dilluns, 30 d’abril de 2018

Pedrolo per Pedrolo


AVUI ES PARLA DE MI és un llibre especial. Pedrolo parla d’ell mateix en forma de novel·la. Són flashos de la seva vida, escenes inconnexes. El final de cada escena té una petita connexió amb la següent. Ens explica entremaliadures de petit, escenes de guerra, la fam, els bombardejos a Barcelona, els llibres, l’amor, la joventut, els amics, el festeig, l’escriptura, la seva marxa a Barcelona, aventures escolars,  ...
M’he sentit identificat amb algunes de les seves reflexions.

Era un gandul. Un gandul una mica especial. Començava a pressentir que hi ha diverses menes de ganduleria. La meva era de les més curioses, perquè el fet és que a mi m’agradava d’aprendre, m’agradaven els llibres, estudiava espontàniament, sense necessitat que m’hi obliguessin. Era precisament quan m’hi obligaven que em tornava gandul. ... La disciplina exterior em semblava un atemptat a la meva llibertat. Me’n defensava com podia

Volia sentir-me lliure, obeir la meva impulsió. No admetia les subjeccions del món extern, la voluntat dels altres, per sàvia, per amable, per ben disposada que fos

Explica la relació amb el seu pare:

S’oblida que en aquest món tothom tracta de fer la seva, que de fet l’únic que ens interessa és fer la nostra. Ha oblidat això, i, en canvi, no sap que si jo vull fer la meva ell vol fer la seva
Sempre he tingut fama de tossut, sense motiu. Si no és que això d’ésser tossut consisteix a resistir la voluntat dels altres; si no és que ésser tossut es redueix a l’afany de desenvolupar-se lliurament
Per què havia de mesurar-me pels seus gustos i preferències d’home fet? Per què, sempre, som jutjats segons unes lleis que no són les nostres? Per què no se’ns vol acceptar com som?
No té raó, no té raó, no té raó, em deia una i altra vegada. No en tenia, perquè només tenia la seva, i prescindia de mi com si jo no existís.”

En alguns moments la seva narrativa s’apropa més a la poesia:

Al fons de tot, la clara verda arbrada tenia tonalitats de miratge. En certa manera, potser no estàvem mai ben segurs d’atènyer-la. Potser temíem sempre veure-la desaparèixer sota els nostres peus, en el moment de petjar-la

Compara la instrucció militar amb la vida. “Aquell exercici era la imatge de la vida. Era tota la nostra vida. A això es reduïa tot el nostre fer, a això es reduiria mentre visquéssim. ... Dreta i esquerra, mitja volta. Tot estava fet, tot estava dit, tot estava viscut. Només calia repetir els moviments que d’altres, abans de nosaltres, que nosaltres mateixos, havíem fet tantes vegades. Només calia imitar-los i imitar-nos. No calia pensar, perquè pensar no servia de res”

Explica molt bé el que se sent després d’haver patit un robatori a casa: “El pis, de sobte, em queia a sobre. No era el pis de sempre. Pel sol fet del pas d’aquells intrusos, tot havia canviat. No m’hi sentia ben bé a casa meva. Jo mateix em sentia un intrús. L’atmosfera era gelada, d’una gelor que no provenia pas de l’aire fred que durant hores hi havia penetrat. Era quelcom psíquic. Hi sentia encara la presencia d’aquells desconeguts. Havien deixat quelcom d’ells a canvi de tot el que m’havien pres. Però això, el que havien deixat, no era pas agradable ... Això ja no era casa meva. Hi era un estrany, un foraster

Al llarg de les diferents escenes mostra els seus dubtes, les seves certeses i la seva evolució en relació a l’escriptura. Personalment és el que m’ha resultat més interessant.

