim un parell de feines cada dia, a vegades tantes com sis o set, i sempre que ell i els seus companys entren en una altra casa es troben cara a cara amb les coses, amb les innombrables coses velles que hi han deixat les famílies que n'han marxat. Tots els absents han fugit apressats, avergonyits, confosos, i és segur que els llocs on viuen ara (si és que n'han trobat cap i no es passen el dia al carrer) són més petits que les cases que han perdut. Cada casa és una història de fracàs -de fallida i impagament. de deute i execució hipotecària- i ell s'ha proposat documentar els últims rastres que queden d'aquestes vides escampades per tal de demostrar que les famílies desaparegudes van ser aquí, que els fantasmes d'aquesta gent a qui no veurà ni coneixerà mai encara són presents en les coses abandonades i escampades en aquestes cases buides...


El principi del llibre promet molt més del que dóna al llarg de tota la història, però es llegeix bé, i té moments interessants. Passa d'un personatge a l'altre i la narració va avançant.

 ... Només una altra tirada del dau, llavors, un altre número de la loteria tret del bombo, una altra casualitat en un món de casualitats i de caos constant....





La vida és un caos que intentem ordenar però no ho aconseguim. Segurament tot acaba sent un seguit de casualitats que entomem i organitzem com bonament podem. El final malgrat que es precipita amb rapidesa també és brillant.

... mira els immensos edificis de l'altra banda de l'East River pensa en els edificis que falten, en els edificis caiguts i cremats que ja no existeixen, en els edificis que falten i en les mans que falten i es pregunta si val la pena esperar un futur quan no hi ha futur, i a partir d'ara, es diu, deixarà d'esperar res i viurà només per l'ara, per aquests moments, per aquest moment fugaç, per l'ara que és aquí i que ja no hi és, per l'ara que ja ha marxat per sempre. 

Paul Auster, un dels autors que fa temps que tinc pendent. M'ha agradat com escriu. Sens dubte m'ha deixat amb ganes de seguir llegint els seus llibres de l'autor. En poso tres a la llista: Triologia de Nueva York, Leviatan i Bogeries de Brooklin. 

A la xarxa també pots trobar més opinions.

diumenge, 24 de novembre del 2013

La societat del risc mundial

La repetida lectura dels llibres de Bauman m'ha conduït a Ulrich Beck, un sociòleg alemany amb un interessant anàlisi del món actual
En el seu llibre "La sociedad del riesgo mundial" editat al 2007 fa les reflexions que segueixen. De ben segur que aquest no serà pas el darrer llibre que llegiré d'aquest autor.


L’absència de Déu genera una major sensació de risc. Estem en aquest món sense xarxa protectora. Ja no hi ha una sola i única veritat. Hem d’aprendre a conviure amb la incertesa que ens envolta. I això en certs moments pot ser terrorífic.
Dins de la societat líquida el risc està en el punt central de les nostres vides. Volem viure en un món sense risc, però això en realitat no és possible, o potser ni tan sols és desitjable.
Vivim en una societat de risc mundial ja que qualsevol decisió pot comportar conseqüències imprevisibles de les que tenim dubte que es puguin controlar un cop desfermades. Aquesta societat de risc mundial comporta les seves conseqüències: temors, angoixes, conflictes.
En la societat actual controlem molt millor alguns riscos del passat, però el propi desenvolupament de les societats i de les tecnologies ha creat uns altres riscos que malgrat que intentem evitar-los no controlem del tot, i de fet tenen uns riscos potencials que en realitat desconeixem quins efectes poden arribar a produir.
Una conseqüència de tot plegat és un augment considerable de la individualitat en les nostres societats. Hem passat de posar l’accent en la societat a posar-lo en l’individuo i la individualitat. Estem immersos en una societat individualista on l’individu està per sobre de la societat i els drets individuals per sobre dels drets socials.

La dinàmica de la sociedad del riesgo consiste en asumir que tendremos que vivir en un mundo que deberá decidir su futuro en unas condiciones de inseguridad que él mismo habrá producido y fabricado. El mundo ya no puede controlar los peligros que la modernidad genera:

-         El nuevo riesgo es democrático afecta también a los ricos y poderosos.
-         Los peligros ya no son una cuestión interna de cada país, ni un país puede combatirlos solo.
-         Que haya más ciencia no reduce necesariamente el riesgo.
-         El miedo condiciona la vida. La globalización del peligro terrorista se manifiesta mediante la expectativa de atentados posibles en cualquier parte y en cualquier momento. La seguridad desplaza la libertad y la igualdad del lugar preminente que ocupaban en la escala de valores.
-         La economía del miedo se enriquece. El ciudadano, desconfiado y receloso, agradece que se le escanee, radiografie, registre e interrogue en pro de su seguridad. La seguridad es un bien de consumo

Los nuevos riesgos se caracterizan por:
-         Deslocalitzación: es poden produir a qualsevol lloc i en qualsevol moment i poden afectar a qualsevol grup de persones. No n’està exclòs ningú. Els perills no es deixen tancar dins de fronteres de cap tipus, ni espacials, ni temporals, ni socials. Ara bé, malgrat que ningú està exempt d’aquest risc mundial, no és menys cert que el risc de catàstrofes persegueix molt més als pobres.
-         Incalculabilidad: no es poden preveure les seves conseqüències
-         No-compensabilidad: els danys que poden produir són irreparables o al menys poden tenir un alt cost de reparació que els converteix en no compensables.

Hay tres riesgos globales: las crisis ecológicas, los riesgos financieros globales y las amenazas terroristas.

La catàstrofe climàtica aún no es real. Es un riesgo, una realidad amenazante, un futuro hecho presente, una anticipación provista de todos los síntomas de la inseguridad y que aspira a transformar la manera de actuar de gobiernos, de directivos de empresas, de todos los seres humanos en definitiva.

