La societat del risc mundial

La repetida lectura dels llibres de Bauman m'ha conduït a Ulrich Beck, un sociòleg alemany amb un interessant anàlisi del món actual
En el seu llibre "La sociedad del riesgo mundial" editat al 2007 fa les reflexions que segueixen. De ben segur que aquest no serà pas el darrer llibre que llegiré d'aquest autor.

L’absència de Déu genera una major sensació de risc. Estem en aquest món sense xarxa protectora. Ja no hi ha una sola i única veritat. Hem d’aprendre a conviure amb la incertesa que ens envolta. I això en certs moments pot ser terrorífic.

Dins de la societat líquida el risc està en el punt central de les nostres vides. Volem viure en un món sense risc, però això en realitat no és possible, o potser ni tan sols és desitjable.

Vivim en una societat de risc mundial ja que qualsevol decisió pot comportar conseqüències imprevisibles de les que tenim dubte que es puguin controlar un cop desfermades. Aquesta societat de risc mundial comporta les seves conseqüències: temors, angoixes, conflictes.

En la societat actual controlem molt millor alguns riscos del passat, però el propi desenvolupament de les societats i de les tecnologies ha creat uns altres riscos que malgrat que intentem evitar-los no controlem del tot, i de fet tenen uns riscos potencials que en realitat desconeixem quins efectes poden arribar a produir.

Una conseqüència de tot plegat és un augment considerable de la individualitat en les nostres societats. Hem passat de posar l’accent en la societat a posar-lo en l’individuo i la individualitat. Estem immersos en una societat individualista on l’individu està per sobre de la societat i els drets individuals per sobre dels drets socials.

La dinàmica de la sociedad del riesgo consiste en asumir que tendremos que vivir en un mundo que deberá decidir su futuro en unas condiciones de inseguridad que él mismo habrá producido y fabricado. El mundo ya no puede controlar los peligros que la modernidad genera:

-         El nuevo riesgo es democrático afecta también a los ricos y poderosos.

-         Los peligros ya no son una cuestión interna de cada país, ni un país puede combatirlos solo.

-         Que haya más ciencia no reduce necesariamente el riesgo.

-         El miedo condiciona la vida. La globalización del peligro terrorista se manifiesta mediante la expectativa de atentados posibles en cualquier parte y en cualquier momento. La seguridad desplaza la libertad y la igualdad del lugar preminente que ocupaban en la escala de valores.

-         La economía del miedo se enriquece. El ciudadano, desconfiado y receloso, agradece que se le escanee, radiografie, registre e interrogue en pro de su seguridad. La seguridad es un bien de consumo

Los nuevos riesgos se caracterizan por:

-         Deslocalitzación: es poden produir a qualsevol lloc i en qualsevol moment i poden afectar a qualsevol grup de persones. No n’està exclòs ningú. Els perills no es deixen tancar dins de fronteres de cap tipus, ni espacials, ni temporals, ni socials. Ara bé, malgrat que ningú està exempt d’aquest risc mundial, no és menys cert que el risc de catàstrofes persegueix molt més als pobres.

-         Incalculabilidad: no es poden preveure les seves conseqüències

-         No-compensabilidad: els danys que poden produir són irreparables o al menys poden tenir un alt cost de reparació que els converteix en no compensables.

Hay tres riesgos globales: las crisis ecológicas, los riesgos financieros globales y las amenazas terroristas.

La catàstrofe climàtica aún no es real. Es un riesgo, una realidad amenazante, un futuro hecho presente, una anticipación provista de todos los síntomas de la inseguridad y que aspira a transformar la manera de actuar de gobiernos, de directivos de empresas, de todos los seres humanos en definitiva.

La miseria puede ignorarse pero los peligros globales ya no. El hambre es jeràrquica, el cambio climàtico no. La misèria i la fam només afecta a uns pocs, però els efectes del canvi climàtic ens afectaran a tots. Però de moment els efectes més indesitjables del progrés econòmic (contaminació, ....) es fan recaure en les societats més pobres, mentre que les societats riques en treuen el profit econòmic. En el moment en que els efectes del canvi climàtic siguin més evidents, los más pobres del mundo serán los más afectados. I el més probable és que produeixin migracions d’ecorefugiats.

Facilitaría mucho las cosas que el máximo posible de países en vías de industrialización evitara cometer los errores de los países altamente industrializados. Pero el desarrollo desenfrenado de la sociedad industrial sigue pareciendo la mejor solución para muchos de sus problemas.

Els mitjans de comunicació cobreixen la notícia d’algunes catàstrofes i donen la veu als afectats que acostumen a ser els que no tenen mai la veu pública (pobres, marginats, minories). Es converteixen en mediàtiques i la seva transmissió en directe fa que entrin al menjador de totes les cases. El rostre de la tragèdia converteix el dolor personal en dolor planetari. Aleshores pensem que ens pot passar a qualsevol de nosaltres. És un risc que pot afectar-nos a tots i sobre el que no tenim massa control. Malgrat el progrés i la civilització continuem sent molt fràgils.

L’economia encara no ha canviat i segueix perseguint objectius a curt termini, al precio de causar daños a largo plazo a las personas y el entorno. En la primera modernitat es pensava que algo es seguro mientras no se demuestre que es peligroso en canvi en l’actualitat està canviant el paradigma nada es seguro mientras no se demuestre que es inofensivo.

Hay una gran escisión entre el mundo de los decidientes –que a fin de cuentas podrían evitar los riesgos- y el mundo de los consumidores forzosos de los peligros, que no participan en las decisiones que los originan y a los que se endosan como consecuencias indirectas, sin querer. Los riesgos generan estos dos mundos, el de aquellos que los definen y provocan versus el de los que los reciben.

Això s’observa també en las nuevas guerras,  en las que los medios violentos militares se utilizan de modo que las naciones que inician las guerras intentan asegurarse la ilusión de paz, y endosar a otros el horror de la guerra: “daños colaterales” que de hecho designan esta escisión entre paz en casa (para nosotros que iniciamos la guerra) y la guerra en casa de los otros (para los que el peligro de destrucción y muerte se ha convertido en normalidad)

Cualquiera que se plantee las radicales desigualdades mundiales desde las premisas del cosmopolitismo encontrará pocos motivos para la esperanza. Incluir en la toma de decisiones a no-nacionales potencialmente afectados, chocan con la incomprensión concentrada de las evidencias nacionales predominantes. La causa es la suposición, nada infrecuente, de que la grandeza y autonomía de la nación gozan del derecho preferente no sólo de perjudicar el propio medio ambiente sino también el de los demàs (y el de las generaciones futuras). Por otra parte, la pretensión cosmopolita de que existan deberes recíprocos y establecidos legalmente por encima de las fronteras, queda muy lejos de la realidad de este mundo, en que un abismo infranqueable separa a las naciones decidientes del centro de las regiones víctimas del llamado Tercer Mundo.

La societat del Món Occidental és la crea la major part dels riscos, però exporta els inconvenients d’aquests riscos al Tercer Món que no gaudeix de cap de les avantatges. Però de ben segur que amb el temps aquests riscos també afectaran al nostre món. No sembla pas que estem fent res per reaccionar i evitar-los. Potser quan ho fem ja serà massa tard per la humanitat ?