Amb vint-i-cinc anys “Escriure? Mereixia aquest nom el que jo feia? ... Sabia que dintre meu hi havia coses, coses que volien ésser dites, ....  un món que em turmentava amb la seva urgència d’ésser i jo romania amb les mans caigudes al llarg del cos, incapaç de donar-li forma. ... Em veia com un d’aquests eterns aficionats als quals un miratge empeny cap a un destí que no és el seu ... Però jo perseverava. ... Em passava els dies llegint. Arribà un moment que no sabia fer res més ... Arribà un moment que vaig deixar d’escriure ... De què servia lluitar amb una matèria que se’m mostrava tan rebel? Després de tot, qui em necessitava? ... És que ... no hi ha d’altres coses al món? ¿Infinites coses a les quals podia dedicar la meva atenció? Però no, era inútil. Íntimament sabia que només hi havia una cosa, per a mi: escriure, escriure, escriure. ... Només escrivint podia donar un sentit a la meva vida

Més endavant, ja sembla més segur de si mateix “Hi ha dies que, matusserament teclejo com un desesperat, i aleshores tot és fàcil. Dintre meu hi ha una alegria incomparable que acompanya cada frase, frases i més frases que s’ordenen com una interminable desfilada ... Una veu misteriosa em dicta i ni un instant no vacil·lo. Oh, què fàcil, què fàcil que és escriure! ... Pàgina darrera pàgina, una vida, una multitud de vides salten al meu encontre, eixides del caos interior on s’han anat perfilant. ... Ells em menen, ells xiuxiuegen a la meva orella els incidents menuts de llur vida, les característiques més secretes de llur temperament. Ells treballen per mi. Només em cal escoltar. ...
Però ah!, potser m’havia precipitat.
Hi ha dies que els meus personatges callen. ...Tot sona fals. Mot darrera mot, comprenc que sóc jo qui parla, qui els imposa una actitud, un destí. Això no és d’ells, això és meu, només meu. Destrueixo frases senceres, esquinço quartilla darrera quartilla ... Una angoixa sense nom m’abassega. ... Em sento buit, fracassat ... Provo de forçar-los, ... escric el primer que em passa pel cap. ... Finalment vençuts per la meva obstinació, per la meu passió, heu-els aquí amb llurs secrets. Parlen, oh com parlen!

També escriu sobre els seus problemes amb la censura “Ho sabia ja quan les havia escrites. Sabia que algunes eren destinades a romandre impublicades durant anys. Potser no les veuria publicades mai. És l’inconvenient d’escriure amb sinceritat quan us sentiu una mica al marge de tothom, quan el vostre món íntim no és ben bé com el món dels altres. Quan aneu contra el corrent ...

La impossibilitat de saber-ho tot el preocupa i l’angunieja. I qui, no s’ha sentit així algun cop?: “Ho ignoro gairebé tot. Ignorància, coneixença, què vol dir, això?... La llista de les meves ignoràncies és enorme. I les coses que sé, les sé encara malament. Més que saber-les, en tinc una idea. N’estic informat. ... D’altres ignoren més que jo, però no és un consol. N’hi ha força que saben moltes més coses. Però tampoc no ho saben tot. Ningú no ho sap tot. És impossible de saber-ho tot. ... No tenim prou memòria per a retenir-ho tot. ... No n’hi ha prou amb una vida d’home, ni amb deu vides d’home, per aprendre-ho tot. ...
Impossible de saber-ho tot ... Cal escollir. Aquesta és la cosa, i cal escollir a ulls clucs, confiar en un atzar que no sempre és prou clarivident. ... Sempre, en tot, sóc un ignorant al costat d’algú. I posat a ignorar, ignoro fins i tot una infinitat de coses que entren dins el camp d’acció que m’interessa particularment, que en part són la raó de la meva vida, del meu fer. ... Avanço a remolc. I avanço a remolc en tot. ...
Soc tan profundament ignorant que m’ignoro a mi mateix. M’ignoro i ignoro les meves coses. ... Vaig a les palpentes. Obeeixo la força que em sento a dintre, un impuls enèrgic, desbridat, que amenaça desbordar-me, que no admet fronteres. ... Resulta que no puc arribar mai a res, a cap resultat, i cada vegada que em sembla haver arribat a un resultat, cada vegada que més o menys gratuïtament penso haver arribat a un resultat, en una matèria o altra, acabo per descobrir que no, que allò no és un resultat, que més enllà d’aquest resultat encara n’hi hauria un tercer si em prengués el treballs de seguir. I si me’l prenc, resulta, en últim terme, que no hi ha resultat final. ... No sé res. No puc saber res. Però els altres tampoc, encara que creguin el contrari. Alguns saben més, molt més que jo; d’altres menys, molt menys, però en definitiva és igual. Tot és vàlid, i res no és vàlid, tot és sostenible i res no és sostenible. ...I en això passem la nostra vida ... Saber és ésser capaç de crear, saber és sofrir la nostra ciència, viure-la i convertir-la en vida per als altres, per als menys afortunats. Saber és ... qui sap què és saber? Perquè saber què és saber, potser seria saber massa ...