La miseria puede ignorarse pero los peligros globales ya no. El hambre es jeràrquica, el cambio climàtico no. La misèria i la fam només afecta a uns pocs, però els efectes del canvi climàtic ens afectaran a tots. Però de moment els efectes més indesitjables del progrés econòmic (contaminació, ....) es fan recaure en les societats més pobres, mentre que les societats riques en treuen el profit econòmic. En el moment en que els efectes del canvi climàtic siguin més evidents, los más pobres del mundo serán los más afectados. I el més probable és que produeixin migracions d’ecorefugiats.
Facilitaría mucho las cosas que el máximo posible de países en vías de industrialización evitara cometer los errores de los países altamente industrializados. Pero el desarrollo desenfrenado de la sociedad industrial sigue pareciendo la mejor solución para muchos de sus problemas.

Els mitjans de comunicació cobreixen la notícia d’algunes catàstrofes i donen la veu als afectats que acostumen a ser els que no tenen mai la veu pública (pobres, marginats, minories). Es converteixen en mediàtiques i la seva transmissió en directe fa que entrin al menjador de totes les cases. El rostre de la tragèdia converteix el dolor personal en dolor planetari. Aleshores pensem que ens pot passar a qualsevol de nosaltres. És un risc que pot afectar-nos a tots i sobre el que no tenim massa control. Malgrat el progrés i la civilització continuem sent molt fràgils.

L’economia encara no ha canviat i segueix perseguint objectius a curt termini, al precio de causar daños a largo plazo a las personas y el entorno. En la primera modernitat es pensava que algo es seguro mientras no se demuestre que es peligroso en canvi en l’actualitat està canviant el paradigma nada es seguro mientras no se demuestre que es inofensivo.

Hay una gran escisión entre el mundo de los decidientes –que a fin de cuentas podrían evitar los riesgos- y el mundo de los consumidores forzosos de los peligros, que no participan en las decisiones que los originan y a los que se endosan como consecuencias indirectas, sin querer. Los riesgos generan estos dos mundos, el de aquellos que los definen y provocan versus el de los que los reciben.

Això s’observa també en las nuevas guerras,  en las que los medios violentos militares se utilizan de modo que las naciones que inician las guerras intentan asegurarse la ilusión de paz, y endosar a otros el horror de la guerra: “daños colaterales” que de hecho designan esta escisión entre paz en casa (para nosotros que iniciamos la guerra) y la guerra en casa de los otros (para los que el peligro de destrucción y muerte se ha convertido en normalidad)

Cualquiera que se plantee las radicales desigualdades mundiales desde las premisas del cosmopolitismo encontrará pocos motivos para la esperanza. Incluir en la toma de decisiones a no-nacionales potencialmente afectados, chocan con la incomprensión concentrada de las evidencias nacionales predominantes. La causa es la suposición, nada infrecuente, de que la grandeza y autonomía de la nación gozan del derecho preferente no sólo de perjudicar el propio medio ambiente sino también el de los demàs (y el de las generaciones futuras). Por otra parte, la pretensión cosmopolita de que existan deberes recíprocos y establecidos legalmente por encima de las fronteras, queda muy lejos de la realidad de este mundo, en que un abismo infranqueable separa a las naciones decidientes del centro de las regiones víctimas del llamado Tercer Mundo.

La societat del Món Occidental és la crea la major part dels riscos, però exporta els inconvenients d’aquests riscos al Tercer Món que no gaudeix de cap de les avantatges. Però de ben segur que amb el temps aquests riscos també afectaran al nostre món. No sembla pas que estem fent res per reaccionar i evitar-los. Potser quan ho fem ja serà massa tard per la humanitat ?
 

diumenge, 3 de novembre del 2013

Ciudades de la llanura

.... No podían dejar de mirarle. Al chico que llevaba en brazos le colgaba la cabeza hacia atrás y los ojos parcialmente abiertos no veían nada del paisaje de la calle o pared o cielo pálido ni las siluetas o los niños que se persignaban bañados en luz gris. El hombre y su carga se alejaron para siempre de aquella anónima bifurcación y la mujer reanudó su marcha con los niños detrás y todos siguieron hacia sus lugares asignados que, como creen algunos, fueron escogidos mucho tiempo atrás incluso en el inicio del mundo"

Així sembla que Cormac McCarthy finalitzarà la trilogia de la frontera. Billy Parham carrega el cos sense vida del seu amic John Grady. Els protagonistes de les dues primeres novel·les d'aquesta trilogia treballen en un ranxo de Nou Mèxic. Han deixat els seva vida nòmada pels espais de frontera i s'instal·len en el que aparenta un espai de tranquil·litat i rutina. Aquest darrer llibre de la trilogia és molt més pausat, fins i tot, dóna la impressió que no passa res. No és fins ben avançada la història que es comença a preveure que la violència tornarà a fer acte de presència i la mort i la sang de nou seran un dels actors principals.
Malgrat ser el llibre més fluix de tots tres, C. McCarthy continua mostrant la seva mestria en les descripcions detallades del paisatge i de les accions. Les més de 10 pàgines de la baralla entre John Grady i el proxeneta són una obra mestra. Et permet gaudir de cada detall i de cada moviment dels dos contendents com si gairebé estiguessis contemplant la baralla en directe en la foscor del carreró.




Però quan penses que ja s'ha acabat, encara resta un llarg epíleg on un Billy Parham, amb 78 anys a principis del nou mil·lenni desperta sota un pont de l'autopista, i es troba amb un misteriós personatge que apareix de sobte i que tant pot ser real o com simplement formar part d'un somni: 

... el soñador figuraba estar en una especie de encrucijada. Pero las encrucijadas no existen. Nuestra decisiones carecen de alternativas. Podemos considerar diversas opciones pero siempre seguimos un solo camino ...

... La plantilla del mundo y de cuanto en él existe fue dibujada hace tiempo .... Esta vida tuya no es una representación del mundo. Es el mundo propiamente dicho ...

Producimos el mundo que Dios ha formado y solamente ese mundo. Tampoco es obra tuya, o como prefieras llamarla, esta vida a la que tanta importancia das. Su forma fue cuajada en el vacío al principio del tiempo y hablar de lo que habría podido pasar en otras circunstancias es absurdo pues no existen otras circunstancias.