Escrit el 1953, és interessant per conèixer una mica més a Manuel de Pedrolo i les seves dèries, explicat per ell mateix, en aquest any es compleixen 100 anys del seu naixement.
Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. from Fundació Pedrolo on Vimeo.

divendres, 20 d’abril de 2018

El cinquè en joc

Abans de començar el mateix autor ens aclareix que significa el títol El cinquè en joc “s’aplica a aquells personatges que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat, són igualment importants per al desenllaç de la trama

Robertson Davies explica la història de 3 personatges que van néixer i créixer a Deptford, un suposat poble canadenc d’unes cinc-centes persones que situa “a la vora del riu Thames i a uns vint-i-cinc quilòmetres a l’est de Pittstown”. Curiosament no hi cap Deptford al Canada. Deptford és un barrilondinenc i també un poble de 30.000 habitants de l’Estat de New Jersey i a prop té un lloc anomenat Pittstown.

Els tres personatges són Percy Boyd Staunton, Paul Dempster i el narrador, Dunstan Ramsay, el suposat cinquè en joc. Tot comença el 28 de desembre de 1908 amb una anècdota que és el desencadenat de la història: una bola de neu llançada per Percy contra Dunstan. Aquest l’esquiva.  Finalment la bola de neu impacta en la senyora Dempster. Aquest impacte provoca el naixement prematur de Paul Dempster.

Ah, si la mort fos l’única cosa que s’hagués de suportar! És l’infern i el turment alhora, però almenys saps en quina situació et trobes. És viure amb secrets inconfessables com aquests el que es cobra el seu preu” Es refereix al secret de la seva participació en l’assumpte de la bola de neu que precipita el naixement prematur de Paul Dempster.

Aquest secret condiciona la seva vida. “Allò va augmentar la meva sensació d’aïllament, d’haver sigut expulsat del món que em pertocava per acabar en l’estrany i desventurat món dels Dempster”. Sobretot el destí de Mary i Paul Dempster queden lligats íntimament a la seva vida.

Encara de nen “vaig aprendre que ningú -ni tan sols la meva mare- no era del tot fiable en un món ben estrany que mostra molt poc, a la superfície, de si mateix.” “No vaig veure cap raó per la qual l’infern no pogués tenir, per dir-ho d’alguna manera, delegacions visibles a la Terra; de fet, des de llavors n’he visitat unes quantes

Es refugia en la lectura, “N’hi havia que pensaven que era el meu costum de llegir molt el que m’havia descentrat, i que fins i tot podia ser que hagués agafat una malaltia, molt temuda, que en deien febre cerebral i que se suposava que atacava els estudiants” I arriba a una conclusió: “Només hi ha una cosa que has de recordar, passi el que passi: tenir por no serveix de res

Passa gairebé tres anys com a soldat a la Primera Guerra Mundial “Jo era un ésser solitari, i encara que hauria estat content de tenir un amic, no en vaig trobar cap

Acaba la guerra malferit. Passa gairebé 6 mesos inconscient a l’hospital i perd una cama. Mentrestant moren els seus pares víctimes d’una epidèmia de grip. “Sabia que ella havia devorat el meu pare, m’alegrava de no haver de lluitar més per evitar que em devorés a mi

Un cop recuperat pren una decisió: “Volia viure la meva pròpia vida, d’ara endavant viuria per a la meva pròpia satisfacció”. “De moment no sabia què volia i em calia temps per descobrir-ho. A més aquest camí l’havia de recórrer tot sol

Després de tornar a Deptford comença els estudis universitaris, ell, Història i Boy Percy Dret. “Tots dos érem joves; cap no havia desenvolupat encara tota la seva personalitat, i independentment del que ell sentís, jo era conscient que l’envejava en diversos sentits” Són molt diferents, però la seva amistat continua.“Per ell la realitat de la vida consistia en l’aspecte extern, mentre que per mi l’única realitat era espiritual, la intel·lectual, perquè encara no havia entès que l’intel·lecte pot arribar a ser un bromista cruel i un amo mesquí

Després de molt de temps es retroba amb Paul Dempster que diu això de la seva mare: “Ella forma part d’un passat que ja no puc recuperar ni canviar faci el que faci. El meu pare em deia sempre que ella va perdre el senderi per culpa del meu naixement, o sigui que durant la infància vaig haver de carregar amb la responsabilitat exclusiva de la bogeria de la meva mare i amb la crueltat de la gent que trobava divertits els seus desvaris: una broma pesada. Pel que fa a mi, allò és cosa passada. I si es mor boja, qui negaria que està millor morta?

En Dunstant visita regularment a la Sra. Dempster. Pensa que “encara que puguin tenir la raó malmesa els bojos tenen una vida emocional molt intensa” Però cada vegada li costa més visitar-la “Em fa vergonya confessar que em costava anar a visitar-la.” “La compulsió d’anar-la a veure regularment era cosa meva, un element més derivat del meu sentit de la responsabilitat que de la possibilitat que ella m’enyorés

Al final hi ha un retrobament dels tres
  • Vaig començar a preguntar-me que devia haver esborrat jo dels meus records
  • Tots oblidem moltes de les coses que fem, sobretot si no encaixen amb el personatge que hem triat
  • Tots tres hem nascut dues vegades. Hem rebutjat el nostre origen i ens hem convertit en una cosa que els nostres pares no podien haver previst
I en aquest retrobament acabem sabent quelcom que dona un tomb sorprenent al llibre.

El cinquè en joc (1970) és el primer volum d’una trilogia, la trilogia de Deptford. No és una obra mestra, però es llegeix bé i fa venir ganes de descobrir més sobre el món d'autor canadenc.

dilluns, 16 d’abril de 2018

Un únic objectiu a l'horitzó


Han estat uns dies grisos i de pluja i un hivern amb molt de fred. Aquest matí encara s’aixeca emboirat, però s’acabarà convertint en un dia de sol lluminós. Esclata la primavera catalana i republicana.

La presó és un lloc gris, sense horitzó, sense estímuls, tancat. Ens voldrien callats acceptant aquest trist destí, però no ho aconseguiran Ens agrada el color groc.

Mentre em preparo per marxar de casa escolto a la Txell i a la Susanna, les parelles dels Jordis, i m’emociono i emprenyo alhora. És la injustícia que se’m fa insuportable, i surto per la porta cap el tren amb tota la determinació.

Com tots els diumenges els carrers del barri estan buits, però l’andana del tren es va emplenant de gent, tots amb un únic propòsit: tornar a omplir els carrers de Barcelona. I de nou els vam omplir. Malgrat la situació actual vam reviure de nou els sentiments de les concentracions dels darrers 11 de setembre.