... creía en Dios aunque tenía sus dudas sobre la pretensión de los hombres de conocer la mente de Dios. Pero que un Dios incapaz de perdonar no era dios ni era nada.

... pensó en su vida y en lo poco de ella que podría haber previsto y se preguntó de qué parte de ella podía considerarse autor pese a toda su voluntad y todo su empeño.


¿Qué es tu vida? ¿Acaso la ves? Se desvanece con sólo aparecer. Momento a momento. Hasta que se desvanece para no aparecer más. Cuando miras el mundo ¿existe un punto en el tiempo donde lo visto se convierte en lo recordado? ¿De qué modo se separan? Es eso lo que no tenemos manera de mostrar.

...  crees en cosas que no existen. ¿Como el mañana? ¿O el ayer? ... El ayer estuvo aquí, el mañana vendrá después...

I tot plegat per acabar amb una dedicatòria també ben enigmàtica:


Seré el niño que de la mano lleves
Y tu serás yo cuando sea viejo
El mundo se enfría
Se agitan naciones
Aquí termina la historia
Pasa página.

Més comentaris a la xarxa:


divendres, 25 d’octubre del 2013

Ens quedem sense treball ?

El llibre "La sociedad el riesgo mundial. En busca de la seguridad perdida" del sociòleg alemany Ulrich Beck escrit al 2007 aporta reflexions interessants sobre els moments que estem vivint

Amb l’augment del nombre d’aturats i també del nombre de pobres "tiembla el santuario en torno al que se erigieron las sociedades modernas: el trabajo retribuido. En las campañas electorales por el contrario “el culto al pleno empleo” sigue siendo inmune a cualquier clase de duda, ni por parte de la extrema izquierda ni por parte de la extrema derecha, pasando por todos los colores intermedios." Tots els polítics aspiren a una societat impossible com és que tothom treballi amb el model de sempre en lloc de repensar om estem i què cal fer en un futur que no tornarà a ser mai més com el passat que sembla que enyorem.

"La globalización “ataca” la base económica del Estado social. Las sociedades europeas envejecen, algo que en sí mismo no tiene por qué interpretarse como una catàstrofe, a no ser que “la financiación de las pensiones se convierta en el tema principal”: cada vez son menos numerosos los jóvenens que financian las pensiones de los cada vez más numerosos viejos, hecho que va unido a un desempleo juvenil en expansión."

"Las pensiones y el envejecimiento no son atribuïbles a crisis sino a victorias de la modernidad." La societat envelleix gràcies als avenços mèdics, tècnics i d’alimentació. "Para ser más precisos, cuanto mayores los éxitos de la modernización, más amenazadora la catàstrofe de las sociedades envejecidas. El shock que sacude a la sociedad resulta de la confrontación con una consecuencia indirecta de sus éxitos no premeditada ni prevista."

"Tampoco el desempleo masivo tiene en sí mismo que vivirse como una catàstrofe. También podría significar el principio de una liberación del yugo de la obligación de trabajar. La capitalidad del trabajo en la sociedad moderna tuvo que fabricarse mediante un vuelco de valores probablemente sin precedentes històricos. La “certeza” actual de que el trabajo retribuido es el centro de la sociedad moderna, tuvo que ganarse, con miles de avances y retrocesos a la idea precedente de que el trabajo era algo indigno para el hombre y el ciudadano."

"El desempleo masivo no resulta de un fracaso de la racionalización sino más bien de sus éxitos (puede conseguirse una multiplicación de los resultados con una aplicación de trabajo humano cada vez menor). El desempleo masivo sólo se convierte en “catàstrofe” cuando la sociedad del “ya no pleno empleo” se aferra al modelo del pleno empleo y la gente, para la que el trabajo retribuido se ha convertido en una segunda naturaleza, no ve ninguna alternativa para asegurarse la existencia y fabricarse una identidad social."

"La pregunta clave -¿cómo se puede llevar una vida plena de sentido en la sociedad moderna cuando no se encuentra trabajo?- continúa oculta" i ningú cerca la resposta. ¿ No seria millor distribuir el treball existent entre tots i tothom treballar menys hores ? Seria una bona forma d'aconseguir la famosa conciliació laboral-familiar de la que tant es parla i tant poc es fa. Estem immersos en un bucle del que no sabem sortir o potser és que hi ha gent interessa en que no en sortim.






diumenge, 15 de setembre del 2013

El poder de l'Església

L'Església Catòlica tal com diu Ángel Luis López Villaverde en el seu llibre "El poder de la Iglesia en la España contemporánea", malgrat els canvis polítics i socials dels darrers anys "continua teniendo la llave de las almas de las aulas y de las arcas". És una institució que continua mantenint els seus privilegis, les seves grans propietats i que encara és molt influent en la opinió pública. Exerceix moltes pressions i sap com fer-ho quan li convé, sobre tot, amb temes de la moral pública. Hi ha nombrosos mitjans de comunicació que defensen les seves idees amb vehemència i actuen com els seus portaveus.




Ha perdut influència social, però aquesta encara és massa gran pel meu gust. Fora bo evitar els conflictes entre clericals i anti-clericals de molt mal record en la nostra història, però seria positiu avançar en treure's aquesta gran rèmora que planeja de forma constant sobre la nostra societat.
Com totes les institucions, s'hauria d'autofinançar amb quotes entre els seus fidels i deixar de dependre de les aportacions de l'Estat. De fet, aquest no és aquest l'únic destí dels impostos que pago que no m'agrada.
Hem de reconèixer que vivim en una societat que ha viscut sota la influència de l'Església Catòlica al llarg de molts segles. Però això no s'ha de convertir en una excusa per seguir mantenint aquests privilegis de manera permanent.