El nou llibre del Vicent Partal ens aporta algunes reflexions per aturar-se i pensar, en un moment en què a vegades no és fàcil fer-ho, ja que la successió ràpida d’esdeveniments ens arrossega.
  • “¿Com és que el PSOE no pot arrossegar el nacionalisme espanyol cap a una via democràtica i, en canvi, el nacionalisme espanyol sí que pot arrossegar el PSOE cap a l’autoritarisme?”
  • “¿Pot existir un nacionalisme espanyol democràtic, plural?”
  • Hi ha una qüestió important i significativa: com és que no hem tingut mai ningú a favor? Els famosos intel·lectuals i artistes espanyols, tan donats a la signatura i a la pancarta, han callat com morts” Amb molt poques excepcions que tots coneixem.
  • A Espanya on és l’alternativa al PP? Fa molt de temps que no hi és.” No podem pas considerar a Cs una alternativa, ja que és més del mateix.
  • L’estat espanyol està avesat a creure que la realitat es pot modelar amb imatges falses, difoses pel seu potent aparell propagandístic i ideològic
  • El problema polític que té Espanya és que no té projecte, no volen sinó que ens rendim” El seu projecte és sotmetre’ns a la Dictadura Constitucional que han construït.
  • Molts ciutadans del Principat han decidit que ja estan cansats de ser espanyols” I ja no tornarem enrere.
  • Contra el concepte sagrat de la unitat espanyola, els catalans hem bastit la idea de la voluntat democràtica
  • La nació, s’entén que la nació sense estat, es veu, es fa visible, pel conflicte que provoca
  • Aquella nit (27 octubre) arreu del país, molta gent va tastar com nosaltres, per unes hores què volia dir viure en un país normal, lliure, com els altres. I tot el que ha vingut després no ho podrà esborrar, això
  • La República va ser proclamada pel Parlament el 27 d’octubre. Això no es pot esborrar i el Parlament no la ha rebutjada. En qualsevol moment la pot activar. I això preocupa molt a l’Estat Espanyol. Ho “podem activar quan ho considerem oportú o quan les circumstàncies ens ho deixin fer
  • Tinc la sensació que des de que el tribunal alemany ha desestimat el delicte de rebel·lió tornem a dominar els tempos. Hi ha tranquil·litat i s’espera a apurar els terminis per investir president i activar el govern. La decisió d’aquest tribunal ha estat un cop molt dur pel govern espanyol i tots els seus “palmeros”
I en Vicent acaba el llibre amb un final que em va emocionar

Un dia, espere que d’ací a molts anys, explicarem als nostres nets que vam veure a contrallum, amb la lluna al darrere, com entraven les urnes, essent nit fosca encara, blanques amb el senyal etern de les quatre barres, portades per les mans dels més valents entre nosaltres.
Un dia, espere que d’ací a molts anys, podrem ensenyar les fotografies que ens vàrem fer ... quan la República havia estat proclamada, la felicitat permesa i davant nostre s’obrien ja totes les possibilitats de canviar el nostre petit món.
Un dia, espere que d’ací a molts anys, estic segur que explicarem a la gent jove que sentim un gran enyor d’aquests anys frenètics en què ens vàrem beure la vida a glops mentre dibuixàvem en un paper en blanc la república que volíem deixar-los a ells en penyora de la nostra estima, com el regal més preuat.
Nosaltres som la generació cridada a guanyar. Som els qui ja hem guanyat la República Catalana. I som els qui ara treballarem per a fer-la realitat en el dia a dia. I, què voleu que us diga? Sí, és veritat que tenim molta sort de poder viure això que vivim

Els fets dels mesos de setembre i octubre van marcar un abans i un després. De fet tot va començar una mica abans amb un fet tràgic i inesperat el 17 d’agost. Estem en un punt de no retorn. Hem anat massa lluny i no ens deixaran en pau. Hem de continuar endavant sense vacil·lacions. Només hi ha únic objectiu assolir la República catalana independent.

dimecres, 11 d’abril de 2018

Saber totes les llengües del món.


Ja de ben petit el protagonista d’aquesta història descobreix que amb molt poc, un parell de mots o una frase en té prou per aprendre una llengua. Aquesta especial qualitat m’ha portat a la memòria l’argument de “El perfum”.

Aquesta extraordinària qualitat condueix a reflexions sobre les llengües

Vull enraonar amb qui sigui la llengua que sigui, no entenc que no sigui un plaer universal barrejar les llengües, intervertir-les, fer que es casin, xoquin i s’entrellacin. No entenc que hagin de quedar barrades en calabossos sense aire

Descobreixo que si estimo les llengües és també sobretot, pel fet que em parlen d’objectes, de sensacions i de paisatges que no conec, però que, tot d’una sento que es mouen dintre meu. Sóc allò que dic i com ho dic, sóc d’allà d’on vénen les llengües, sóc tots aquells que no coneixeré mai però de qui sé el parlar

Babel és la maledicció divina sobre la humanitat per tal que parli llengües diferents i no s’entenguin entre ells. Però moltes vegades tot i parlar la mateixa llengua tampoc ens entenem. Diem unes coses amb un propòsit i els altres entenen, capten, un altre significat. No és suficient parlar la mateixa llengua per entendre’ns també cal voluntat d’assolir aquesta entesa.

Ningú no parla exactament la mateixa llengua. Cada persona té una llengua, i aquesta llengua és només seva”. “Cada persona parla de manera una mica diferents de les altres, amb el to, amb els mots, amb l’accent, amb els silencis ...En una mateixa casa, tothom parla una mica diferent dels altres i encara que siguin diferències inaudibles, això vol dir que cadascú té la seva llengua personal, íntima ...”

Cada persona hereta la llengua dels seus pares, però la fa seva, ... la transforma, tan poc que sovint no es nota, però ho fa ... I és així com les llengües evolucionen de generació en generació

Posseir aquesta qualitat tan singular no li comporta una vida feliç “No tinc amics, i no sé què fer” Marxa a París on li ha dit que viu un home amb el seu mateix do.

Un cop allà tots dos es posen a la feina: “Per a mi només pot haver-hi una raó de ser per al nostre do comú, la de trobar com han nascut les llengües i així arribar a la font única i suprema, la de la primera llengua de la humanitat

I ens parla de l’atracció dels llibres, les biblioteques i els mots:

Llavors ensumo, i tota la flaire de cuir vell, pols, paper, tinta i més pols s’aixeca, fa un remolí i em penetra. Obro els braços i em repenjo amb tot el cos contra aquests llibres, però no els acaricio ni intento llegir-ne els títols amb la punta dels dits, tanco els ulls i els dic que ja està, sóc aquí, amb ells, llibres que puc tocar i obrir, llibres escrits, impresos i endreçats en espera de la meva arribada. Ja està, els dic, em teniu

Els mots que moren, si ningú no els ha escrit en algun lloc, mai no podran ressuscitar. Han desaparegut ... Però sempre queda l’esperança que algú, un dia, descobreixi rastres d’una escriptura i la pugui desxifrar

I a París viu els moments convulsos de la Comuna de París: “Els governs no repugnen de matar aquells que en principi, són la base de la seva existència, és a dir, jo, ells, tot aquest tropell d’homes desfets que han esdevingut esclaus, sense altres drets que els de defecar allà on dormen i dormir al mig de les defecacions de tots

Acaba empresonat i al cap dels anys es deportat a Noumeà (Nova Caledònia) on viu més aventures i acaba els seus dies.

Allà és on el bategen amb el nom de Nuvolet: “Ets esquifit i pàl·lid, les dones diuen que a l’alba no et veuen passar, i per això et direm Nuvolet

Sé que els silencis poden ser diferents d’una llengua a una altra

Viu en una tribu i aprèn la seva llengua :“aquest clan comparteix amb tots els éssers humans la dificultat innata per acceptar que la seva llengua paregui difícil als estrangers. Per a ells és clara i evident, fins el punt que els seus fills de seguida la xampurregen, i poc després la parlen tan bé com els adults

Passen els anys, molts anys i “no se m’acut res, m’adono que té raó, que no soc sinó un esperit sense país ni tribu que vagareja per nodrir-se de les llengües dels altres sense deixar res en contrapartida. Soc un paràsit

Haig de dir que no soc sinó el primer que no entén res de tot el que he explicat ...
Acceptaria de bon grat que tant el món com els homes em xuclessin de nou el moll, la sang i la saliva fins a deixar-me vençut si a canvi anés vivint, l’una rere l’altra, tantes vides com llengües parlo.
Ho acceptaria tot per no haver d’escriure, aquí mateix i després d’una línia en blanc:
FI

És un llibre que promet molt al seu inici, però que es va desdibuixant. El que m’ha resultat més interessant són les dues primeres parts i totes les seves reflexions sobre les llengües. Les aventures del protagonista a Nova Caledònia com una mena de nou Massagran les he trobat sobreres. El mateix autor reconeix que va estar molts anys per escriure el llibre i el que més li va costar va ser trobar-li un final. Per mi no hi va acabar de reeixir.  