És ben cert que l'Església Catòlica no és monolítica i que dins de la seva organització conviuen moltes esglésies i moltes sensibilitats, opinions i formes diferents de viure el fenomen de la fe i la religió. Però no és menys cert que la jerarquia està formada pel nucli més conservador amb l'objectiu de preservar els privilegis i també d'imposar els seus criteris, visió del món i punts de vista per sobre la resta. Moltes vegades no té res a veure el que fan i pensen aquests manaies amb el que fa i pensa el capellà que està en contacte directe amb els seus feligresos. És una jerarquia que no ha evolucionat amb els temps i que no vol evolucionar. Fins i tot, en certes qüestions dóna la impressió que s'estan enrocant cap un radicalisme que té els seus perills.

"Las jovenes generaciones han perdido las referencias religiosas de sus progenitores y se encuentran en un proceso de "exculturación". Y mientras la sociedad española está perdiendo sus raíces católicas, la inmigración está modificando el panorama religioso y cultural pues la religión es más relevant entre la población inmigrante que en la autóctona"  Està per veure on ens portarà aquest procés. Caldrà està amatent als possibles canvis que es produiran.

La batalla per mantenir la religió a les escoles continua. Malgrat els anys que han passat des de la transició i els canvis constants en les lleis d'educació d'aquest país, aquest és un tema no resolt i sorgeix de forma periòdica en l'agenda dels polítics i del parlament. La eliminació de la religió del currículum no és una bona opció, però pitjor és imposar una religió sobre la resta. La religió confessional hauria de quedar fora de les escoles. Ha de ser funció de les famílies i de les diferents confessions religioses ocupar-se de la seva transmissió. A les escoles simplement ens hauríem d'ocupar d'explicar què és el fenomen religiós i les diferents formes que aquest ha agafat al llarg de la història de la humanitat.
 

dijous, 29 d’agost del 2013

El carreró dels miracles



"Entonces, él llamó a un taxi. Abrió la portezuela y ella levantó el pie para subir al vehículo: fue el movimiento que marcó la separación entre dos vidas"

"Només hi ha una manera d'afrontar la vida: o pots viure com et done la gana o la vida és un infern"

"Però aquella desgràcia, com totes les altres, també va ser oblidada i el carreró de Midaq tornà al seu estat habitual d'indiferència i oblit"

Naguid Mahfuz

diumenge, 25 d’agost del 2013

Desconfiança



La gran crisi que ja fa uns quants anys que estem suportant, es veu agreujada per tots els incomptables casos de corrupció que apareixen arreu. Gairebé no passa setmana que no apareguin noves informacions i nous imputats. A aquests es sumen alguns que ja fa molt de temps que arrosseguem i que encara estan per resoldre. Al cap de tots ressonen els noms del cas Gurtel, Bárcenas, Palau, Pretoria, EREs andalusos, operació Mercuri, ....
Per superar la crisi ens cal confiança en els polítics i en la política. Com en podem tenir amb les notícies que inunden els mitjans ? De fet més que confiança el que tenim és la sospita de que molts d’ells no són de fiar, i que uns als altres l’únic que fan és tapar-se les vergonyes.
Els votem per tal que gestionen els afers públics i els diners que paguem amb els nostres impostos. No podem confiar la gestió dels nostres afers a algú de qui no ens fiem, de la mateixa manera, que no deixarem als nostres fills en mans d’un mestre en qui no confiem o no ens deixarem operar per un metge que no sigui de la nostra confiança.
Quan els polítics ens defrauden un rere l’altre, i un dia i un altre dia, que podem fer els ciutadans ? No m'he refiat mai massa d'alguns dels nostres polítics, però és que a hores d’ara la poca confiança que hi tenia la he perdut tota. I un cop s’ha perdut no és fàcil de recuperar.
Cal un canvi radical en la política i en els nostres polítics o d’altra manera no sortirem de les aigües tèrboles en el que estem enfonsats fins el coll.

divendres, 16 d’agost del 2013

Suttree


"Suttree miró aquellos ojos arruinados que ardían en sus túneles de infortunio"
Llibre estrany com tots els de l'autor. Món d'homes solitaris, rodamóns que viuen al mig de la misèria. Tots són uns miserables. Costa entrar en el llibre, però a mesura que t'hi endinses, t'acaba agradant i esperes i desitges saber quina nova aventura o millor dit desgràcia li succeirà el seu protagonista.
Mostra la part oculta de la opulenta Amèrica, el que se suposa que és sens dubte la primera potència del món i on tots els gossos es lliguen amb llangonisses.
Suttree és un personatge que es belluga pel submón de Knoxville sense cap propòsit, gairebé sense pensar m'atreviria a dir, sense res més a fer que lluitar per la seva supervivència diària al bell mig de grans borratxeres, baralles i situacions veritablement inversemblants,i amb els sotracs de les inclemències meteorològiques. Es pot fer un seguiment fàcil dels diferents llocs on passa la història en aquesta web que inclou un plànol de Knoxville.
"La ciudad un collage de cubos tétricos bajo un cielo color de acero mojado"

A la xarxa podem trobar altres opinions. Un llibre només recomanable si t'agrada el món literari d'aquest autor:





dimecres, 14 d’agost del 2013

Por el bien del imperio




És un llibre fruït de molts anys de treball d’aquest historiador. Al llarg de més d’un miler de pàgines va desgranant la història del món des del final de la Segona Guerra Mundial fins pràcticament avui. És un obra exhaustiva que cal llegir amb deteniment i sense presses ja que està farcida d'informacions. Parla dels diferents conflictes que han omplert el nostre planeta en el darrer mig segle.
L’esperança amb la fi de la terrible Segona Guerra Mundial era que caminaríem cap a un món millor, més pacífic, més democràtic i més igualitari, però no ha estat pas així, ni de bon tros.
En certa manera a Europa podem tenir aquesta percepció. Amb la excepció de la guerra dels Balcans, la terrible ombra d’un conflicte armat obert, ha estat sempre força lluny de les nostres fronteres. Però el món continua submergit en la violència i en la violació constant dels més elementals drets humans. La fam i la desigualtat al món lluny de minvar segueix creixent. Els rics són cada cop més rics i els pobres estan cada cop més allunyats de solucionar els seus problemes de supervivència més elementals. Mentre hi ha qui llença menjar i viu en la sobreabundància, hi ha milions de persones que no poden menjar. On està la justícia ?
Aquest llibre fa un repàs ràpid per les misèries dels polítics que ens dirigeixen, sempre més atents als poders econòmics que no pas a consolidar el benestar de la gent. El gènere humà sembla que no aconsegueix evolucionar i gairebé podríem dir que en alguns aspectes seguim en la prehistòria, encara que utilitzant mitjans molt més sofisticats.
El llibre en permet llegir els capítols més foscos d’aquests darrers anys.
La fal·làcia de lluitar i assolir l’objectiu de la igualtat s’ha estès en moltes ideologies polítiques, però s’ha fet realment poc per avançar-hi. Més aviat es treballa per consolidar les desigualtats i complir allò tan conegut de “ande yo caliente ríase la gente”. Els països més poderosos, per mantenir la seva primacia mundial, així com tots els seus mandataris, no dubten a utilitzar tot tipus de mecanismes siguin del tipus que siguin, legals i justos o il·legals, violents i injustos en els més dels casos (assassinats, matances, dictadures sanguinàries, ...), sense tenir mai en compte les conseqüències per la població que sempre es troba sotmesa als vaivens de decisions en les que mai intervé de manera directa. A més a més són uns consumats hipòcrites ja que sempre justifiquen tot el que fa pel nostre bé i per la defensa dels valors de la democràcia. Són uns mentiders que intenten fer creïbles les seves pròpies mentides.
Des de 1945 al 1979 en el món occidental es va avançar cap un repartiment més equitatiu dels ingressos que va permetre millorar la situació personal de la majoria. Donava la impressió que havíem entrat en el bon camí. Tan sols va ser un miratge. A partir dels primers 80 s’inicia un gir en les polítiques de tots els països que ens aboca a la crisi actual que no fa res més que conduir-nos en la direcció d’accentuar cada cop més les diferències, i la rotunda victòria del sistema capitalista i les seves misèries o potser, seria millor dir les nostres misèries. No parem de fer passos enrere i aquesta crisi actual està deixant ferida de mort l'estat de benestar.
Tot comença amb la crisi del petroli de 1973. “Als Estats Units l’1 % dels més rics al 1980 rebien el 9 %  del total dels ingressos, en canvi al 2007 ja rebien el 23,5 % dels ingressos totals. En 1955, els 400 contribuents més grans dels Estats Units pagaven un 51,2% del seus ingressos, en 2010 aquesta proporció havia baixat fins el 18,1 %. I seguint amb els Estats Units, els darrers tres anys els beneficis empresarials han augmentat un 60 %, mentre que els ingressos salarials només ho han fet un 10 %". I estaments de tan prestigi i que tan es tenen en compte com són els Bancs Centrals, i el FMI, l’únic que fan és defensar aquest status quo que és el que a ells els hi convé.
Als països del primer món els hi ha anat molt bé mantenir en el subdesenvolupament a gran zones del planeta, ja que ha estat la manera fàcil de poder aconseguir beneficis ben suculents amb un cost mínim. Primer amb el colonialisme, i després amb la instauració de governs titelles, que convertien aquells països en simples sucursals, i on els conflictes entre grups rivals són alimentats des dels propis governs occidentals per simples interessos econòmics i en els que la població del propi país ben poc hi té a veure.
Les actituds paternalistes i de protecció dels països rics respecte als països pobres de l’Àfrica i altres parts del món no són més que actituds hipòcrites de cerca del seu propi benefici en forma d’assegurar-se del proveïment de matèries primeres cada cop més escasses i valuoses.
Malgrat que segurament no és l'únic cas, m'ha cridat l'atenció el que explica de Saparmurat Niyazov convertit en president vitalici del Turkmenistan fins la seva mort el 2006. Va canviar les noms dels dies de la setmana i dels mesos de l’any amb noms del seu gust personal, va imposar un llibre seu d’espiritualitat com a lectura obligatòria a les escoles, a la capital Ashgabat va aixecar una estàtua seva d’or que girava per donar sempre la cara al sol. Quan ho llegeixes dóna la impressió que són governs del passat i en canvi es tracta d'un govern de principis del segle XXI consentit i apadrinat per governs que s'autoanomenen democràtics.

Però el problema no està només en el primer món. Els països del mal anomenat tercer món segueixen amb els seus terribles problemes de sempre. Tenim una majoria de la població del planeta amb problemes de fam, aigua, .... Sembla mentida que si es produeixen aliments suficients per tothom com és que hi ha gent que es mort de gana ?

En el món actual més que cercar un benestar mínim per tothom, cadascú cerca el seu enriquiment personal. L'acumulació de bens i riqueses ens està portant a la ruïna a tota la humanitat, i de retruc a tot el planeta. Passarà mig segle més i seguirem igual o pitjor. Ho sento, però no sóc gens optimista. No aprenem com a especie. Tret de l'actitud personal de cadascú poca cosa possible veig que es pugui fer. Com és possible que al segle XXI encara hi ha qui passi fam ? 
Tot plegat només suposa el triomf definitiu del capitalisme més salvatge. No hi ha possibilitat de canvi. No hi ha esperança. En els països democràtics es cuiden les formes, però no es fa res per aprofundir i millorar realment el sistema que ens faci evolucionar cap a un món més just i igualitari, sinó a l'inrevés tot sembla evolucionar cap a una societat més injusta i desigual. Només cal observar tot el que ens envolta. Amb l'excusa que la democràcia és el millor dels sistemes ja ho tenim tot fet i ens quedem tan tranquils.
Les ONG es cuiden dels "pobres" i "nous pobres" i ens quedem tan amples. No podríem trobar una millor solució? Un salari mínim (renta bàsica) per a tots ? habitatges socials ?
Tots aquests nous moviments populars insurrectes, moltes vegades poc organitzats i estructurats que s'aixequen i protesten contra petits detalls de la vida quotidiana que els afecten directament aniran més enllà i assoliran un canvi en tot això que no funciona d'aquest vell i caduc sistema ? 