dilluns, 2 d’abril de 2018

Del que hom no pot fugir


Segona novel·la de la Rodoreda i segon personatge femení (1934). La protagonista està fent la maleta per marxar i rep un sobre amb una nota a dins: “Et desitjo que siguis molt feliç i que puguis fugir del que vols


Marxa a un poble per oblidar. No és fins ben avançada la narració que sabem el per què d’aquesta fugida: “No vull pensar. Per què doncs penso? Tan febles som que no podem fugir del que ens hem proposat? Quan ens sembla que ho havem aconseguit tot, en comptes d’alegrar-nos-en volem morir-nos ... “Que siguis feliç” Feliç? Sí que ho soc de feliç; sí que vull ser feliç... ho vull ésser, i, en imaginar que ho soc ... per no res ploraria ... I em pregunto: Però és possible que aquest home m’estimi? Té la dona ... té els fills ... per què m’ha d’estimar?”

Un dia que estava trista ell va dir-me “has de fugir de les tristeses”, i vaig fugir-ne; però ara no en sé, no puc. Si el podia tenir aquí amb mi, al meu costat ...”

Voldria ésser, creure’m feliç i em sento dissortada, i irada contra tot i tothom. Contra la vida

Marxa, i vol fugir de tot el que deixa enrere, però no pot. Realment podem fugir de la nostra vida que ens tenalla? Passen els dies i comencen els dubtes. Pensa en el retorn i en recuperar la felicitat perduda tan lluny del seu costat. Es fa el propòsit de tornar i recuperar el lloc. Fins i tot prepara les maletes. “Me’n vaig. Deixo tot el que no estimo perquè l’estimo a ell i el crec i obeeixo el meu impuls que m’hi empeny

Aniré vers la felicitat? No. No soc, ja, tan exigent. Només demano una certa pau espiritual, un repòs que m’és del tot necessari, i unes ganes infinites de sentir-me i de saber-me estimada, volguda per ell, sigui com sigui, contra qui sigui. Quin mal faig a ningú? ... Em resignaré amb el que no podré obtenir i agrairé el que em donaran.”

Però al darrer moment es queda al poble, “... empesa per no sé que, renuncio. Cada dia es va afermant més aquesta voluntat meva, aquesta decisió, aquest desig de voler creure que tot s’ha acabat

No hi ha res tan difícil com voler-nos explicar el perquè de les nostres accions

Fa balanç i memòria de la seva vida: “No està bé que em queixi de tot. Però em sembla que vaig conèixer les emocions a una hora massa matinera, excessivament engrandides a través d’una imaginació que m’esfereeix d’haver tingut, i més, encara de no tenir.”

Amor en tot. En una mirada. En un pensament, En un record. En un anhel. En un desig. En aquesta veu de dona que demana, rogallosa, el que potser no tindrà mai; el que potser ja ha tingut i ha deixat perdre, el que potser creu aconseguir ... que estranya que deu semblar aquesta veu a les muntanyes!...”

"M'atordeix aquest meu amor. Per què he de sentir jo aquest amor intens, apassionat, immarcescible, per un home que mai podrà ésser meu."

Les muntanyes! Cerca refugi i oblit en les muntanyes, però no s'ho pot treure del cap.

"I després de veure el que he vist encara no sé ésser feliç? Tenim massa de tot i com que ignorem les penes de debò tot ho creiem dissorts"

"Dies ... dies ... dies ... per què tants? Sempre iguals: trists, inacabables ... dies  i dies  ... freds; son llargues les hores de vetlla,  i tots els dies no s'acaben mai ... per què? Per què no d'una vegada? Sempre més, sempre més; mai prou. Jo diré prou. ... Son meus els dies, son meves les hores que visc. Per què no puc acabar-les?"

"Tinc po... por...por...por de tu, de la muntanya que s'apropa...em vol colgar... Tinc por!!!..."

Com diu el títol vol fugir. Vol fugir d’un amor impossible i cerca refugi lluny, a les muntanyes. Cerca l’oblit, però no pot oblidar. El record dels dies viscuts l’acompanya sempre. No pot fugir. No podem fugir dels nostres desitjos, el millor es fer-hi front encara que pugui resultar difícil.