Recull del que la premsa va dir en el moment de la seva publicació: resum de ressenyes i entrevistes a Josep Fontana. 

dimarts, 13 d’agost del 2013

La vida i la cultura líquida



La sociedad “moderna líquida” es aquella en que las condiciones de actuación de sus miembros cambian antes de que las formas de actuar se consoliden en unos hábitos y en unas rutinas determinadas. ... La vida líquida, como la sociedad moderna líquida, no puede mantener su forma ni su rumbo durante mucho tiempo. En resumidas cuentas, la vida líquida es una vida precaria y vivida en condiciones de incertidumbre constantes.



En la societat líquida la cultura és gestionada com un objecte de consum més, i entra a regir-se per les mateixes normes. Hem passat d’una cultura sòlida a una cultura líquida. Actualment en la cultura es cerca la gratificació i la rendibilitat immediates. Estem vivint una cultura d’utilitzar i llençar. L’exemple més paradigmàtic és el gran espectacle efímer. El que es demana a la cultura actual és que tingui mercat i consumidors en un termini breu de temps i amb data de caducitat propera per tal de cercar el nou producte cultural que l'ha de substituir.
El consum ha de ser immediat i no pot esperar. Com que molts productes culturals no entren dins d'aquest  paradigma deixen de ser tinguts en compte i resten al marge. La novetat està per sobre del que perdura.

El món sòlid i la cultura sòlida cercaven l'eternitat, en canvi, la modernitat líquida i la cultura líquida estan en permanent estat de fugacitat. Se ha situado el valor de la novedad por encima del valor de lo perdurable.


Tot és susceptible de convertir-se en objecte de consum, en mercaderia. Tot objecte de consum té com a finalitat última acabar en el oblit i en el pot de les deixalles, el més ràpidament possible. Els objectes culturals també.




La práctica de la libertad de elección está fuera del alcance de muchos hombres y mujeres la mayor parte del tiempo. Los pobres se encuentran alejados de los ricos, expulsados en el margen, en los suburbios, a una distancia que otorgue seguridad, alejados de los placeres de la riqueza. Para la mayoría de nosotros los pobres son como fantasmas del espacio exterior. No están en nuestros itinerarios y cuando los encontramos en nuestro camino nos generan inseguridad. 

Això és el que passa quan els trobem demanant o remenant les escombraries. Davant la proliferació de perills i pors, ens protegim tot el que podem. Ara bé tot això no ens ofereix pas una major sensació de seguretat. Encara que sembli una contradicció, en un món que cada cop coneixem més, també cada cop tenim més temors.


De la inseguridad y del temor se puede extraer un gran capital comercial. La seguridad personal se ha convertido en un importante argumento de venta en toda suerte de estrategias de marketing, incluidas la de los programas políticos.


Cuando desaparece la inseguridad también están condenadas a desaparecer de las calles de la ciudad la espontaneidad, la flexibilidad, la capacidad para sorprender y la promesa de aventura, que son los principales atractivos de la vida urbana. La alternativa a la inseguridad no es el paraíso de la tranquilidad, sino el infierno del aburrimiento.

La ciutat és l’espai per definició en el que hem de conviure amb estranys, però això ens produeix inseguretat i no ens agrada i tendim a refugiar-nos en el nostre espai privat per protegir-nos de l’espai públic que està sempre ple d’estranys.



El terreno sobre el que supuestamente descansan nuestras perspectivas de vida es sin duda inestable, como también lo son nuestros empleos y las empresas que los ofrecen, nuestros compañeros y nuestras redes de amigos, la situación de la que disfrutamos en la sociedad y la autoestima y la autoconfianza que se derivan de aquélla. El “progreso”, otrora la más extrema manifestación de optimismo radical y promesa de una felicidad universalmente compartida y duradera, se ha desplazado hasta el polo de expectativas opuesto. Ese concepto representa ahora la amenaza de un cambio implacable e inexorable que, lejos de augurar paz y descanso, presagia una crisis y una tensión continuas que harán imposible el más mínimo momento de respiro.

La sociedad de consumo justifica su existencia con la promesa de satisfacer los deseos humanos como ninguna otra sociedad pasada logró hacerlo o pudo siquiera soñar como hacerlo. Sin embargo, esa promesa de satisfacción sólo puede resultar seductora en la medida que el deseo permanece insatisfecho. De fet, satisfer totes les necessitats suposaria el final de la societat de consum. La sociedad de consumo consigue hacer permanente esa insatisfacción. Converteix la necessitat en compulsió o addició.

Nunca antes habíamos sido tan dolorosamente autoconscientes de nuestros actos de elección, realizados ahora en condiciones de una penosa (aunque incurable) incertidumbre y bajo la amenaza constante de quedarnos atrás y de ser excluidos del juego sin posibilidad de regresar a él por no haber respondido a las nuevas demandas.

Vivim en un món en que les pautes d’elecció canvien constantment. Nada impide que los puntos de referencia y las directrices que hoy parecen fiables sean desacreditados y condenados mañana. No parece haber ninguna isla estable y segura entre tanta marea. 


Henry A. Giroux i Susan Searls Giroux (2003): “la democracia está en peligro porque los individuos son incapaces de traducir sus sufrimientos privados en unas preocupaciones y una acción colectiva ampliamente compartidas con otras personas. Al tiempo que las grandes empresas multinacionales condicionan de manera creciente los contenidos de los medios de comunicación mayoritarios y, con ello, privatizan el espacio público, el compromiso cívico parece cada vez más impotente y los valores públicos se vuelven invisibles. Hoy, para muchas personas que han renunciado a incrementar el alcance de sus derechos y libertades y a expandir, con ello, el radio de acción de la democracia sustantiva, la ciudadanía ha quedado reducida al acto de comprar y vender productos de mercado (entre los que se incluyen los propios candidatos electorales


Conclusió final del llibre: Sentimos, suponemos y sospechamos qué es lo que hay que hacer. Pero no podemos conocer la forma ni la configuración que finalmente adoptará. De lo que sí podemos estar bastante seguros, no obstante, es de que esa forma no nos resultará familiar. Será diferente a todo aquello a lo que nos hemos acostumbrado.

Més opinions a la xarxa:

dijous, 1 d’agost del 2013

La protecció de les llengües de l'Estat Espanyol

Després de la mort del dictador i d'una transició inmodèlica com la qualifica el professor Vicenç Navarro i que ens condueix a una democràcia insuficient el 6 de desembre de 1978 s'aprova la Constitució Espanyola.
En el seu article 3 es pot llegir:
"1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció."


Han passat més de 34 anys i el compliment d'aquest article 3.3. està clarament per veure. És cert que la visibilitat i utilització de les les altres llengües espanyoles ha millorat molt en aquest temps, però encara estem molt lluny del que realment hauria de ser.
Les darreres actuacions d'alguns governs autonòmics inventant-se noms i orígens inversemblants per algunes d'aquestes llengües davant la conformitat del Govern Central en són un bon exemple.
En cap moment hi hagut interès en protegir la riquesa lingüística de l'Estat. Algunes llengües molt minoritàries (asturià, aragonès, ...) s'han menystingut i van camí de desaparèixer si no s'articula alguna mesura urgent que no es veu per enlloc.
Però tampoc podem dir que gallec, eusquera i català hagin reeixit molt més en tot aquest període de temps. És cert que són llengües oficials en els seus territoris i que es poden escoltar en alguns televisions públiques així com en altres mitjans de comunicació amb una certa normalitat. Però fora del seu territori són del tot inexistents.
En cap cas s'han arbitrat mesures per donar conèixer aquesta riquesa lingüística, ans el contrari. Tampoc hauria estat pas tan difícil, però quan no hi ha voluntat política no hi ha res a fer.
Fora dels seus territoris a l'ensenyament no hi ha cap presència de les mateixes. No hauria estat tan difícil oferir a la Secundària crèdits de totes les llengües arreu d'Espanya. Tampoc veig difícil impulsar la creació de departaments de català, gallec i eusquera en les diferents universitats espanyoles. Però no ha estat pas així. És més darrerament hem d'aguantar a un ministre molt desagradable que es marca com a objectiu espanyolitzar als alumnes catalans com s'havia fet en altres temps que encara no s'han oblidat.
Vaig quedar gratament sorprès al anar a comprar a un Eroski d'Iruña i veure com tots els productes de la seva marca blanca estan etiquetats en les 4 llengües. Tampoc sembla massa difícil generalitzar aquesta practica. Encara que si que deu ser difícil, ja que aquí al Principat malgrat tenir des de fa temps una llei que obliga a etiquetar al menys en català, els prestatges de tots els comerços estan farcits de productes que la incompleixen sense que passi res.
Però aquest tampoc va ser l'únic lloc on em vaig topar amb aquesta agradable sorpresa. A la Comunitat de Nafarroa alguns cartells així com monuments també estan retolats amb les 4 llengües de l'Estat.


Zuen oroimenak, askatasuna
Vuestra memoria, la libertad
La llibertat, vostra memòria
La vosa memoria, liberdade

Serà que molesten aquestes altres llengües i que el seu únic interès és el castellà, la llengua de l'imperi ?
¿Em podeu explicar on estar el compliment del que diu la per alguns coses sacrosanta Constitució Espanyola?  "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció"

diumenge, 28 de juliol del 2013

Maleït McCarthy. En la frontera

Em submergeixo de nou en el món de Cormac McCarthy amb el segon llibre de la Trilogia de la Frontera.
Estic convençut que és un escriptor que o agrada i t'enganxa o no pots amb ell. No hi ha terme mig. El seu món literari és peculiar. Fidel a les seves històries habituals, un adolescent deixa casa seva a l'estat de Nou Mèxic i inicia un viatge a cavall per territori fronterer. De nou estem davant una mena de viatge iniciàtic en solitari, encara que en una part de la història està acompanyat pel seu germà més petit. Al llarg d'aquest viatge en molts moments erràtic i sense objectiu i destí clars es va creuant amb diferents personatges, molts d'ells lacònics i poc parladors, altres violents i d'altres extremadament xerraires que li expliquen històries, així com la seva manera de veure i interpretar el món.

"Todo lo que uno deja de mirar amenaza con desaparecer"

De nou la descripció dels paisatges i les accions fins el més mínim detall converteix la lectura del seu llibre en un plaer que cal assaborir amb calma.


McCarthy és una autor dur, fins i tot podríem qualificar-lo de maleït. De fet ben poc se sap de la seva vida personal que està envoltada de llegendes i de misteris. Potser quelcom que m'atrapa d'aquest autor són aquests personatges que posen en joc el que m'hauria agradat fer de jove i mai vaig fer: agafar quatre coses, tancar la porta i marxar, anar d'un lloc a un altre i res més. Aquesta capacitat de viure sense res, sense esperar res, simplement sobreviure en la frontera del món.

" ... harapiento, sucio, hambiento de ojos y de tripas. Absolutamente irrecomendable. En aquel personaje estrafalario la gente contemplaba lo que más envidiaban y lo que más denigraban"

Aquest territori de frontera on viuen molts dels seus personatges és un mena de purgatori del que no es pot sortir de manera definitiva i al que hom torna una vegada i una altra, un bucle infinit i autodestructiu. La vida és el camí, com a única forma de viure. No es pot aturar a cap lloc, cal seguir galopant amb el seu cavall. El lloc on tots deambulem sense massa sentit, sense saber massa el que busquem

I torna a interrogar-se sobre Déu:
  • "Todo lo que uno deja de mirar amenaza con desaparecer"
  • "Buscar ese sitio donde los actos de Dios y los de los hombres son inseparables. Donde es imposible distinguir unos de otros"
  • "¿Sabes lo horrible que es morir sin Dios? La fe lo es todo."
  • "Existe otro que oirá lo que tu nunca has dicho"
"¿Qué acción no supone un futuro que a su vez nos es desconocido? ... Uno nunca sabe qué cosas pone en marcha. Nadie puede saberlo. No hay profeta capaz de predecirlo. Las consecuencias de una acción son a menudo bastante distintas de lo que uno pensaba.
La luz del mundo sólo estaba en los ojos de los hombres pues el propio mundo giraba en perpetua oscuridad y la oscuridad era su auténtica naturaleza y su verdadera condición ...
Los hombres no comprenden que los muertos no han abandonado un mundo sino meramente la imagen del mundo que el hombre tiene en su corazón. El mundo no puede ser abandonado puesto que, sea en la forma que sea, es eterno, como lo son todas las cosas que contiene. En aquellos rostros que ya para siempre serán anónimos entre sus anticuados enseres está escrito un mensaje que nadie puede pronunciar pues el tiempo asesinaría al mensajero antes de que éste pudiera llegar al destino.
Creemos ser víctimas del tiempo. En realidad el mundo sigue un camino que no está fijado en ningún lugar. ¿Cómo iba a estarlo?. Nosotros mismos somos nuestro propio viaje. Y por eso también somos el tiempo. Somos como el tiempo. Huidizos. Inescrutables. Despiados" Cormac McCarthy en estat pur.

Ja estic esperant retrobar-me a Billy Parham i John Grady a "Ciudades de la llanura" la tercera part amb la que tanca aquesta trilogia.

A la xarxa està ple d'addictes del maleït Cormac McCarthy:

diumenge, 21 de juliol del 2013

On estan les feministes ?

El món de les curses de màquines amb rodes (cotxes, motos i bicicletes) és fonamentalment un món masculí. Ara bé en aquest món tan "mascle" sempre es produeix l'aparició decorativa de la imatge femenina en diferents moments de l'espectacle, per exemple:
  • abans de la cursa aguantant uns para-sols que deuen ser del tot inútils i que no entenc quina és la seva funció,
    Foto de la web http://dogsville.es
  • al finalitzar la cursa de Formula-1 fent un passadís al guanyador tot aplaudint,
    Foto de la web www.f1aldia.com
  • i com no repartint petons i ram de flors al ciclista guanyador.
Foto de la web www.cyclingfans.com

De ben segur que hi ha altres moments i altres llocs on apareixen aquestes figures femenines sempre amb minifaldilla i mostrant cuixa amb generositat. Algú pot argumentar que sempre ha estat així. Fa temps que la repetició constant d'aquestes imatges del tot innecessàries em molesten, i molt, i no acabo d'entendre com és que aquesta utilització de la figura de la dona d'objecte no genera algun tipus de protesta.
Segurament aquestes noies es guanyen alguns calerons amb aquesta feina i també suposo que la fan de gust, però és realment necessària ? No podrien dedicar-se a una tasca més productiva i creativa ?

divendres, 12 de juliol del 2013

Club de lectura

Acostumava a mirar-me els clubs de lectura que s'organitzaven en les diferents biblioteques de Sabadell, però mai m'acabava de decidir a fer la inscripció. Sempre trobava alguna excusa. Finalment ho vaig fer i haig de dir que ho he gaudit.
Vaig aprofitar la oportunitat de que es feia a la Biblioteca de Ponent ben a prop de casa. 

Sota el títol de Literatura de mosaic i altres colors ho dirigia Enric López.
Tal com reflecteix el títol hem llegit llibres de diferent procedència i estil. M'he apropat a uns llibres que d'altra manera no hauria llegit. Les tertúlies posteriors han estat interessants encara que moltes vegades ens allunyàvem del tema dels llibres i acabàvem parlant una mica de tot. M'ha agradat l'experiència i és força probable que el proper curs repeteixi.
De desembre a juny hem llegit aquests 7 llibres:
  • La princesa de gel de Camilla Läckberg, un novel·la negra sueca d'aquestes que estan tan de moda. No acostumo a llegir aquest tipus de llibre però el vaig trobar entretingut. D'aquells que es llegeix ràpid i amb ganes de saber el que anirà succeint als diferents personatges.
  • Si menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies. Ja havia llegit altres llibres d'ell, però aquest no. M'agrada la seva escriptura minimalista. Amb molt poc en té prou per vestir un conte. Com en tot llibre de contes uns agraden més que altres. També vaig llegir Sentimental.
  • Los cuentos eróticos de mi abuela de Robert Antoni. No em va agradar gens. Gairebé vam coincidir tots en aquesta opinió. Es va fe pesat de llegir.
  • La carretera de Cormac McCarthy. Ja l'havia llegit i el vaig gaudir especialment. Molt bona novel·la, d'aquelles que fa pensar. Molt ben escrit. Gran novel·lista.
  • Tigre Blanc de Aravind Adiga. Tota una descoberta. Mai havia llegit res de literatura hindú. És un llibre divertit i fresc amb el que es pot copsar la manera de viure de la Índia, un lloc ben diferent al nostre món occidental i per alguns un lloc mític que potser no ho és tant.
  • La papisa de D.W. Cross. No sabia res d'aquesta història que per alguns és llegenda i que per altres és veritat: la existència d'un Papa que era una dona. Literàriament no és cap joia, però la història està ben explicada i enganxa per voler saber com es desenvoluparà. Està molt documentat i se suposa que està basat en fets reals.
  • El carreró dels miracles de Naguid Mahfuz. Un gran llibre i un gran escriptor. Explica amb molt de detall el que passa en un carreró de El Caire en la dècada dels 40. Molt bones descripcions dels diferents personatges que viuen en el carreró, i de la misèria i els neguits i desigs que els envolten. En alguns moment em recordava Claraboya de Saramago. De ben segur que llegiré altres llibres de l'autor.